El bressol dels funcionaris: Roma

Barceloneta

gelosia

- Amor meu, t’estimo tant! –Li vaig dir a la Diana al cotxe cap els vols de les 4 de la matinada.
- Es pot saber què collons fots? –Em va dir en un to entre mig irònic i mig emprenyat.

Després tornaré al fil d'aquesta conversa.

Aquella tarda havíem anat al Poblenou per fer un àpat ben romàntic en un restaurant que hi ha en una escollera que dóna al mar a banda i banda. Ella estava de baixa i tenia tot el temps del món per anar amunt i avall perdent el temps gaudint de la ciutat i dels seus atractius. Jo treballava i estava tots els dies pendent de l’hora de plegar per trobar-me amb ella per dinar i fer tot allò que ens vingués de gust fer. I aquell migdia ella em va proposar per telèfon:

- Conec un lloc al Poblenou que t’agradarà.
- I on és? –Li vaig preguntar.
- Te’n recordes d’un lloc on hi vam anar i estava ple de dinars d’empresa?
- Òsties, si que me’n recordo. Allà a prop del fòrum? –Li vaig preguntar.
- Efectivament. –Em va confirmar.

Dit i fet. Vaig pillar un taxi i en poc menys de mitja hora ja em trobava a la Rambla del Poblenou esperant a la Zina en un bar i fotent-me una cerveseta. Em va trucar per dir-me que arribaria una miqueta més tard perquè s’estava dutxant. Mentre em fotia l’ensaladilla russa i la canya ella va arribar al bar.

- Quines ganes de veure’t que tenia! –Li vaig dir mentre l’abraçava i morrejava amorosament.
- Jo també amor! –Em va respondre amb un somriure d’orella a orella.

No em vaig acabar l’ensaladilla. El meu cap, esperit i cos estaven pendents d’altres menesters. Les nostres llengües jugaven entremaliades al bar i jo no estava per ensaladilles, només per grapejar-li tot el cos de dalt a baix a la Diana.

- Diana, ets conscient del que ara mateix em ve de gust fer? –Li vaig preguntar.
- Si, ho sé. I a mi també em ve molt de gust, amor. Anem a dinar i després ens atxutxarem. –Em va respondre.

La mar estava agitada, el vent bufava de llevant i l’olor a mar omplia tot l’espai i tots els sentits. Tot plegat augurava una jornada inoblidable. El mar ens provocava autèntics atacs de passió i amor. Sense parar atenció del lloc on estàvem o de la gent que hi havia al nostre voltant, ens posàvem a estimar-nos sense vergonya fos on fos. Al mig del carrer, en un pàrquing, a la platja, en el bosc. Impossible donar un pas enrere pensant amb l’entorn. Apa, som hi! Alegria pel cos i per tots els sentits! Aquells aromes de mar ens tornaven bojos...

- Vols unes ostres? –Li vaig preguntar amb cara de vici mentre miràvem la carta.
- Serafí. Si ens fotem unes ostres, no responc. –Em va respondre.
- Però, et venen de gust?
- I tant! –Em va dir.
- I després em duràs a l’hort?
- Ja hi ets a l’hort. –Va sentenciar.

Mentre acabàvem de llegir la carta i decidir quines delícies ens fotríem em va venir al cap com s’havia posat la Diana de gelosa arran d’un petit episodi que havia passat a la feina i que tot seguit passo a descriure.

Una funcionària a qui carinyosament anomen¡avem “truja” va anar recuperant la seva alegria de manera directament proporcional a la millora del seu ditet (se l'havia malmès amb un minipimer mentre li donava la papilleta al seu fillet). Mai no ens havíem arribat a explicar el perquè de la metamorfosi de la truja. Tot ella era alegria, xerrameca i treball. Parlava pels descosits i no parava quieta ni mig minut. Donava instruccions a les administratives i a les auxiliars, xerrava de feina amb els tècnics mitjos i superiors, no parava de produir documents, cada dos per tres la petava amb el cap,...

La Diana s’havia apercebut del canvi de lock que mica en mica havia experimentat la “truja”. Donant-li moltes voltes al cap i posant-li molta mala llet va arribar a la conclusió que el canvi d’imatge, d’actitud i de comportament tenia una raó clara. La Diana estava convençuda que la “truja” m’estava tirant els trastos.

- Grrr! Serà mala puta! Has vist l’escotet que porta la molt guarra! –M’escrivia per correu electrònic.
- Doncs tampoc li queda tant malament! –Li responia per encendre la seva mala òstia i, de pas, enfotre-me’n una mica.
- I a sobre amb la faldilleta pel damunt dels genolls! No l’aguanto! –Insistia.
- Doncs els genolls que té no estan gens malament.
- No puc més. Això és massa humiliant per a mi! –Em va confessar.
- Vols que anem a fotre’ns un suquet de taronja i a ventilar-nos a veure si se’t passa la tonteria, amor? –Li vaig proposar.
- Ves-te’n amb aquesta mala puta! T’està seduint i no ho suporto.
- Ella no m’agrada, era broma. Més aviat em provoca nàusees i un cert fàstic! –Li vaig dir.
- No és veritat! Te la mires amb ulls de desig. Tira-te-la d’una puta vegada!

Ho vaig deixar aquí esperant que se li passés el sufoco gelosil. La truja no m’agradava gens. Ben mirat era l’antítesi de la luxúria, però vaig trobar que tindria certa guasilla jugar a la seducció amb ella i a sobre, emfotre-me’n una mica de la Diana. Li va sentar fatal. I la cosa li va durar unes quantes setmanes. Fins i tot em va amenaçar en no dirigir-me mai més la paraula si notava algun moviment en la pila de papers que hi havia a la meva taula i que m’impedien veure-li la careta de porca a la trujeta.

Com que jo arribava abans que la Diana a la feina la primera tasca que realitzava consistia en revisar que tots els papers fossin al seu lloc igual que els havia deixat el dia anterior. No se m’acudia bellugar cap paper abans que ella arribés. Quins morros que fotia! Jo sempre la rebia amb un somriure d’orella a orella però aquells dies, que per a mi van resultar una eternitat, ella ni em mirava quan arribava, ni em desitjava un senzill “bon dia”. Poc a poc la vaig anar convencent que les seves apreciacions eren errònies i que per molt que la truja s’esforcés mai arribaria a seduir-me.

- Jo només tinc ulls per a tu, Diana. –Li vaig comentar mentre ens fotíem un suc de taronja.
- Això li ho diràs a totes, inclosa la gran puta. –Em va respondre bruscament.
- Però Diana, sempre surto a esmorzar amb tu i a la feina pràcticament no li dirigeixo la paraula! Quins arguments objectius tens per afirmar el que estàs dient? –Li vaig preguntar de manera un tant vehement.
- Perdona, els nervis i la gelosia han pogut amb mi. Però ni te li acostis! Sóc capaç de cometre una bogeria!
- No et preocupis, com et deia jo només tinc ulls per tu, amor meu! –Li vaig confirmar.

La conversa va acabar amb una morrejada d’aquelles que fan època per la trempera i humitats txotxils que van deixar pel camí. Mentre anàvem ensopegant pel carrer, a causa de la manca de camp visual que et queda quan et morreges, se’ns va ocórrer una idea.

- Vols que anem al parc de l’espanya industrial? –Em va proposar la Diana.
- Òsties, bona idea. Però com justificarem el fet de no anar a la feina? –Li vaig preguntar.
- Tranquil. Li fotem una trucada als caps i els diem que estem fent una visita al territori.
- Fet. Som hi doncs. –Li vaig respondre.

I així va ser com a les onze del matí ens trobàvem tots dos estirats a la gespa del parc entre nens que jugaven a pilota. Va ser una estoneta màgica i plena d’amor. Al mig del parc, tots dos abraçats, morrejant-nos com a dos descosits i amb una excitació que requeria, paulatinament però amb urgència, posar-hi remei. Les nostres mans acaronaven tot allò que és possible acaronar en unes condicions com aquestes. La roba emprenya en determinades circumstàncies. I aquesta n’era una. Així que vam decidir arrodonir el campanasso i vam decidir anar a fotre’ns el bistec en un indret més discret.

- Agafem el cotxe i anem a buscar un pàrquing? –Li vaig proposar.
- No puc més! Vull fer l’amor amb tu ara mateix!
- Aguanta! –Li vaig dir. –En un pàrquing estarem més tranquils i gaudirem de més intimitat. –Li vaig suggerir.
- I a quin pàrquing vols anar?- Anem al de la Barceloneta. Té raconets molt amagats. –Li vaig respondre.

En un tres i no res ens trobàvem al pàrquing de la Barceloneta, al nostre racó preferit. Eren les dotze del migdia i allà ens trobàvem, despilotats a dintre del cotxe, amb els vidres entelats i magrejant-nos de dalt a baix amb una passió sense límits. Les agulletes d’aquella sessió d’amor intensa i contorsionista em van durar una setmana sencera, i encara les recordo. Les filigranes que vaig haver de fotre per esquivar el fre de mà i el canvi de marxes comportaven unes postures d’allò més inversemblants. Però ho vam aconseguir. Van caure uns orgasmets que van servir per fer gana abans d’anar a dinar. Què vam menjar després d’aquella sessió de gimnàstica sueca? Us preguntareu. Doncs una bona paella en un restaurant al davant del mar a la Barceloneta. El dinar i la sobretaula van transcórrer entre rialles i morrejades.

- Quin luxe tenir aquests racons a Barcelona i poder gaudir-los juntets, no trobes, amor?. –Em comentava la Zina.
- Doncs si, un luxe asiàtic, amor!
- Saps de què tinc ganes? –Em va preguntar.
- Vols que tornem al pàrquing? –Li vaig respondre. En aquells moments les agulletes de la sessió que feia una estona havíem mantingut encara no havien aparegut i em trobava en plena forma per prosseguir amb les tasques amoroses.
- Ara haig de tornar a casa. Però si vols ens podem trobar més tard i sopem plegats.
- D’acord. A quina hora ens veiem? –Li vaig preguntar.
- A les nou.

Jo estava cofoi per com havien anat les coses. La Diana se n’havia oblidat dels seus estúpids gelos, havíem passat una estona que ni els deus de l’Olimp, i a sobre prosseguiríem la jornada amb un soparet romàntic. Tot molt rodó. Vaig buscar un restaurant original i que ella no conegués. Se’ls coneixia tots, però el vaig trobar. A l’Eixample i en el vell mig de la zona gai. Un lloc per a progres reciclats a pijos i amb una carta incomprensible per a mentalitats de menú de batalla com n’és la meva.

El lloc estava bé i no es menjava gens malament. Però el cos ens demanava més guerra. Recordo que ens vam fotre l’àpat cagant llets i vam adreçar-nos a un garito ple de guiris pijos i repel·lents. Un lloc totalment impersonal i gens d’acord amb l’estètica i la identitat de Barcelona. Recordo que la conversa que vam tenir en el bar va girar al voltant de com d’estrany resultava un lloc com aquell en una ciutat com la nostra. No vam tenir temps per acabar-nos les copes que ja estàvem al cotxe disposats a trobar un lloc íntim on poder fotre un bon polvo. I el vam trobar. Era un lloc familiar on ja havien caigut altres vetllades romàntiques: L’escullera.

Aquella nit no hi havia ni deu. Així que podríem desmadrar-nos sense problemes. En un “plis plas” apa, ja hi tornàvem a ser. Tots dos en pilotes i espatarrats, donant-li als ronyons com a dos desesperats. Ens hi vam passar una bona estona, fins que els cossos van començar a notar la fatiga produïda per la postura, moviments i esforços amorosos. Així que després de tanta intensitat i emoció afegida ens vam fotre un bon cigarret.

- La propera vegada tinc ganes d’estar amb tu en un lloc més còmode. Segur que demà em visitaran unes agulletes que no em podré posar de peu ni fotre un pal a l’aigua. –Li vaig comentar.
- No et preocupis. Ha estat fantàstic! Cada dia és millor. M’encanta fer l’amor amb tu, Serafí. –Em va respondre.

Jo tenia la sensació que estava parlant amb una paret. Estava fet pols i no se li acudeix una altra cosa que dir-me “Ha estat fantàstic. Cada dia és millor” M’estarà vacil·lant? Vaig pensar. Vaig constatar que les nostres sessions amoroso-contorsionístic-masoquils al cotxe li agradaven a la Diana.

- Potser que tornem cap a casa. –Li vaig proposar.
- D’acord. Som hi!

La Diana em va dur a casa amb el cotxe i abans de sortir-ne ens vam acomiadar fins l’endemà amb una bona morrejada de bona nit. Afortunadament se li havia passat el mal rotllo tot i que el meu cos, de tant sotrac amorós, se’n ressentiria al dia següent.


Tornant al dinar del principi vam decidir que acompanyaríem les ostres amb una bona fideuà i un bon vi blanc. Les ostres ens van produir més o menys els mateixos efectes que uns mesos abans ens havien produït aquests mateixos fruits del mar al barri del Serrallo a Tarragona. Però hi havia una petita diferència. Mentre que les ostres que van caure al Serrallo ho van fer en ple estiu, ara ens trobàvem a l’entrada de l’hivern i les facilitats tèxtils que trobes a l’època estival desapareixen quan arriben els primers freds. Recordo que al Serrallo anàvem vestits amb faldilletes, pantaló curtet i samarretes. Aquesta indumentària facilitava molt la tasca dels peus sota de la taula. Ara, en canvi, les botes, els pantalons texans i els leotardos van impedir les nostres incursions ostrils en els nostres respectius sexes. Així que el dinar va transcórrer amb un sufoco considerable i esperant un millor moment per atacar. Quan vam acabar el dinar ens vam adreçar al cotxe i sense cap mena de preàmbul ni creuar cap paraula el vam ubicar en un lloc una mica més discret.

Estàvem a l’aire lliure en un descampat del Poble Nou que s’utilitzava com a pàrquing. Ja us podeu imaginar el que va succeir. Efectivament, en un tres i no res ens trobàvem cardant com a dos descosits dintre del cotxe i amb una postura la qual cada vegada s’anava fent més familiar i perquè no dir-ho, fins i tot còmoda. Per cert, un fet va afegir més excitació al moment: la Diana duia unes mitges de color vermell de les que s’agafen a la les cames amb lligacama. En veure-ho em vaig posar com un autèntic toro de lídia!

- Ostres Diana. No en perdones ni una! I jo que em pensava que duies leotardos! –Li vaig comentar fent una referència indirecta a les mitges i de com m’havien escalfat.
- Ja veus. Ho faig per evitar possibles fracassos amorosos.
- Possibles fracassos amorosos? –Vaig preguntar-li incrèdulament.
- No se sap mai. Tot pot passar. –Em va contestar.
- Va home va. Però si anem més cremats que la pipa d’un indi! Vols dir que cal afegir-hi més llenya al foc? Creus que el foc no està prou calent?
- T’estimo amor! –Va emfasitzar donant per acabada la conversa al voltant de les mitges.

Ens hi vam passar una bona estona, fins que el plaer i els cossos van decidir per nosaltres que l’esforç havia estat suficient. La resta de la tarda la vam ocupar passejant a la vora del mar i parlant de temes totalment intranscendents però, alhora, divertits. Amb la tonteria se’ns van fer les 9 del vespre i una sensació de buidor a l'estómac va començar a envair-nos. Vam sopar en un restaurant de la Barceloneta una sopa de peix i uns turbots al forn acabats de pescar. El sopar, amb l’escalfor corporal que provoca la sopa, va tornar a despertar en nosaltres les ganes de cardar de nou. Ja hi tornàvem a ser fotent-li una altra vegada al melindro. Aquest cop el polvo va caure a l’escollera. Feia una nit sense lluna i no s’hi veia absolutament res de res. I va ser així, enmig de la foscor, quan la Diana em va fer el comentari mig irònic, mig colèric: “es pot saber què collons fots!”. Em vaig quedar una mica atordit, sense saber com reaccionar. Les paraules de la Diana expressaven sorpresa i ràbia al mateix temps. M’acabava d’abraçar al capçal del seu seient i els fantasmes de la gelosia van tornar per un moment pel seu cap.

- No només haig d’aguantar les humiliacions de la puta truja sinó que també me les hauré de veure amb el puto capçal. –Va afirmar de manera contundent.
- Amor, és negre nit i no es veu gens ni mica! I com que has mogut cap endavant el respatller del seient, el meu moviment ha estat errat. Però si no haguessis mogut el seient hagués encertat! –Vaig justificar-me.
- És impossible que confonguis una dona amb una cosa inanimada! I el que és encara més greu: Que la dona/capçal sigui jo!

Aquest comentari em va servir per treure-li importància a l’afer i li vaig dir somrient:

- Tens raó, capçaleta del meu cor!

Una rialla va sortir dels seus llavis i en un moment tots dos estàvem amb els estómacs dolorits de tant riure mentre anàvem donant-li voltes al tema del capçal/dona/gelosia. Quan ens vam acomiadar per adreçar-nos als nostres respectius domicilis un somriure d’orella a orella va farcir tot el meu rostre mentre anava caminant cap a casa. Val a dir que el seu somriure tornant a casa seva també va emplenar de felicitat aquella bonica cara abans d’anar a dormir. Quina jornada!

Mossens modernillus.

Els bascos se les empesquen totes per pillar feligresos. Qui els va parir...

Musiqueta guais!

JJ Cale. Únic!

les provocacions

Per començar ubicaré la història en el temps i a l’espai. Jo em trobava més sol que la una en terres estranyes del sud del regne de les espanyes. No acabava de trobar el meu lloc en una entitat on jo feia de consultor extern i tothom em considerava un animal exòtic. “Un catalán aqui!. No se acostumbran a ver muchos por estas tierras. Normalmente somos nosotros los que nos desplazamos hacia tu tierra.”. Em comentaven.

El cas és que al cap d’uns mesos de solitud total vaig conèixer a una xicota consultora que treballava molt a prop del puto poble on jo mal vivia. De cop i volta la van destinar a l’entitat on jo treballava i vam coincidir al mateix despatx. Ràpidament vam connectar i vam començar a descobrir els secrets d’aquell territori inhòspit i incomprensible. Tenia cotxe i amb ell ens podíem desplaçar sense problemes per escapolir-nos quan podíem, ven a la vora del mar, a fotre’ns uns bons llagostins amb manzanilla, salmorejo, acedía, pijota, ostiones, melva, papas alinyàs, gambes i d’altres delícies marítimes amb Donyana en front dels nostres ulls i cossos i la platja a 10 metres. Corrien els anys 90.

- Te’n recordes d’aquella cançó dels Estopa que deia “¿Por la raja de tu falda yo tuve un piñazo con mi seat panda?”. –Li vaig dir en un e-mail a la Zina. –Doncs amb la raja que portes avui aniria pel carrer Aragó amb bicicleta i en contra direcció sense adonar-me’n!

La Zina sempre duia faldilles que en un lloc o un altre tenien una obertura: o pel mig, entre les dues cames, o a la dreta, o a l’esquerra, o al darrere. Sempre que s’asseia procurava deixar ben visible una cuixa o les dues. Com us podeu imaginar, en aquestes circumstàncies resulta extremadament complicat concentrar-se en la feina.

El joc de les provocacions el va iniciar ella des de feia bastant de temps i abans de què ens enrotlléssim. Jo no ho sabia que ella m’estava provocant. Però ella si. I tant que ho sabia. Poc temps més tard me n’adonaria...

A la feina, on fèiem la tasca consultora, es feien moltes reunions, inútils segons el meu ignorant parer, on es parlava de coses intranscendents i no s’arribava a cap mena de conclusió malgrat els nostres bons oficis i consells. En una d’aquestes reunions vaig descobrir un secret força seductor. Ella sempre duia, a banda de les faldilles amb obertures, samarretes o jerseis molt arrapats al cos i amb escots força generosos. No sé com s’ho feia però sempre se les arreglava per mostrar-me els tirantets dels sostenidors. La força de la gravetat té aquestes coses, pensava jo. Eren uns tirantets curiosos que estimulaven la meva imaginació: cilíndrics i amb tonalitats roses. Com seran per dintre? Anirà a conjunt amb les calcetes? Durà calces normals o anirà amb tanga? Mentre em feia totes aquestes preguntes i més, ella, en un moment de despiste, aprofitava per apujar-se la samarreta i amagar-se el tirantet. A força de veure-li els tirantets la meva concentració a les reunions de torn va esdevenir nul·la. Un temps més tard ella em va explicar que ho feia expressament per provocar-me.

- A què no t’has adonat? –Em va preguntar la Zina mentre ens encaminàvem a la feina després de fer l’esmorzar.

- No. De què me n’haig d’adonar? –Li vaig preguntar.

- Doncs de com se’m desmadren les tetes. –Em va respondre.

- Que les tetes se’t desmadren? –Li vaig dir. –No sabia que tinguessin vida pròpia!

A la Zina li agradaven molt els sostenidors de colorins i les seves formes i de com, en funció del sostenidors que duia, les tetes adoptaven unes formes o unes altres. La forma de les seves tetes també canviava gràcies a una curiosa transformació hormonal que s’esdevenia més o menys cada mes cap a la meitat del seu cicle menstrual.

- Aquesta setmana necessitaria uns sostenidors una talla més gran que l’habitual. –Em va dir. –Em creixen les tetes una talla i amb els moviments que faig al caminar, se’m descol·loquen i s’aboquen els mugronets pel damunt dels balconets. M’agradaria que ho veiessis.

- Aquí? –Li vaig dir amb un to de sorpresa.

- I perquè no? En aquest bar ningú ens fot ni puto cas. –Va argumentar.

- D’acord. –Li vaig dir.

Es va aixecar la samarreta i efectivament, allà es trobava el mugronet abocant-se pel damunt del balconet com dient-me: m’agradaria que em donessis un petonet. Em vaig reprimir. Era massa d’hora com per començar a sufocar-me, tot i que la primera trempera del dia em suggeria altres comportaments. La veritat és que quan li creixien les tetes es marcaven molt més per sota de les samarretes que duia. Això em va servir per endevinar ràpidament els sostenidors que duia a cada moment. Després de la mostra d’exhibicionisme matutí li vaig preguntar:

- Et puc fer una pregunta íntima?

- I tant! –Em va contestar.

- Com es que sempre dus els mateixos sostenidors?

- No són sempre els mateixos. –Em va respondre. –En tinc uns quants jocs.

- Ah, collons! –Li vaig respondre.

- Per cert. Ahir vaig fotre dues calces del conjunt a la rentadora i van sortir totes estripades. Només me’n queden unes a joc amb els sostenidors.

- I no se’n poden anar a comprar més? –Li vaig preguntar.

- Doncs si. Si vols aquesta tarda ens passem per la llenceria i n’encarreguen mitja dotzena. –Em va respondre.

- D’acord. –Li vaig dir.

La provocació no s’acabava aquí. Quan ens muntàvem al cotxe sempre s’ho feia venir bé per col·locar l’obertura de la faldilla just al mig geomètric de les dues cames. Els pedals del cotxe, tres si no n’estic equivocat, provocaven que les seves cames sempre quedessin obertes. I la meva magra vista sempre trobava el seu objectiu.

- Amor, em pots encendre un cigarret?

- I tant! –Li vaig respondre mentre buscava en el seu bolso impossible els putos cigarrets. De cop i volta vam escoltar un clàxon que sonava pel darrere. Estàvem morrejant-nos i grapejant-nos a base de bé en un semàfor en vermell. Com triguen els semàfors a posar-se verds en aquest territori! Vam pensar tots dos a l’hora. Es tractava d’un motorista que, mig en broma, mig seriosament, se’ns va posar al costat del cotxe i ens va dir:

- Perdoneu, és que no m’he pogut reprimir i us he tocat el clàxon.

La Zina va baixar la finestreta del cotxe i li va dir:

- Els semàfors d’aquesta ciutat triguen molt a posar-se verds!

I jo hi vaig afegir:

- Òsties, quina trempera que duc al damunt! Aquestes aturades em posen a mil!

Ella sempre pensava en provocar-me. Que si les obertures de la faldilla, que si els escots, que si els tirantets, que si marcant les tetes sense cap mena de recança,...

Així va ser com un bon dia, un cop em vaig assabentar que ella feia tot allò per provocar-me, vaig plantejar-me: contraataca Serafí! I així va ser com, sense adonar-me’n, vaig començar a provocar-la. Val a dir que el cos masculí, i el meu entre ells, té poques coses a veure amb el femení, però a ella la posava supercatxonda. Pocs mesos més tard ho vaig descobrir. Un bon dia em vaig plantejar: perquè no recuperar aquells texans amb què marcava un paquetet la mar de mono! Dit i fet. Un bon dia em vaig fotre els texans i marcant paquet com un hortera dels anys setanta ella em va dir:

- Què macarra ets, amor.

- Com que sóc un macarra? –Li vaig respondre.

- Fots una pinta de macarra que fa caure d'esquena.

De jove, sempre havia tingut una pinta un pèl macarrosa i alguna cosa d’aquella època encara la duia al damunt als meus quaranta i escaig.

- Quins collonets que tens! Són bufons i em posen a mil per hora! –Em va dir per correu electrònic mentre intentava concentrar-me en l’elaboració d’un document.

- Vols que fem un cigarret? –Li vaig comentar.

- D’acord. Som hi. –Em va dir.

La conversa que vam tenir ens va demostrar als dos que, efectivament, estàvem en vies d’enamorar-nos i de començar a follar com a conills. De cop i volta li vaig dir:

- Saps una cosa? Penso que aquests darrers mesos m’has estat provocant com una marranota. És veritat?

- Efectivament. No t’ho volia dir perquè em feia vergonya, però abans d’anar a dormir penso en quina roba em fotré l’endemà per provocar-te. –Em va respondre.

Jo ja ho sabia. I li vaig dir:

- Ho sabia. I perquè em passat tant de temps patint aquesta penitència? –Li vaig comentar mentre pensava i m’imaginava els polvos que durant aquests temps havíem deixat de fer.

- Ho sento. No n’estic segura dels meus sentiments. –Em va dir.

Als pantalons texans que tant li agradaven vaig afegir-hi unes camises i samarretes ben escotades i uns tirantets de colorins que, ho sabia, la posarien força catxonda.

- Òsties Serafí. No em puc concentrar en la feina. Quan em mires per preguntar-me qualsevol cosa relacionada amb la feina no puc deixar de fixar-me en els teus pebrots i en el teu pit. –Em va escriure en un correu electrònic.

Li vaig contestar de la següent manera:

- Portes dos mesos putejant-me amb els teus tirantets, rajassos faldilleros et al. Una mica de patiment per part teva no està malament, no creus?

- Òsties Serafí. –Em va dir de nou. –Com ets així de rancorós. Jo sóc una professional i no puc deixar de treballar. I tu, no pares de tocar-me el voraviu!

- Donde las dan las toman! –Li vaig respondre. –Has estat tocant-me els pebrots tot aquest temps i he decidit passar al contraatac. Que tu em provoques? Doncs jo et provoco el doble! Apa! I així va ser com va començar el joc de les provocacions. Cada dia jugàvem a veure qui duia el conjunt, peça, etc., més provocador.

La cosa encara no s’ha acabat. Seguim provocant-nos mútuament. Ella ha optat per ensenyar-me les tetes cada dia. No se’n pot estar.

- A que no endevines quin conjuntet porto avui? –Em deia en els llocs més inversemblants.

I si no l’encertava, apa, ja hi érem una altra vegada. S’aixecava la samarreta o el jerseiet i allà es trobaven les seves tetes, alegres i amb ganes de sarau. Tetes curioses i molt atractives. Els seus mugronets em posaven a mil per hora. Ella em deia que ja no eren les mateixes tetes que quan era jove i que li penjaven.

- A mi les tetes artificials no m’agraden. –Li vaig comentar. –Les teves tetes són molt amoroses i agradables. I els teus mugronets tant rodonets i tendres em posen molt (molt catxondo, volia dir).

Malgrat que les tenia un pèl caigudetes, aquelles tetes em posaven com una moto. La seva textura era tan suau i els seus mugronets tan a punt de ser besats que em feien trempar de quina manera. A més, els sostenidors li donaven unes formes curioses i molt sensuals. No sabria dir si les seves tetes m’agradaven més, amb o sense sostenidors. M’agradaven i les volia tocar a totes hores. Quines tetes que té la col·lega! Pensava al mig de les reunions de treball mentre li observava la pitrera mentre ella feia caure, de manera totalment premeditada, l’escot de la samarreta a l’alçada de l’espatlla i mostrava, alegrement i dissimuladament, els tirantets dels seus sostenidors roses. Aquestes tetes me les haig de menjar! Pensava a les reunions i fora de les reunions. Ella em provocava a tothora, a la feina, en mig de les reunions, al carrer, als bars, al cotxe,..., a tot arreu!

No feia gaire temps que ella havia descobert una botiga que li alegrava la pitrera. La Zina, que quan jo no endevinava quins sostenidors duia, sobretot si tenia les tetes desinflades, no es tallava ni un pèl i, sense parar atenció al lloc on estàvem, ops! ja estava ensenyant-me les tetes.

- No sabies quins eren, eh? –Em deia.

- Doncs no. Aquesta vegada m’has sorprès. –Li deia.

En aquells moments, en què em mostrava de manera totalment natural les tetes, jo trempava com un animal. El sufoco no se’m passava així com així. Havia de prendre’m alguna cosa i pensar en la feina o en coses similars perquè se’m passés l’escalfamenta.

- Zina. –Li vaig comentar. –Ets una exhibicionista de collons. A la mínima ja estàs ensenyant-me la pitrera, i no saps com m’excita!

- Si, ho sóc. –Em va dir. –Vols que anem a comprar unes calcetes a joc amb els sostenidors dels tirantets que tant t’agraden? –Em va comentar.

- Som hi. –Li vaig respondre. –Tinc tantes ganes de veure’t amb els teus conjuntets!

Mai l’havia vista conjuntada i la meva imaginació no parava de donar-li voltes a com seria aquell cos, tant bonic, amb un conjunt de llenceria fina i alegre decorant-li les tetes i el conjunt que formaven el seus txotxet i culet. Però això forma part d’una altra història....

Percepció social dels funcionaris. Tècnicament s'anomena: representació social.

Els funcionaris: Una espècie molt superior als pobres i desgraciats primitius, homo sapiens sapiens. Però què collons saben aquesta colla de baules perdudes (eslabones perdidos, colla de catetus!).



Tots som funcionaris. Iuhuuuuu!!!

Funcionari estressat.

Funcionàries espabilades.

Què bonic és ser funcionari!

Funcionari gallec. A veure si aprenem una miqueta dels celtes. Colla de babaus!!!

Uns quants més de funcionaris. Ea! Que vagi de gust.

Funtionary: Nou joc de taula per a tota la família

Truquet de funcionari espabilat

Funcionària japonesa

Funcionàries europees

De pel·lícula!

el viatge

- Òsties! Fotrem un viatge?
- Si, amor meu! I aquesta vegada veuràs! Amb campanassu sonat i gamberrada èpica!
- Que guais! –Vaig respondre-li.

Estàvem dinant unes llenties, molt bones per cert, quan de cop i volta se’ns va acudir fotre un viatget a París. Quins records em portava París! Quina ciutat més bonica! I que xulo passar desapercebuts tot acaronant-nos i morrejant-nos a les voreres dels carrers que vorejaven el riu. Ens fotíem mà a tot arreu. Qualsevol arbre, fanal, cantonada, monument, bar, etc., era excusa i un bon indret per grapejar-nos i estimar-nos.

Fa uns quants anys vaig tenir una relació molt apassionada amb una dona que, per casualitat, vaig conèixer en una peixateria de la boqueria mentre intentava decidir-se si comprar lluç o tonyina.

- El lluç és de palangre i és força bo. –Li vaig suggerir. –Posi’m aquest, si us plau. I me’l fa a rodanxes per fer-lo a la basca.

Aquella conversa de mercat va donar lloc a una compra conjunta per tota la boqueria i en acabar-la vam anar a fotre’ns un vermutet al Pinotxo.

- Com et dius? –Em va preguntar mentre ens fotíem unes croquetes acompanyades de dues canyetes.
- Serafí. I tu?
- Em dic Laia.
- Quin nom més bonic! –Li vaig comentar.
- Doncs el teu és força original.

I mentre ens fotíem les croquetes parlant de temes gastronòmics em va dir si el proper dissabte tornava al mercat. Li vaig respondre que si i vam quedar a la mateixa parada de peix on havia comprat el lluç. Vam tornar a fer la compra plegats i aquell dia la conversa va ser més intimista. Vam començar a conèixer-nos i a agradar-nos. I així dissabte rere dissabte fins que un bon dia la vaig convidar a dinar a casa a un bon plat de pasta amb bolets regat amb un bon cava. La tarda va ser increïble. Els petons que van començar a fluir en acabar de dinar i al sofà, van culminar al dormitori. Aquella tarda de sexe passional, però tendre i amorós, van ser el començament d’un gran amor.

L’estiu començava a estimular els nostres cossos i esperits. I no se’ns va ocórrer una altre cosa, a la Laia i a mi, que organitzar una bona gamberrada, Ella estava de baixa i s’ho va empallegar per viatjar a París sense permís. I jo com collons m’ho muntaré? Em plantejava sense trobar-hi resposta. Tasca complicada. Però a l’administració tot és possible, i així ho va ser. Un bon dia, en què la Laia ja tenia les reserves del viatge fetes, vaig comentar-li al meu cap:

- M’agafaré uns dies de festa. Estic una mica estressat i crec que em convé una mica de relax.
- Cap problema. –Em va comentar.

De puta mare! Ipso facto vaig trucar a la Laia i li vaig comentar que ens trobaríem a París després de la seva reunió de treball clandestina. Ella va assentir entusiasmada dient-me lo bé que li provaria veure’ns a París i després d’una dura jornada de treball.

- Ho celebrarem amb un bon sopar, Laia del meu cor!
- I tant! Això s’haurà de remullar i farcir! –Em va respondre.

Vaig agafar l’avió i amb una hora i mitja ja era l’aeroport Charles de Gaulle. I la vaig telefonar.

- Amor! ja sóc aquí! Vaig cap a l’hotel!
- Quan acabi amb la puta reunió m’hi arribaré! –Em va respondre.

Vaig arribar a l’hotel i vaig donar-li les meves coordenades a la recepcionista. En aquest cas era ell. Era un individu totalment alcoholitzat i, a més, amb una cara estranyament familiar. Tot l’hotel estava ple de quadres amb el seu careto retratat. Per això em resultava tant familiar. Era pintor. Amb prou feines ens vam entendre. Ell pronunciava les vocals i consonants amb moltes dificultats i jo, amb el meu francès macarrònic, amb prou feines em podia fer entendre. A la fi vaig comprendre on collons estava instal·lada la Laia. Una vegada instal·lat li vaig trucar.

- Amor! –Li vaig dir sense preàmbuls. –Encara ets a la feina?
- Estic de camí però en mitja hora hi arribo.
- T’espero al bareto que hi al peu de l’hotel.
- Ok, amor. J’arrive! –Em va respondre.

Em vaig fotre tres o quatre “demis” de cervesa mig barallant-me amb una cambrera xinesa que no m’entenia, i al cap d’una bona estona la Laia va aparèixer per la porta del bar. Feia un posat trist però en veurem li va canviar el rostre. Va entrar al bar amb un somriure que li anava de orella a orella.

- No m’ho puc creure! –Em va dir.
- Ja veus, sóc aquí esperant-te i disposat a fer tot el que tu vulguis.
- De debò?
- De debò.
- Vols que pugem a l’habitació?
- No tens gana? –Li vaig preguntar?
- Pugem i deixa’t d’òsties! –Em va respondre.
- Som hi doncs!

Érem a la cambra i li vaig preguntar que com estava. No estic bé, em va dir. Li vaig proposar que fotéssim el camp a un restaurant del barri per veure si es refeia i es deixava d’òsties. I hi vam anar. A un resto tibetà!

No recordo ben bé que collons vam menjar però tot era molt bo. En acabar de sopar ella em va dir:

- Quina il·lusió veure’t aquí, Serafí!
- Estic aquí per tu, amor meu! –Li vaig respondre.
- Ets un amor! –Em va dir.
- Tu si que n’ets, d’un amor! Amor! –Li vaig dir mentre pujava al damunt de la taula per fotre-li una bona morrejada.
- Aquesta nit si que podrem allargar. –Em va insinuar.
- Aquesta nit ens tocarà l’alba! –Li vaig dir.
- Waw! Fotem el camp?
- Som hi!

Anant pel carrer abraçats i petonejant-nos vam sentir una veu que venia pel darrere i que deia: Oh là là, les amoureux! Què bonic! Vam pensar mentre ens miràvem i ens encaminàvem abraçats cap a l’hotel amb un únic pensament: abraçar-nos tendrament i follar com a dos descosits. Les nostres caretes no donaven peu a cap mena de dubte. Si no cardàvem ho teníem cru, molt cru. Així que sense creuar-nos cap mena de paraula vam entrar a l’hotel i gairebé sense mirar-nos les cares ens vam despilotar disposats a menjar-nos el món, i el que no era el món.

- Vols que m’obri de cames? –Em va insinuar.
- Però si oberta de cames és el teu estat natural! –Li vaig afirmar.
- M’encanta obrir-me de cames i que m’observis tota nua. I, a més, m’encisa que em miris i m’acaronis el xoxet. Me’l toques? M’agradaria tenir un orgasmet previ a la penetració.

Dit i fet. Me’l vaig treballar de valent, aquell xoxet. Llavis de dins, de fora, vagina, clítoris i tot allò que l’envoltava. Quina meravella! Roast beaf, amb un regust a sexe ben a punt per a l’èxtasi en qualsevol moment. En aquell instant, quan la Laia començava a gemegar amb el cos i l’esperit totalment posseïts pel plaer, vam canviar de postura. Ella estava totalment remoguda i excitada i vam canviar de posició. Es va posar de cul, amb unes ganes boges de ser penetrada. I la vaig penetrar. Vaig separar-li els llavis de dins per veure-li clarament l’obertura vaginal. Uf! Quin orifici més bonic! Això requereix temps i bons oficis! Vaig pensar. Així que abans de penetrar-la vaig gaudir una bona estona d’aquell espectacle per a tots els sentits, sobre tot els visuals, tàctils i olfactius. Val a dir que els meus sentiments, mentre em treballava aquells indrets, s’enfilaven fins als cims més elevats de l’Himalaya! I a la fi la vaig penetrar. Va ser l’inici d’una nit d’amor que es va allargar fins l’alba i que ens va procurar un plaer immens. Vam fer l’amor amb totes les postures imaginables i inimaginables. I les vam gaudir totes amb calma i tranquil·litat i amb molta naturalitat i tendresa. Ah! i amb molta passió! Recordo que al mig d’una bona remenada em va dir:

- Serafí, em fas embogir! Em penetres i em toques al mateix temps i els plaers se’m creuen i se m’encavalquen! Però m’agradaria sentir els plaers per separat. Els vaginals i els clitoridians, Tots dos alhora m’agraden molt però m’atabalen. Primer una cosa i després una altra. Em fas un orgasmet extern i després em penetres al teu aire. D’acord?
- Encantat! –Vaig accedir ben disposat i submís.

I així vaig començar a treballar-me de nou el seu xoxet que, per cert, em tornava boig, i vaig començar pels llavis de fora (crec que es diuen externs). Aquell sexe estava a punt de caramel. Com m’agradava aquell sexe... Sempre obert a qualsevol aventura o circumstància amorosa. Sempre dient-me: vine, aquí estic tot per tu! O: vine, et vull acaronar amb tots els meus llavis! Sempre disposat a estimar i a ser estimat. El seu sexe lliscava sobre del meu amb una suavitat sublim que a la Laia l’excitava moltíssim.

- Serafí. Això m’excita molt, saps, amor?
- Segueix així. Poc a poc ja veuràs com l’excitació es transformarà en plaer.- M’encanta! –Em va dir entre gemecs, mentre ens masturbàvem mútuament amb els nostres sexes.
- N’ets conscient? –Li vaig dir mentre els seus llavis de dins m’abraçaven tot la cigaleta anant de munt cap avall. –Ens estem masturbant sense follar utilitzant els nostres respectius sexes!
- Si amor! Penetra’m! Necessito que el teu sexe ompli el meu!

I així va ser com de l’estona tranquil·la que acabàvem de gaudir, vam transformar-nos en una parella de “cavall – genet” al més vell estil dels rodeos de l’oest americà. Òsties, quina manera de brincar! Primer ella al damunt, amb totes les variants posturals i rítmiques possibles, després de costat, de cara i pel darrere, després jo al damunt i ella a sota. Uf! Es van fer les tantes i quan ja estàvem una mica escaldats la Laia va dir:

- I si dormíssim? Estic una mica cansada i tinc el xoxet escaldadet.
- Doncs el que li cal al teu xoxet és marxa! Demà més! –Li vaig respondre.
- D’acord. Però el tinc escaldat i estic feta pols i així no puc gaudir del sexe. I m’agrada tant gaudir-ne, Serafí!
- Cal fotre una mica de callo al xoxet. I això s’aconsegueix follant! Demà et despertaré amb cops de cigala al xoxet, i a veure si així se’t passa la tonteria, amor.
- D’acord. –Em va dir amb una cara mig irònica i còmplice al mateix temps.

I així ens vam adormir abraçats fins l’endemà tot somiant amb les entremaliadures que faríem el dia següent... Ens vam despertar pels vols de quarts de deu i vam demanar que ens pugessin l’esmorzar a l’habitació. Era un esmorzar típic parisí, amb croissants, cafè amb llet, torrades, mantega, melmelada i suc de taronja envasat. Ens vam fotre l’esmorzar i després del preceptiu polvet matutí i la dutxa tonificant ens en vam anar de compres.

- T’importa que entri a aquestes botigues amb teles estampades, Serafí? –Em va preguntar. –Voldria fer-me un vestit i regalar-ne unes quantes.
- T’hi acompanyo, amor. –Li vaig respondre.

Maleïda va ser l’hora en què li vaig dir “T’hi acompanyo, amor”. Això va ser l’inici d’un calvari que es va allargar durant tota la jornada. Vaig acabar totalment grogui i marejat. Vam entrar a sis o set botigues marroquines amb teles de tots els estampats imaginables. I cada dos per tres la Laia em preguntava:

- Aquesta t’agrada?

I jo, sistemàticament, li responia:

- No ho sé. Amb tantes teles i tants estampats estic atabalat i no distingeixo què m’agrada i què no m’agrada.

La veritat és que a partir de la segona botiga era incapaç de distingir absolutament res de res. Al final crec que se’n va comprar tres o quatre i amb una va encarregar que li fessin un vestit amb un disseny fet a mida. Afortunadament va arribar l’hora de sopar i això va significar la meva salvació.

- Què et passa, Serafi? Fas mala cara. –Em va comentar.
- Estic grogui, atabalat i marejat. Si supero aquesta prova ja tindré una bona porció de cel guanyada. –Li vaig respondre.
- Planteja-t’ho com si hagués estat una prova del teu amor per mi.
- Calia? –Li vaig dir.
- Venga, no em facis cas i anem a sopar que tinc gana. –Em va proposar.

Vam sopar en un resto molt coquetó del barri de Montmartre que, per a informació del lector, és un barri molt adient pels amants esbojarrats. El sopar, afortunadament, em va revifar i va permetre que en Serafí tornés a ser el Serafí d’abans del maleït dia de compres. Disposat a follar la darrera nit a París. Després del sopar, molt bo per cert, ens vam encaminar cap a l’hotel a passar the last night amb la Laia.

- Encara tens el xoxet escaldat?
- Una mica però amb la pràctica se’m passarà. –Em va respondre.
- Això vol dir que com a mínim hauríem de cardar de dos a quatre vegades per setmana. –Li vaig insinuar.
- Doncs si. Venga, ja està bé d’orgues i anem per feina. –Em va comentar.

I ja estàvem enredats una altra vegada. Aquest cop la vetllada no va ser tant llarga com la de la nit anterior perquè l’avió sortia una mica d’hora i calia dormir i descansar. No obstant, la sessió de brincamenta va ser força agradable i van caure alguns orgasmets força gustosos. Al matí següent ens vam llevar, vam esmorzar, dutxa i cap a l’aeroport. Quan estàvem a la cua de l’escàner per entrar a la zona d’embarcament la Laia em va preguntar:

- Que t’ha semblat l’estada a París?
- Fantàstica! –Li vaig contestar.
- Quina gamberrada més guais! –Em va dir. –A veure quan la podem repetir.

Vam embarcar i al cap d’una hora i mitja ja estàvem al Prat. Vam agafar un taxi per tornar a les nostres respectives llars i un llarg petó va servir de comiat mentre comentàvem a cau d’orella com de meravellós havia estat aquell viatge, malgrat el mal tràngol del puto dia de compres.

I vam dir simultàniament en acomiadar-nos: Sempre ens quedarà París...

Col·laboracions juantxis!

UN GEST DE REBEL·LIA

Es va aixecar com cada dia, a les sis del matí. Com sempre, va escoltar les notícies a la petita ràdio que li feia de despertador, mentre es dutxava i es rentava les dents. Com de costum, es va preparar un suc de taronja i un cafè ben carregat, per despertar-se una mica, dins de les seves possibilitats. També com cada dia, va anar caminant a buscar el metro i, de camí, es va aturar a comprar el diari al quiosc de la cantonada. El mateix noi atontat de cada matí l’hi va donar i, com quasi sempre, es va equivocar en donar-li el canvi. No distingia les monedes de 20 cèntims de les de 10.

Va fer la ruta de sempre, passant per davant del repartidor d’un d’aquells diaris gratuïts que trobava infumables, i va saludar la dona de fer feines de l’hotel que cada matí a la mateixa hora treia les galledes buides al carrer. Era equatoriana, segurament, i tenia uns pits molts grossos i ben posats. Llàstima que es dediqués a la neteja.

El metro estava tant ple com sempre, i feia la mateixa pudor, però afortunadament arribava a la mateixa hora de sempre i no hi havia obres en el tram que havia de recórrer.

La noia dels cabells rossos que llegia una novel·la de misteri estava asseguda al segon seient de la dreta, com de costum, i el jove pakistanès que feia olor d’espècies també estava, com sempre, dret al costat de la primera porta de l’esquerra. Al seient d’enfront, per no variar, hi havia aquell home que tenia aspecte de metge, tan ben plantat, amb el vestit impecable, el seu maletí i el diari plegat.

Com sempre, va seure al darrer seient del fons, al costat de la cabina del conductor (o conductora). Va desplegar amb molta cura el diari i va començar a mirar els titulars. Com cada dia, hi havia fam al món, corrupció política i policial, guerres als països africans i sequera a Catalunya. Per sort, els polítics tenien previstes, com sempre, mesures enèrgiques i molt innovadores per fer front a tots els problemes.

30 minuts més tard, com sempre, va baixar del metro i va sortir al carrer. Es va dirigir al seu bar de sempre, on es va prendre els seus dos cafès de costum, intercanviant bromes convencionals amb els cambrers de tots els dies. Alguns companys de feina també es prenien un cafè abans d’entrar a l’oficina, i es van saludar sense ganes, com era habitual.

A les vuit menys un minut va passar la targeta magnètica per la maquineta de control horari i acte seguit, com cada dia, va pujar a l’ascensor fins a la cinquena planta de l’edifici intel·ligent on s’ubicava la seva oficina.

Com de costum, era la primera persona que entrava al despatx. Cada dia encenia els llums, connectava l’ordinador, comprava una ampolleta d’aigua mineral a la màquina de dispensa automàtica i consultava les novetats jurídiques i administratives a través d’Internet.

Però aquest dia, després de les activitats rutinàries habituals va fer una altra cosa, quelcom que no havia fet mai fins ara. De la butxaca de la seva jaqueta va extreure una petita peça brillant, metàl·lica, que va trobar freda al contacte amb la ma. De l’altra butxaca va treure una altra peça metàl·lica, més petita i rectangular, que va encaixar en un forat de la primera. També va trobar uns guants guardats al darrere dels pantalons i se’ls va posar. Finalment, es va posar unes ulleres fosques que duia a la camisa, cosa que no acostumava a fer.

Ja eren quasi les nou del matí i l’oficina s’havia omplert de gent. Les converses s’alçaven per tot arreu, comentant el partit de la nit anterior, les malalties dels fills petits i les aventures sentimentals diverses dels solters/res. Alguns havien tret un cafè de la màquina automàtica, i la oloreta li arribava, estimulant, fins a les fosses nasals.

Era l’hora en què els caps començaven a fer acte de presència i a repassar les seves atapeïdes agendes amb les secretàries. Els subalterns pujaven amb els carros plens per repartir el correu i els telèfons no paraven de sonar. Ja no hi havia cap mena de tranquil·litat, com sempre.

Es va esperar un moment abans de sortir del vestidor on guardaven les jaquetes, reflexionant. Durant vint anys de servei s’havia comportat correctament, havia complert amb les seves tasques i sempre havia mostrat educació i cordialitat envers els altres, fossin superiors o inferiors en l’escala de comandament. Mai no havia tingut cap problema personal ni laboral amb ningú; mai no li van haver de cridar l’atenció. En 20 anys mai no havia arribat tard ni s’havia agafat hores lliures per qüestions personals. Fins i tot quan la seva mare havia estat greument malalta havia seguit complint amb el seu horari com sempre.

Tothom sabia qui era, li tenien respecte i també una certa consideració. És clar que també tothom pensava que es tractava d’una persona grisa i poc interessant, tan complidora i tan previsible. Sempre seguia les normes establertes i mai no havia fet res que es pogués considerar transgressor o inesperat, i molt menys incorrecte. Mai li havia passat pel cap fer res mal fet o prohibit, perquè no suportava ficar-se en problemes. Els conflictes li generaven molta ansietat i l’única cosa que desitjava era passar les set o vuit hores de jornada laboral de la manera més confortable possible.

Però aquest dia estava a punt de fer una cosa diferent. Només era un petit gest de rebel·lia, una expressió de disconformitat. El que li volien fer no era just. No era correcte. No s’ho mereixia. En definitiva, no ho podia tolerar. No era acceptable, ni tan sols per una persona tan obedient i conformista com era.

És clar que no volia causar problemes. De cap manera volia generar conflictes, ni fer cap mal a ningú. No era la seva intenció; odiava enfrontar-se amb els altres i no suportava caure’ls malament. Però havia decidit que la cosa ja passava de la ratlla.

Per això havia portat la pistola. Per això havia dut tota la munició que havia pogut carregar sense cridar l’atenció. I per això havia aconseguit aquelles granades que podien passar per un record de la guerra civil. Només les havia comprades pel seu valor històric, com a mostra del mal que poden fer els homes amb els seus artefactes. Però, no obstant, s’havia assegurat que es trobaven en bon estat, per si calia fer-les servir.

Li sabia greu per algunes persones a qui havia agafat carinyo. La nova interina que feia tasques d’administrativa, per exemple, que era tan innocent i tan guapetona. I també hi havia el nou tècnic superior que portava el control pressupostari. Era tan atractiu i, a més, tan intel·ligent. Fins i tot llegia llibres!

També ho sentia per la secretària del director, que tenia tres fills petits i havia perdut al seu marit feia uns mesos. Qui se’n cuidaria, dels nens? I la pobra becària, que venia tres cops per setmana i els treia un munt de feina sense cobrar, i que justament avui havia vingut per acomiadar-se, perquè per fi havia trobat una bona feina.

Però tot això no era problema seu. No es podia fer càrrec de les vides dels altres, tot i que a vegades ho havia fet. Avui no era el dia. Avui era el dia en què posaria les coses al seu lloc. Era el dia en què per fi mostraria la seva ràbia i ensenyaria la seva cara fosca, que ningú no coneixia. Ja mai més ningú es prendria a la lleugera la seva opinió; ningú no es permetria mai més en riure’s. No volia fer mal a ningú, només donar-los una bona lliçó, ensenyar-los que tota persona té un límit i que si arriba l’ocasió pot ser tan cruel com el qui més.

Eren dos quarts de nou passats quan va sortir del vestidor. Va avançar decididament pel passadís ple d’arxivadors i expedients, amb la pistola a la ma dreta i una granada a l’esquerra, fent passes tranquil·les i confiades, mirant-se els companys i companyes a través de les ulleres fosques i amb un somriure satisfet a la cara. Els que es creuaven pel seu camí li dirigien mirades de sorpresa, sense saber què pensar. Que potser es tractava d’una broma de mal gust, o és que havia perdut el seny d’un dia per l’altre?

Va sentir l’enorme plaer de notar el pànic que causava entre els companys i companyes. Per primera i única vegada a la seva vida, la gent cridava espantada i s’apartava del seu camí. Aquell idiota cregut que sempre es permetia passar-li la ma per la cara feia pinta d’estar a punt de cagar-se a sobre, i la bruixa de la cara torta que feia de jefa s’amagava sota la taula, pàl·lida i tremolosa.

Quasi sense adonar-se va prémer el gallet i el soroll sec però vibrant del primer tret li va provocar una gran pujada d’adrenalina, que mai abans no havia sentit. Mentre caminava va buidar un carregador darrera l’altre. Lentament, es va treure del camal del pantaló un ganivet enorme, de caça, amb la punta esmolada. El va fer servir per marcar amb un petit senyal sagnant el front dels que anaven caient al seu pas. Era la seva marca, el seu avís.

Entre la gent que es va començar a adonar del que passava es va desfermar el pànic i tothom va començar a córrer i a cridar desaforadament. No es va aturar. Un a un, els va foradar l’estómac, el cor, la cara. La sang calenta i vermella l’esquitxava sense que ho notés, mentre s’obria pas entre les taules de treball, plenes de papers que s’anaven tenyint de porpra. Sense cap mena de pietat, va perseguir a cadascun dels seus excompanys i els va rematar, per molt que s’amaguessin i supliquessin, i a tots els va deixar la marca final sobre el front, amb el ganivet esmolat. La seva marca personal.

Un dels que més va ploriquejar va ser el director. Era d’esperar, va pensar. El molt hipòcrita, que normalment ni saludava quan entrava a l’ascensor, li va oferir un augment de salari, el càrrec que volgués, com si allò fos important. No havia entès que res no faria que canviés de parer. Al contrari, com més cridava i implorava aquell porc més agradable era la feina d’esbadellar-lo. No es va limitar a matar-lo d’un tret al cap, sinó que s’hi va esplaiar, ferint-lo amb el punyal per tot el cos, amarant-se de sang i sentint un plaer que mai abans havia ni imaginat.

Pràcticament no va quedar ningú viu, excepte aquells que van sortir corrent en el primer moment cap a la porta d’emergència. Però tenia un pla per acabar la feina. Després de recórrer la planta sencera, assegurant-se que no quedava ningú amb vida, es va adreçar als ascensors. Al mateix replà hi havia les escales d’emergència, per les quals un riu de gent espantada intentava sortir de l’edifici. Amb un somriure pervers, va arrancar d’una mossegada l’anella de seguretat de quatre granades, i va llançar-les amb força, dues per cadascuna de les escales que conduïen a la planta baixa.

Sota el domini absolut d’un sentiment de plaer molt intens, es va arrecerar al darrera de la taula del director, que era massissa, i va escoltar les violentes explosions de les granades. Francament, no s’ho esperava tan bèstia, per dir-ho així. L’ona expansiva li va arribar amb tanta força que se li van clavar alguns vidres de la porta del despatx, que va rebentar, però no va sentir cap dolor. Només va notar un fil de sang que li rodava per la cara i el coll. Es va aixecar i va contemplar amb èxtasi com pujaven les flames fins a la porta d’emergència i se sentien crits desesperats de les persones que es cremaven sense escapatòria possible. Les escales s’havien enfonsat parcialment, i no hi havia sortida cap amunt ni cap avall.

Va agafar un dels ascensors i va arribar fins al vestíbul principal. Encara no s’havia escampat l’incendi, i el pànic estava relativament controlat. Va deduir que algú havia cridat els bombers i la policia, perquè es veien moltes llumetes fent pampallugues taronges i blaves, i s’escoltava el soroll de les sirenes pertot. Uns homes uniformats es van adonar de la seva presència i van apuntar-li amb les seves armes, cridant alguna cosa incomprensible. Si s’hagués pogut mirar en un mirall potser s’hauria sorprès. Se li havien trencat les ulleres, portava la camisa esguerrada i els pantalons tots tacats de sang. Els vidres de la porta del despatx del director encara els portava clavats a la galta, i un regalim de sang li baixava per tota la cara, el coll i el pit. Feia una fila horrorosa.

Sense immutar-se, somrient per sota del que quedava de les seves ulleres fosques, es va aturar un moment per carregar per darrera vegada la seva arma, i va preparar algunes granades més. Va pensar que aquell era el millor dia de la seva vida. Llàstima que havia trigat tant de temps en descobrir la seva autèntica personalitat. Tants anys de vida anodina, avorrida i fastigosament correcta. Una vida tan adaptada a les normes socials i tan desaprofitada. Pena que ara que havia trobat alguna cosa que realment li feia emocionar i sentir la vida dintre seu era, segurament, el darrer dels seus dies. Per un moment va pensar que almenys la seva fi passaria a la història o, si més no, sortiria als informatius del vespre. Potser també a la premsa del dia següent i, amb sort, seria tema de discussió a totes les tertúlies radiofòniques. Era un al·licient, però el que realment desitjava era acabar definitivament amb tot allò; ensorrar l’edifici, carregar-se tot ésser vivent que intentés deturar la seva missió.

En el moment que va començar a córrer cap a la sortida, disparant a discreció i llençant les granades que li quedaven, tots els presents van veure la bogeria absoluta reflectida a la seva cara. Massa tard, van comprendre que l’edifici volaria pels aires, amb tothom a dins, i que no l’importava en absolut. Al contrari, l’expressió de bogeria es va transformar en una de felicitat suprema, que alguns van encertar a veure poc abans que tot explotés i comencés a ensorrar-se l’edifici.

Certament, era completament feliç. Ara ja ningú podria obligar-li a canviar d’horari. Ja no hauria de quedar-se a dinar a la feina. Després de tota una vida fent de vuit a tres, on s’és vist, treballar els dimarts a la tarda? Va pensar que hi ha coses a la vida que t’obliguen a reaccionar, i que no et pots quedar immòbil, com si res. Coses que paguen la pena. Si no ho fas així, no et pots mirar al mirall com si tal cosa, cada dia.

Un instant abans de saltar pels aires, juntament amb els uniformats, tots calats de foc, va pensar que havia valgut la pena, i que la vida era meravellosa.

Col·laboració altruïsta de la CEMI. Gràcies guapetona!

La CEMI, a més, us vol posar una qüestió perquè tingueu el vostre cervell, summament atrofiat, un pèl despert:

La persona que protagonitza el relat, és un home o una dona?

Es tracta d’algú que treballa a l’administració pública o a una empresa privada?

Respostes a: jvruggiero@gmail.com

Venga collons! Animeu-vos i col·laboreu, òsties!

Crònica del derby futbolaire del mes d'abril

El que es va viure a les instal·lacions del Laietà va ser una jornada de futbol memorable. Gran partit amb molts gols, bon futbol i bon rotllet corporatiu. Incidents en acabar el matx i tercer temps amb bona teca, molta birra i dancing.

S'enfrontaven els Old Blacks amb els Red Devils, un derby on les espurnes acostumen a sortir per totes bandes i on l'afició vibra d'emoció. El partit no va defraudar i els Old Blacks van consumar una altra victòria, no sense una resistència ferotge dels Red Devils.

La primera part va estar dominada clarament pels vermells però la seva manca d'encert davant la porteria negre i les grans intervencions del porter Chivo van impedir que el marcador es decantés cap al costat red. En canvi, les poques ocasions de què van gaudir els blacks les van saber aprofitar transformant-les en gols. Va costar obrir el marcador, però amb el primer gol black va començar el festival. Malgrat el gol dels negres els vermells no van baixar la guàrdia i van seguir pressionant i posseient el control de la pilota. Quan semblava que la primera part acabaria amb un pírric 1 a 0 va aparèixer al camp l'avi de la colla: el Sonajes txinorri, que amb el primer toc de pilota va assistir en safata el segon gol dels blacks. Malgrat la seva escassa participació en el matx, la seva aportació a la victòria va ser determinant. Malgrat tot el domini continava sent dels reds i la primera part va acabar amb un 3 a 1 favorable als Old Blacks.

La segona part del partit va ser una altra història. Els primers 10 minuts el partit va ser força igualat fins que els blacks van marcar el quart. En aquest moment els reds ban baixar la guàrdia i va començar el festival black. Tothom va marcar gols, inclús el porter d'un penal ben assenyalat per falta clara del Quentin. A cinc minuts del final i amb un 7 a 2 contundent va a tornar a reaparèixer el Txinorris i d'una altra magistral assistència es va arrodonir el resultat amb una filigrana del Sobrassada i remat definitiu de l'Australià. Resultat final: Old Blacks 8, Red Devils 2.

Cal destacar les actuacions de:

El Chivo (De l'uhpitalé): Sublim.

El Buti (Pueblerinu): Combatiu i encertat.

L'Australià (Pijo guaperes): Tot terreny.

El Mantecas (Odón): Organitzador, director i gran (en tots els sentits) jugador.

El Depredador (Psicòpata): Lluitador a tot el camp. Un Neeskens en versió penedesenca.

El Sobrassada (Setciències): Golejador, determinant i pitxitxi.

El Sonajes Txinorri (àlies Barrufet i/o Maki): Encertat i oportú.

L'esportivitat i bon rotllet que van protagonitzar el partit es va veure truncat per un incident que es va produir a les rodalies del camp. La colla de futbolaires es desplaçaven tots amb els seus respectius cotxes al lloc de trovada i no sé per quins set's ous s'em va ocòrrer anar tot sol en metro al lloc del sopar i de la marxa posterior.

El cas, és que en sortir del Laietà i a l'alçada del Picadero de can Barça i en veure'm tot sol em van empaitar uns skins feixistes / nazis. Les provocacions verbals van ser molt fortes i el meu cos i ment es contradeien: foto el camp corrent cagant llets o m'encaro a veure si s'acollonen? Com no puc còrrer a causa d'uns transtorns que ara no venen al cas explicar, vaig decidir encarar-los amb tota la meva mala llet apresa als barris marginals de Barna i al xino. No va servir de res. Van venir cap a mi i mentre m'envoltaven i em seguien insultant vaig actuar sense por. Crec que vaig trencar-li el naç a algun fill de puta i a un altre li vaig fotre l'ull a la remanguillé. Però no va ser suficient. El tercer fatxa em va empaitar i em va fotre al terra. Indefens, vaig posar-me en posició fetal i protegint-me instintivament el cap i les parts vitals, vaig rebre un grapat de cops, amb peus i punys, que em van deixar totalment malmès i estabornit. De cop i volta van desaparèixer. La guàrdia urbana, com sempre oportuna, va aparerèixer.

Quan van sortir del cotxe patrulla van pensar que era un indigent tirat al mig del carrer i em van preguntar que què collons fotia allà, al mig de la via pública. Els vaig observar, desprotegint-me el cap, i amb una veu totalment ronca i fluixa els vaig explicar que uns skins m'acabaven d'apallissar per la cara. En veure'm totalment malmès i magullat em van pujar al cotxe patrulla i em van dur al dispensari més proper. Afortunadament els meus ossos són de goma i no tenia res trencat, però els dolors ja començaven a tocar-me els kiwis.

La mateixa guàrdia urbana em va dur a la comissaria dels mossos de les Corts (Glups!) per formular la prescriptiva denúncia. No em van fer esperar gens ni mica i en poca estona ja estava al carrer i vaig poder agafar un taxi que em dugués al lloc del sopar futbolaire.

El sopar i la marxa posterior (tercer temps), va ser molt divertit i simpàtic. Malgtrat els meus mals, vaig gaudir de la companyia i del bon rotllet dels bons companys i companyes del curro als quals agraeixo la seva paciència i comprensió amb el tarat mental i buscaraons que us escriu.

Perquè la vida és així...

Avís i alerta! No aneu mai sols ni soles pels voltants del Camp Nou en hores on la gent no s'hi passeja (i si s'hi passeja, ningú s'aturarà). Aquesta colla de fills de puta cerca víctimes aparentment febles per aprofitar-se de la seva superioritat física i no atenen a raons per apallissar-te sense cap mena de problema. Aneu amb molt de compte, si us plau. No m'agradaria que a cap persona coneguda i estimada li passés res per culpa d'aquesta colla de psicòpates.

Entesos, babaus!!!

Salut i petons! (Molt juantxis, és clar).

dinar i sobretaula

frustració

- Xarrupa la cigala mentre llepo l’almeja! –Vaig dir-li mentre ens fotíem un arrosset caldós en un poblet mariner molt proper al cap i casal de Catalunya.

El club de les palles celebrava el seu primer (i darrer) dinar de feina. I la primera campana començava a prendre forma. A l’esmentat dinar vam assistir-hi tres persones, entre les quals es trobava la coprotagonista de la present història, jo mateix i un company bastant amic de la guasa. El tema central del dinar va ser, com us podreu imaginar, la palla, o com diuen els tècnics, la masturbació. Tots tres tenim força experiència en aquest tema i el club va néixer com un espai de reflexió i d’intercanvi d’experiències i bones pràctiques sobre el tema en qüestió. Però potser per una manca de confiança (tots tres gairebé ens acabàvem de conèixer), excés de timidesa (als 40 anys!) o senzillament, una mica de gilipollisme, el tema estrella no va ser la masturbació.

Mentre parlàvem de tonteries, la companya va intentar explicar-nos una recerca que havia fet feia uns anys a París sobre les modalitats d’orgasmes masculins i femenins, mentre no parava de llepar-se els dits. Aquest darrer detall és important donat que es menjava les cigales amb les mans (jo feia el mateix amb les cloïsses), i mentre les xuclava amb avidesa (sobretot els caps) la meva imaginació no parava de barrinar. Podeu imaginar-vos l’escena. Jo intentant dissimular la trempera, entre cigala i cigala, i cloïssa i cloïssa, el company desviant l’atenció cap a temes intranscendents i la col·lega intentant centrar el tema orgasmil mentre no parava de xuclar els caps de les cigales.

Per ser sincer, no recordo gairebé de què anava la recerca, però si que recordo la quantitat de punts “G” que tenen les dones, o no en tenen. Haig de reconèixer que em vaig fer la pitxa un lio (embolic, que diria en Pompeu). Algunes dones sembla que tenen disposats punts “G” per tot el cos. Com si estiguessis disparant amb la cigala a una diana i no se sap per quins sets ous sempre encertes. Ja veus, tota la vida intentant fotre-la sense mans i ni de conya, i una investigadora et descobreix que no calia fer tants esforços! La meva cigaleta començava a pensar (tinc un cos molt autònom, jo) que potser havia perdut el temps i fet massa esforços durant massa temps. Si el punt “G” el podies trobar tant fàcilment, perquè collons tant de patiment i bons oficis! Em vaig preguntar. La sexualitat masculina no li va interessar gens ni mica. Sembla ser que els tios no tenim punt “G” ni res que se li assembli.

Altrament, sembla ser que hi ha dones que no saben que hi ha una coseta que dóna molt de gustet que, pels sofisticats, es diu clítoris. Doncs bé, ens va explicar la Companya que hi ha dones que no en tenen ni puta idea de la seva existència! Valgui'm deu! Vaig pensar tot garratibat. Com pot ser que jo, amb la meva hipermetropia, presbícia, astigmatisme i estrabisme, hagi descobert aquestes coses ja fa un cert temps i una dona no s’ho endevini. No és que sigui un crack dels xoxets i dels seus intríngulis, però hi ha coses que cauen pel seu propi pes. Almenys jo així ho creia. Perquè la naturalesa és tant cruel amb el gènere masculí? Les dones amb punts “G” a dojo i els homes, en canvi, amb un únic punt sensible. Em vaig plantejar jo mateix a mi mateix. Evidentment, no vaig trobar-hi resposta. Vaig pensar que potser calia fer una pregunta als companys. Però la xuclamenta de les cigales em va despistar de nou i com si fugís d’estudi vaig començar a parlar, tot canviant de tema, del darrer partit del Barça i de com havíem patit els culés per derrotar al Madrid.

Afortunadament, les cigales, més tard o més d’hora, s’acaben, de la mateixa manera que la trempera té un temps de vida útil limitada. Les postres van ser la meva salvació. Crec recordar que duia texans i les apretures provocades als meus baixos per les xuclamentes cigalils començaven a ser insuportables. Amb les postres i els cafès, les aigües van tornar al seu lloc i els texans tornaren a la seva original posició. Aquest va ser un dels primers sufocos que, de manera amagada, vaig tenir pensant, pensant, imaginant, imaginant...

Crec que va ser aquella manera de tractar les cigales el que em va predisposar a aprofundir la relació amb la companya. Quina manera de xuclar cigales! No sé si ella va sospitar alguna cosa -respecte a la meva excitació durant el dinar-, però després del cafè va dir:

- Anem a la platja? –Davant d’aquesta transcendental qüestió, el company i jo mateix vam assentir sense plantejar-li cap objecció.

Aquesta proposta crec que amagava alguna doble intenció que vaig saber interpretar però que, malauradament, no vaig saber concretar.

Vam anar a un xiringuito de la platja a fotre’ns unes copes. Entre el vinet del dinar i les copes del xiringuito la conversa crec que va a començar a degenerar i a barrejar temes i més temes. Això si, no recordo ben bé de què collons vam parlar però ens vam fotre un fart de riure considerable. I les rialles predisposen a d’altres activitats...

La companya, que a aquestes alçades ja en duia més al cap que als peus, va començar a tombar el cap de manera sospitosa. Crec que el vi i les copes començaven a fer-li efecte. Jo no volia, en cap moment, aprofitar-me de la situació. Ella crec que tampoc, però la seva cara i gest em deien, de manera més o menys encoberta, dues coses: "estic feta caldo; anem a estirar-nos a la platja". Vaig pensar que si la companya estava feta pols, ho tindria més fàcil, menys resistència. Em bolcaria al damunt del seu cos i no podria dir res de res. Tampoc volia una lluita ferotge, només una estoneta fotent-nos mà i morrejant-nos.

- Anem a la platja a estirar-nos. –Va mig xiuxiuejar.

Aquí ho vaig tenir clar: Vol follar amb mi; vaig pensar. Tot seguit veureu què va passar.

Les copes van fer els seus efectes i mentre el company se n’anava cap a casa seva, nosaltres vam decidir estirar-nos una estoneta a la platja aprofitant els darrers raigs de sol del dia. Mentre ens posàvem còmodes entre la sorra i els matolls em van tornar al cap les cigales del dinar. Ipso facto, trempera! Com estava estirat, els texans no m’apretaven com a l’hora del dinar, tot i que la meva cigaleta tenia molt clars els seus objectius. Vaig descobrir que es molt dur lluitar contra la voluntat de la cigaleta, sobretot en aquelles circumstàncies. Què faig? Em vaig preguntar. La temptació estava situada exactament a l’alçada de la seva cintura i de les seves boniques tetes. Com no sabia com seria rebut el meu atxutxon, em vaig tallar. I si em rebutja? Vaig pensar. Després vaig descobrir que les seves intencions i les meves eren exactament les mateixes, però en aquell moment no vaig saber com reaccionar. Així que entre dubtes, escalfamentes i alguna palla mental, apa, tornem cap a Barcelona.

Com us podreu imaginar el primer que vaig fer en arribar a casa va ser fotre’m una palla com la copa d’un pi! La fantasia utilitzada per immortalitzar el moment pallós va ser, evidentment, la xuclada de les cigaIes. Com xuclava les cigales! Uf!

El dia va acabar amb un missatge de mòbil que li vaig enviar i que deia: "No ha estat malament, malgrait tout". Aquell dinar i aquella tarda d’amor i sexe frustrat em va deixar totalment fora de joc. Mai una dona se m’havia resistit! I aquella tarda em vaig tallar com un adolescent de 15 anys. Uf! Quina vida més puta i més perra.

Però uns dies més tard la vaig pillar per banda i... (continuarà).

Religió

La veritat sobre la mort de Crist

El presentador i entrevistador explica que a la setmana santa sempre surten figures que especulen sobre la figura de Crist.

L’entrevista se li fa al Julito, un famós historiador especialista en Crist i les seves vicissituds o “vaines”.

Personatges:

Entrevistador: E
Julito: J

(L’entrevistador introdueix l’entrevista telefònica)

Avui, per exemple, la BBC anglesa ha presentat un documental on s’assegura que a Crist el van penjar d’una altra manera, no allà penjat amb els peus, sinó amb posició fetal i no tenia les mans clavades a la creu, sinó els braços. I cada any li treuen una foto nova i amb una cara nova. Aleshores, nosaltres volíem fotre cullerada en aquesta història i hem portat un expert en Crist i les seves vicissituds o “vaines”.

(El professor té l’entonació de Cornellà)

- (E) Profesor Julito. Buenas tardes.
- (J) Bueno, en verdad es el título del último libro que he escrito: “Jesucristo y sus vainas”, y creo que será la versión definitiva. La obra definitiva sobre Jesucristo y sus vainas y sobre todo hablo un poco de lo que había en su época...
- (E) El contexto histórico en el que se enmarca la figura de Jesús, ¿no?
- (J) Si hombre, ¡la vaina! Lo que rodeaba a Jesucristo, la peña que había allí...
- (E) Bueno. Tú eres un experto, Julito, en la figura de Jesús. Lo sabes todo de su vida.
- (J) Si. La verdad es que..., si, la verdad es que es uno de los personajes que a mi, a vosotros no sé porqué tenéis cara de yo que sé, pero a mi, personalmente, es un personaje que me llama mucho la atención, Jesucristo.
- (E) Hombre claro, como a todo el mundo…
- (J) Pues como persona, como bicho que es.
- (E) Como ser humano que fue. (Puntualitza l’entrevistador).
- (J) Creo que fue una persona muy influyente. Que la influencia que ha tenido Jesucristo, sobre todo en el mundo católico, ¡ha sido muy importante, eh! Comparable con la influencia que ha tenido Anasagasti entre los calvetes. O la influencia que ha tenido Espinete con los erizos rosas de 2 metros: O sea, que para los erizos rosas de dos metros Espinete fue un referente.

(L’entrevistador intenta centrar el tema)

- (E) Bueno. Yo creo que Cristo, aunque esto también es cuestión de gustos, pero ¿qué sabes tu de Jesús que todavía no se sepa?
- (J) Perdone…
- (E) Perdone usted. Es que todavía no he acabado la pregunta, ¿sabe? Era una pausa. ¿Qué sabes tú de la figura de Jesús que todavía no se haya dicho? Por ejemplo: ¿Se sabe donde murió? Lo sabes, ¿verdad?
- (J) Si, claro. Jesucristo no está muerto. No está muerto, como que vive en Igualada, en un piso al lado de la vía del tren. Tiene una tienda de pollos a l’ast…
- (E) Pues si que bien montao lo tiene el tío. Pero escucha. Estamos hablando de Jesús, ¡el mesías!
- (J) Ah no, es Espinete. Espinete vive en Igualada. No. Jesucristo está muerto pero los confundo a veces.
- (E) ¡Pero como puedes confundir a Jesús con Espinete! (Li respon l’entrevistador un pèl emprenyat).
- (J) Perdón. Es Espinete quién tiene un puesto de pollos a l’ast en Igualada. Jesucristo no. Jesucristo murió, hombre… Seamos serios.
- (E) Crucificado, ¿no?
- (J) No, no. Murió en la playa. Sus amigos le hicieron la broma esa de enterrarlo en la arena
- (E) Mare mía, madre mía… (Declara l’entrevistador sorprès i totalment garrativat).
- (J) ¡Pero lo enterraron en la arena con cabeza y todo! Y luego se fueron a tomarse unas birras y allí se quedó Jesucristo, enterrao en la arena y allí está, bajo la arena. Es que Jesucristo era bastante de juguetear en la playa con los colegas, y claro... Y bueno, pues ya sabéis donde está enterrao: En la playa de Calafell. Con un bañador de flores y una pulserita del hotel.
- (E) ¿Cerca del Lui Vega?
- (J) Pues muy cerquita, si.
- (E) ¡Pero si eso es en Segur!
- (J) Y que más da. Si es casi lo mismo, allí en la arena, ¡hombre! ¡Encima no querrás que te explique la latitud y la longitud!
- (E) ¡Pues estaría bien!
- (J) Y encima que os traiga una pala para empezar a escarbar en la playa.
- (E) Pues estaría bien. ¡Usted es el investigador! ¿Entonces no lo clavaron en la cruz?
- (J) No. A él no. Fue a Espinete
- (E) Pero si Espinete está vivo. Has dicho que se encontraba en Igualada.
- (J) No, no. Lo crucificaron a él pero Anasagasti lo desclavó…, a Espinete.
- (E) Usted tiene un cacao considerable…
- (J) Si, si. Tengo un cacao…
- (E) Pero óigame una cosa, ¿Espinete está clavao?
- (J) Si, si, en la cruz, en la cruz. Pero lo que si quiero dejar claro en este punto es que gracias a un estudio sobre las plantas de los pies del cuerpo incorrupto de Jesús, podemos saber que caminaba como Johnny Deep en “Piratas del Caribe”. Así, como de puntillas. Entre sarasa y loco. Y estudiando el desgaste de sus tibias y de sus piernas, que las tiene muy finitas, podemos asegurar que llevaba habitualmente tejanos elásticos de los arrapaos en las piernas y bambas de caña alta J. Hayber
- (E) O sea, ¿que era heavy? (La naturalitat de l’entrevistador comenta a ser sorprenent).
- (J) Si, si. Heavyata.
- (E) Pero de Deep Purple, de Metalica…
- (J) De todo, de todo. Le molaba todo el heavy. Era un freaky considerable. A diferencia de Espinete y Anasagasti que eran más poperos.
- (E) Que manía con Espinete y Anasagasti. Nadie te ha preguntado, por Espinete ni Anasagasti.
- (J) No, pero Espinete es más popero, va por Igualada paseando con sus náuticos, con cordones o sin cordones…

(L’entrevistador corregeix al Julito i torna al tema de l’entrevista)

- (E) El plan náutico no es de pop. Es de pijo y desde hace tiempo. Que lo sepas. Y de pijo descontextualizado. Bueno, ¿y que más nos puedes decir de Jesucristo?
- (J) Pues ahora estoy en disposición de asegurar que el día ese en que se dice que Jesucristo multiplicó los panes y los peces, pues eso fue una noche que acabó a ostias, en la velada. Yo te explico. El tema es que estaba Jesucristo en el bar de menús donde él va a cenar. Y eso que está Jesucristo en el bar de menús…
- (E) En el bar de menús porqué en el de al lao te clavaban, ¿no? (Acudit fàcil de l’entrevistador).
- (J) (…) Y de repente llegó mucha gente pobre que no tenía nada que comer. Esto es real ¡eh! Y le dijeron a Jesús: Jesús, atento, ¡Jesús, coño! Porqué estaba viendo la tele y el tío no se enteraba. Mira Jesús, somos 486 pobres. Aquí tienes tus 2 peces y tus 5 panes. ¿Por cuánto tienes que multiplicar tus 2 peces y tus 5 panes para que a cada pobre nos de para comer 150panes y 200 peces? Teniendo en cuenta que 3 pobres no van a comer pan y 7 no van a comer pez. Ahí Jesucristo sacó el móvil para calcular con la calculadora y los pobres le dijeron: ¡Sin móvil, sin móvil! Si eres mesías, si tu tal…, con la cabeza, listillo! Y ahí Jesucristo empezó a pensar, se cabreó, se levantó y empezar a dar ostias a todo el mundo. Y ni panes ni pollas.
- (E) Y esta historia que has explicado, ¿tiene testigos? (L’interpel·la l’entrevistador).
- (J) Pues claro. Está Anasagasti y el Espinete.
- (E) Bueno. Pues en este punto ya te puedes ir a disfrutar del montón de estiércol que tengas por casa. ¿Verdad?
- (J) Si, es verdad. Pero por dentro está recubierto de madera.
- (E) Profesor Julito. Muchísimas gracias por ayudarnos a entender la historia. Si otro día le viene a gusto…
- (J) Pa lo que queráis. Yo siempre fresco, bien.
- (E) Muchas gracias.
- (J) Vale


© Especialistas Secundarios Programa anat de l’olla dels especialistas secundarios del 18 de març de 2008.

L’adreça web amb tots els programes la teniu a la columna de la dreta. Que vagi de gust, juantxis!

http://www.especialistassecundarios.com/.

Ells són: l'Armand, l'Íñigo i en Nane. I als controls tècnics de l’enterprise: l’Óscar Peret i en J. Power.

Tots ells grandíssims i juantxis

Fauna austral

L'ornitorrinc, entranyable i noble animal

No es posible pensar en la existencia de un animal con piel de topo, cola de castor, patas de rana, espolón de gallo, pico de pato y dientes. Además se trata de un mamífero que pone huevos. Residente en los lagos y ríos de Tasmania y Australia, el ornitorrinco parece un animal al que la naturaleza armó con lo que le quedaba. Pero, estudiado a fondo, es un ser formidable.

Es un animal excavador, construye, en la costa de los ríos, una madriguera las cuales son de dos tipos: una ordinaria y otra destinada a la reproducción. En la primera viven tanto el macho como la hembra; en la segunda, sólo la hembra. Ambas se hallan totalmente fuera del agua, incluso la entrada, que es excavada en las partes escarpadas de la orilla y sólo queda cubierta por el líquido cuando se producen las grandes crecidas. La madriguera para la reproducción que excava la hembra, consiste en una galería que mide entre 4,5 y 6 m de longitud, situada a unos 40 cm de profundidad; en la extremidad de la galería se abre la cámara de nidificación, situada de modo que las crecidas no lleguen a ella en ningún caso: en esta cámara se halla el nido, hecho de hojas, hierbas acuáticas, etc. Ultimados los preparativos, la hembra gestante cubre con tierra la entrada, sirviéndose de la cola, de modo que, desde el exterior, ni los animales depredadores ni el hombre puedan sospechar la existencia de la madriguera. Luego, la hembra procede a la puesta de los huevos que son blandos y compresibles, en número de dos por lo general, a veces tres; al parecer, la incubación dura dos semanas, durante las cuales la madre mantiene los huevos cerca de su cuerpo, Al nacer las crías inmediatamente se introducen en un pliegue de la piel, especie de rudimento de bolsa marsupial donde se vierte la secreción láctica. Para hacer todo aún más confuso, los ornitorrincos poseen dientes de "leche" que pierden con la edad. El ornitorrinco adulto tiene dientes en los jóvenes se forman tres dientes calcificados, los del adulto son reemplazados por placas córneas.

El ornitorrinco pesa 60 kilos aunque parezca muy pequeño en verdad pesa mucho. Este animal mide entre 60 y 40 cm, la cola mide 30 cm, el pico mide 6 cm de largo y 5 cm de ancho. El ornitorrinco vive generalmente en ríos. Los ojos son pequeños y los oídos padecen de auricular externo sin embargo tanto la vista como es oído son excelente. El macho tiene un espolón en la cara interna de las extremidades posteriores que está conectado con una glándula que secreta una sustancia tóxica que se supone utiliza como sistema de defensa.

Su pico de pato, recubierto por una fina piel, la cual se prolonga hacia detrás, formando una especie de escudo, es un elemento increíblemente útil para buscar alimento en el fondo fangoso de los ríos donde los ornitorrincos se alimentan de gusanos, larvas de insectos, camarones de agua dulce, caracoles inmaduros y pequeños peces y ranas. El pico constituye un filtro excelente, que permite al ornitorrinco separar del agua las sustancias comestibles e irlas acumulando en las amplias bolsas maxilares que se extienden a los lados de la cabeza. A continuación mastica con parsimonia los alimentos.

Una vez que se ha sumergido bajo el agua sus ojos, orejas y fosas nasales se cierran por lo que nada sin ver. Es ahí donde se pone en juego el aspecto más fantástico de este animal. El pico de los ornitorrincos posee electro receptores tan sensibles que pueden percibir el campo eléctrico generado por el ligero movimiento de la cola de un camarón a veinte centímetros de distancia. Sin duda alguna, un cazador extremadamente eficaz que aún hoy en día nos sigue sorprendiendo. El pelaje se compone de pelos cerdosos, gruesos, de color castaño oscuro con reflejos blanco plateados; recubren una lanilla muy blanda y grisácea que recuerda mucho la de la foca y la nutria. Cerca del ojo se observa una manchita blanca o amarillenta. Las patas son de color rojo oscuro; el pico, negro en la parte superior, presenta una coloración amarilla y negra en la inferior, aunque los ejemplares jóvenes tienen un espléndido pelaje blanco plateado que cubre las patas y la parte inferior de la cola. Sobre todo cuando se halla húmeda, la piel de este animal emana un desagradable olor a pescado, quizá derivado de una secreción oleosa especial.

Durante el invierno, el ornitorrinco atraviesa por períodos de letargo que duran pocos días. Es un animal netamente crepuscular, aun cuando a veces también se aventure en busca de alimento durante las horas diurnas. Si el agua es muy transparente, resulta fácil seguirlo con la vista mientras se desplaza bajo el agua o en la superficie; sin embargo, el observador debe permanecer absolutamente inmóvil, ya que ni el menor movimiento escapa a su mirada y su oído, verdaderamente agudísimos. No permanece mucho en la superficie, pues prefiere estar sumergido el mayor tiempo posible. En el lodo y la vegetación de las orillas busca los insectos de que se alimenta.

Vocació oculta (no us espanteu!)

una nit al panam's

- ¿Vienes conmigo?

- No sé. estoy un poco cortado.

- ¿Como te llamas, guapetón?

- Serafí. Pero mis colegas me llaman rompetechos. Llámame como tu quieras.

- Me gusta, rompetechos. Será tu nombre artístico. ¿Y sabes lo que hacemos aquí con los clientes?

- Pues no. -Li vaig respondre mentre em grapejava els collonets.

- Creo que lo harás bien. ¿Vienes conmigo?

- Si, pero..., ¿qué quieres hacer conmigo?

- No te asustes. Ahora te lo explico.

Aquesta conversa, que va significar una inflexió en la meva cutre qualitat de vida, va ser un atzar miracolós.

Jo vivia, amb vint anys, a la cantonada entre Hospital i Robadors amb una colla d'estudiants sempre disposats a la farra i emporrats tot el sant dia (i nit). Un dia del mes de maig de principis dels '80, quan el fred deixa pas a les primeres escalfors primaverals, els meus companys de pis van muntar una farra amb un grapat de col·legues. Aquell dia jo no tenia ganes de farra i vaig decidir fotre el camp a passejar-me per la barcelona nocturna, a veure que descobria. Aquesta era una de les meves actiivtats preferides. Perdre'm de nit als barris més canalles i foscos del xino barcelonès.

Jo era un desgraciat que menjava patates i spaguetti amb all i oli perquè amb el què guanyava i amb les feines que feia, no podia mantenir un tren de vida de més qualitat. Però aquesta trobada va significar un punt d'inflexió importantíssim en el meu trist present. Només us explicaré breument com vivia en aquella època.

Jo era un estudiant força golfo a qui les classes de la universitat li feien una mica de grima, i sempre m'ho muntava per fer campana. Per sobreviure, treballava a les feines, sempre submergides, més inversemblants: picapedrer a les mines de de basalt a Castellfollit de la Roca, manobra, natejador de vidres a concessionaris de cotxes, puticlubs i gratacels que acollonien, veremador al sud de frança, enquestador, i d'altres ocupacions molt qualificades que m'estalviaré de comentar. Això em servia per pagar la part que em corresponia del lloguer d'aquell pis infame i ple de toxicòmans i ex reclosos, i menjar alguna cosa barateta.

Però aquell dia les coses van canviar. Quan els companys de pis van arribar a casa els vaig dir que no trenia ganes de farra i que me n'anava a voltar pel xino. Vaig baixar directe al carrer Robadors, on les prostitutes i macarres de l'època encara eren autòctons i de tota la vida, i entre parada i parada en uns quants dels més de trenta bars que hi havia en aquest entranyable carreró, i entre abraçada i abraçada amb prostitutes amigues, vaig adreçar-me a l'Arc del Teatre.

Sortint de l'Arc del Teatre vaig veure una certa animació enfront d'un local de les Rambles. Era el Panam's. Els rètols de l'entrada convidaven a entrar-hi: Vea, disfrute, toque, participe! I em vaig dir: perquè no hi entres? Dit i fet. Vaig pagar l'entrada i ja em trobava allà a dins. Un lloc fosc i ple d'homes de mitjana edat i més grans palpant-se els pebrots, uns quants txaperos que no deixaven de tirar-me els trastos i, a l'escenari, espectacle porno. Quin panorama!

Vaig seure en una butaca del local, que estava a les fosques i fora dels llums de la barra on els txaperos anaven a la caça, a veure l'espectacle amb una llauna de cervesa per refrescar-me la gola.

De cop i volta i per sorpresa va arrivar una dona de bandera i em va proposar de sortir a l'escenari. Després de la conversa que heu vist al principi del relat, em va acompanyar agafant-me la mà al seu camerí mentre em deia:

- No estés nervioso. Ya veràs como si te dejas ir te lo pasarás bien. Y si lo haces bien te pagaremos 25.000 pesetas.

- ¿Ah si?

- Claro. Aquí cuidamos a los buenos clientes que además nos ayudan en nuestros shows porno.

Quan em va dir això vaig pensar que tot el meu pudor (si és que encara m'en quedava una miqueta), desapareixeria definitivament. I així va ser.

Em va dur al seu camerí per explicar-me com anava l'actuació mentre una altra actriu feia un streptease a l'escenari.

Mentre anàvem al camerí i em grapejava els kiwis em va preguntar:

- Noto que te estás excitando, chavalín.

- Creo que si, Guapetona. ¿Puedo tocarte las tetas?

- ¡Claro! ¿A qué esperas?

I mentre arribàvem al camerí, ensopegant per tots els passadissos que ens duien al seu cau d'assaig, em va dir:

- ¿No tendrás ninguna enfermedad sexual?

- Creo que no. Soy donante de sangre y estos temas los tengo bastante controlados. ¿Y tú?

- Tampoco, !guapetón¡ Entra en el camerino que te daré unas instrucciones antes de salir al escenario.

Vam entrar al seu camerí i em vaig quedar al·lucinat. Tot ple de miralls, un llit enorme, vestits i llenceria per un tubo...

- Entra Serafí. Quiero hacerte unas preguntas antes de salir al escenario.

- ¿Y qué quieres saber?

- ¿Eres eyaculador precoz? ¿Te corres cuando te quitas los gallumbos y ves a una tía en pelotas?

- Normalmente no. Además casi nunca me corro cuando follo. En rarísimas ocasiones me ocurrió. Me la tengo que cascar un buen rato y las pocas veces que tengo éxito, me corro.

- ¿Seguro? Vamos a comprobarlo antes de salir al escenario. ¡Por cierto! Eres muy joven y no debes saber mucho de las vicisitudes sexuales, ¿no?

- Pues fuí bastante precoz y según mis amantes, no lo hago nada mal y me dicen que las dejo bastante extasiadas. Pero esto siempre es en privado. En público no se como funcionará.

- No te preocupes Serafí. Yo te indicaré. Ahora haremos un pequeño ensayo antes de salir al escenario. Y sobre todo piensa solo en ti y en nosotros. No en la panda de cerdos que nos mirarán.

Em va estirar al llit i em va treure els pantalons i els calçotets, i amb la velocitat d'un fórmula 1 ja me l'estava mamant com una autèntica descosida. M'estava posant a prova a veure si aguantava la primera sagsejada pornogràfica. En una estona li vaig dir:

- ¿Quieres girar tu cuerpo para poderte besar el chochete mientras tu me la comes?

No va dir cap paraula, es va girar, i el 69 estava servit. Estàvem en plena tasca quan em va comentar que canvièssim de postura perquè a l'escenari calia canviar de posició sovint per mantenir atenta l'atenció dels porcs que ens miraven.

Ho vam fer de totes les maneres possibles i penetrant-la per tots els orificies imaginables i inimaginables. Fins i tot, i no és costum en aquesta mena d'espectacles, la vaig besar a base de bé.

- Serafí. ¡Eres un crack! ¿Cómo es que nunca te planteaste dedicarte a esta bonita profesión?

- Claro que me lo planteé. Quería hacer carrera de actor de comedia però el mundillo de la farándula me pareció bastante esnob. Y lo dejé. ¿Y tú? ¿Cómo llegaste a este antro?

- Es muy largo de explicar y es hora de salir a escena. Aurora está acabando el streptease y ahora toca el número estrella de la noche.

- ¿Qué?

- Pues que ahora viene lo que el público está esperando. Mi show improvisado con el cliente de la noche.

- ¡Óstias, me has acojonado!

- No te preocupes. Sigue mis instrucciones y todo irá bien. Además las luces nos dan en la cara y la música también, con lo cual creerás que estamos solos. Tu tranquilo, guapetón.

Glups! Vaig pensar mentre ens adreçàvem a l'escenari. Quan hi vam aparèixer i un gran focus ens va enlluernar, tothom es va aixecar a aplaudir-nos. De cop i volta la llum de la platea va desaparèixer i l'escenari es va tenyir d'un color vermell incitador.

Enmig de l'escena hi havia un llit enorme que, en veure'l, em va venir al cap una gran bacanal romana... Mentre el cap em donava voltes pensant amb les tombarelles que podria fer en aquell tros de llit va començar a sonar una música que incitava al vici. I enmig del meu despiste em va despertar l'actriu porno dient-me a cau d'orella:

- ¡A ver si estás por la labor! Desnúdame poco a poco y con delicadeza.

- Perdona, se me fué la olla pensando en mis cosas.

- Déjate de gilipolleces y empieza que el público se impacienta.

La vaig despullar molt a poc a poc i acaronant-li totes les corbes del seu bonic cos. Mentre ho feia i ella feia un gest de plaer totalment còmic i dissimulat jo em vaig endinsar en el meu món fantasiós i còmic. I li vaig seguir el rotllet.

Ja estava despullada i amb les cames més obertes que un angle de 180 graus quan vaig fotre un streptease "Full Monty" total. El públic apaudia, mentre ella, entre rialles, m'esperava ben oberta de cames esperant que jo li treballés el xoxet. Som hi! Em vaig dir. I em vaig submergir en aquella peixera humida i plena de corbes i formes.

Quina manera de bramar. Era pur teatre, per jo pensava que li feia mal i aturava la meva tasca o la calmava una mica.

- No pares, Serafí. -Em deia a cau d'orella mentre no parava de bramar quan de cop i volta i per tal que el públic veiés millor l'espectacle, em posava de peu i de perfil a la platea i me la besava amb delit i sense descans.

Mare meva! Quina fenia més dura! Pensava. Cada nit el mateix rotllo amb el client de torn! El cas és que ens vam deixar anar i seguint fil per randa les seves instruccions vam fotre un numeret força complet que va rebre un aplaudiment molt generós per part dels porcs que ens estaven veient.

Vam fotre'ns un petó als morros i una bona grapejada pel gaudi del públic i enmig dels aplaudiments, vam tornar al seu camerino. A mig camí ens vam trobar amb el gerent del local i ens va dir:

- ¿Se puede saber de donde ha salido este crack?

- Pues estaba entre el público y me pareció un buen especímen para el experimento.

- ¡Pues te ha salido de puta madre! El público salía super contento y con cara de querer volver. ¡Y tú! ¿Dónde has aprendido esas dotes de actor medio cómico y medio porno?

- Supongo que em la escuela de la vida. -Li vaig respondre. Siempre me gustó la comedia y el teatro, y la timidez la abandoné hace muchos años cuando me di cuenta que no sería ningún adonis.

- Pues chaval, tienes talento. ¿Quieres seguir con nosotros? Te pagaremos bien por dos actuaciones semanales: 50.000 pesetas a la semana.

Òsties! 50.000 peles per cardar per la jeta dues estonetes a la setmana, els divendres i els dissabtes al vespre. Davant d'aquesta temptadora oferta no m'ho vaig pensar dues vegades i la vaig acceptar.

Això significava guanyar un mínim de 200.000 peles al mes i poder-me permetre els vicis que em sortissin dels collons. I a més, podia estalviar encara que no ho volgués i estudiar allò que a mi m'agradava.

L'exigència sexual a l'escenari cada vegada era més complicada però jo m'en sortia amb la meva guasa, la meva flexibilitat i habilitat, i els meus bons oficis. Un bon dia, en acabar la funció, la noia que em va fitxar em va fer una proposta:

- Te invito a cenar a casa. He preparado cena para los dos y no te puedes negar, Serafí.

- Encantado guapetona!

I agafadets de la cintura vam anar plegats a casa seva fent una aturada prèvia a la bodega del carrer de casa per comprar un Don Perignon amb què regar el sopar.

- Vas fuerte, Serafí. -Em va dir amb un somriure d'orella a orella.

Vam arribar a casa seva abraçats l'un al'altre com una parelleta d'enamorats i en entrar-hi em va dir:

- Hace dos años que nos conocemos de follar en el teatro y tengo que confesarte una cosa.

- ¿Y qué es?

- ¿Los orgasmos que finjo cuando me penetras o cuando me lo trabajas a fondo, y me pongo como una loca? Pues no finjo. Es la primera vez que me pasa, y contigo no necesito vaselinas ni cremas vaginales. Solo pensar que voy a actuar contigo ya me chorrea la vagina y se me hincha el clítoris. Creo que me estoy enamorando de ti, Serafí.

- ¿Estás segura? -Li vaig preguntar tot acollonit.

- Totalmente. Y me gustaría compartir mi vida contigo. Eres maravilloso y muy tierno.

La meva cara es va transfigurar de cop i volta, i allò que havia començat com una aventura i s'havia convertit en un bon mitjà de supervivència per sobreviure i poder estudiar i investigar es complicava. Jo no volia lios de cap mena perquè els estudis em començaven a demanar una dedicació que no tenia hores, i li vaig dir amb bones paraules que m'agradava molt i que me l'estimava però que no em podia comprometre amb ella. Però que em venia molt de gust fer-li l'amor sense públic.

Ho va entendre a mitjes i una mica tristos ens vam fotre un sopar boníssim a base de mariscos i patés del sud de França. Això li va aixecar l'ànim i mentre xuclava una ostra li vaig preguntar:

- Hace dos años que conozco todos tus rincones y recovecos y todavía no se como te llamas.

- Me llamo María, pero mi nombre artístico es Sonia.

- ¿Y porqué no me lo dijiste antes?

- Preferí quedarme en el anonimato. Ya sabes, esta profesión, a pesar de su descaro aparente, requiere discreción. ¿Lo entiendes guapetón?

- Por supuesto, guapetona.

I entre ostra i ostra vam començar a morrejar-nos amorosament al sofà i a grapejar-nos els nostres respectius cossos com mai ho havíem fet. L'excitació mútua era tan gran que en uns minuts ens trobàvem al seu dormitori. Una cambra de color vermell, plena de miralls i un llit que semblava una piscina. T'hi podies ofegar practicant afers amorosos, però mai caure de morros al terra. Aquella nit va ser inoblidable. Tota la nit i una bona part del matí els vam dedicar a estimar-nos tendrament i sense públic. Quina sensació més estranya, pèrò que bonica i agradable.

A les 11 del matí i quan ens ensabonàvem mútuament a la dutxa, li vaig dir:

- María. Tengo que dejar el Panam's.

- ¿Porqué? -Em va respodre sorpresa.

- No creo que pueda actuar como un profesional después de lo que ha pasado esta noche.

- ¡Pero sin tí el espectácuulo ya no será lo mismo! Piénsatelo, por favor.

- Mira María. ¿Te gustaría verme en el escenario follándome a tus compañeras de espectáculo a partir de lo que nos pasó hoy? ¿Y crees que yo me quedaré igual cuando te vea penetrar por todos tus orificios por tres tios? Y además, mis investigaciones me exigen mucho tiempo.

- Pero eso es una profesión que hay que dejar al margen de nuestras vidas privadas, Serafí.

- Lo siento. Pero acepto a medias tu propuesta de convivencia sabiendo que mis horarios son totalmente desmadrados y que tu oficio es el que es. Pero yo lo dejo.

- No me lo puedes hacer. ¡Somos los reyes del Panam's! Si te vas perderemos clientela y el negocio se puede ir al garete.

- Seguro que encontrais un sustituto. Esas son mis condiciones. ¿Las aceptas, María?

Amb el cap cot i els ulls plorosos va acabar-se el cafè amb llet que s'estava fotent per esmorzar.

Vaig aixecar-me de la cadira pe fer-li una abraçada de consol i comprensió. Duia una bata transparent que deixava veure totes les seves formes i de cop volta, mentre l'abraçava, vaig notar una cosa que em creixia involutàriament i enmig del seu entrecuix.

- ¿Ya empezamos otra vez, Serafí? No tienes remedio. Venga, vamos. Me vuelves loca, guapetón.

Aquell va ser el darrer polvet que vam fotre'ns la Maria i jo. Ella va continuar amb la seva carrera artística i jo amb la meva frustrada carrera universitària.

Perquè collons no em vaig quedar al Panam's fent una carrera artística que em podria haver fet milionari! Soc un autèntic gilipolles. Quina vida més puta i més perra...

Trobades a Canaletes

Mugronets entranyables

Mare meva! Quin parell de mamelletes m'esperaven a canaletes! Ella sempre arriba abans (quedem força sovint) i els seus mugronets amb l'acompanyament d'uns pits turgents i espectaculars sempre em donen la benvinguda.

Ella és d'un poblet del Penedès, que mai no recordo com es diu, i n'està força cofoia de la seva comarca que ara és vol convertir en una cosa que no acabo d'entendre que li diuen "virgueria". Jo s'ho faran, penso en la intimitat, mentre imaginant-me els seus pits i els seus mugronets com es van endurint mentre, en les meves fantasies, m'observa la meva trinca i me l'acarona suaument. La imaginació, en aquest moment, es desboca i la passió es desborda! La seva tendresa, directament proporcional a la suavitat i volum de les seves formes, em tornen boig. I noto que ella també en gaudeix.

Merda! Uns putos veïns em desperten i les fantasies a prendre pel cul! Hauré de posar-hi remei, vaig rumiar. Li trucaré i quedaré amb ella. Segur que caurà als meus encants! Vaig començar a pensar en una estratègia que em permetés. sense gaires dificultats, endur-me-la al catre sense resistència i amb un desig irrefrenable per part seva. Ja ho tinc! Li convidaré a un restaurant la mar de xulo a la platja i les ostres m'aplanaran el camí.

Ens vam trobar a Canaletes, com sempre, i, com sempre, marcava mugronets i tetes (i duia el xoxet força marcadet). Mare meva! Avui l'haig de posar en remull com que em dic Serafí! Em vaig dir a mi mateix.

- Vols que anem a la platja a menjar marisc! Et convido. -Li vaig proposar.
- I on em vols dur?
- A un lloc que segur que t'agradarà. Està envoltat de mar per totes bandes. Et bé de gust?
- A què esperem? -Em va dir desitjosa i entusiasmada.

Dit i fet. Vam agafar un taxi i en un tres i no res ja ens trobàvem al restaurant.

- Què teniu taula? -Vaig preguntar.
- I quants seran? -Em va dir el cambrer.
- Nosaltres dos. -Li vaig respondre.

Ens van dur a una taula al costat d'una finestra que donava a llevant. Estava entreoberta i l'aroma a mar entrava amb una olor iressistible.

- T'agrada el lloc, Rosa?
- És fantàstic! -Em va respondre.

Vam decidir ràpidàment el dinar i tot començaria amb unes bones ostres, amb un regust a mar increible, i una bona ampolla de Don Perignon. No va caldre gaire estona per observar i percebre com la Rosa s'anava excitant de mica en mica. Els seus cigronets gairebé li foradaven la samarreta escotada que duia mostrant tota la pitrera. Els seus sostenidors ja els tenia a la vista. Eren vermells amb vius negres i ella em mostrava els tirantets amb una naturalitat sospitosa. M'estava provocant!

- Serafí! -Em va dir. -Tu saps com seduir les dones, eh!
- I perquè m'ho dius? -Li vaig respondre amb un to difícilment creïble.
- Saps perfectament que vaig una mica apurada i que els teus bons oficis m'estan captivant i posant a cent!
- Doncs si vols, li podem posar remei! -Li vaig mig proposar.
- I què proposes?
- Et posaré un mocador als ulls i tot serà una sorpresa. Acceptes? -Li vaig dir.
- M'arriscaré.

Vaig pagar-li al cambrer i li vaig demanar un taxi. Mentrestant, ella anava posant-se el mocador als ulls a l'espera de la sorpresa.

El taxi va arribar i li vaig dir la destinació (un carrer molt poc conegut i que la Rosa, evidentment, no coneixia).

En arribar li vaig comentar a la Rosa:

- Ja hem arribat però encara no et treguis el mocador.
- D'acord. Tu manes.

Vam entrar a l'indret i li vaig dir que s'esperés a l'entrada amb els ulls tapats fins que jo l'avisés.

Dit i fet. Un bon professional ens va conduir al lloc que jo desitjava i que fora de l'abast del camp acústic de de la Rosa vaig negociar...

Ja hi érem.

- Vols que et tregui el mocador? Ja pots mirar. -Li vaig dir.
- És que em fa una mica de por. Me'l pots treure tu?
- I tant! Però ho faré lentament perquè no t'espantis.
- Som hi. -Em va respondre.

Amb els ulls tapats, vaig començar a acaronar-li la cara i els cabells per tal de tranquil·litzar-la. Lentament les meves mans anaven tocant el seu coll mentre els meus llavis s'acostaven als seus suaument. No vaig tenir cap problema per trobar una resposta immediata als meus petons aparentmernt innocents. Mara meva! De cop i volta els seus llavis i la seva llengua, suau i dolça, envaïen tots els meus llavis i el que no són llavis. Les meves mans ja no podien resistir tanta temptació i les seves tetes van ser l'objectiu principal!

Ella no es treia el mocador mentre jo la despullava i la besava tota molt a poc a poc. Ella volia fer-ho tot depressa però jo li explicava, a cau d'orella, que aquestes coses es gaudeixen molt més si les fas a poc a poc. Però la seva desesperació era total! A la que es va quedar en pilotes es va trure el mocador, va fixar la vista en la meva trinca i es va amorrar al piló com quan un camell porta un mes al desert sense beure ni una gota d'aigua i de cop i volta es trobés amb un oasi. Quina manera de mamar-me-la! Quina avidesa! Mentre ella m'intentava procurar plaer jo li vaig acaronar tendrament el xoxet i el seu clítoris.

Òsties! A la que li vaig tocar una miqueta, ja estava gemegant com una condemnada! Collons. Com està el patí. Vaig pensar. Avui iguial pateixo per aguantar el tipus.

- Em pots penetrar? Tinc el xoxet bullint! -Em va dir.

Dit i fet. Apa, ja hi som cavalcant com en un rodeo de Texas. Alguna postura em provocava uns ofecs considerables. Sobretot quan ella es fotia al damunt i les seves tetes s'amorraven a la meva cara. Jo intentava separar-les per poder respirar, però ella no parava de cavalcar com si jo fos un brau a qui calia domar.

Afortunadament el seu xoxet, al cap d'unes hores, es va escaldar i em va deixar tranquil. Me la va deixar, per cert, feta un autèntic nyap i les oïdes fetes pols.

I el dia següent tenia cita amb la Trini! Com li explicaria el lamentable estat de la meva cigaleta? Però vaig reflexionar ràpidament i vaig ajornar la cita dos dies més tard. Així em podria recuperar i la meva cigaleta tornaria a la seva alegria habitual.

Per acabar la soirée, la Rosa es va fixar amb els miralls de la cambra que havíem llogat i em va demanar que féssim posturetes fotogràfiques. Sense esforços vam fer totes les posturetes possibles per tal que ella pugués observar com ens ho muntàvem. I li va agradar tant que sense gaires esforços i senzillament observant les imatges dels miralls va tenir un altre orgasmet.

Ufff! Una altra com aquesta i no ho explico!

Vaig haver de posar-me cremeta a la cigala per regenerar-la i tonificar-la per tal que la Trini la trobés a punt d'estrenar. Quina creu!

Dones...

Tardes de dissabte...

...a la boqueria

Casa Guinart

(txarcuteria centenària)

Aquest entranyable lloc ubicat a la boquería i que dóna a les Rambles i al mateix mercat, està farcit d'una colla d'individus força exòtics o, si més no, curiosos.

Sempre acabo la compra dels dissabtes en aquesta botiga d'excel·lents embotits, formatges i moltes més coses que podreu descobrir a la seva web o anant a la botiga, fotent-me unes croquetes amb cerveseta i petant-la amb els sonajes de l'establiment i la parròquia que hi acostuma a anar força sovint.

Aquí acostumo a comprar embotit, formatge, pasta i delicatessen força bones vinculades al món de la cuina. A més, tenen una petita barra on et pots fotre les millors croquetes de Barcelona amb virutes de jabugo 5 jotes i d'altres tapetes i entrepans exquisits regats amb bons vins i caves, amb un servei la mar de simpàtic i professional format per una parella de cubans la mar de catxondos. En fi. Anar a Can Guinart és sempre sinònim de comprar bons productes i de passar una estona molt agradable. Moltes vegades he sortit de la botiga amb uns mals d'estòmac considerables dels farts de riure que m'he fotut. Són una mica ximplets i bastant de la broma... (jo també). I molt bona gent. Us ho recomano! Ah! i amb clients il·lustres! A banda de jo mateix, el grandiós barrufet (no tinc àvia, fale!), acostumo a compartir barra amb en Ferran Adrià, que acostuma a fotre's una truita de patates amb coca cola mentre jo em foto les croquetes amb la birra.

Bé, ja està bé d'ensabonamenta gratuïta i anem per feina. Passaré a descriure, a continuació, els personatges que decoren aquest bonic recó de la Rambla barcelonina.

La gordita (el txapero del xino): Quan el veus per primer cop penses: Aquest tio és un autèntic tocinaire. La meva mare em va parir en una tocineria mentre manipulava botifarres un dissabte al matí al mercat de la Llibertat, en plena festa de Sant Medir, de l'exvila de Gràcia. Els conec com si els hagués parit. Són bastant barruers i grassonets. Amb unes mans que acostumen a assemblar-se als peus de porc, suposo que per contacte amb les delícies d'aquesta entranyable i generosa bestioleta.

Però no fugim d'estudi. Aquest individu de la meva alçada (un escàs 1.60 m.), però amb un pes i volum que dobla les meves dimensions, sempre m'endinya els productes que amb ell li surten dels collons. "Proba això que t'agradarà. Jo m'ho menjo sovint i està boníssim!" Em deia. "Aquest formatge està de puta mare. Te'l poso". I així fins gairebé endinyar-me tots els productes de la botiga que, per cert, sempre eren els més cars. Jo crec que aquest individu cobra comissions per vendes a capullos com jo.

El txapero, que en l'argort de la casa és com jo l'anomeno, camina molt i sempre està fotut. Diu que caminar li senta de puta mare però en canvi sempre té un nap o una col. La veritat és que està fet una autèntica piltrafeta malgrat que ell afirmi que es cuida moltíssim. Traga més que el carpanta del TBO o l'Otilio dels còmics de l'Ibàñez. I no s'aguanta els pets, però ell sempre afirma que caminar li senta molt bé. Mireu si li senta bé que cada dos per tres s'ha d'agafar la baixa perquè té les cames fetes un autèntic nyap. Malgrat tot és bona persona, però és la riota de la botiga. Tothom li pren el pèl (i no en té!). La seva dona deu estar d'ell fins a les tetes! Ah! Se m'oblidava. Els caps de setmana explica que fa viatges com si fossin aventures de l'Indiana Jones, i la distància més llarga que ha fet és a que va de Barcelona a Arenys. Tot un personatge!

El merengue (el burgalés): Castellà de Burgos. Més sec i sèrio que una sabata i a sobre, del Madrit, toca't els collons! Calb com en Duran i Lleida i un expert en l'art de tallar i servir-te embotits. Molt professional i seriós. Sempre està manipulant embotits amb una facilitat que ratlla la perfecció botifarraire! I quan t'atén se centra tant en la seva tasca que per molt que li parlis no et fot ni puto cas.

Mica en mica, però, li vaig començar a agafar el tranquillo i, de tant en tant, li feia soltar algun lleu somriure. Sobretot quan estava amb el txapero. Quan els veus a tots dos, calbs com dues boles de billar al darrere del mostrador, penses: mare meva, on m'he fotut! Els primers cops que vaig entrar a la botiga vaig pensar que allò era una barreja de manicòmic i d'antro camuflat de sexe sadomassoquista per tios. I guiris, que tenen molta pasta! Manipul·lant sensualment les botifarres i d'altres embotits jo pensava que volien temptar a la colònia gai de Barcelona i d'arreu del món. Però amb mi no li va funcionar la seva estratègia manipuladora de falus de porc.

Amb el temps he anat descobrint que ell és així. Amant dels embotitis i de la seva manipulació i que no busca sexe guarro amb les seves activitats professionals. He descobert que, malgrat ser un fastigós merengue de merda, és un gran professional, bona persona i amb molt sentit de l'humor.

Per cert, és l'individu que apareix a la foto del centre.

El mestre botifarraire (un friki culé fins a la medula): L'amo de la botiga amb el permís de la seva mare, és clar. Ja fa uns quants anys, quan el vaig conèixer, les poques vegades que em va atendre vaig pensar que aquest capullo era un troç de bord considerable. Estúpid, antipàtic, malcarat i amb una mala llet que no se l'empassa un gitano. Quin careto fotia el molt cabron! Només feia un lleuger somriure quan et donava el ticket i li pagaves la clavada que t'acabava de fotre. I mai s'acomiadava. No entenc com cada dissabte hi tornava a fer-li la compra setmanal. Jo pensava, de manera ingènua i benèvola, que n'estava fins els pebrots de pencar tota la puta setmana i quan el dissabte, gairebé a darrera hora, li arribava un plasta a tocar-li els collons li sortia tota la seva mala llet. Anys més tard vaig descobrir que quan jo arribava ell volia fotre el camp a veure el futbol a can Barça.

Quan van obrir la barra i el pis de dalt per fer degustacions, la nostra relació va canviar qualitativament. Resulta que aquest individu, que no aixeca un pam de terra (és més o menys de la meva alçada), és un culé recalcitrant i estrany. No és pessimista! Encara que al Barça li fotin cinc gols en un camp de merda sempre pensa que apallissarem al nostre proper adversari (jop soc un culé dels de tota la vida, pessimista). "Al Madrit li en fotrem cinc, com el '74 amb els gols d'en Cruyff i en Sotil!" Afirmava amb vehemència. Jo me'l mirava i me'l segueixo mirant amb cara incrèdula. La meva desconfiança genètica amb el meu equip no la puc corregir, com la gran majoria de culés. Però aquest friki no es desanima mai. Jo crec que els seus gens són del Cèltic però catalanitzats.

Quan pot convèncer a la seva dona s'escapa amb els seus col·legues a veure al Barça a la Champions. L'excusa del partit "del segle" (aquest és l'argument que utilitza per deixar penjats a la seva dona i als seus fills), li serveixen per fotre's fins el cul de birres i d'altres substàncies tòxiques. Penseu que aquí, a barna, ell diu que és addicte als gelats! Ves a saber el que es fotrà a l'estranger, on ningú el coneix! La seva mare, amb molt de seny, sempre diu quan el veu amb els seus col·legues futbolaires: segueix sent un crio, però amb dues criatures!

És bona gent, de debò. Però si sou del Madrit no us recomano que passeu per la botiga. Podrieu prendre mal!

La Mamma (el seny): Pobra dona. Haver d'aguantar a tota la colla de gamarussos masclistes que té al seu voltant. Però ella mostra sempre una paciència i un saber estar impecables. És l'única persona de la botiga amb el cap ben amoblat. El seu fill es creu el rei del mambo i l'amo del cotarro, però quan arriba la Mamma arronça el nas com un cargol!

Tots els homes sou iguals! Ella sempre ho diu, i té tota la raó. Jo, malgrat pertànyer a aquesta espècie animal anomenada "homes" o "mascles", entenc les dones assenyades que, com la Mamma, posen de manifest allò que és evident: Som una colla de gilipolles, sapastres, masclistes i capcigranys!

Què li anem a fer! Si la vida ens ha fet així caldrà adaptar-se i fer front a tots les adversitats de caràcter femení, no creieu, congèneres?

Ah! m'oblibava. Aquesta entranyable dona no podia ser perfecta. Estava enganxada als sudokus. Es passava tot el sant dia resolent aquesta xorrada de joc que consisteix en endevinar uns numeros de l'1 al 9 en una mena de taula d'escacs que has d'anar emplenant amb una certa lògica. Mai l'he entés, però diu la gent que t'enganxa. A mi m'enganxen altres coses que, ara no em pararé a explicar. Aquesta dona, però, un bon dia va descobrir que podia jugar-hi amb una maquineta de la qual ja he oblidat el nom. Ella la dominava com quan una mare amb el seu nadó li manega el biberó perquè la pobra criatura s'empassi la llet. És una crack! I els resol tots independentment de la dificultat que tinguin! Mentre ella està ocupada jo m'entretinc amb la xicota de la barra...

Els barmans cubans (la conya marinera i permanent): Quina parella de dos. És clar, si no fossin dos no seíen una parella! Autèntics professionals al darrera de la barra i fora d'ella. Sempre van de puto cul a 100 per hora servint a diestro i siniestro la barra i les taules de la botiga i de la primera planta. El cambrer masculí genera uns corrents d'aire quant passa pel meu costat que fan impossible que els meus refredats m'abandonin. I ella, darrera de la barra, és un altre torbellí. De vegades és tanta la seva activitat que m'haig de passar una estona a què passi el tsunami per ser atès.

Però quan aconsegueixies que algú de la parelleta t'atengui, ja està. No te'ls pots treure de sobre durant l'estona que et passes a la barra de l'establiment. Les lapes són menys enganxifoses que aquest parell d'individus. De tant en tant, s'hi passa el mestre botifarraire i t'endinya les croquetes que li surten dels collons, i tu te les fots amb cara de pòker cagant-te en els seus sants mentre li li pots dir, alegrement: "ets un cabronàs!". Però ell segueix a la seva bola i passant de tu olimpicament. Quina creu!

Tornant a la parelleta de cubans, molt macos malgrat tot, sempre que em veuen, no sé per què collons, tenen una certa tendència al desmadre. La cosa va in crescendo fins que el pressumpte mestre els fot un toquet perquè es moderin (quan hi ha clientela que no és de la parròquia). Però a la que la clientela desapareix ell és el primer en apuntar-se a la juerga i el sarau! I venga. A veure qui la diu més grossa!

Tot plegat, són tardes de dissabte que intento no perdre-me-les mai. Sempre hi ha una cosa o una altra que serveix d'excusa per muntar una festa xarcutera amb els personatges protagonistes de la història i l'entranyable clientela del mercat que també forma part del xou! I a més, sempre te'n portes a casa bona teca i bon rotllet.

Molt recomanable!

Aquest relat catxondo està dedicat als meus amics i amigues de Can Guinart:

David
Carme
Manel
Florenci
Norberto
Nidi. Aquesta dona, no és perquè sigui cubana, però està per menjar-se-la amb maduixetes! Mmmm!

(Esta mujer, no es por que sea cubana, pero està para comersela con fresitas! Mmmm!) Dedicado a tí, Nidi!

Lloc web Casa Guinart: http://www.casaguinart.com/

Adreça postal: Rambles / Mercat de la Boqueria (Tocant el Palau de la Virreina. A la dreta de l'entrada principal i a la cantonada del passadís de la dreta que dóna accés al mercat). No té pèrdua! Si voleu fer una bona compra, degustar bona teca i passar una bona estona no us ho podeu perdre. Ah! I és un lloc força juantxi!

Apa, a dopo fans!

Psicoanàlisi

retrets i egocentrisme

(projecció introjectiva)

Els informàtics m’havien comentat que Internet enganxava i que si m’enredava en alguna historieta internàutica seria com una mena de drogoaddicte telemàtic. La veritat és que no feia gaire temps que vaig descobrir l’apassionant món dels blogs a causa d’una sèrie de problemes personals. M’explicaré.

Jo sempre he estat una persona força sociable i fiestera, intimista quan cal i inclús romanticot i enamoradís, però juerguista i golfo. El cas, i sense adonar-me’n, poc a poc la gent que m’envoltava em va començar a esquivar i evitar. Jo des de ben jovenet havia estat la rialla de la colla: el pallasso, el bufó, l’arlequí, el pierrot. En definitiva, el comediant i l’ànima de la colla. Almenys, això era el que jo pensava. Però de cop i volta, i arran d’uns trastorns o disfuncions mentals força evidents, la gent em va començar a fer el buit. Ningú em fotia ni puto cas. A la feina ningú volia compartir amb mi una estoneta a l’esmorzar (i si ho feien era a contracor, sempre he estat molt intuïtiu, jo), els amics no em trucaven i si els trucava em responien amb evasives. En un tres i no res, em vaig trobar més sol que la una. I em vaig plantejar que calia posar-li solució al tema.

Un bon company de feina i examic em va ensenyar a fer un blog a la internete. Al principi ho vaig trobar molt complicat perquè la meva mentalitat no està emmotllada a les noves tecnologies, com la dels bollycaos farcits de màsters i postgraus que no saben fotre ni una O amb un canuto i que ara em vacil·len i pretenen prendre’m el pèl, però que amb la informàtica dels collons es volen fer els llestos i els imprescindibles. Vacil·lant-me amb els seus megaconeixements tecnològics i posant en evidència el meu analfabetisme informàtic, igual creien que treparien en el complicat món de la carrera administrativa.

Però no fugim d’estudi i ens anem pels cerros d’Úbeda. Us estava explicant la meva solució a la solitud a la qual m’havia condemnat el meu conjunt de trastorns i el meu entorn, presumptament amic, i que en un moment donat m’ha deixat tirat a la cuneta amb el trist consol d’emmirallar-me en un blog internàutic.

Afortunadament les meves múltiples tares mentals no van escapçar la meva imaginació i fantasia (soc peixos i si alguna virtut tenim és aquesta, ser somiatruites). Així que vaig començar a practicar amb les utilitats del blog i amb el primer que vaig encertar va ser amb l’escriptura. Fantàstic! Vaig pensar. Escriure és el meu hobby preferit i si a sobre ho puc fer per la internete i el món mundial ho veu igual guanyo el planeta o alguna cosa similar. El meu cap va a començar a patinar i a pensar amb l’efecte que els meus escrits podrien tenir en l’univers internàutic. Em vaig arribar a veure al costat de Bill Gates donant-me un premi al millor blogger del món i donant-me un taló d’un milió d’euros! Aquest taló els refregaré per la cara a tots els capullos que durant aquest temps m’han tocat els collons. Vaig pensar enmig de tanta fantasia...

Però la realitat s’imposava i havia de començar a donar-li contingut al meu nadó. D’alguna manera era com donar-li el pit o el biberó i veure’l créixer poc a poc. Què collons! Calia engendrar-lo! Encara no existia! Només hi havia una mena de matriu buida que calia farcir-la (enteneu el símil, colla de talussos!). I la vaig començar a farcir (no amb el que us imagineu, reprimits!), amb coses de la meva pròpia collita: Escrits, relats, fotos, música, pel·lícules, enquestes, etc. Tot a la meva bola i sense repressions. Vaig inventar-me uns personatges que protagonitzessin les meves cabòries relatades i apa, a donar-li a la bola i als ditets. Tanmateix i paral·lelament al temps que el meu blog anava prenent contingut i s’anava engreixant, vaig notar com la gent del meu entorn encara m’ignorava més i més i, fins i tot, feien i fan cara d’emprenyats quan es creuen amb mi sense saludar-me ni mirar-me a la cara. Jo no acabava d’entendre l’enduriment de la seva actitud i comportament cap a mi. I més, quan ja no era sant de la devoció de gairebé ningú de la casa ni del món mundial. Un bon dia, no fa gaire, un company de la feina em va dir:

- Com t’has passat amb mi, tio!
- Com dius? –Li vaig respondre.
- Jo no soc com expliques a la teva merda de blog!
- Què?
- No dissimulis, cabró!
- Perdona, però crec que t’estàs passant de rosca i no sé de què òsties m’estàs parlant. A veure si t’expliques d’una puta vegada!
- Hi ha un suposat personatge que curiosament s’assembla amb excés a mi. I no m’ha agradat gens ni mica.
- Doncs és el teu problema. Perquè no probes d’anar al psiquiatre a veure si t’ho soluciona? –Li vaig proposar, amb mala llet però amb bones intencions. –Jo hi vaig i em va força bé.
- Ets un tarat mental. I la propera vegada que parlis de mi al teu blog et penso trencar les cames! M’has entès?

En aquell moment vaig reflexionar, amb sang freda, que collons li havia passat a aquella persona, que jo creia normal, per voler-me posar a caldo com un autèntic camorrista napolità. I li vaig respondre:

- Mira niñatu. A veure si t’enteres, tros de talòs! Al meu blog hi poso el que em surt dels kiwis, està clar? I si un capullo com tu que amb no sé quants collons de carreres es pensa que em pot vacil·lar ho té clar. Mira nen. En el blog m’invento uns personatges que poden tenir una certa semblança amb persones que existeixen a la vida real. Però d’aquí a identificar-te amb el personatge de tal manera que et penses que ets tu, significa que tens algun problema.

Se li van baixar els fums, suposo que per l’acolloniment, i li vaig fer una explicació exhaustiva del seu problema psicològic. Tenia una disfunció greu en dos mecanismes de defensa: la projecció i la introjecció. És a dir, patia un excés de projecció introjectiva. Què! Ara m’he quedat amb vosaltres, no? Colla de babaus!

Intentaré explicar-me planerament per tal que la penya que em segueix pugui seguir el fil del meu interessant relat. El terme “projecció introjectiva” prové de la teoria psicoanalítica i ha estat força estudiat i treballat des de les diferents corrents que han sorgit d’en Freud a la nostra cultura contemporània.

Serem pedagògics. Imagineu-vos un espill i que esteu al seu davant observant el vostre malmès cos. És la vostra imatge però invertida, no? Doncs ara imagineu que a una persona amb la qual intercanvieu unes paraules o el que sigui li atribuïu les vostres virtuts i defectes. Què passa? Que us identifiqueu ràpidament amb aquella persona perquè li atribuiu les vostres característiuqes: esteu projectant la vostra personalitat i més merdes en ella. Però això pot passar a la inversa. Si les característiques de la persona o el que sigui te les empasses i te les fas teves. estàs tragant-te una personalitat que no és la teva però que, en certa manera, te la fas teva. D’això se’n diu introjecció. Per separat i amb mesura són mecanismes que tothom utilitza de manera inconscient i que ens ajuden a sobreviure. Però quan la paranoia els barreja de manera malaltissa passa el que li ha passat al capullo amb qui parlava fa un momentet. I encara és més greu si l’interlocutor amb qui t’identifiques és un personatge fictici, com els del meu blog. Ell s’havia identificat de tal manera en un dels meus personatges que s’havia gairebé fos amb ell. Patia d’una projecció introjectiva massiva. I aquest és un dels primers símptomes que es detecten en els trastorns paranoides.

Us imagineu, per exemple, que jo m’identifiqués amb el protagonista de la metamorfosi d’en Kafka? Què li hauria de fer a l’autor per transformar-me pel seu morro en escarabat! Vaig als jutjats? Li tallo les cames? Li omplo la boca de fastigosos pastissos de nata? Li trenco la cara sense miraments? Oi que si actués així pensaríeu que estic sonat? Doncs un problema similar tenia el meu company i examic. Vaig intentar explicar-li els seus problemes mentals de manera suau per tal que la seva emprenyamenta no pugés més de to i el despatx no acabés tot ple de cervells esclafats i sang per tot arreu. Li vaig explicar de bones maneres el seu problema i em va respondre:

- Ves-te’n a cagar! I no em vinguis amb rotllos psicològics que saps molt bé que no els entenc.
- Senzillament he intentat explicar-te de manera objectiva que tens un problema i que t’ho hauries de fer mirar. Ho faig pel teu bé. -Li vaig respondre (una mica emprenyat i a contracor).
- No em vinguis amb gaites. Després de tot el que has dit de mi ara, a sobre, em vols prendre el pèl amb els rotllos psicoanalítics. Ets un autèntic cabronàs.
- Tu mateix. Si segueixes per aquest camí aniràs malament. Jo t’ho he dit pel teu bé i, en canvi, tu em respons amb exabruptes. Pensa-hi en fred, tranquil·lament, i si vols, en parlem un altre dia.

Va girar cua sense dir-me res de res i va estar-se uns mesos sense dirigir-me la paraula, com gairebé la resta de companys. Espero que més tard o més d’hora se n’adonaran dels seus errors i de les seves males interpretacions de les coses més peregrines. Jo, per si de cas, segueixo enganxat al meu gran amic que no m’abandona: En Serafí i els seus esbojarrats amics!

Muaks!

PD: Va pel meu estimadíssim amic i entranyable company que s’ha sentit al·ludit amb les meves anades d’olla. Salut sobrassada! (Òsties, ja l’he cagat i he confós al personatge amb el company... Serà que començo a patir els mateixos trastorns mentals...)

Ereccions generals

Enamoramenta electoral

L’Ulysses explica en una entrevista radiofònica la seva darrera experiència electoral.

Imagineu-vos un programa de la tlàdio amb la intervenció de diversos personatges. Aquest és el guió del programa transcrit pel gilipolles de torn; o sigui, jo, en barrufet emprenyat.

Personatges:

Entrevistador: E (autèntic professional)
Ulysses Joyce: U (un gilipolles total)
Zapatero: ZP (com sempre, molt polític)
Col·leccionista de vots: F (friki)
Recepcionista col·legi electoral: R (veu “femenina” atenta i sol·lícita)

Aquesta entrevista és telefònica, aviso.

Atenció que comença el chou. Yeps!

(L’entrevistador introdueix l’entrevista)

En el moment d'introduir-la..., a l'urna, neix un gran amor. però la història és trista. L’entrevistador truca per telefon al protagonista de la història.

- (E) Buenas tardes Ulysses. ¿Cómo fue la jornada electoral?
- (U) Buenas tardes. Yo diría que fue un punto agridulce.
- (E) Si, pero vamos a hablar de amor. Tu ayer fuiste a votar como un ciudadano normal. ¿Qué te ocurrió?
- (U) Bueno. Lo que me pasó fue lo más bonito que le puede pasar a un ser humano, y como yo hace seis años que no pillo cacho…
- (E) Cuando dices que no pillas cacho quieres decir que hace seis años que no mojas el churrete. ¿No?
- (U) ¡Por dios, por dios, por dios! ¡No seas grosero, ostias!
- (E) ¡Pues mira quién lo dice!
- (U) ¡Pero no seas grosero! Yo me refiero a que me enamoré. Me enamoré de amor. ¡No estoy pensando en mojar el churro!

(Entrevistador parlant a l’audiència i formulant-li una pregunta a l’Ulysses)

- (E) Ulysses fue a votar y se enamoró. ¿Y qué pasó Ulysses? ¿Cómo fue? Cuéntanos. ¿Qué ocurrió?
- (U) Yo estaba delante de las urnas a punto de introducir las papeletas, la del congreso y la del senado, esperando mi turno, y ella también. Ella esperaba el suyo en la mesa de al lado cuando, de repente, nuestras miradas se cruzaron. En ese momento yo me dije: ¡Madre mía! ¡Que ojazos tan azules! ¡Que labios tan azules! Aquello fue como un latigazo que me salió de detrás de la cabeza bajándome por el pirineo…

(L’entrevistador li aclareix el tema i segueix amb la interesantísima entrevista)

- (E) Perineo, perineo.
- (U) ¡Perineo y vuelta a subir!
- (E) Hasta que se le levantó el Benasque, ¿No?
- (U) Pues se me levantó hasta la punta del Cerler. Y la Molina también.
- (E) Que sensación, ¿no? Esto es un latigazo de amor, sin duda.
- (U) Si. Sin duda. El amor llamó a mi puerta, como diría el poeta, se apoderó de mi como un tsunami. Pero un tsunami más fuerte del que se llevó por delante a izquierda unida o a esquerra republicana. O sea, Un tsunami de verdad.
- (E) Pero el tsunami que se llevó a llamazares por delante, es un tsunami malo. El suyo es un tsunami muy bueno, ¿no? ¿Por qué dice que es malo? ¿Por qué usted dice que su historia es agridulce?
- (U) Si bueno. Hasta aquí ha venido lo dulce. Pero ahora viene lo agrio. Rápidamente le pedí el teléfono para salir, ella me lo dio…
- (E) ¿Allí mismo?
- (U) ¡Allí mismo, allí mismo! En la cola del voto. Ella me dio su teléfono muy amable, muy educada y muy entregada, yo creo; demasiado incluso. Yo creo que un poco guarrona. Pero no caí y lo apunté en la papeleta que va en el sobre que va al congreso.
- (E) ¡Madre mía!
- (U) ¡Porqué no lo apuntaría en el del senado! ¡Si ese pedazo de hoja no sirve para nada!
- (E) Es verdad. Entonces deduzco que al ir a votar no se percató que dentro del sobre iba el número de teléfono y lo metió dentro de la urna.
- (U) Exactamente. Allí se fueron todas mis esperanzas de sacarle punta al lápiz.
- (E) Ahora es usted el grosero.

(L’Ulysses comença a plorar desesperat i l’entrevistador l’intentar calmar donant-li uns copets a l’espatlla)

- (U) ¡Ayúdeme, por favor!
- (E) Bueno tranquilo, cálmese.
- (U) ¡Por favor! ¡Sniff!
- (E) ¡Eh! Vale.
- (U) Ya me tranquilizo, ya me tranquilizo. Gracias.
- (E) Venga llorón. No llore más. Se me ocurre una cosa. Si le parece, podemos llamar al colegio donde votó y quién sabe si aún está ahí el voto. Igual se les ha traspapelado o se les ha caído debajo de la mesa, y lo tienen todavía allí.
- (U) Es posible.

(L’entrevistador, molt hàbil, li dóna la volta a la truita per intentar solucionar-li el problema a l’Ulysses)

- (E) ¿Y cómo se llama el colegio donde votó?
- (U) Gregorio Moñarrón, de Sants.
- (E) De Sants. Bien. Tenemos el teléfono del colegio Gregorio Moñarrón.¿De Barcelona, verdad?
- (U) Si. De Sants de Barcelona capital.
- (E) Bueno pues llamamos.

(So de telefon esperant resposta)

- (R) Hola. Aquí el colegio Gregorio Moñarrón. ¿Dígame?
- (E) Hola. Verá usted. Yo quería saber… Porqué, el domingo pasado celebraron elecciones en este colegio, ¿verdad?
- (R) Si, así es.
- (E) Quería saber si tenían las papeletas de las elecciones aun ahí.
- (R) No. Las papeletas no las tenemos nosotros.
- (E) Vaya, que contrariedad ¿Y quién las tiene?
- (R) Pues depende a quien votase usted.
- (E) ¿A quien votaste Ulysses?
- (U) Pues yo voté a Zapatero.
- (E) Votó al PSOE.
- (R) ¿Al PSOE? Pues en ese caso, las papeletas todas las tiene Zapatero.
- (E) ¿Zapatero tiene las papeletas? (To de veu sorprés).
- (R) Claro, esos votos son suyos cuatro años.
- (E) O sea, ¿Qué cada uno se lleva sus votos? Rajoy se lleva los suyos, Zapatero los suyos…
- (R) Si. Cada uno se lame su dedo y se encarga de guardarlos y luego los devuelve a sus dueños para ver si le votan otra vez después de cuatro años. Este es el tema.
- (E) Pues eso no lo sabía yo. Y usted cree, señorita… ¿Señorita o señora?
- (R) Señorona.
- (E) Eso será por qué usted quiere.
- (U) (Ex-enamorat davant les urnes) ¿Quiere salir conmigo?
- (R) Pero vamos a ver. ¿Esto qué es? ¿Una broma?
- (E) Pero Ulysses, tu estás enamorado de otra mujer.
- (U) Es verdad.
- (R) ¡Llorona, más que llorona! (Referint-se a l’Ulysses).
- (E) Vamos a ver. Pero usted cree que si le pido un voto, sólo un voto al señor Zapatero, ¿él me lo dará?
- (R) Bueno, yo diría que si.
- (E) ¿Sí? ¿Seguro? Es que yo no sé…
- (R) Pues si. Pero mejor será que se lo pregunte usted a él.
- (E) Bueno. Pues muchas gracias señorona.
- (R) Nada. Gracias a ustedes.

(Bip…bip…bip… La recepcionista ha penjat el telefon).

(L’entrevistador s’adreça a l’Ulysses i li planteja una trucada)

- (E) Bien Ulysses. ¿Que te parece si llamamos al presidente del gobierno Zapatero?
- (U) Bien, bien…

(So de telefon esperant resposta)

- (ZP) El Zapatero, ¿diga?
- (E) ¿Zapatero presidente?
- (ZP) ¡Buenas!
- (E) ¡Hombre! ¿Qué tal?
- (ZP) Nada, aquí. ¡Qué pasa!
- (E) Perdone que le moleste, ¿pero no tendrá usted por ahí un voto con un número escrito del colegio Gregorio Muñarrón?
- (U) (L'Ulysses apareix de cop i volta en mig de l’entrevista). Pero no es un número normal. Es un número de teléfono.
- (E) Un voto con un número escrito.
- (ZP) ¿Un voto con un número escrito?
- (E) Si, un número de nueve cifras.
- (ZP) ¡Ah si! Pero no lo tengo yo.
- (E) ¡Me cago en…! ¿Pero quién lo tiene?
- (ZP) Pues un amigo mío que se hace llamar “Coleccionista de votos”.
- (E) ¡Un coleccionista de votos! ¿Pero qué es eso?
- (ZP) Pues es que colecciona votos y me dijo: Zapatero, ¿me los dejas? Y entonces se los dejé prestados un tiempo por qué al tener un número de teléfono escrito le pareció de lo más curioso. Que de eso no tenía él.
- (E) ¿Y le puedo llamar a este hombre?
- (ZP) ¡Pues claro! Mire, aquí tiene su número de teléfono. Mire. Marque en el 204 y después la almohadilla.
- (E) ¿Y como se llama?
- (ZP) ¿El? Coleccionista de votos. Es un poco siniestro pero es buena gente.
- (E) Presidente, gracias.
- (ZP) De nada.
- (U) (Torna a irrompre l’Ulysses) ¡Gracias!

(Penja el Zapatero i reprenen la recerca telefònica)

- (U) No le hemos preguntado por el trasvase del Ebro ni nada.
- (E) ¡Cállese! Ha dicho 204 y almohadilla, ¿no?

(So de telefon esperant resposta)

- (F) (Respon el coleccionista de vots) ¿Si? La almohadilla es la de la derecha. Está el asterisco y al lado la almohadilla.
- (E) Pues ha cogido usted el teléfono y yo he marcado el teléfono sin marcar almohadilla. He marcado solo el 204.

(Bip…bip…bip… Es talla la conversa)

- (E) ¡Qué tio! Pues tres almohadillas, va. (Mentre esperen resposta).
- (F) Vamos a hacer las cosas bien, ¿no?
- (E) Bueno… ¿Señor Coleccionista de votos?
- (F) Si, soy yo.
- (E) Nos ha dado su teléfono el señor Zapatero, el presidente. Estamos buscando un voto que le ha pasado o le ha cogido usted al señor Zapatero que tiene un número de teléfono apuntado. (Zapatero, ¿sabe? Li diu l’Ulysses).
- (F) Si, si, si. Lo tengo yo, lo tengo yo.
- (U) Con letra de chica, ¿no? ¡Gracias a dios! (Comenta el gilipolles de l’Ulysses).
- (E) ¡Hombreee! ¿Nos lo puede dejar señor… Coleccionista de votos?
- (F) Umm… No. Es que este voto es del presidente y no lo puedo dejar, ¡eh! Es que es del presidente.
- (E) Bueno. Pues díganos el número. El que está apuntado. Es que hay aquí una persona que se llama Ulysses… (L’Ulysses el talla).
- (U) Si, Por favor…. Yo sé que empezaba por 6.
- (F) Si, si. Yo ya sé. Pero yo ya he llamado a ese teléfono.
- (U) ¿Que me dices?
- (F) Si. Y es el número de mi madre. Y es que me sonaba cuando yo lo estaba marcando y decía: este número a mi me suena.
- (U) ¿Pero como?
- (F) Si, y me dije: bueno, voy a cerciorarme. Y resulta que era mi madre.
- (U) ¿Y su madre tiene los ojos azules, como puñales?
- (F) Si. Y 80 años.
- (E) ¡Madre mía! (Exclama l’entrevistador).
- (F) ¿Y para qué quieren el teléfono? ¿Se puede saber?
- (E) ¡Ulysses! ¡Ulysses! ¡No te escondas y ven aquí!
- (U) Pensaba que…
- (E) Gracias señor, no le molestamos más.
- (F) Eso estaba esperando.

(L’entrevistador s’encara a l’Ulysses emprenyat)

- (E) Pero tu, ¡de qué palo vas, Ulysses!
- (U) Pues fui con el resacón a votar y me parecieron unos ojos maravillosos.
- (E) ¡Pero si tiene unos 80 años! Ha dicho.
- (U) Bueno… ¡Pero si es fértil!


© Especialistas Secundarios

Programa dels especialistas secundarios de l’11 de març de 2008.

L’adreça web amb tots els programes la teniu a la columna de la dreta. Que vagi de gust, juantxis!

www.especialistassecundarios.com.

Ells són: l'Armand, l'Íñigo i en Nane.
I als controls tècnics de l’enterprise: l’Óscar Peret i en J. Power.

Tots ells grandíssims i juantxis!

Recerca angoixant

orgasmes + funció pública (?)

El meu puto destí estava clar si algú no li posava remei. Us preguntareu de què es tractava. Doncs d’una qüestió que em va donar força mals de cap: Seria funcionari.

Jo tenia una obsessió que no em parava de donar voltes al cap en aquella època. Estava preparant-me les oposicions per ser funcionari i, entre penitència i penitència, hi havia un dubte que em ballava pel cap.

Us heu fixat mai en els rostres que tenen els funcionaris? Diríeu posant la mà al foc que els funcionaris follen? I en cas que així fos, tenen orgasmes? Aquests dubtes m’obsessionaven donat que, si tot anava bé, jo passaria a engreixar la bossa dels servidors públics. I si els funcionaris no tenen orgasmes? Em preguntava mentre m’intentava empollar les txorrades que m’havia d’empollar per treure’m la plaça. Jo no és que tingui gaire facilitat per tenir orgasmes ejaculatoris, però de tant en tant sona la flauta i ops! Voilà! Una alegre i simpàtica corregudeta.

Els rostres dels meus companys funcionaris delataven que alguna disfunció sexual patien i jo sospitava que es tractava d’una anorgasmia crònica i funcionaril. Un bon dia em vaig plantejar molt seriosament realitzar una recerca per esbrinar si tenien orgasmes o, pel contrari, jo estava totalment equivocat.

- ¿Los funcionarios tenéis orgasmos? –Li vaig preguntar encuriosit a l’Odón.

Va girar cua i sense fotre’m ni puto cas se’n va anar cap a la seva taula. Estarà molt enfeinat o no m’haurà entès, vaig pensar. Però li vaig tornar a insistir:

- ¿Un cigarrito? –Li vaig oferir per portar-lo a l’escala d’emergència i poder-li formular la pregunta sense que hi hagués roba estesa. Ell va assentir.
- Oye Odon, ¿los funcionarios tenéis orgasmos? –Li vaig tornar a preguntar.
- Umm, eeh, bueno, verás,... –Em va respondre.
- Pero tenéis o no tenéis orgasmos? –Li vaig insistir.
- Este, bueno, y por que lo quieres saber? –Va respondre.

Constatareu que l’Odón és gallec i que, com és natural, a una pregunta sempre et respon amb una altra pregunta.

- Coño Odón, ¿me quieres contestar a la pregunta?
- Pero ¿porqué lo quieres saber? –Va tornar a preguntar.
- !Vete al carajo! –Li vaig respondre, com gairebé sempre ho feia quan no em responia o plantejava evasives a les meves qüestions.

Vaig pensar que la seva resposta, malgrat ser gallec, em donava forces pistes. Si hagués tingut orgasmes m’hauria respost que si sense embuts. A més, sóc investigador social i sé com orientar la resposta que m’interessa formulant la pregunta de la manera adequada. Per tant, si la pregunta estava orientada al si (com en el puto referèndum de l’OTAN que, per cert, vaig perdre), i si efectivament tenia orgasmes, perquè no em contestava? A més, hi ha una dita popular que diu: “quien calla otorga”. Arreplegant arguments vaig arribar a la conclusió que l’Odón, funcionari prometedor, no tenia orgasmes. Tot i que ell sempre afirmava que era capaç de fotre trenta polvos sense treure-la. Com collons s’ho deu fer, si no té orgasmes, per comptar-los? Em preguntava.

La Carme, que era una contractada laboral, també estava convençuda que els funcionaris no tenien orgasmes i ho afirmava de manera vehement:

- Però com vols que tinguin orgasmes aquesta colla de babaus amb els ocells que permanentment els volten pel cap: que si la hipoteca, que si les botes noves del nen, que si les obres del pis, que què bé que et queda aquesta brusa,... En canvi, mai diuen: quin polvo que m’ha fotut el meu marit aquesta nit! Tinc el xoxet tan escaldat que s’hi podria fer un ou passat per aigua! –Afirmava contundent.

Jo, de totes maneres, mantenia els meus dubtes i vaig prosseguir amb la recerca. Un bon dia li vaig preguntar a l’Oriol, un altre funcionari de llarg recorregut:

- Oriol, ¿te puedo hacer una pregunta? –Li vaig preguntar amb cara ingènua.
- ¡Pues claro! –Em va respondre.
- ¿Los funcionarios tenéis orgasmos?
- ¿Con mi mujer? –Em va respondre.
- ¡Con tu mujer o con quien sea!
- Es que, veràs, yo por las tardes paseo con la Pita... –Em va respondre.
- ¿Con la Pita? –Li vaig inquirir.
- Si, con mi perra. Después de fumarme el puro y tomame la copa de veterano, comer salgo a pasear con mi perra.
- Qué relajante, ¿no? –Li vaig insinuar.
- Pues la verdad es que si, mucho. –Va sentenciar.

Després d’aquesta interessant conversa vaig deduir que el degenerat de l’Oriol era un zoofílic de collons que preferia muntar-s’ho amb gosses que amb dones. Què hi vols fer. Hi ha gustos per tot.

Les meves investigacions anaven en la direcció que jo imaginava: els funcionaris no tenien orgasmes. Però la meva trajectòria científica es negava a acceptar aquesta dura realitat. Així que vaig prosseguir la meva recerca i sempre em vaig topar amb evasives i algun improperi del tipus: i a tu què collons t’importa! o, però tu que t’has cregut! o veste'n a la merda!

Encara em quedava un fil d’esperança. Em faltava per sondejar al Pere, el crack de les traduccions informàtiques.

- Pere, els funcionaris teniu orgasmes? –Li vaig preguntar mentre estava atrafegat enregistrant-li un CD a la Carme.
- Què?
- Que si els funcionaris teniu orgasmes? –Li vaig repetir en un to que requeria una resposta taxativa.
- Òsties, tu vols saber moltes coses! –Em va respondre.
- No gaires. –Li vaig dir. –Només vull un si o un no a la pregunta que t’acabo de formular. Teniu orgasmes, si o no?
- Això és molt complicat de respondre. Tinc dos filles i em donen molta feina. –Em va respondre girant el cap a l’ordinador per seguir amb la seva àrdua tasca d’enregistrador de CD.

Amb el cap cot vaig tornar cap a la meva taula i, mentre em mirava els pits de la Carme, em vaig dir: A més d’un zoofílic aquí tenim un altre degenerat pederasta incestuós que s’ho munta amb les seves filles. A més, jo n’estava convençut que el Pere era un ejaculador precoç d’aquells que només treure’s els calçotets ja han consumat la feina i no s’han assabentat absolutament de res. Així que entre una cosa i una altra vaig tenir clar quin seria el meu trist destí. Quan el desànim i el desencís va estar a punt d’envair-me la Carme, com sempre, em va ajudar a treure’m els dubtes i neguits del damunt.

Mentre estàvem a l’escala d’emergència, fumant el cigarret, em va comentar:

- Aquesta puta segur que es burxa l’orella buscant-se el clítoris. –Em va comentar un dia mentre la “truja” es gratava l’orella amb el seu ditet.
- N’estàs segura? –Li vaig preguntar.
- Aquesta mala puta, amb lo guarra que és, segur que té el xoxo tot enganxat i ni clítoris ni vagina, ni polles en vinagre. –Em va respondre molt segura de si mateixa.
- Com si hi tingués massilla?
- No sé què òsties és la massilla però sona a una cosa enganxosa i que se solidifica. –Va respondre.
- Molt bé! Llavors vols dir que en comptes de xoxet té un monyó? –Li vaig afirmar.
- Doncs si, té un “moño”.
- Voldràs dir monyó! –Li vaig corregir.
- I què òsties és un monyó? –Em va preguntar mig emprenyada.
- Doncs el que li queda a un manco quan li tallen la mà. –Vaig respondre-li.

En aquest punt, ho va entendre perfectament i en qüestió d’un parell de minuts estàvem rebolcant-nos de riure entre les escales d’emergència mentre els companys que passaven pel nostre costat per pixar, cagar, fumar o pelar-se-la ens veien com si fóssim dos extraterrestres. Per fi havia trobat la resposta a la pregunta que tant m’obsessionava: els funcionaris no tenen orgasmes però se les empesquen per trobar-se algun puntet que, almenys, els entreté. Ah! i això si, en hores de feina i mentre treballen sense descans.

Assumptes orientals

La pinça birmana

Sabeu de què va la pinça birmana? Són les agulles d'estendre la roba birmanes? És una pessigada de monja birmana? Són dos partits polítics de ideologies diferents que li fan la punyeta al partit governant? Ein?

NO!

Voleu saber en què consisteix, colla de babaus? Aquí teniu unes quantes respostes per il·lustrar i conrear la vostra psique i els vostres escassos llums.

1. Masturbar a un hombre con los pies. Según algunos escritos, tiene que ver con el coito sanoxus, la copula durante la cual se oprime la uretra del hombre, cerca de la raíz del pene para evitar la eyaculación, oprimen con dos o tres dedos, el cuerpo del pene cerca de la raíz del mismo. Hay quien presiona un punto entre el escroto y el ano. No hay pruebas de que sea nocivo, pero mejor será evitarlo, porque puede provocar cierta aversión en algunos hombres. Constricción del pene, graduada y a intervalos, por los músculos vaginales.

2. Para quienes esperen tergiversados enredos sexuales y rocambolescas descripciones de las mil y una guarradas, ya aviso que esto no va a ser un relato de ese tipo. Pero es que no podía abstraerme de comentar un artículo (del cual os reproduzco algún trozo), que acabo de leer de una tal Colette Lafontaine, en el cual explica las ventajas e inconvenientes de algo que yo (os lo digo de corazón) desconocía que existiera, o al menos que se llamara así: La pinza birmana. La pinza birmana, según explica la susodicha Colette (de la que ni siquiera he podido ver su aspecto para adivinar si tiene aspecto de practicarla o no), "es la técnica de masturbar a la pareja con los pies. Dicho esto, parece obvio que, para su aplicación, se requiere mucha habilidad, y que no esta exenta de algunos efectos colaterales como ampollas o erupciones, en la parte mediana o superior del pene, producidas por juanetes, durezas o implacables callos. Parece ser que para practicarla se recomienda acudir antes de realizar tales practicas al podólogo de cabecera." Otros desagradables efectos pueden ser el desgarramiento o la rotura del prepucio, causado por esa puñetera uña enconada, padrasto o un sabañón con rambonitis. O también el aplastamiento o repique de testículos, o simplemente la patada en los ídem como venganza del partenaire sexual, descojonado de risa mientras piensa: " ahora me la pagas"." Pero si tomamos las debidas precauciones, (no hace falta embutirse los pies en condones extragrandes) y si utilizamos alguna cremita, aceite o lubricante perfumado, parece ser que La Pinza Birmana nos hará alcanzar un orgasmo mas placentero que si nos hicieran una fellatio con la boca rebosando sidra El Gaitero.
En fin. Yo, por si acaso obtuviera alguna solicitud al respecto de esa técnica (que no es probable), ya he pedido hora a mi podólogo porque tiene una lista de espera de tres meses y no es cuestión de desaprovechar ninguna oportunidad.
Besos castos, pelmas!

3. Creo que es la maniobra de amasar el pene entre los músculos de la vagina, tal que si de una mano se tratase la referida vagina, aunque también se mantenía la versión de que el nombre completo del "filipino" debía ser "carrete filipino", consistente en atar algún tipo de cordel, bramante o hilo en la base del pene, para constreñirlo, lo que alargaría e intensificaría el orgasmo, pudiendo ir soltando (o no) la apretura del hilo al acercarse el glorioso final.

4 . En una telenovela famosa en la televisión de Cataluña (TV3), la casi eterna "El cor de la ciutat", los guionistas pusieron en boca de uno de los personajes la demanda de un "masaje birmano" a su partenaire. La chica respondía con extremo desagrado, llamando perverso al demandante y acusándole de buscar lo más degenerado que, en sexo, podía pedirse. Nunca se dijo lo que era el "birmano". Posiblemente un guiño al personaje japonés de "Belle de Jour" del insigne Buñuel, que llevaba una cajita a la casa de putas. La visión del contenido de la cajita hacía que todas las putas chillasen de horror. Nunca se dijo qué había en la cajita de marras. Tampoco los adláteres del genial Arcarazo, guionista jefe de "El cor de la ciutat" se molestaron en explicar qué demonios era el "birmano". A partir de la mención del "birmano", ocurrido a mediados de 2001, el engendro empezó a circular por foros sexológicos de Internet, con suculentas versiones. Yo mismo recogí algunas de ellas. Por ejemplo: En algunos foros se identificaba el "birmano" con el "filipino", especialidad espúrea que circuló por ciertos mentideros de Madrid al atribuirse sus excelencias a las artes de una señora filipina, celebrada como muy artista del sexo por sus matrimonios con cantantes, nobles y políticos. Según este rumor, llamábase carrete birmano (o filipino, o asiático, o siamés, o chino), pinza birmana (o filipina, o asiática, o siamesa, o china), polvo birmano (o filipino, o asiático, o siamés, o chino), masaje birmano (o filipino, o asiático, o siamés, o chino) o, simplemente, birmano (o sea, filipino, o asiático, o siamés, o chino) a la maniobra de amasar el pene entre los músculos de la vagina, tal que si de una mano se tratase la referida vagina, aunque también se mantenía la versión de que el nombre completo del "filipino" debía ser "carrete filipino", consistente en atar algún tipo de cordel, bramante o hilo en la base del pene, para constreñirlo, lo que alargaría e intensificaría el orgasmo, pudiendo ir soltando (o no) la apretura del hilo al acercarse el glorioso final. Hay distintas definiciones del "birmano" en foros de sexología. Todas están recogidas en el genial "Diccionari Multilíngüe de BDSM", de Bartomeu Domènech y Sibil·la Martí, editorial Bellaterra, Barcelona, 2004. - Amasamiento del pene entre los muslos. - Técnica de entrenamiento de losúsculos de la vagina, para apretar el pene como si de una mano se tratase. -. Masturbación del pene efectuada con los pies. - Masaje por todo el cuerpo, excepto genitales, con la intención de alargar el goce y vitar el orgasmo que, si llega, llega casi por agotamiento. - Pinzar la base del pene entre dos dedos, con intención de alargar y hacer más intenso el orgasmo, así como provocar (quizá) una eyaculación retrógrada, o sea, hacia atrás (vejiga urinaria). Todo ello sugiere vaguedad, pero no existen tales palabras en el diccionario de la Real Academia Española, único verdaderamente normativo. "Carrete" por ejemplo, es en Argentina sinónimo de "pasarlo bien" con lo que, por un proceso de generalización, se emplea en ciertos ambientes como sinónimo de acto sexual, o goce sexual. Pero, en cambio, he oído hablar de "lo bien que tal o cual hembra practica el carrete" refiriéndose a una especialidad con características diferenciales. El carrete filipino antes nombrado.Los franceses llaman "carrete tailandés" (chapelet thaï) a la técnica sexual de intensificación del orgasmo consistente en insertar un "rosario anal" en el ano y retirarlo poco a poco en el momento del clímax. Creo que el nombre de "birmano", elegido por los guionistas de TV3, es más bien cogido por los pelos, y sin saber demasiado de qué se trataba. Ninguna de las acepciones antes citadas me parece algo tan perverso como para no ser aceptado por la chica requerida. Lo que no creo es que tenga que ver exactamente con habilidades específicas de las hembras de Birmania. Este bello país es legendario por haber proporcionado los fieros guerreros "gurkas" al ejército inglés. Con sus sombreritos, en apariencia festivos, quedan muy apropiados en desfiles militares, a los que aportan una dosis de exotismo. En el campo de batalla resultan feroces y despiadados, aunque nos tememos que sería más adecuado llamarlos excelentes profesionales. Al fin y al cabo las batallas no son partidas de crocket entre señoritas. Los gurkas birmanos, acuchillando enemigos, parecen encontrarse en su propia salsa.

Diccionari juantxi pels castellano-parlants

Algunas palabras clave para entender mejor la ideología juantxi

Juantxi: Es una tipología de freakys de Reus. Es un freak pasado de vueltas, con un carácter esperpéntico, exhibicionista, borracho, fiestero y perdedor vocacional. No tiene ningún sentido del ridículo y tiene ciertas influencias artísticas.

Telecori: Es un canal de televisión que han montado desde el partido para que se emita sólo por Internet. Allí colgamos los videos de la campaña y también la serie de Super Reus y Super Cori. Los actores forman parte de nuestra lista y hacen una serie freaky de superhéroes. Luchan contra el Barón de la zona azul que es un antihéroe que se dedica a pintar zonas azules en sitios donde no las hay.

Follódromo: Es un espacio público municipal que alberga un edificio con unas 300 habitaciones, con camas de matrimonio, televisión y jacuzzi, donde la gente joven podría salir de fiesta o satisfacer sus necesidades sexuales sin tener que coger el coche e irse a un descampado. Sería una gran promoción para la zona lúdica de la ciudad.

Robocop de barrio: Todos los candidatos prometen más vigilancia nocturna y la instalación de cámaras de videovigilancia por las calles. Nosotros queremos montar directamente la figura del Robocop de barrio. Sería un vigilante robot diseñado por ingenieros japoneses.

Polígrafo: Los políticos, con el sueldo que cobran, tienen el deber de decirnos siempre la verdad. Por esta razón, queremos instalar un polígrafo en el ayuntamiento para someter a todos los políticos a un interrogatorio. Lo que no sería ético es preguntar cosas sobre su vida personal.

Burrotaxi: Se trata de montar en el burro catalán una carreta y poder recorrer la ciudad como si fuera un servicio de taxi. Haríamos un parking municipal fuera de la ciudad con más de 1.000 plazas. Con ello, promocionaríamos el burro catalán y el transporte sería un reclamo para los turistas.

Problemes gàstrics

Necessito anar al water!

(color de lletra adient pel tema en qüestió)

- Què em deixeu anar al water? Tinc una urgència! -Va exclamar l'Oriol, mentre en Gorka i jo pixàvem tranquil·lament.

- És que no puc més! -Va bramar.

Jo, condescendendent, el vaig deixar entrar perquè fes les seves necessitats. En Gorka va sortir al cap d'un minut i em va preguntar:

- Pero que le pasa a este funcionario de mierda?

- Creo que se està cagando.

- Ostias! ¿Y para eso tanto follón?

- Ya ves. Los funcionarios son así. Para las cosas importantes no dicen ni Pamplona, perdona, Iruña, y para las más pelegrinas te montan un show que todo el edificio tiiembla.

- La madre que los parió! ¿Y toda esta gente es igual? -Em va preguntar.

- La mayoría si, pero hay gente maja, ya verás.

Aquesta conversa entranyable va tenir lloc ja fa un grapat d'anys en un organisme autònom de l'administració general de l'estat. En Gorka, natural de Barakaldo i més bruto que un arao, feia quatre mesos que havia aprovat unes oposicions i per aquestes coses de la funció pública el van destinar a Barcelona. El pobre només feia tres mesos que vivia a barna i anava més perdut que un etíop a l'Antàrtida.

Jo treballava feia uns anys en una oficina que va ser el destí d'aquest euskaldun, mal parlat i carpanta, i per aquelles casualitats de la vida em va tocar de company de feina. Malgrat tot, vam connectar ràpidament. Potser perquè ell es trobava sol en una ciutat hostil lluny de casa seva i perquè jo era una merda de contractat temporal, ens vam entendre en un tres i no res. De seguida comprovareu en què va consistir aquella "amistat".

Quan em va conèixer i va veure que li feia cas i que li seguia la corda es va alliberar i em va explicar les seves neures i els problemes d'adaptació que tenia a la ciutat i, sobretot, a la feina. M'explicaré.

L'oficina on treballàvem estava farcideta de funcionaris de tota la vida, d'aquells que tenen un cap totalment diferent als de l'espècie humana. Amb una mentalitat i una visió que superen la del homo sapiens en milers d'anys. La seva organització, procediments, sistemes de gestió, personalitat, savoir faire i un grapat de coses que a un pobre ser humà se li escapen, ens ultrapassen de valent. Per això no els entenem. Jo crec, i en Goorka també ho creia, que eren extraterrestres. Entre d'altres coses, per això vam fer pinya.

Us descriuré per sobre com era l'ambient i el context de la historieta: Quan vaig entrar en aquella oficina ningú em va rebre per donar-me una trista benvinguda. Vaig preguntar per tot arreu on es trobava el cap. I tothom em deia que estava reunit i que qui era jo. Amb bones maneres em vaig presentar i em van dir que esperés a l'entrada de l'oficina.

- Així que tu ets el nou fitxatge de la casa? -Em va comentar un funcionari.

- Crec que si. Em dic Serafí. No en sabieu res de la meva arribada?

- Si. Però no savíem quan arribaries. Ah! Jo em dic Oriol. Encantat. -Em va dir aquell individu a qui només li faltaven uns manguitos i una mica més de greix als cabells, escassos, que li quedaven al cap per semblar uns d'aquells funcionaris de l'àntic règim.

- No et preocupis, esperaré al cap a què acabi amb la visita.

Va fotre el camp a fotre's un cafè amb llet en una mena d'office que hi havia tocant als lavabos i que es trobava tot just al costat d'on em fan fer esperar.

Vaig estar-me més d'una hora llegint el diari esperant a què algú es dignés a rebre'm. Quan per fi, al cap de gairebé dues hores, va aparèixer un individu amb el cabell canós i ulleres per rebre'm.

- Tu ets en Serafí? -Em va preguntar.
- Doncs si, soc jo mateix.
- Vols passar al meu despatx, si us plau?

Aquell tio, amb pinta d'universitari frustrat, va estar una bona estona explicant-me coses del departament totalment incomprensibles per a la meva pobre ment i em va donar un grapat de documents per llegir i posar-me al dia. No vaig entendre res de res.

Al cap d’un temps va arribar el Gorka i va tenir exactament les mateixes impressions que jo. Jo ja havia arribat a una conclusió: allò era una colla de tarats mentals o d’extraterrestres.

No fugim d’estudi i anem pel tema que encapçala la història: els problemes gàstrics dels funcionaris.

Resulta que a l'office on vaig veure l'Oriol fotent-se un cafè amb llet el dia de la meva arribada al departament, hi havia una nevera farcida de merdes (llets de tota mena, cola-cao, iogurts, etc,), un armari amb més merdes (galetes, sucre, pastes, cafè), i una cafetera de mitjó. No hi havia ni una puta cervesa ni una puta ampolla de jack daniels! A més, els torns per farcir la nevera i l'armari de l'office eren rotatius i cada mes li tocava a una parella de funcionaris fer la compra. Quan et tocava anar a comprar aquelles tonteries havies de fer una enquesta per veure que volia la gent: que si jo vull llet desnatada, que si jo la vull semidesnatada, jo sencera, a mi m'agrada el cafè descafeïnat, jo el prefereixo barrejat, porta'l natural i sense torrefacte, el colacao que sigui light, etc. A la vista de tants capricis vam decidir comprar allò que ens sortís dels collons.

El cas és que ni a mi ni a en Gorka ens fotien ni pasteleru cas i aquella colla de talossos ens queien com una patada al fetge. Un bon que dia estàvem fotent-nos uns bocates de beicon amb formatge per esmorzar. se'ns va ocòrrer fer una gamberrada per tocar els collons als nostres "companys".

I va ser així com se'ns va acudir la gamberrada: compraríem una ampolla d'evacuol a la farmàcia per tal que a tota aquella colla de tarats mentals quedessin escarmentats de tant cagar.

Vam buidar tota l'ampolla del susdit producte laxant en un tetrabrik de llet i vam esperar els efectes que els cafès amb llet tenien en els nostres companys.

Al cap de dos dies l'Oriol no va venir a la feina. Es va passar tres dies de baixa i quan va tornar li vam preguntar en Gorka i jo:

- Què t'ha passat, Oriol?

- He tingut problemes intestinals. -Ens va respondre.

- Res greu, oi?

- No. Però porto tres dies que no puc sortir del labavo.

- I perquè?

- Diarrea. -Va comentar, sense donar més explicacions.

Vam intentar contenir les ganes de riure però no vam poder-ho evitar. L'Oriol es va mosquejar una mica.

- Es pot saber que us fa tanta gràcia. -Ens va preguntar mig emprenyat.

No vam poder respondre-li del fart de riure que ens estàvem fotent. Havia de ser aquell capullo qui pringués amb l'evacuol.

La resta de funcionaris, aparentment, no va patir cap conseqüència gàstrica, però nosaltres encara riem quan recordem l'anècdota.

Així que ja ho sabeu. Si sou funcionaris i no foteu ni puto cas als nouvinguts, aneu-vos preparant per patir les conseqüències de la vendetta d'en Serafi & Co.

Queda clar!!!

Cançons juantxis de l'Ariel

DISCOGRAFIA. ARIEL SANTAMARIA.
MAQUETES.

MAQUETA 1
1. VAIXELLS.
2. EL BARI XINO.
3. FALCES ESPERANCES.
4. REUS A PEU.
5. AVINGUDA DE LA METADONA.
6. JESUCRIST ENCARA ESTIMA L'ARIEL SANTAMARIA.

TÍTOL: La maqueta polémica.
1. ELS VAIXELLS.
2. LA REINA DEL LLEVANT.
3. EL BARRI XINO.
4. ESPERANT EL METRO.
5. EL BLUES DE LA VASELINA.
6. ELLES VAN A L´ESCOLA.
7. AVINGUDA DE LA METADONA.
8. NO LI CABIA (versió original).

MAQUETA 3

1. ELS VAIXELLS.
2. LA REINA DEL LLEVANT.
3. ELLES VAN A L´ESCOLA.

TITOL: “Everibodi'S Juanxi”.
1. OVERTURA (10 preceptes del juantxisme).
2. QUINA MERDA DE VIDA.
3. ELS VAIXELLS.
4. LA REINA DEL LLEVANT.
5. L´ELFU SODOMITA.
6. AVINGUDA DE LA METADONA.
7. EL BLUES DE LA VASELINA (versió acústica).
8. FALSES ESPERANCES.
9. ELLES VAN A L´ESCOLA.
10. COL.LECCIONO JUANXIS.
11.NO LI CABIA.

1r CD.SINGLE. CORI. TOTS SOM DE REUS.

2n. CD. ALBUM. VIDA I MIRACLES DE L'HOME VICIÓS.

1. INTRODUCCIÓ
2. L´HOME VICIÓS.
3. RAPSODIA 1 (origen i naixença de l´home viciós).
4. EL BLUES DE LA VASELINA.
5. RAPSODIA 2 ( infància i adol.lescència de l´home viciós).
6. FLOWER POWER IN WONDERLAND.
6.RAPSÒDIA 3 (joventut i primeres experiències de l´home viciós).
7.ROCK AND ROLL VIPS.
8. RAPSÒDIA 4. (Vida conyugal de l´home viciós).
9. MOLT ESTRESSAT.
10. RAPSÒDIA 5. ( Separació matrimonial del l´home viciós i èxit de la seva ex dona com
a top mòdel internacional).
11. NOIA DE LABORATORI.
12. RAPSÒDIA 6. (Vida i miracles de l´home viciós al barri xino de Barcelona).
13. EL BARRI XINO.
13. RAPSODIA 7. ( La llegenda de com l´home viciós es converteix en el rei de la farlopa).
14. JOHNNY FARLOPA.
15. MAHOMA SUPER STAR.
16. RAPSÒDIA 9. ( De com l´home viciós desapareix del mapa i es converteix en un mite
vivent).
17. L´HOME VICIÓS 2ª PART.

ARIELSANTAMARIA.COM

(N'hi ha una altra que es titula "el hobbit pederasta")

Viska el juantxisme i la revolució que s'apropa!!!

Manifest juantxi

Tractat filosòfic del juantxisme
Per Ariel Santamaria

La paraula "juantxi" va sortir entre la joventut que deambulava pels bars de Reus a mitjans dels anys noranta (Sarri, Campus, Bosc, Xarrup, Refugi).

Durant aquell temps hi havia un personatge pintoresc que venia litografies dibuixades amb bolígraf vermell i confessava a tothom que el volia escoltar que era "agent secret de la CIA", amb pèls i senyals. L'home en realitat era un intern del institut psiquiàtric Pere Mata d´origen canari, que es deia "Juancho" però es feia dir "Juantxi" pels amics, perquè també havia viscut molt de temps al país Basc.

Arran de tot això, la gent jove de llavors, començaren a emprar la paraula 'juantxi' com una mena d´adjectiu qualificatiu despectiu, però dit amb una certa ironia simpàtica, per catalogar a una mena de 'freak' passat de voltes, amb un caràcter esperpèntic, exhibicionista, borratxo fiestero i perdedor vocacional, però que no tenia cap sentit del ridícul i que també tenia certes infules artístiques.

Així doncs aquest vocable ràpidament traspassà les fronteres de la tradició oral, per passar a la cultura popular escrita, de manera que per l'any 1999 ja circul·laven webs sobre juantxis a Reus i Vilaseca. I en Jordi Martínez (que llavors tocava amb l'Ariel i la Banda del Pere Mata), començà a transcriure els 10 manaments fonamentals del juantxisme en composar la cançó 'Col·lecciono juantxis' i a designar a l'Ariel Santamaria com el "cantautor juantxi de Reus" i als seus col.legues Frankie Aragonés i Paco Zafra com els gurús del juantxisme local.

Aquesta filosofia del mot juantxi, també ha generat un tipus de catalogació de gènere estilístic que podem trobar en les pel·lícules d'en Clint Eastwood, les novel·les d'en Charles Bukowsky, el mite d´Elvis Presley en la seva etapa decadent de las Vegas, o els últims deu o quinze anys de la vida de Diego Armando Maradona, en el cas del futbol.

Actualment ens trobem en una època on a nivell mudial impera tot allà que s'anomena 'freak' i passat de voltes, i aquí a Reus hem fet servir la paraula 'juantxi' per designar quelcom versemblant.

Un cas paral·lel passava als anys vuitanta amb el fenòmen dels 'Yuppies', però aquí se'ls anomenava 'Pijos' (les dues paraules tenien un significat molt proper, però no es referien exactament al mateix).

D'aquesta manera volia aclarir que 'juantxi' no es sinònim de 'freak', tal com pot pensar molta gent i pots trobar-te a juantxis que no son freaks i freaks que no son juantxis, però també poden haver-hi juantxis amb una aparença totalment freak.

Evidentment (siguis freak o no freak), tots portem un 'juantxi' a dins nostre.

Per acabar volia dir que hi ha diverses escales de 'juantxisme' en les persones (com les escales de Richter dels terratrèmols) i que el 'juantxisme' també pot tenir el seu costat fosc i sinistre (com la 'força fosca' de Star Wars o de la terraq de mordor del señor fosc Sauron).

Gramaticalment, segons Pompeu Fabra, la paraula "JUANTXI" s'escriu amb "TX", perque es un manlleu fonètic català, barrejat amb un barbarisme "juantxo, juanchi, guanche" i la consonant TX enmig de la paraula de dues síl·labes, li dona un so més fort "JUANTXXXXXXI", en lloc de "JUANSHHHHHIII", si només estés escrit amb X.

I per acabar com que a Reus es d'on ha sorgit la paraula "juantxi", s'ha de proclamar que la capital del Baix Camp es també la capital mundial del "Juantxisme" per excel·lència.

Afegeix l'autor del blog que Reus hauria de ser, com a mínim, la capital del Principat. Ea!

Viska el juantxisme i les i els juantxis!

Salute!

Setmana santa

Període de penitència i abstinència...

Hi ha un dubte que em volta pel cap en aquests dies de falsa penitència i hipocresia pujada de to que, malgrat deixar-me dormir, em té força capficat. M'explicaré.

Segur que a casa vostra heu hagut de fotre visos a la paret per penjar qualsevol tipus d'ornament totalment inútil. I sabeu que els claus, si no estan ben assegurats, no aguanten determinats pesos.

La qüestió és la següent: Com s'ho van muntar els romans per clavar a la creu al primer esquizofrènic conegut i famós de la història (per si no ho sabeu, el deliri mesiànic és un símptoma i un tret molt caràcterístic de la bogeria o psicosi per excel·lència)? A totes les pelis he vist que el claven amb claus i sense cap estri que els asseguri. Esteu segurs que no van utilitzar visos assegurats amb uns tacos introduïts a la fusta apropiats per a l'ocasió?. Com sabem que van començar a cops de martell com a descosits i que allò no se n'aniria a norris al cap d'uns minuts?

Els romans se les sabien empescar en molts temes i la tortura i l'execució no se'ls podia escapar de la seva llarga lletania de coneixements. Sense anar mes lluny, les autopistes van tenir com a precursors el tant denostat poble romà (via augusta, via laietana, etc.). Van ser capaços de crear llengües per un tubo a partir d'una llengüa que els putos cures se la van apropiar durant uns quants segles. S'ha de ser gilipolles (em refereixo als esmentats cures)! Després de veure tot el que van fer patir als pobres cristianets, adopten la llengüa dels seus opressors i torturadors com a pròpia! No hi qui els entengui. I a sobre per utilitzar-la, entre d'altres coses, per oprimir als seus pressumptes "feligresos".

Ja em perdonareu, però el meu anticlericalisme i ateïsme genètic de vegades em fa posar dels nervis. Sobretot en aquestes dates tant vomitives, gairebé similars a les putes festes nadalenques. Només de pensar-hi se'm remou l'estomac.

Heu estat mai a la setmana santa de Sevilla? Jo que hi vaig viure durant una bona temporada i vaig veure quins eren els seus hàbits i costums quotidians, vaig descobrir el perquè de tanta pressumpta devoció als tòtems i estàtues barroques que adoraven. Necessitaven netejar-se la consciència de la vida totalment dissipada i, segons ells, pecaminosa que havien dut durant tot l'any. Per cagar-s'hi.

En fi. I després ens queixem dels fanatismes religiosos i hipòcrites d'altres indrets... No sabem veure l'elefant en els nostres ulls i, en canvi, veiem una puça a l'ull del diferent.

I això és progrès, pensant en la suposada superioritat del nostre món occidental i desenvolupat?

Apa, i ara un vídeo refrescant per oblidar les cabòries que us hagi pogut provocar aquest modest text. Som hi:

YouTube - Life Of Brian - Ending
(copieu i enganxeu al youtube, és el primer de la llista. Però igual funciona clickant a sobre. Ni puta idea, és el vostre problema, pecadors/dores!)

Humor nòrdic

Un suec pitorrejant-se d'un finlandès

Eren un suec i un finlandès perduts en els boscos glaçats de l'entranyable Finlàndia quan de cop i volta arriben els dos individus carregats com a camàlics de birres.

El cas és que passen el primer dia bebent com a descosits fins que en un moment donat l'alcohol els va fer dormir sense notar gens ni mica el fred que fotia.

El segon dia el van passar exactament igual, bebent i bebent sense parar. Fins que una altra vegada es van quedar en coma profund després de fotre's més litres de cervesa que un centenar de suporters en plena activitat.

Al tercer dia, però, va passar una cosa curiosa. De cop i volta, i després d'uns quants litres de cervesa a l'estòmac, el suec diu:

- Salut!

D'avant d'aquesta locuacitat sueca, el finlandès li respon:

- A veure. Es pot saber què collons em vingut a fotre aqui? A beure o a parlar!

S'ha acabat. Humor escandinau. Ells són així...

NdA: Aquest acudit tan rabiosament divertit me'l va explicar un danès que pensa que els suecs són uns autèntics gilipolles.

Trobada d'infantesa

l'elisenda

- Tu ets l'Eli? -Li vaig preguntar a una noia que acabava de pujar al metro.

- I tu qui ets? - En Serafí, del cole. Li vaig respondre un pèl tallat.

- Doncs no me'n recordo de tu.

- Si dona. Nedàvem junts i competíem. Jo era petit, capgros i quatreulls, i em deien "rompetechos".

- Òsties! Ara me'n recordo! Tu ets aquell individu que sempre em guanyava a les competicions mixtes i que sempre et trencaves les ulleres amb les parets del pati a base d'òsties amb els companys de classe?

- Doncs si. Era jo. -Li vaig respondre.

- Perdona. No t'havia conegut. Han passat tants anys...

- Doncs jo t'he conegut a la primera. -Li vaig dir. -Estàs igual.

- Vols dir que no exageres?

- En absolut! Els teus cabells i la teva figura segueixen sent iguals i bonics com quan vam acabar la primària.

- Intento mantenir-me en forma i cuidar-me però crec que la graduació de les teves ulleres no està gaire ben ajustada. -Em va dir.

- T'ho asseguro! Sinó, perquè et penses que t'he reconegut a la primera? - Moltes gràcies Serafí. Ets una mica adulador, saps?

Vam seguir en el metro fins que vam haver de baixar. Resulta que els nostres destins eren força semblants i que baixàvem a la mateixa parada. Vam sortir del metro rient de les batalletes d'infantesa i se'ns va acudir quedar per un altre dia per petar-la tranqui·lament i explicar-nos les nostres coses amb un bon dinaret.

A l'època, ella havia lligat amb un xicot que era una mena de líder catxes de la classe i jo no li causava cap mena d'excitació libidinosa. Així que, per variar, em vaig quedar amb les ganes i, en conseqüència, a pelar-me-la en la intimitat. Vam quedar en una setmana en un conegut restaurant ubicat en un espigó ubicat a la platja de la marbella on et queda el mar a banda i banda del local i es menja de puta mare. Ella viu a la zona del fòrum i aixi no li quedava lluny de casa seva. El coneixia perfectament. Em va comentar que hi anava força sovint amb el seu marit. Vaig pensar: perfecte! Està casada. Així no se m'enganxarà. Com d'equivocat n'estava...

Ens vam trobar directament al restaurant i vam demanar una paella pels dos. El dinar va transcòrrer tot recordant les batalletes de pubertat. Jo li vaig retreure que no m’havia fet ni puto cas i que a mi sempre em va agradar des del primer momento que la vaig veure. I que quan més l’anava coneixent, més m’agradava.

- Ostres Serafí. Éram molt joves i teníem el cap plens de pardals. –Em va dir.
- Tens raó. Però sempre es poden corregir els errors, no creus?
- Que insinues?
- Endevíneu. –Li vaig respondre.

Un somriure provocador va ser la seva resposta a les meves insinuacions encobertes. Vaig pensar que ja la tenia al sarró.

En un moment donat i mentre ella xuclava el cap d’una gamba, li caig formular una pregunta:

- Ets feliç amb la teva parella?
- No. Gens ni mica. El meu marit és més babau que la sola d’una sabata. I, a més, és un autèntic porc que, per acabar d’adobar-ho, no em provoca cap mena de plaer sexual. Ja fa anys que no tinc un orgasme.
- Doncs si et ve de gust, jo te’l puc proporcionar. –Li vaig insinuar directament.

Dit i fet. En acabar de dinar vam fer la digestió passejant per la platja fins arribar a casa meva.

- A casa tinc un cava brut nature d’una cava miolt petita de Sant Sadurní. –Li vaig dir.
- M’encanta el cava sobretot per acompanyar una estona de sexe.

Uf! Això serà una màquina que no em deixarà respirar! Vaig pensar. I si després de fer-la gaudir se m’enganxa com una lapa? Amb el seu marit està fatal i necessita algú que li dongui marxa i vidilla. La por va començar a envair-me. Però, malgrat els meus temors vaig preferir arriscar-me.

En arribar a casa em vaig adreçar a la nevera per servir el cava però l’Eli no em va deixar. Va començar a grapejar-me els collons i en un moment ja estava empalmat i com una moto. A la sala d’estar va començar a treure’s la roba i duia un conjunt de llenceria de color negre que li feien ressaltar i lluir la seva figura.

Com estava l’Eli! Per sucar-hi pa i no acabar-se’l.

- On està el dormitori? –Em va preguntar mentre ens morrejàvem amb delit.
- Vine amb mi.

En un moment, ja ens trobàvem tots dos al llit i en pilotes. Sense gaires miraments va començar a mamar-me-la com si fes temps que no menjava. Se la fotia fin s a la gola. Mare meva. Quina barbaritat! Mentre es distreia xuclat-me-la i petonejant-me-la va girar el seu cos lentament fins que en un moment donat em vaig trobar amorrat al seu xoxet. Allò era mel pura! Semblava mentida que en tant poca estona un xoxet es trobés tant a punt com aquell.

En cinc minuts escassos ja va tenir el primer orgasme. I en ple èxtasi, Em va començar a muntar com si fos un cow boy a sobre d’un toro en un rodeo mentre jo li besaba els mugronets.

Vam aturar-nos un moment per agafar aire i em va dir gemegant:

- Et faig mal, Serafi?.
- En absolut. I tu, t’ho estas passant bé?
- Feia anys que no gaudia com avui. –Em va respondre. –Ets genial!
- Gràcies pels afalagaments. Però crec que no hi ha per tant.
- He tingut vàries relacions fora del matrimoni i mai ningú m’ho havia fet passat tant bé. Ja porto tres orgasmes, saps?

En dir-me això es va obrir de cames de bat a bat convidant-me a acaronar-li l’entrecuix. Vaig començar a tocar-li el sexe i de cop i volta els meus dits ja li estaven acariciant el punt G. Quina manera de cridar!

- Penetra’m, Serafí. –Em va mig exigir.

Ja hi érem una altra vegada. En total calculo que aquella tarda de sexe un pèl esbojarrat va durar unes 3 hores. En un moment de calma sexual em va preguntar:

- Tu no et corres mai?
- Gairebé mai. Perquè?
- Això vol dir que no t’ho passes bé amb mi? -Em va preguntar.
- No. En absolut. Gaudeixo moltíssim i el que més m’agrada es sentir gaudir a la parella que tinc entre els meus braços. El més important és el “durant” no la finalització.
- Ets extraordinari. No em pensava que fossis així.

Vam començar a riure amb uns acudits que li vaig explicar mentre ens fotíem, per relaxar-nos, el cava que tenia guardat a la nevera.

- Em quedaria amb tu tota la nit però el meu marit m’estarà esperant. –Em va dir.
- Vols que t’acompanyi a agafar el metro?
- Estaré encantada.

Ens vam dutxar abans de marxar ensabonant-nos mutuament. Per variar, l’Eli va tenir un orgasme que casi ens provoca una ruptura de crisma a la banyera.

La vaig acompanyar a la parada del metro i amb una morrejada èpica ens vam acomiadar.

- Espero tornar-te a veure aviat. –Em va dir per acomiadar-se mentre baixava per les escales del metro.
- Jo també, bonica. Fins la propera!

I així va ser com aquella història frustrada de la pubertat es va convertir en una història real i guais uns quants anys després.

Apa, que vagi de gust, pelmes! Muaks!

Com esdevenir funcionari i no patir en excés.

oposicions

- Què tal està avui el meu monjo cartoixà? –Em preguntava la Zina enviant-me un missatget amb el mòbil.
- Fins els collons! –Li responia, mentre intentava memoritzar xorrades i més xorrades.
- Et trobo molt a faltar, saps? –Em deia.
- Jo també amor meu. –Li contestava. (la Zina és una bona amiga, veïna del Raval i farta de la seva feina, que amb el temps s'ha anat convertint en una altra cosa).

La vida de l’opositor és molt dura. A banda de l’abstinència sexual fruit de la concentració en els temes més peregrins, t’obsessiones pel temps que falta per l’examen i si en tindràs, de temps, per empollar-te tota la merda que t’has d’empollar. Quin mal tràngol, quina penitència, quin calvari! Em deia a mi mateix mentre intentava memoritzar la llei de contractació administrativa o la llei de funció pública. Afortunadament, els missatgets de la Zina em posaven catxondo i de bon humor. Els seus missatges sempre tenien connotacions sexuals i em desconcentraven de l’estudi. Quan m’arribaven els seus missatges m’enganxava al telèfon mòbil per respondre-li oblidant-me totalment del motiu de la meva reclusió: havia d’aprovar unes oposicions fos com fos.

Des de feia uns tres anys ocupava una plaça interina a l’organització on actualment treballo i, en un moment donat, van convocar la plaça. El cas és que em vaig assabentar de la convocatòria amb temps suficient com per poder-me preparar els exàmens. Tanmateix, entre una cosa i una altra que després explicaré, em vaig distraure i no vaig començar a estudiar fins que, més o menys, faltava un mes per la data fatídica de l’examen. Quan vaig veure els temes que m’havia d’estudiar i em vaig acollonir i, perquè no dir-ho, emprenyar. M’havia d’estudiar (memoritzar, més aviat) una gran quantitat de xorrades que no faria servir mai. Però perquè collons m’haig d’estudiar tota aquesta merda? Em preguntava i em martiritzava al mateix temps. Si ja existeixen les lleis i els reglaments, perquè els he de memoritzar? No hi ha una cosa que s’anomena arxiu? Perquè haver de memoritzar havent arxius?

La funció pública mai havia estat un sant de la meva devoció i malgrat que ja porto gairebé 25 anys relacionant-me amb l'administració pública, sempre m'ho he muntat per no ser funcionari. Us imagineu que us preguntessin a què us dediqueu i haguéssiu de respondre: sóc funcionari. Només de pensar-ho m'agafen cagarrines. Pensa en el dia després, em deia a mi mateix. Podràs demanar-te excedències, comissions de serveis, tindràs un grapat de dies de vacances, treballaràs només pel matí, etc. Aquestes i d'altres disquisicions me les plantejava per tal de justificar la decisió que havia pres: seria funcionari. Aquestes i moltes altres preguntes em rondaven pel cap mentre la Zina no parava d’enviar-me missatgets erotico-catxondos.

- Cartoixà. Saps que faria ara mateix amb tu? –Em deia. –Et menjaria senceret amb nata i maduixetes. Com m’agrades, Serafí!

I jo, aprofitant l’avinentesa, li contestava:

- Estàs més bona que el magret d’ànec confitat al cava. Com te’m desfàs a la boca. Ummmm!

Així, entre missatget i missatget, anava aguantant la reclusió opositil. Recordo que encara no ens havíem enrotllat no per falta de ganes sinó per la puta reclusió a la que m’havia sotmès de manera autoimposada. No ès que sigui masoquista. El plaer, l'hedonisme i la vida alegre i dissipada sempre m’han seduït, però en aquell cas les circumstàncies no eren gens favorables per donar-se obertament al sexe sense problemes de consciència. Un bon dia, en plena febre opositora, em va proposar:

- Avui et podràs escapar per dinar? Et convido a l’Egipte.
- M’escaparé una estoneta. Necessito ventilar-me. –Li vaig respondre.

I així va ser com mentre ens fotíem l’àpat, entre els exabruptes que jo li llançava en relació als entranyables temes que m’havia d’estudiar i els exabruptes que ella vomitava comentant-me anècdotes i històries relatives a la feina, ens vam començar a dir unes coses que em feien sospitar que aquella relació estava patint un canvi qualitatiu.

- Et trobo molt a faltar. Saps? –Em deia.
- Jo també, Zina. –Jo encara no m’atrevia a dir-li determinades coses.
- Per cert, t’agraden els missatgets que t’envio al mòbil? Ho faig per donar-te bon rotllo i que se’t faci menys feixuga la penitència. –Em va plantejar.
- M’agraden molt! T’ho agraeixo de debò. –Li vaig respondre.

No vam entrar en les característiques dels seus missatgets, ni dels meus, potser perquè ens feia una mica de vergonya dir-nos-ho cara a cara. D’alguna manera significava acceptar que ens agradàvem i que, més tard o més d’hora, acabaríem cardant. Com, efectivament, així va succeir. El dinar a l'Egipte va acabar amb una passejada per la Boqueria, on ella va fer la compra de la setmana i un petonet de comiat als llavis. Aquest va ser el primer petó que ens fèiem als morros. Mentre baixava per les Rambles no em vaig treure del damunt el bon regust que em va deixar aquell petó. Un bon dia, crec recordar, jo estava a casa estudiant i ella de viatge. I entre els breaks de la feina que la Zina tenia encarregada m’escrivia missatgets erotico-sexuals molt excitants. Entre missatge i missatge, em va proposar:

- Et desitjo. Voldria fer l’amor amb tu. Perquè no provem de fer-lo telefònicament?
- Aquesta nit ho farem. –Li vaig respondre de manera vehement.

Era un dissabte al vespre i estava a casa intentant concentrar-me amb la llei de procediment administratiu. No hi va haver manera. La Zina ocupava tots els meus pensaments. Òsties, avui farem l’amor telefònicament, pensava. I com serà això de fer l’amor per telèfon? Em preguntava. Jo mai havia trucat a cap telèfon eròtic que d’alguna manera em servís de pràctica prèvia a la nit que m’esperava. Bé, sempre ha d’haver una primera vegada, em justificava a mi mateix.

Ella va plegar cap a les 7 de la tarda i em va escriure un missatget en què em deia que havia de sopar amb uns amics i que, tant bon punt pogués, s’escaparia cap a l’hotel per fer l’amor amb mi. Jo no havia cardat mai per telèfon. S’ha de provar tot en aquesta vida, vaig argumentar.

- Òsties, ja he sopat. –Em va dir cap els vols de les 11 del vespre. –Me'n vaig cagant llets a l’hotel, a despilotar-me i a fer l’amor amb tu. –Em va dir.

Tota una descàrrega nerviosa va travessar el meu magre cos de dalt a baix. Quins nervis que vaig passar. Espero que ella tingui experiència, vaig pensar. Com estigui igual que jo, això serà un fracàs sonat. Era la primera vegada que fèiem l’amor i, malgrat que fos telefònic, les primeres vegades són les primeres vegades, i s’ha de quedar bé, què collons! I així va ser com, mentre em fotia aquestes palles mentals i unes quantes cerveses, ella em va trucar.

- Com està el meu monjo cartoixà?
- Doncs estava impacient, esperant la teva trucada. –Li vaig respondre.

I així va ser com, donant-me algunes instruccions prèvies, ens vam fotre a fer sexe telefònic. Recordo que tots dos estàvem al llit i dient-nos unes guarrades que no m’atreveixo aquí a reproduir però que l’intel·ligent lector podrà fàcilment imaginar. El cas és que, durant les tres hores que va durar la moguda telefònico-sexual, vam tenir uns orgasmes força intensos, malgrat la distància i els talls que, de tant en tant, hi havia a la comunicació telefònica. Ja hem cardat! Em vaig dir, intentant convèncer-me que tota la feina estava feta. Una vegada havia aconseguit trencar el gel, ara tot seria més fàcil. Al cap d’un moment em vaig adormir de manera plàcida pensant en l’estoneta que acabava de gaudir. El dia següent la Zina em va enviar un missatget a primera hora del matí.

- Serafí, demà arribaré a mitja tarda a l’aeroport del Prat. Vols que em passi per casa teva?
- Waw, sí!. –Li vaig respondre entusiasmat.
- Arribaré al voltant de les 5 de la tarda. Em dones la teva adreça?

Li la vaig donar ràpidament. Òsties, havia cardat la nit anterior per telèfon i ara ho faria en viu i en directe! Una emoció va travessar tot el meu cos. La Zina vindria a casa a cardar amb el Serafí! Cap a la una de la tarda em va enviar un altre missatget.

- Merda. Sembla que el vol duu retard. Espero que no s’enredereixi gaire.
- Paciència carinyet. Jo ja estic acostumat a fer penitència, així que te l’apliques. –Li vaig respondre.

Vaig dinar i en acabar vaig intentar posar-me a estudiar la llei de bases de règim local. Llegia i llegia i no entenia res de res. El meu cap i el meu esperit es trobaven en un altre lloc. Així, entre pensaments i articles legals, se’m van fer les 5 de la tarda. Ella no em va trucar. Un quart, dos quarts, tres quarts, les 6, i ella sense trucar. Què li deu haver passat? Em preguntava. De cop i volta em va arribar un missatget.

- Òsties, estic tancada a l’avió i no poc sortir. Quina penitència!

A aquelles alçades el meu estómac començava a assemblar-se a un tros de paper d’estrassa. El tenia encongit. M’aixecava de la cadira i no parava de donar voltes per tot el pis. Els minuts passaven molt lentament quan, de cop i volta, em va trucar per l’interfon.

- Serafí, ja sóc aquí!
- Puja Puja bonica. –Li vaig dir, mentre li obria la porta.

Venia carregada com un marroquí que travessa la península ibèrica per tornar a casa dels seus familiars.

- Però què collons dus amb tantes bosses i maletes. –Li vaig preguntar.
- Molt material. –Em va respondre.

Va deixar totes les bosses i maletes al menjador de casa i ens vam mirar com dos lleons en estat de gel. Li vaig treure l’abric i vam començar a morrejar-nos de manera un xic atabalada i sense gaire sensualitat. Després del calvari que havíem passat tampoc era com per estar-se per gaires filigranes. Recordo que vam trigar més o menys uns deu minuts en travessar el passadís de casa per dirigir-nos al llit. Al final, i amb força dificultats, ho vam aconseguir. Què difícil que es despullar a una dona vestida d’hivern i, a més, amb un estat de nervis considerable. No ens vam dir res de res. Ens va costar força esforços despullar-nos fins que per fi ens vam fotre a cardar com a dos descosits. Al cap de dues horetes de felicitat esbojarrada em va dir que havia de marxar. La vaig acompanyar a buscar un taxi i amb un petó ens vam acomiadar fins la propera trobada eròtico-sexual.

Per cert, vaig aprovar les oposicions pels pèls i pel camí vaig deixar uns deu quilos i una mica de salut.

Historietes patètiques de bar

els bars i els lavabos

- Si us plau? Que em podria dir on està l’interruptor de la llum del lavabo? –Li vaig demanar al cambrer.
- Què? –Em va contestar.

Volia rentar-me les mans en el bar on poc temps abans mentre la Irene i jo ens fotíem unes mandonguilles entre morrejada i morrejada i els cérvols de la tele dels documentals de la 2 es donaven pel cul (la Irene és una antiga companya de feina auxiliar administrativa que estava bojament enamorada de mi). En aquesta ocasió eren els tigres els que, si més no, ho intentaven. Vaig intentar, en va, localitzar l’interruptor de la llum del lavabo i per això, després d’una àrdua recerca, vaig decidir preguntar-li al cambrer on es trobava.

Jo he tingut, des de sempre, una dificultat innata per trobar els interruptors de les llums dels lavabos. Jo crec que els instal·ladors dels putos interruptors ho fan expressament per putejar-me. Ja poden ser grans o petits, de durada determinada o de durada indefinida, amb llumeta incorporada o sense llumeta. És que no els trobo! Alguns es troben a l’alçada dels turmells i d’altres a alçades inaccessibles per a la meva curta alçada (amb prou feines arribo al metre seixanta), d’altres al darrera de les frontisses de la porta, d’altres a sobre de la tassa del wàter,... Perquè collons no els col·locaran en un lloc més accessible i visible? En fi, duc tota la vida intentant estudiar el tema per evitar fer el ridícul, però no hi ha manera. Els interruptors de les llums dels lavabos se’m resisteixen. Si fossin interruptores, pensava, segur que no em donarien tants problemes! Però la naturalesa i la idiosincràsia interruptil és així i contra això no es pot lluitar.

- Que si em pot dir on està l’interruptor de la llum del lavabo! –Li vaig repetir, aixecant tant ostensiblement el to de veu que la concurrència, concentrada com estava amb el documental dels tigres, es va girar i, al uníson, van dir-me: està entrant a la dreta, collons!

Estava clar, vaig interrompre una seqüència clau del documental. Potser la tigressa per fi havia accedit als desigs del tigre i s’estava obrint de cames. No ho sé, el cas és que amb el cap cot vaig travessar el passadís totalment a les fosques i palpant la paret vaig trobar l’entrada del lavabo. Aquesta vegada vaig trobar l’interruptor amb relativa facilitat. Crec que vaig trigar uns cinc minuts a trobar-lo, temps rècord tractant-se d’un autèntic inútil com és el meu cas. Ja pensava que per fi podria pixar sabent on pixes, és a dir, amb llum, quan, de sobte, me n’adono que davant meu havia de superar un altre obstacle. Dues portes, una pels homes i una per les dones. Obrint la porta del wàter dels homes vaig començar a buscar l’interruptor.

- Òsties, ja hi tornem a ser. –Vaig pensar. Que si toco la paret de l’esquerra, que si toco la paret de la dreta, i res de res. -No puc tornar a la barra del bar i tornar a preguntar on collons està l’interruptor de la llum del wàter dels homes. –Em vaig dir a mi mateix amb veu alta. –Òsties, no pot ser. L’he trobat! –Vaig exclamar.

Amb una felicitat i un goig que no em cabia al cos vaig prémer l’interruptor de la llum del wàter. La llum no s’encenia. Li vaig fotre uns quants viatges i res de res, la llum no s’encenia. Clar, si pixava a les fosques corria el seriós risc de no encertar a la tassa i deixar-ho tot perdut. Quina imatge quedarà de mi en el bar, vaig pensar. Pixar amb la porta del wàter oberta era impensable perquè estava orientada al passadís on cada dos per tres passava la dona del cambrer amunt i avall per no sé exactament a què fotre. Jo crec que ho feia expressament per veure-li les cigales als clients mentre pixaven.

- Serafí, em vaig dir en veu alta. Ets un autèntic gilipolles. Amb les vegades que t’has desfogat al carrer sense cap vergonya i ara estàs muntant un numeret que ni el pitjor dels beats.

Què faig? Em vaig preguntar. Amb la poca llum que entrava al wàter vaig calcular la distància que hi havia entre la meva cigala i la tassa del wàter i hi vaig apuntar tot vigilant que pel passadís no passés la dona del cambrer a guaitar-me-la. Així, vaig tancar la porta i, a les fosques, vaig pixar amb una mica de vergonya. Vergonya semblant a la que de vegades sents quan en els urinaris públics se’t col·loca un cabron al costat i et talla la pixaradeta. Per fi vaig pixar quan jo, el que volia, era rentar-me les mans. Me les vaig rentar i vaig adreçar-me a la taula on gairebé tot el que havíem demanat estava fred. Vaig fotre-li una morrejada a la Irene abans de seure’m a la taula, mentre la concurrència comentava obvietats del documental dels tigres i, per variar, sense fotre’ns ni puto cas.

- Què t’ha passat, Serafí? –Em va preguntar.
- Ja t’ho explicaré un altre dia. –Li vaig dir un pèl avergonyit.

Mentre ens fotíem el dinar a la Irene li va venir al cap la companya de feina a la qual tant estimava.

- T’has fixat que abans de les tres la trujeta es talla les ungles fent temps abans d’anar a fitxar? –Em va preguntar.
- Doncs no m’hi havia fixat. –Li vaig respondre.
- És que això no ho és tot. –Va afegir. –A més, belluga el ditet, suposo que per fer rehabilitació. Òsties, com l’odio! No puc amb ella! M’hi haig de venjar!
- Calma’t. –Li vaig dir. -La venjança és un plat que se serveix fred.

I va ser així que vam encetar una conversa que va girar al voltant de les diverses formes de venjança que fessin posar en evidència a la companya davant dels companys.

- Li haig de fer una putada que se’n recordi tota la seva puta vida i que la posi en evidència davant de tothom. –Em va dir.
- Això requerirà d’un pla molt ben muntat i potser necessitarem algun còmplice. –Li vaig contestar. –Mentre ho pensem amb temps podríem preparar-li un petit aperitiu.

Vam donar-li voltes al cap, entre morrejada i morrejada, quan se’ns va encendre la llumeta.

- Ja ho tinc! –Li vaig dir. –T’has fixat que es passa tot el dia menjant?

Era veritat, la companya, que per cert es queixava de tant en tant de la seva poc esvelta figura (era un autèntic bony de dona), es passava tot el dia menjant. Aprofitant una celebració de les que s’acostumen a fer quan el personal es fa fix i sabent prèviament quins són els seus gustos culinaris, li prepararíem un plat al qual no s’hi pogués resistir.

- Creus que li agradaran els bunyols? –Em va preguntar.
- A tothom li agraden els bunyols. –Li vaig respondre. –Quina una en dus de cap? –Li vaig preguntar.
- Preferirà els bunyols de vent o els de bacallà?
- Els dolços acostumen a agradar a tothom. Però si fem l’àpat a l’hora del vermut enganxaran millor els bunyols de bacallà. –Li vaig respondre.

Us preguntareu quina mena de putada li rondava pel cap a la Irene. Estava obsessionada amb el ditet de la truja i amb com es tallava les ungles abans de les tres de la tarda. Doncs bé, no se li va ocórrer una cosa millor que l'àpat següent: arreplegar les ungles que la truja s’havia tallat, fent temps abans de fitxar, i fer un farcit de bacallà i ungles. El plat es diria “bunyols de bacallà amb crostons a la papillote”.

- Ósties! Quina guarrada! –Li vaig comentar.
- La puta es mereix això i molt més! –Em va respondre amb els ulls encesos.
- Però, com ens ho farem per arreplegar les ungles de la truja? –Li vaig preguntar.
- Necessitarem la complicitat de la dona de la neteja que ve a partir de les quatre de la tarda. –Em va respondre.
- Òsties, penses en tot. –Li vaig dir. –Per fer-los, li demanaré a la bacallanera de la Boqueria, on cada dissabte faig la compra, que me’ls prepari.
- Guais! –Em va dir.

I va ser així, entre rialla i rialla imaginant-nos l’escena de la truja fotent-se els bunyols farcits amb les seves pròpies ungles, com la Irene es va relaxar i em va començar a fotre mà als pebrots, mentre ens morrejàvem sense parar. Canviant de tema li vaig comentar:

- Des de que era adolescent no m’havia morrejat tant com ara. –Li vaig dir.
- Doncs ara que m’ho dius, jo tampoc. –Em va contestar.

Després del calenton, que substituïa les postres que mai demanàvem, vam pagar i vam fotre el camp a escampar la boira. Vam agafar el cotxe i ens vam adreçar a la Barceloneta a buscar una terrassa que donés al mar per fotre’ns una copa i petar-la tranquil·lament. Per estalviar-nos temps utilitzàvem sovint els pàrquings per aparcar el cotxe. Trobar aparcament a Barcelona és un suplici i havent tants pàrquings, perquè no utilitzar-los! Una vegada havíem aparcat el cotxe, en un lloc bastant aïllat del pàrquing, vam començar a mirar-nos, a grapejar-nos i a morrejar-nos amb passió.

Us podeu imaginar com va acabar la història... Doncs avui no us ho penso explicar. Apa, c’est finit!

Aventura cinematogràfica

tarda de cinema

Quan menys m’ho pensava em va tornar a trucar la Trini i vam quedar per anar al cinema. Ara veureu que va passar.

- Hola Serafí. Com estàs? Tinc moltes ganes de veure’t, saps?
- Doncs jo creia que no volies saber res de mi. –Li vaig respondre mig incrèdul.
- Et convido al cinema i a un soparet xulo a la vora del mar.
- Ho dius de debó?
- I tant! Tinc ganes de relax amb tu. La darrera vegada que ens vam veure em vas deixar tan satisfeta i relaxadeta que em ve molt de gust tornar-ho a fer.
- Collons! Quina sorpresa! –Li vaig comentar.
- Vols que quedem el divendres per anar al verdi a veure una peli?
- Si. Però jo escolliré la pel·lícula, d’acord? –Li vaig dir.
- Com tu vulguis. La sorpresa te la donaré jo després.

El dia de la cita em va dir:

- Avui he preferit no posar-me sexi per posar-me còmoda. Faldilles ben obertes amb el mínim d’obstacles. –Em va comentar la Trini mentre ens adreçàvem al pàrquing a buscar al cotxe.

Aquella tarda aniríem a veure el segon volum de Kill Bill. Aquella tarda seria la primera al cinema i, a més, amb la perspectiva d’allargar-la amb un soparet romàntic a prop de mar i el ressopó. Quina tarda ens esperava! La perspectiva i expectatives que m’havia donat aquella tarda diferent m’omplien de joia i nerviosisme al mateix temps. Feia anys que no em fotia el bistec al cinema i havia perdut la pràctica. Tindrà recolza-braços abatibles? Em preguntava. Recordo que quan era jovenet els recolza-braços no eren abatibles i per fotre-hi mà havies de fer algunes filigranes que igual als quaranta ja no estaven al meu abast. Quina seria la millor filera per fotre’ns el bistec? La darrera? I si l’operador de càmera ens veu i comença a pelar-se-la? Totes aquestes preguntes i més me les feia el dia abans d’anar al cinema. I per fi va arribar el dia i l’hora. Recordo que estàvem en ple mes de juliol i la calor cardava de valent.

Camí del cotxe i mentre ella em comentava les característiques de la seva vestimenta li vaig comentar:

- Òsties quina calda que fot! Al cinema no es pot posar un en pilotes?
- No et preocupis. Serà molt fàcil. –Em va respondre.

Jo em vaig quedar amb una sèrie de dubtes que em rondaven pel cap. Què va voler dir quan em va afirmar: “no et preocupis, serà molt fàcil”. Fàcil? Què seria fàcil? Despilotar-nos al cinema? Fotre’ns a cardar entre els recolza-braços de les butaques?

Vam aparcar el cotxe en un pàrquing, i ens vam adreçar a un bar libanès per fotre’ns un té amb cardamomo abans d’entrar al cinema. Jo em vaig fotre un xupito d’orujo d’un glop. Com no sabia què m’esperava al cinema vaig empassar-me’l de cop i que sigui el que deu vulgui! Ella va pagar les consumicions i vam entrar al cinema.

A la sala no hi devia haver més de cinc o deu persones, això si, perfectament distribuïdes per tot l’aforament de la sala. Tant ben distribuïdes estaven que a la darrera fila hi havia dues parelles. Merda, ja ens han agafat el lloc. Vam pensar mirant-nos fixament als ulls mentre apagaven els llums i ja sonava a la sala la musiqueta del movierecord.

- A la darrera fila he vist lloc al racó. –Em va dir mentre fixava la vista en el racó.
- Som hi. –Li vaig dir.

Dit i fet, ja estàvem ben acomodats al racó de la darrera fila del cinema. Els seients no eren gaire còmodes i els recolza-braços no eren abatibles. Tindrem dificultats. Vaig pensar. No obstant, ella semblava que es trobava en el seu medi natural, com un peix a dintre de l’aigua. Així va ser com en començar la pel·lícula ja em trobava amb els pantalons descordats i els pebrots envoltats per la seva mà. Quina habilitat! Quina destresa!

- Trini! –Li vaig dir. –Tu vens molt sovint al cinema, oi?

Ella em va mirar amb cara de complicitat com volent-me dir: si, es nota? Mentre m’acaronava el sexe, jo vaig començar a treballar-me les cuixes per sota la faldilla. Aquella faldilla, que a priori semblava que no s’obriria gens ni mica, semblava un acordió. En un moment la seva espatarramenta era espectacular. L’angle d’obertura de les seves cames no era de 180 graus però gairebé. Quina manera d’obrir-se de cames! Òsties quina flexibilitat! Vaig pensar mentre els meus dits començaven a acaronar l’entrecuix. Les seves calces eren tan fines que per fora notava totes i cadascuna de les formes del seu xoxet. Mentre me’l treballava des de l’exterior ella va procurar aixecar-se la samarreta i mostrar-me els seus pits. No m’hi veia gaire però a les palpentes vaig encertar a la primera. El mugronet de la teta esquerra estava suau i alhora dur i àvid de ser besat. I així ho vaig fer. No es tractava de disgustar el mugronet. Si té un capritxet, perquè no donar-li gustet. Pensava mentre els meus dits es començaven a vellugar tendrament per l’interior del seu sexe. Allò era mel pura.

- Amor meu. –Li vaig dir. –El tens a punt de caramel.
- L’he tingut així tot el dia. –Em va contestar.

Tot el dia! Tot el dia amb el xoxet a punt de caramel i dient-me: Vine a menjar-me! Vine que t’estimaré! Entra-hi, amor! I així va ser com dedicant els meus millors oficis digitals li vaig proporcionar un orgasmet tout-à-fait cinematogràfic. Això si, en silenci. Els seus gestos, gemecs silenciosos i abraçades emocionades m’ho van dir tot. Però aquí no va acabar la història.

- Et vull proporcionar plaer, amor. –Em va comentar.
- Doncs no et tallis. Sóc tot teu. –Li vaig dir, com si li calgués el meu permís per jugar amb el meu cos a la seva bola!

I apa, en un tres i no res ja estava jugant amb la meva cigaleta entre els seus llavis. Per cert, quin plaer! S’hi va estar una bona estona i va repetir vàries vegades. A mi no em va importar, al contrari. El plaer no explosiu m’agrada molt i el plaer que em proporcionaven els seus llavis i la seva llengua era suau però molt continuat. Fantàstic! Posteriorment vaig tornar a jugar amb el seu sexe i els seus pits. Van ser dues horetes de plaer compartit i a les fosques. Quines dues horetes! Per cert, no em vaig assabentar absolutament de què anava la pel·lícula.

- Òsties. –Li vaig comentar. –Has sentit el soroll que acabo de sentir al darrere?
- Si, és l’operador de càmera que ha tornat per acabar la filmació. –Em va respondre.
- I estàs segura que no s’ha quedat durant tota la filmació veient el nostre espectacle?
- No et preocupis, aquesta gent està acostumada a aquestes coses. No som els primers que venim al cinema a fotre’ns el bistec, saps? –Em va respondre amb una seguretat tal que em va deixar totalment tranquil.

Sortien els crèdits i vam deixar el cinema per adreçar-nos al bareto més proper. Necessitava urgentment prendre'm una canya. Entre rialles, ens vam fotre unes cerveses mentre planejàvem com prosseguiria la vetllada. La veritat és que a mi m’importava ben poc on anéssim a passar l’estona. Jo només volia una cosa: Estar amb la Trini. Al carrer, en un bar, a la feina, a la platja, al cinema, en un parc, sopant, fent l’amor...

- On voldries anar a sopar? –Em va preguntar.
- M’agradaria anar a un lloc que estès a prop del mar. Fa calor i a la fresca de la marinada s’està de puta mare.
- Anem a la platja! –Va proposar.
- Som hi!

I en un tres i no res ens trobàvem en un restaurant a les rodalies de Barcelona. Bé, això que vam arribar-hi en un tres i no res és un dir. El trajecte per l’autovia va durar més del que acostuma a ser habitual a causa de la baixa velocitat del seu vehicle. Les morrejades, petons i magrejades van ser la tònica habitual del viatge i tampoc era qüestió de fotre’ns una pinya de la manera més absurda.

El sopar va transcórrer entre rialles i petons. Tots dos asseguts un al costat de l’altre de cara al mar, amb la fresca de la marinada en els nostres rostres, menjant peixet i marisquet i morrejant-nos contínuament. Molt bonic, si. En acabar de sopar i mentre ens fotíem l’orujo de rigor li vaig preguntar:

- Tinc ganes d’abraçar-te. Hauríem de trobar un raconet íntim.
- Anem a buscar-lo. –Em va respondre fent un semblant molt impacient.

En sortir del restaurant, que estava als peus de la platja, vam començar a buscar pels voltants però no vam trobar cap racó que ens fes gràcia.

- Agafem el cotxe i resseguint el passeig de mar segur que trobem algun raconet. –Em va dir.

Vam estar una estona fins per trobar la desviació que ens duria al nostre niuet d’amor. I a la fi, la vam trobar. Es tractava d’una pista, en no gaire bon estat, que conduïa directament a la platja. A les voreres de la pista ens vam creuar amb un parell de cotxes que vam imaginar anaven a aquell lloc buscant exactament el mateix que buscàvem nosaltres. Vam aparcar el cotxe i la Trini em va dir:

- El cotxe és una mica incòmode. Anem a buscar un lloc íntim a la platja on podrem estirar-nos i fer l’amor amb comoditat.
- Som hi. –Li vaig respondre.

Va obrir la porta del portaequipatges i va agafar unes màrfegues i tovalloles que ens servissin de catre. No gaire lluny del cotxe vam trobar un lloc a sota d’uns pins i en front de les dunes de la platja que semblava força arrecerat.

- Aquí ens quedem. –Em va dir.

En un moment ja havíem muntat un catre que ni la millor suite de l’hotel ritz. Ens vam fotre un cigarret mentre ens despullàvem mútuament i molt a poc a poc. En un moment ja estàvem abraçats a sobre del catre, amb els dos cossos nus en contacte i amb un desig l’un de l’altre tan fort com l’atracció que senten els ànecs acabats de néixer per la seva mare, de la qual no se’n separen ni de nit ni de dia. La nit d’amor, amb la remor del mar de fons, va ser fantàstica, inoblidable. Eren prop de les tres del matí i ja portàvem una bona estona cardant quan vam decidir que calia fotre el camp.

- Hauríem de fer un pensament, Serafí.
- Tens raó. Seguiria tota la nit estimant-te, però cal tornar a casa. –Li vaig respondre.

Vam recollir el catre, el vam desar al portaequipatges i a 80 per hora per l’autovia, morrejat-nos i grapejant-nos sense parar, vam arribar a Barcelona. Ens vam acomiadar donant-nos un petó i desitjant-nos un molt feliç cap de setmana. Vaig estar tot el cap de setmana pensant en aquella entranyable tarda de cinema. Quina tarda!

El millor cuiner del món és juantxi!

Truita de patates amb coca cola

"La noche caia sin hacerse daño

y, sin embargo, llovía"

"Enrique Jardiel Poncela"

Refosa de l'autor del blogs-intenete

més juantxi del món mundial

El proppassat dissabte em trobava fent la compra setmanal a la Boqueria barallant-me amb els turistes torracollons que no paren de fotografiar gilipollades com peixos, ous i peres, per intentar passar amb el carro de la compra i arribar als meus objectius. Afortunadament, hi vaig arribar, amb moltes dificultats i una mala llet considerable, i vaig aconseguir la compra que havia planificat.

El final de la compra sempre la faig en una xarcuteria amb bar on compro embotits, formatges i d'altres delicatessen tot conversant amb els frikis de dependents. Sempre ens fotem un fart de riure i això em serveix de relax per alliberar l'adrenalina que acumulo durant la compra.

El dissabte, però, vaig tenir la sorpresa que el ferran adrià se'm va fotre al meu costat i es va demanar una truiteta de patates, un bikini i una coca cola (?). El millor cuiner del món menja aquestes merdes en un bar de mercat? Em vaig plantejar. Que curiós. Estava totalment garratibat i sorprés.

En veure aquesta escena, ràpidament em vaig demanar una truiteta de patates per estar a l'alçada de l'il·lustre acompanyant que tenia a la meva dreta. Estava més aixuta que el paper d'estrassa, però havia d'estar a l'alçada.

Vaig pensar com trencar el gel amb el gran crack de la cuina i se'm va ocòrrer preguntar-li per la temporada de pèsols. I li vaig preguntar:

- Perdona Ferran, saps si ara és temporada de pèsols.

- Ara comença, però encara no es troben a les botigues. Però a les botigues de l'entrada el proper cap de setmana els podràs trobar. -Em va respondre. - I peladets!

- Moltes gràcies! -Li vaig respondre amb posat agraït.

Ell em va mirar la samarreta juantxi que duia posada i em va preguntar:

- Què ets de Reus?

- No. Perquè?

- Perquè aquests sonajes de la cori em cauen força bé. -Em va dir.

-Ah si?. Doncs tenim pensat presentar-nos a les properes eleccions autonomiques del 2010. I com és que coneixes la cori? -Li vaig preguntar.

- Segueixo una mica la política i el tipus aquest que es disfressa d'Elvis em cau força bé. -Em va dir.

- Doncs necessitem una mica de suport mediàtic per liar-la durant la campanya electoral i en Quim Monzó ens donarà suport. Com ho veus?

- En Quim és un bon amic meu i podríem fer un tàndem juantxi.

- No fotis? -Li vaig dir.

- I tant! Amb això de les eleccions al parlament espanyol ja no surto al Polònia i vull ressò mediàtic.

- Doncs ara penso fitxar al Forges per a la campanya. El coneixes?

- I tant! Fa molts anys que estiueja a l'alt empordà i quan ve sempre em visita al Bulli.

Òsties, jo flipava. Ja teníem al Quim Monzó i al Ferran Adrià fitxats per a la revolució juantxi. A banda del Forges, m'agradaria fitxar al Pepe Rubianes. Crec que amb aquests fitxatges la presidència a la Generalitat no se'ns pot escapar. Vaig parlar amb l'Ariel i em va felicitar pels meus bons oficis i va corroborar que el meu morro era digne d'un juantxi de pro. Ea!

Si voleu algun càrrec quan arribem a la cúpula de la Generalitat, necessitem candidats per omplir llistes i suport juantxi i voluntari. Vosaltres mateix@s.

La revolució juantxi està en marxa. Ah! I pensem deconstruir els taronjers del pati dels collons per un bosc de marihuana del Rif.

Salut i juantxisme!

Leyla

(amor marroquí)

Per si no ho sabeu, aquest nom és àrab. La vaig conèixer farà uns 15 anys a Tànger i amb els seus 30 anys encara era verge. Ella deia que fins que no es casés el seu xoxet només serviria per pixar. Jo li insistia que provés per veure que li semblava, però el tenia més tancat que un munyó!

La vaig seleccionar per fer-me les tasques administratives i en aquell país tant proper geogràficament però tant llunyà culturalment, tot resultava molt complicat. Ella em va ajudar a entendre a tota aquella colla de babaus que només pensaven en el futbol espanyol i amb les dones que, en la seva imaginació, es cardaven. Una vegada és curiós, però quan portes unes quantes converses similars, n'acabes fins els collons.

En canvi, amb les dones era totalment diferent. El seu món interior, tant amagat i reprimit, amagava uns secrets totalment interessants i xulos. Com no podia sortir amb elles lliurement pel carrer em convidaven a casa seva els divendres a menjar cus-cus amb els pares i germans. Impossible fotre un polvet!

I un bon dia, poc abans del meu aniversari, que coincidia amb el seu, un bon amic, que vivia en un barri clandestí de Rabat, em va dir:

- Serafí, haces cara de cordero degollado.
- ¿Y porqué lo dices?
- Poqué Leyla te està alelando. -Em va respondre.
- ¿Me lo dices en serio?
- ¿Te crees que no me he dado cuenta? Ya hace tiempo, desde que os vi por primera vez que lo supe. -Em va dir.
- Pues creo que tienes razón...

Òsties! Estava enamorat de la Leyla. I jo sense adonar-me'n! Jo notava unes sensacions estranyes quan estava amb ella, però no imaginava què em passaria.

Uf!! A partir d'aquell moment no vaig parar de pensar amb ella a totes hores. Però ella no em fotia ni puto cas. Jo no sabia exactament com dir-li el que sentia, però allò podria significar la meva conversió a l'Islam i la meva sentència de mort.

El seu pare es volia desempallegar de la seva filla i em va temptar en varies ocasions
de demanar-li a la Leyla en matrimoni sempre i quan em convertís a la religió musulmana. Ell estava jubilat però tota la seva vida havia estat ferroviari i sempre que volia podia viatjar de franc allà on ell volia. Moltes vegades coincidíem al tren i m'explicava les seves batalletes de quan era maquinista però sempre se les empescava per dur-me a l'hort.

- Mis hijas són muy guapas, ¿no te parece?
- La verdad es que si. Leyla me gusta mucho y es muy cariñosa.
- ¿Y le has propuesto alguna cosa? -Em va preguntar.
- Todavía no.
- Me gustaría tenerte de yerno. -Em va dir. -Y que pudiera tener pasaporte español y así, yo podría volver tranquilamente a mi ciudad.

Glups! L'acollonamenta va ser brutal. Els ous se'm van posar per corbata. I a sobre em va convidar el divendres a casa seva per menjar cus cus a l'estil d'Oujda i, de pas, demanar-li la mà a la seva filla. Òsties, òsties! Què faig? Em vaig preguntar acollonit. No sabía com sortir-me'n d'aquell merdé. Com sempre m'havia enredat en una història sense sortida.

Hauré de fugir com sigui, em plantejava. Però com li explico a la Leyla i al seu pare? Vaig agafar un vaixell cap a Tarifa per reflexionar sobre la meva cagada a veure si la manzanilla i el peixet fregit m'aclarien el cervell i l'esperit. Però la borratxera em va durar des de que vaig agafar el vaixell fins que el vaig tornar a agafar per tornar a la tortura tangerina. Aquella nit me'n vaig anar amb uns amics mig intel·lectuals i mig borratxos a l'hotel Solazur. Antro ple de prostitutes de Marràqueix. Molt guapes, per cert.

Els meus amics eren un professor de l'Institut Cervantes i un famós escriptor totalment alcoholitzat de Tànger. Carn de canó. Vam ser la diana de totes les titis de l'hotel. Evidentment, no vam poder resistir la temptació d'aquells cossos tant bonics i ens vam endur a tres xicotes a casa del professor de l'institut. Com l'intel·lectual estava amb una papa com un piano, entre dos ens ho havíem de muntar amb les tres marraquexís.

Quina nit! Mare meva. Eren insaciables. Vinga i vinga a brincar com a toros en un rodeo ianqui. Ara una, despres una altra, després una altra i tornem a començar. i Per preparar-nos ens la mamaven amb avidesa, sobre tot a mi tot dient-me: Je t'aime, mon amour! En el fons, com la Leyla i el seu pare, només em volien pel meu passaport europeu i el que podrien aconseguir amb aquesta peça de caça.

Vaig pillar un bitllet d'avió i em vaig acomiadar de la bonica ciutat de Tànger a la francesa.

Vaig fugir cagant llets i encara tinc remordiments... De tant en quan em truca la Leyla i em pregunta com estic. I sempre li responc que estic fet una piltrafa i boig per tu.
Perquè la vida es complica tant? Quina vida més trista!!!

Esports (crònica enviat especial)

Gran festival de gols al laietà a càrrec dels grandiosos i juantxis Old Blacks i derrota humil·liant i d'escarni per a la colla d'arreplegats del descosit improductiu deslocalitzat (Red Devils)!

Agència: barrufet press
Corresponsal: barrufet emprenyat
Laietà. Barcelona

Resultat
Old Blacks (mascles megapotents): 8
Red Devils (xarxa de febles): 2

El que ahir es va veure i viure al Laietà va ser un festival de bon joc, toc de pilota, verticalitat i gols per part dels Old Blacks. Des del primer moment van dominar el partit amb el control de la pilota, creant perill constantment i que no va voler entrar de miracle. Els Red Devils van jugar, impotents, amb trànsfugues dels Old i amb un immigrant clandestí de 20 anys que corria com un descosit. Però la gran defensa comandada pel depredador del penedès, va frenar tots els seus intents d'incursió a l'àrea. I quan ho aconseguien, el grandiós porter chivo ho va aturar tot.

Des del primer minut es va veure que allò seria un festival pels Old Blacks, però els Reds van posar una mica de resistència fins que el grandíssim sobrassada va obrir el marcador amb una gran jugada individual. Els Reds van quedar tocats i només els quedava l'opció de les individualitats de l'il·legal. Va marcar un gol de xurro i aquí es va acabar el partit. A partir d'aquest moment l'onada de futbol dels grandiosos Old Blacks va ser impossible de frenar pels impotents jugadors (és un dir, això de jugadors) RedsDevils (xarxa de febles).

A partir d'aquest moment, el joc va ser espectacular i arrollador! El mantecas la tocava i col·locava des de la banda esquerra amb una precisió milimètrica; el buti corria defensant com l'Abidal però amb més potència; l'australià va pecar d'individualisme però li va donar molta verticalitat al joc; el sobrassada, autèntic crack, en va fotre quatre!, el depredador era un mur on no hi passava ni deu; i el chivo ho aturava absolutament tot, molt millor que el Casillas en les seves millors intervencions futbolaires (les poquíssimes vegades que els Reds van arrivar a porteria). Un bany de futbol i una humil·liació (i ja en van unes quantes) pels xulos Red Devils. Això si, bon rotllet i joc net. L'àrbitre no va pitar cap falta. No calia, la superioritat va ser tan gran que no va caldre utilitzar el joc brut.

Un autèntic festival de gols i de bon futbol. Malgrat la manca del seu crack, el maki, els Old Blacks van demostrar que tenen equip, cosa que no poden dir els Reds que, amb la seva patètica imatge, van deixar clara la seva candidatura al descens.

Per cert les aficionades Reds s'estan plantejant molt seriosament canviar de colors. Ah! i els Old són molt més guapetons que les foques Reds.

Puntuacions:

Old Blacks

El chivo: 10

El buti: 10

El depredador: 10

El mantecas: 10

L'australià: 10

El sobrassada: 10 i matrícula d'honor!

El maki: Corresponsal i indisposat, però 10, què collons!

Red Devils: 0 patateru! No m'esforçaré a puntuar-los perquè tots ells van ser patètics. Quina colla d'arreplegats!

Crònica imparcial del comentarista més prestigiós dels diaris esportius del món mundial. Què passa!

Amor amb bolets

Torne-m'hi amb el tema que més em volta pel cap. Ho endevineu? Som hi!

Feia tres dies que ho havíem fet. Si. Jo estava cofoi passejant pels núvols pel que encara em rondava pel cap i per tot el meu cos. Era un dimarts (i avui som a dimecres) i el diumenge passat vam fixar la nostra primera cita muntanyenca. Feia un mes que tots dos ens havíem enamorat com a vedells, almenys així ho pensava jo, i sense sucar ni una punyetera vegada el melindro, res de res. De cop i volta, se'm va acudir proposar-li de passar un dia a la muntanya, i em va dir que si sense pensar-s'ho dues vegades. Tot va ser força ràpid. Ara ho vuereu. La nostra desesperació mútua va facilitar les coses. De seguida que ens vam conèixer va neixer entre nosaltres un amor apassionat, embadalit i ensisador. Jo n'estava tan d'ella..., i ella de mi... Uff! Però per problemes de disponibilitat mútua la cosa estava complicada.

Ens vam conèixer a la plaça Sant Jaume en mig d'una mani en contra de no sé quins collons de causa pressumptament noble i ella se'm va acostar preguntant-me:

- Quan i a on s'acaba aquest cony de mani?
- Ni puta idea, però ja no tinc veu de tant cridar. -Li vaig respodre.
- I perquè no vols que anem a fotre'ns alguna canyeta?
- Encantat! Com et dius? -Li vaig preguntar intentant aproximar-me emotivament a aquell cos que em va captivar quan el vaig veure.
- Laura. I sóc d'Olot. Terra volcànica!
- I la gent d'aquells indrets sou tots volcànics? Li vaig preguntar amb un tó un pèl viciós.
- Voldries saber-ho?

Ufff! Vaig pensar que era impossible que un autèntic capullo com jo m'hagués dut a l'hort a la primera una dona com aquella. I m'ho va fer passar força malament. Ella volia mostres de fidelitat i amor sincer abans de començar a follar com a condemnats. No li vaig demostrar explícitament, però el meu careto li demostrava que estava totalment enamoradet. Quina creu. Un home fet i dret com jo caient a quatre grapes en mans d'una dona de poble! Li seguirem el corrent i a veure que passa, vaig pensar.

Un bon dia de la setmana passada, quan duia els collons totalment a punt d'esclatar, li vaig proposar de fer una sortida dominical a la muntanya. Era el més d'octubre, feia molt bon temps i els bolets eren una bona excusa per seduir-la.

- Vols que anem el diumenge al Berguedà? Conec un lloc on es menja força bé i a Cal Rosal tenen uns bolets per llepar-se'n els dits. I de la terra! -Li vaig proposar.
- I perquè no? Fa temps que no menjo bolets i em venen molt de gust. A més. el temps està força bé com per passar-lo a la muntanya.
- Així doncs, acceptes?
- A quina hora et passo a buscar? -Em va preguntar.
- A les 10h a la plaça de les Glòries?
- D'acord. Em va respondre.

Ja està. Ja tinc la al sarró! Jo n'estava convençut que la meva invitació tindria uns efectes seductors infalibles i que amb les nostres escalfamentes allò no podria ser gaire dificultós. I així va ser. La palla que em vaig fotre per celebrar-ho passarà a la història! Quina palla!

El proppassat diumenge ens vam trobar a la plaça de les glòries i ella anava ben arrapada amb una samareta escotada i uns pantalons qie li marcaven totes les seves interioritats. Això promet, vaig pensar. Després de donar-nos un petonet als morros em va preguntar:

- Com estàs Serafí?
- Boig d'amor per tu!
- Però mira que n'ets de comediant! -Em va respondre.
- T'ho dic amb el cor a la mà! De debò.

Em va mirar amb una cara clara i sincera que mostrava alegria, tendresa i una mica de por.

Pel camí vaig procurar fer-la riure perquè no s'hi capfiqués, i ho vaig aconseguir mentre la meva mà li acaronava els cabells. S'anava posant tendra i vaig pensar que podríem aturar-nos a fer unes canyetes i, de pas, unes morrejades preparatòries. Dit i fet! En un bareto de la carretera vam aturar-nos i entre glops de cerveseta ens morrejavem amb delit. Quina trempera!!! Amb cara de joia ja s'havia fet l'hora de dinar i li vaig proposar d'anar a un restaurant on s'hi menjava força bé a prop dels Rasos de Peguera.

Érem a taula quan després de demanar la teca li vaig proposar:

- Vols que dinem a la parisienne?
- I com es dina a la parisienne? -Em va preguntar.
- Doncs l'un al costadet de l'altre.

Dit i fet, ja la tenia al meu costat grapejant-me els collonets. I de cop i volta va arribar l'àpat. Ella seguia grapejant-me'ls a la vista del cambrer, però ell, discret, ens va dir: bon profit.

- Tinc una gana que em moro! Em va dir.
- Jo també. Però de menjar-te tota per dins i per fora sense límits!
- Podem fer-ho per postres. Com tu no en menges mai, segur que aquests se't faran irressistibles!

Mare meva, no sabia quina cara fotre! M'havia de reprimir perquè estava envoltat de famílies i capullos que els posaven les banyes a les seves dones. Els rovellons ens van distreure l'atenció sexual, però sense gaire èxit.

- Aquesta pasta de full amb nata i maduixetes m'estan posant a cent. M'encantaria menjar-me-les a sobre del teu bonic cos.
- Atura't que no responc dels meus actes. -Li vaig comentar mentre la seva llengua es trobava tot just la meva caverna superior.
- M'agraden tant els teus petons! Si em beses igual tot el cos tindré unes sensacions úniques i orgasmes múltiples. Menja'm tota!!! -Em va dir

Em vaig quedar acollonit i per apaivagar les escalfamentes li vaig comentar que anéssim a comprar bolets a Cal Rosal. Mala sort. A la sortida del restaurant dos boletaires de la comarca ens en van oferir i en vam comprar. El meu destí estava escrit! Hauria de patir les violacions d'aquesta nimfòmana insaciable. Dos mesos de sequera i ara, venga! Explotació sexual!

Vam agafar el cotxe i ens vam adreçar als Rasos a veure si trobàvem un recó on practicar els nostres afers. I el vam trobar. Ella duia al maleter tot l'equipament per cardar com una descosida a qualsevol indret i em va dur al lloc més amagat de tots perquè no ens trobessin els boletaires.

- Aquí s'està bé. -Em va comentar.
- Estic més marejat que si haguès pujat a alguna de les bestieses que hi ha al port aventura!
- Acostat i abraça'm!

La vaig abaçar i les nostres mans i cossos van començar a notar les respecives escalfamentes i formes corporals. Quan ens vam quedar gairebé en pilotes vam veure els respectius cossos i de com ens agradaven. Ella duia un conjuntet la mar de mono, amb calces tanga brasiler i sostenidor amb balconet de colorins marcant tetes i jo duia uns calçotets calvin klein de color verd brillant. Ens vam despullar ràpidament i ens vam quedar tots dos super emocionats! Sense donar temps a la percepció visual que acabàvem de tenir, els nostres cossos ja estaven fets un nus mariner inseparable.

De cop i volta, en mig de l'eufòria del moment i després que els nostres llavis i llengües haguéssin menjat tot allò que era possible menjar, em va xiuxiuejar a cau d'orella:

- Penetra'm Serafí... Em provoques un plaer...
- Puc estar-me'n, si vols?
- Ets un amor. Però penetra'm de manera salvatge! Em va demanar amb cara descomposada de tant de plaer.

I la vaig penetrar amb molta suavitat tot dient-li que a mi m'agradava fer l'amor a poc a poc. Ella va acceptar amb un somriure d'orella a orella, quan al cap d'una estona i després d'algun orgasmet per part seva, va començar a accelerar el ritme. Jo intentava apaivagar els seus fogots sexuals intentant canviar de postura com unes 15 o 20 vegades. Impossible. La seva passió podia amb totes les meves estratègies. Quina màquina incansable! Afortunadament jo se conservar energies per moments excepcionals com aquest i vaig resistir com vaig poder. De totes maneres la seva passió i el seu amor eren totalment sincers i no em va costar gens fer-li l'amor amb tendresa, malgrat la seva avidesa. El sexe ja bullia de tant orgasme, quan en un moment donat em va comentar.

- Estic esgotada Serafí, Tu no et canses mai?
- Quan estimo de debò, no. M'hi puc estar gaudint molta estona sense cansar-me. Vols que te'l petonegi una estoneta per relaxar-te'l? -Vaig dir-li.
- Si, si us plau. El tinc una mica escaldadet.

La petonejada al xoxet va durar una mitja hora i va gaudir d'uns quants orgasmes sense patiments. Només amb tendresa i paraules d'amor.

Quan ja ens mudàvem per tornar a casa em va comentar:

- M'has fet passar una jornada inoblidable, Serafí.
- Tu també, amor meu. Crec que els bolets ens han trastocat el cap! Li vaig respondre rient.
- Des de que era adolescent no gaudia tant del sexe amorós com amb tu!
- Doncs jo també. Quan vulguis repetim!
- Com t'estimo! -Em va confessar.
- Doncs jo més. Estic boig per tu!

I així va ser que el meu gran amor em va mostrar alguns dels seus secrets amorosos i sexuals. Em tenia deparades, però, altres sorpreses, ara que ja havia perdut la poca vergonya que tenia. I quines sorpreses!!!

En tornar a casa havia de descarregar, i pensant i fantasejant amb aquella tarda boletaire després i d'una bona estona vaig aconseguir-ho. Malgrat tot, Prefereixo els seus llavis, la seva llengua suau i dolça, les seves mans i el seu xoxet saborós!!!

Visca l'amor i el sexe sanot! Ah! I juantxi!

Partitura alternativa i juantxi!

A veure si sou tan llestos i llestes d'interpretar aquesta partitura. Això és un petit avançament del que pot ser la campanya més juantxi de la història de la humanitat.

Que es vagi preparant la oposició!

Salut i juantxisme forever!

El juantxisme a eurovisió

Per fi el juantxisme es veurà representat al festival més caspós i friki d'Europa i del món mundial! El Rodolfo Chikilicuatre amb la cançó "Baila el Chiki, Chiki", apadrinat per l'Andreu Buenafuente (fill il·lustre de Reus juntament amb el general Prim i el misògen del Gaudí), representarà al juantxisme a Eurovisió. A més, tenim un parell de bandes que poden acompanyar de manera molt digne al nostre astre musical.

Curiosament, les dues s'anomenen "bandes traperes i mamones". Els uns utilitzen l'adjectiu "progresistes i consticionalistes" (?), i els altres, "patriotes i reformistes" (?). Alguna diferència? Perdoneu la meva més absoluta de les ignoràncies, però si alguna ànima caritativa em vulgués ajudar ho agrairia enormement convidant-lo/la a unes canyetes. Preferiblement del sexe femení, si us plau! Li prometo, en la intimitat, no parlar de política.

Salut i juantxisme!

Aclariments de l'autor i declaracions polítiques del juantxi més juantxi de barna

Benvolguts i benvolgudes fans incondicionals,

Abans que continueu orgasmejant amb les meves historietes i cabòries, m'agradaria fer-vos un petit aclariment:
tots els personatges que les protagonitzen són fruit de la imaginació d'un autèntic multi-perturbat mental. Queda clar, collons! A més, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

Apa, ja podeu seguir gaudint i tenint els orgasmes que no teniu amb les vostres parelles. Òsties!!!

Ah! M'oblidava d'informar-vos d'una notícia en exclussiva! Anuncio que les properes ereccions al parlament català em presentaré per barna amb l'Ariel Santamaria per ser president de la Generalitat fent campanya amb ell per barcelona en pilotes! Ea!

Per a més informació podeu informar-vos a: http://www.cori.cat/

La campanya, per a nosaltres, ja ha començat, i busco el vot juantxi amb persones sensates, sèries i totalment democràtiques que n'estiguin fins els collons de la merda de falsa política d'una colla de mamons i xupòpters "pactistes" per mamar de la mamella i donar-nos a tots i a totes ben pel cul. El juantxisme és cultura i una manera d'entendre la vida en el sentit més ampli. Si no voleu més manipulació i desitgeu participar de la juerga seriosa i democràtica juantxil, ja sabeu on trobar-nos. Juantxisme o feixisme. Juantxisme o conformisme. Vosaltres decidiu.

Salut i juantxisme forever! Reus its not Tarragona i la capital espiritual del Principat!

Juantxisme i imaginació! Salut!

Fauna ibèrica

la penya que m'envolta (Uff!)

A continuació us descriuré a tota una colla de babaus, que amb prou feines saben fer un a O amb un canuto perquè constateu amb quina mena de gent m'haig de veure les cares a diari, perdent neurones a un ritme excessivament accelerat... Comencem:

Nosfemouse (nosferatu + mickey mouse).

De cop i volta jo estava ben tranquil assegut a la meva taula i em va arribar un tio repugnant.

- I tu qui collons ets? -Li vaig preguntar.

- Sóc el nou fitxatge de la unitat.

- Ah! Doncs encantat de coneixer-te. -Li vaig dir.

Aquell cabró em queia com una patada als ous però li vaig donar una setmaneta de crèdit per veure si les meves apreciacions eren errònies.

Òsties, al segon dia ja n'estava d'ell fins els collons. Com es pot ser tat pedant i tant capullo! Em plantejava. Els meus companys també em donaven la raó però, afortunadament, al cap d'un temps em van fotre fora d'aquell despatx i, físicament, vaig deixar de veure-li el fastigós careto i d'escoltar la seva veu i gargallets repugnants. Quina vida més perra!

El psicòpata

És un bon amic però un pèl obsessiu. Ell, a la seva manera, crec que m'aprecia i em respecta, però quan es capfica amb els seus problemes domèstics és un pèl insuportable. Havia d'haver fotut el camp a un poblet llunyà perquè a les rodalies de Barna tot és massa car. Cada dia, 60 qm de vinguda i 60 qm de tornada, en rodalies! Quina creu! A sobre el seu company era el nosfe. No es podien veure, els molt capullos!

També és una mica friki. Li agraden uns grups musicals força curiosos. Jo, que soc un insuportable pelut i rocker, sempre li duc la contrària. Podries canviar de gustos musicals, li deia. I ell em responia que me'n anés a cagar. Tot plegat, molt bonic. Malgré tout, una xula amistat. No com amb el cabró del Nosfe! (fill de puta!)

L'australià

Aquest guaperes va entrar a l'organització on treballo suposo que per endoll. Més totxo que una sabata però això si que ho té: Et coneix les dades més gilipolles de qualsevol municipi. Un crack! És rosset i amb careto de guiri i es creu que es pot lligar a qui li surti dels collons. Ho té clar aquest gilipolles! Pensava i remugava per sota la barbeta.

Resulta que el molt envejós em volia pispar a la titi que ja tenia al sarró. Però que s'haurà pensat aquest pueblerinu de merda! Vaig pensar. Afortunadament la titi no li va fotre ni puto cas i jo me la vaig endur al catre. Fote't, pueblerinu! Quina vida més puta i més perra!

El sobrassada

Aquest individu ve de ses illes i es creu que ho sap tot perquè és llicenciat amb no sé quins collons de carreres i té uns quants màsters.

Aquest listillo s'ha format professionalment en un conegut sindicat vertical. I es creu molt progre! I està enemistat amb l'altre presumpte sindicat que defensa els nostres interessos. Quins collons!!!

Un dia li vaig dir: Perquè no t'esborres d'aquesta merda d'organització que no para de mamar per la cara de l'estat i de tots nosaltes?

- És que soc un treballador i m'agrada defensar els meus drets!

- Doncs fes-te d'una mútua de merda, tros de pijo!

- Ves-te'n a cagar!. -Em va dir molt emprenyat.

Des de aquest dia no em va dirigir la paraula. Encara no sé perquè... Quina vida més trista...

La Paparra

Tenia l'aire condicionat, ben condicionat posat, quan de cop i volta em van saltar totes les titis del despatx:

- Serafí!!! Puja la temperatura de l'aire o no responem dels nostres actes!

- I perquè no folleu més, colla de reprimides. Teniu la sang d'orxata? Els vaig respondre.

Cap ni una em va respondre però cap d'elles em va tornar a dirigir la paraula excepte una. Era l'entranyable i pesada paparra.

Jo crec que en el fons m'estimava. Jo també. Però la seva obsessió amb les classificacions i les taxonomies em tornaven lelo. A qualsevol pregunta que li feia ella em responia:

- Esto no está en mi clasificación. Entonces no existe.

- Gracias, quapetona. -Li deia jo amb un posat deprimit i a punt del suïcidi.

Fins que un dia que estava suant com un autèntic porc i ella estava morta de fred al meu costat, li vaig dir:

- Porquè coño no te cambias de mesa y me dejas en paz de una puta vez!

- Pues te lo agradezco. Me voy!

Al cap de cinc minuts ja la tenia a cinc metres de distància i sense queixar-se. Ufff! Per fí!

En el fons me l'estimo molt però el puto fred que sempre té (segur que el seu maridet no la satisfà com deu mana) i la mania que té de parlar a tothora de clasificaccions em posa dels nervis. Ahrg! Puta vida...

El Buti

Vaja desgraciat! És del rerepaís i acava, tot just, d'aprovar unes putes opocicions. Ell pensava que venint a Barcelona podria progressar, però el pobre se'n va adonar, molt ràpidament, que la vida en aquesta puta ciutat és molt complicada. Aquest tio em cau força bé però és de poble. I tot el que no siguin rovellons o els focs d'artifici dels collons, no ho coneix, ni ganes!

Quina peça més estranya! Pensava jo. Però el seu careto ho pagava tot. Acabava d'aprovar unes oposicions i als pocs segons d'assebentar-se del seu aprovat, ja feia cara de funcionari. Pobre home. No sabia on s'acabava de ficar... País...

En trepis

Aquest exconsultor va entrar amb trifàssic a l'administració i en poc temps se li van començar a notar les maneres i a pujar els fums. Vaja individu! Un autèntic especialista en escaquejar-se i viatjar pel morro amb l'excusa de "suplir" o "substituir" al gran tirà.

A mi no em cau gaire malament però la gent que treballa amb ell no el pot veure ni en pintura. I això serà per alguna raó. No sé si serà perquè està un pèl grassonet o perquè és un autèntic gilipolles, però la gent que l'envolta l'odia. Coses de la feina... Puta realitat vital...

Peix bullit

Aquest individu, fastigós i repugnant, és un autèntic crack. No entenc com s'ho ha muntat, però el cas és que porta un grapat d'anys gratant-se'ls per la jeta i cobrant una pasta gansa. Ell està just per sota del gran gurú, però no fot absolutament res de res.

Jo vull ser com ell!!! M'exclamava irritat i envejós. Però la gent em comparava amb aquest troç de cabron i em comentava que no li arrivaba a la sola de la sabata. Quina vida més puta i més perra...

Induráin

Estava fotent-me un cafè a quarts de vuit del mati quan un company, amb complex de protagonista, com sempre, em va comentar:

- Sabes lo que hice este fin de semana?

- No. -Li vaig respondre adormit i passant totalment de la seva història.

- El sábado hice 40 quilómetros caminando.

- Y cuando follas con tu mujercita? -Li vag preguntar.

- No tengo tiempo. -Em va respondre. -Y el domingo me fui en bicicleta, que me habia costado 6.000 euros en el decatlon, a hacer 150 kilómetros por la montaña. En bajada por una pista forestal llegué a los 120 km/hora! Qué te parece?

- Que eres un fantasmón profesional, capullo! Porqué no te pierdes en un bosquecillo con tu puta bici y me dejas en paz?

Aquesta va ser la nostra darrera conversa. Afortunadament! Vaig pensar. Aquell tio era insuportable! Quina creu...

Mercenari

Era un tio alt i corria com un cèrvol empaïtat per un grapat de llops. Jo no el coneixia de res però jugava a l'equip contrari. Com corria el molt cabron! Jo estava bastant minvat de condicions físiques i des de la banda li vaig dir:

- Tu, mercenari de merda! Es pot saber que òsties fots aqui? Això és un partit de costellada entre penya de la feina. A tu qui òsties t'ha donat espelma en aquest enterrament?

- Sóc el nou tècnic multimierda de la 3ª. -Em va respondre.

- I perquè jugues amb aquesta colla de nenasses?

- Per això. Com que són una tropa de capullos que no s'aguanten els pets i com jo soc l'únic que la toca una mica bé, m'han fitxat.

- I es pot saber que és el que toques una mica bé? -Li vaig preguntar.

- La pilota.

Vaig pensar que si l'únic que sabia tocar bé era la pilota, aquell individu era un autèntic gilipolles. Però segur que estava casat i amb un grapat de marrecs donant pel cul i xupant de l'estat... Quina vida més puta i més perra.

Pecho lobo + friki

Quins dos personatges. Mare meva! Per esclafar-se el cap al terra des de la cadira. Al primer li faltaven un grapat de dents i, fes el temps que fes, sempre anava amb una camisa blava oberta fins el melig i fotia una farum que la notaves a 500 metres, gairebé des que sorties del metro. Això si, si li pagaves algun carajillo, de tant en tant, et solucionava tots els problemes de logística. Quin gran amic, pudent, però amic.

El seu company, amb la seixantena ven acomplerta i ple de pearcings, sempre (millor dit, de vegades), anava al seu darrere amb estris que li servien al pecho lobo per fer la seva feina. Tornavisos, visos, trastos, etc. Però ell mai no fotia ni l'ou i a sobre el volia matar. Sonajes total. Era el rei del l'eskakeig! Quin crack! Pensava jo, mentre intentava pelar-me-la sense cap resultat. KK total!

Corcó

Òsties, allò era pitjor que una sogra en estat efervescent. Normalment jo estava tan tranquil al bar fotent-me el meu cafetó i ella arribava a fotre's la infusió pequè la menopàusia li provocava, entre altres coses, hipertensió. Ja la tinc aquí. Que collons em dirà avui? Em preguntava acollonit quan la veia entrar al bar.

Perquè no et talles els cabells i t'afaites la barba? Em deia en un tó sogril i agre. Perquè no em surt de la polla! Li responia. No tinc ni pares, ni sogres i a sobre estic emancipat des dels 18. Només em falta una menopàusica osteoporòsica donant-me pel cul a primera hora del mati. T'ha quedat claret?

Per variar, van ser les darreres paraules que li vaig sentir. Em quedava sense amics i amigues i començava a desesperar-me. Serà que el problema soc jo? em plantejava. Uf! Quina vida més porka!

Gilipolles

- Si tornés a nèixer tio seria lesbiana. -Va dir un gilipolles acabat d'arribar a l'empresa.

El vaig sentir amb una molt bona amiga que, per cert, li agradaven més les dones que els homes. I quan vam sentir a aquest capullo, ens vam mirar pensant de manera unànim: Que se li pudreixin els pebrots i se li caiguin a trocets quan amb els seus entranyables fillets es passegin per la platja de Kastefa!

En un tres i no res, aquest individu es va fer funcionari i el van fer cap. I es va creure el rei del mambo. Només desitjo que se la pilli i/o se l'enganxi amb la tapa d'un piano ben gros. La mare que el va parir, que descansada es va quedar! Quina vida més trista i més perra...

La Guiri

Quina persona més entranyable i bonica. És un encant, un pèl seca perquè és centreeuropea, però maquíssima. Crec que m'estic enamorant d'ella com un babau.

Feia temps que aquestes coses no em passaven i en poc temps he tingut una sèrie d'enamoramentes i aventures molt xules. Si fa temps que no les viviu, no sabeu el que us perdeu. Waw! Això és vida! El pessigolleig a l'estòmac, la timidesa seductora, el què passarà si faig tal o qual cosa, mirar-nos als ulls i quedar-nos embadalits..., etc.

L'olla se m'està anant per una banda totalment aliena al caracter del blog. Però em vé de gust, de tant en tant, quan parlo d'una persona que m'agrada i que, malgrat el meu tarannà golfo, començo a estimar... Guapíssima!

Tio estrany

Quin tio més raro. Pensava mentre me l'aguantava per fer la pixaradeta de torn a l'urinari de la feina. M'explicava que després de dinar es fotia un puro i una copa de veterano en una mena de zulo que tenia instal·lat tot just al costat de casa seva (que el tio morrut li estava gorrejant per la seva cara als seus pares en una localitat de les més cares de Catalunya). I després em deia que anava a treure a la gossa a passejar pel bosc (?).

Bé, el cas és que aquest animal es va liar amb la companya d'un company de treball que tenia tot just en front seu. Passava hores i hores cardant amb ella mentre el pobre col·lega patia pacientment en el seu lloc de treball. Tornava a la feina al cap de tres o quatre hores amb cara de satisfacció i l'altre desgraciat el mirava amb cara d'odi. Però el pobre no podia fer res per evitar el problema. Quin problema! Quina vida més trista...

El megacap

(No apte per a estòmacs ulcerosos). Aquest grandíssim i sebós xupòpter professional de l'administració i de l'erari públic des de la seva més tendra adolescència, d'una merdeta de poble del rerepaís, va arribar per casualitat com a cap del meu departament. No hi era mai. Sempre estava de viatge cardant amb les pobres dones del "tercer món" que no sé què collons li volien agrair amb els seus favors sexuals. Segur que els pagava alguna propineta..., de merda.

És una foca plena de greix que s'atipa cada dia sense pagar un puto duro en els restaurants més cars. Ah! I a sobre quan ve al seu despatx (15 minutets i cobrant un paston) fa veure que dirigeix el departament... Patètic. Quina vida més puta i més perra...

Sisters brothers

Bessones. Fantàstiques i carinyoses. No tinc paraules per descriure els meus sentiments envers aquestes dues dones, aparentment idèntiques. Què maques! Fantàstiques! Waw! Una és un pèl rígida però, no sé per quina raó m'estima tant! Amb mi sempre s'estova, i això que és més dura que una pedra! Serà l'instint maternal. És fantàstica!

En canvi la seva germana bessona, que també m'estima molt, és molt diferent. Demostra els seus sentiments clarament, sense tallar-se ni un pèl! Ara digues! Sigui com sigui aquestes dues dones em fan la vida al departament molt més fàcil del que seria si elles no hi fossin. Quines dones!!!

Sonajes total

Aquest individu ja va neixer tarat. 2 mesos a la incubadora i 1.5 quilos de pes. Menys que un conill! No és d'estranyar, doncs, les seves tares mentals. A sobre és baixet, com un hobbit, pelut i bastant locu. Darrerament comenta que es vol presentar per president de la generalitat per desbancar al Monti l'any 2010. Realment està com un llum de carburo!

A sobre és un individu força desagradable. Es diu Serafí i és groller, malcarat, es treu les burilles del nas a mà (amb el ditet que té menys malmès depenent del moment), té una veu canviant i força desagradable, però és un seductor nat. Desperta l'instint maternal i se les lliga com a mosques. Té una facilitat aquest capullo! Crec que hauré d'aprendre d'ell i de les seves bones pràctiques i metodologies.

Cadascú és com és i jo, l'autor d'aquesta vegenada, soc molt limitat en tots els sentits. Quina vida més puta i més perra...

El Diplomàtic

Quin individu més curiós. Des que el vaig conèixer, ja fa uns quants anys, dur la meteixa moto, una bmw k-750 clàssica. Havia fet carrera de coses relacionades amb el protocol (?), però jo sempre el veia en els actes públics amb vestit i ben encorbatat i amb una càmera de fotos, fent-ne a diestro i siniestro, no fos cas que els caps sortissin en posses o angles poc afavoridors de cara a l'opinió pública i a l'entranyable electorat.

Però ell duia el protocol. Encara no sé que òsties vol dir això del protocol. Que no t'has de fotre cap rot mentre s'està sopant? No fotre-li mà descaradament a la comensal que tens al teu costadet mentre li xucla els caps a les cigales? Mirar-li les calces per sota de la taula a la comensal del davant perquè no para de fer-te mirades obscenes? O gratar-te'ls perquè tens una petita cuisor?

En fi. Mai he sabut ben bé en qué consisteix això de la diplomàcia protocolària. Però el diplomàtic és un crack. Sobre tot fent fotos, enviant emilius massius, fent-se i engominant-se la cueta (del cap!), i fent-se el nus de la corbata. No entenc res!

A veure si us assebenteu de com funciona l'organització de l'administració pública!

organigrama

- Hi haurà dos serveis i una oficina tècnica. –Em va comentar el Sito en el seu despatx.

- Dos serveis i una oficina tècnica? –Li vaig preguntar una mica perplex.

- Si, si. Com ho sents. –Em va respondre.

Els caps s’havien passat tot l’any elucubrant sobre el pla d’acció del nostre departament pel mandat legislatiu, del qual ja havia transcorregut més d’un any i mig, i es disposaven a dissenyar l’organigrama que l’hauria d’executar. Pels que no treballeu a l’administració pública haig d’aclarir que els organigrames, un cop estan dissenyats i posats en marxa, són molt difícils de modificar. De tal manera que si hi ha alguna activitat o projecte que requereixi, per sentit comú, la participació de més d’un òrgan és gairebé impossible que hi col·laborin o dit en l’argot de l’administració, la transversalitat. Paraula sagrada: transversalitat. Tothom s’omple la boca amb aquest terme però és gairebé impossible de dur-lo a la pràctica. Tothom fa la guerra pel seu compte sense mirar què està fent el company del costat. I el resultat resulta obvi: encavalcaments d’activitats i malbaratament d’esforços i de recursos. Per això és tant important l’organigrama, cal que tingui sentit en funció d’allò que es vulgui fer en un determinat període de temps.

Jo treballava en una unitat (així s’anomenen els òrgans més petits de l’administració on jo treballo) on es barrejaven tasques de caràcter tècnic amb tasques de caràcter administratiu. Les característiques de la meva feina m’obligaven a col·laborar amb òrgans del mateix servei i amb òrgans de l’altre servei. En canvi, a la meva unitat estava totalment sol. Paradoxal però cert: com pot ser que no pugui col·laborar amb els meus companys d’unitat i ho hagi de fer amb companys d’altres unitats? Doncs perquè l’organigrama estava mal dissenyat i calia refer-lo.

- A veure si per fi es formalitza la nostra feina i ens munten un gabinet. –Li vaig dir a la Carme.

- Tant de bo! A veure si ens podem agenciar el despatx que queda buit a la tercera planta. –Va afegir la Carme.

La Carme i jo treballàvem junts de manera totalment informal i això ens causava alguns problemes que solucionàvem amb els nostres bons oficis. Ella depenia d’un cap i jo d’un altre cap. I el cap d’ella era, alhora, el cap del meu cap. Quin merdé! Això volia dir que necessitàvem els vist i plau de dos caps per fer les activitats que calgués menester fer. I dintre d’aquest embolic el meu cap necessitava, al mateix temps, el vist i plau del seu cap que, com deia, era també el cap de la Carme. Us imagineu quanta ineficiència? Tot ho havíem de fer en paral·lel per no aixecar susceptibilitats i donar protagonisme als caps. Els caps han de demostrar contínuament que són caps. Com? Us preguntareu. Doncs demanant-los permís per fer les coses més peregrines, muntant reunions informatives a tothora, ficant cullerada constantment, anant a reunions en funció de l’estatus de l’interlocutor amb qui reunir-se, etc. Per exemple, si havíem de reunir-nos amb algun cap d’alguna institució amb qui col·laboràvem, el o els caps s’hi afegien pel sol fet de ser caps. Els agrada figurar i dir la seva encara que no tingui cap sentit allò que diuen o que la seva presència no sigui necessària. El cas era fotre-hi cullerada i evidenciar que si són caps és per alguna cosa i que això s’ha de fer notar. L’alentiment dels processos per la manca de confiança en el treballadors eren evidents. I si a sobre les feines encarregades als treballadors no estaven ben emmarcades a l’organigrama (en una unitat, que alhora estava dintre d’una secció i que alhora estava dintre d’un servei), la disbauxa organitzativa era descomunal.

- Com pot ser que sigui tan complicat treballar amb una mica de sentit comú en aquesta casa? –Ens preguntàvem la Carme i jo.-

Que ens facin un encàrrec i després a retre comptes. Mira que fàcil! –Ens dèiem a nosaltres mateixos.

- Ens xutem? –Li vaig proposar a la Carme.

- Venga, xutem-nos ja! –Em va respondre.

La Carme i jo utilitzàvem el verb xutar com a sinònim d’esmorzar on queien, habitualment, cafès amb llet, sucs de taronja i coses per l’estil. Rarament els esmorzars els destinàvem a parlar de les incidències, anècdotes o qüestions relacionades amb la feina. Però aquell dia va sorgir un tema relacionat amb la nostra feina.

- Mira Carme, crec que de moment ens ho estem muntant força bé. Anem pel territori –amb tot el que això comporta-, col·laborem en algunes proves pilot i anem bastant a la nostra bola. Què més podem demanar? –Vaig dir-li.

- Doncs jo vull un despatx pels dos. –Va afirmar contundent. –Així podríem treballar més tranquils sense les constants interrupcions de la fauna ibèrica que ens envolta.

El tema del despatx estava complicat.

- M’encantaria compartir despatx amb tu Carme, però si no sortim a l’organigrama dintre del mateix òrgan ho veig molt problemàtic.

- Però perquè? –Va preguntar-me.

- Doncs perquè normalment les persones que treballen en un mateix òrgan ho fan físicament juntes. –Vaig respondre-li.

- Però perquè, si amb el correu electrònic et pots comunicar i consultar tot allò que vulguis sense importar la distància física! –Em va insistir plena de raó.

- Estic d’acord amb tu, però són costums del passat que les NTIC no han pogut esborrar de l’administració, que s’han convertit en lleis i encara que no tinguin cap sentit s’han d’acceptar com són: Absurdes!

- Però si per raó de la nostra feina necessitem un despatx, encara que no col·laborem necessàriament, quin problema hi hauria? No ho entenc.

- Apa, no et capfiquis més que encara t’agafarà migranya. Ja trobarem alguna manera de muntar-nos-ho al curro passant de l’organigrama. –Vaig dir-li mentre m’aixecava per pagar l’esmorzar.

- Es que si no curro amb tu, marxaré d’aquesta casa, Serafí. –Va sentenciar.

- Són cinc euros amb cinquanta! –Em va dir el cambrer.

- Quant m’ha dit? –Li vaig preguntar.

- Que són cinc euros amb cinquanta, collons!

Els secrets a l’administració són com el “coño de la Bernarda” on tothom vol ficar-s’hi i on, normalment, s’hi fica. Evidentment, el tema del nou organigrama del departament no podia escapar-se a l’astúcia dels funcionaris i era un secret a veus o, altrament dit, “vox populi”. Recordo que el Sito ens comentava els ets i els uts del nou organigrama amb enigmes incomprensibles per la meva encara novella mentalitat funcionaril. Quan explicava alguna cosa referida a l’organigrama jo no entenia res de res i sortia de les reunions dels collons més enredat que abans d’entrar-hi. Si les reunions són informatives, com pot ser que surti amb menys informació que quan he entrat? Em preguntava desolat. La solució estava en els companys. Fins a tres filtracions vaig conèixer del nou organigrama i això que no sóc dels que para gaire atenció als rumors.

- ¿Sabes que van a crear una oficina tècnica? –Em va dir el Pepe.

- Me lo comento el Sito el otro día pero no entendí nada de nada. Así que ya me lo explicarán. –Vaig respondre-li.

- Ojalá me toque una jefatura! Habrá muchos puestos de mando vacantes, ¿sabes?

- Ni puta idea. Me la trae bastante floja.

- ¡Pero como puedes decir eso! Si tu no te presentas vendrà algún inútil y se quedará con la plaza que en principio estaba destinada para tí.

- Pepe, ya sabes que a mi ser jefe me la rempanpinfla. Me la trae totalmente floja.

- No te entiendo Serafí. ¿Y la pasta? ¿No te interesa ganar más pasta?

- Gano de sobras para mis necesidades. ¿Porqué voy a complicarme la vida siendo jefe gestionando a personal inútil e imbécil? Para eso prefiero estar solo currando en mis cosas. Mejor solo que mal acompañado. –Vaig contestar-li.

- Pues yo aspiro a una jefatura. Con la mierda que hay a mi alrededor creo que me lo merezco. ¡Y quiero cobrar más pasta! Jo no entenia aquest tipus de raonament. Jo creia que un es guanyava la plaça de comandament pel seu perfil, competència o com a premi pels serveis prestats, però no, un se la guanyava per comparació amb els altres. El Pepe es creia menys imbècil que els altres possibles aspirants i, per tant, considerava que li havia de correspondre un càrrec.

El dia no havia sortit gaire rodó i vam decidir amb la Carme d’anar-nos a ventilar el cervell i el cos al port.

- Quin dia més xungo! No suporto les històries del curro. Tothom està més pendent dels altres que de la feina. –Li vaig comentar mentre mirava la carta del restaurant del club nàutic.

- No li donis més voltes. Fotem-nos un bon àpat i després unes bones postres.

- Ja saps que jo mai prenc postres. No m’agraden els dolços. –Vaig dir-li amb un to una mica desagradable.

El regust del dinar i de les postres que ens havíem fotut em va durar tota la setmana i, si més no, em va servir per fer més dolça l’estada a la feina on durant tota la puta setmana no es va sentir parlar d’una altra cosa que no fos l’organigrama dels collons. Afortunadament, les escapades amb la Carme a l’hora d’esmorzar i els dinarets de la setmana, barrejats amb el bon regust que va deixar el dinar del dilluns, van fer que la setmana fos molt menys feixuga. Tanmateix, un desassossec se’m va passejar per tot el meu cos durant tota la setmana recordant l’amenaça de l’esmorzar: la Carme deixaria la feina si l’organigrama ens obligava a treballar separats. Hauria de buscar arguments i justificacions per treure-li aquesta idea del cap...

Funcionari castradet

Odón Trinxeira

(davant de les constants amenaces de mort imminent que estic rebent d'una persona que se sent al·ludida, he hagut de modificar alguns paràgrafs de la historieta. I jo que pensava que això de la censura ja no existia...)

- A partir del lunes no voy a desayunar más contigo! –Em va dir l’Odón. –Este domingo comenzaré la dieta y no iré nunca más a comer contigo! –Em, va insistir.

L’Odón estava grassonet, molt grassonet. Feia més o menys un metre noranta i pesava uns 140 quilos. Ell és un funcionari jovenet i amb ganes de fer carrera administrativa.

- Si no fuera por este barrigón! –Em deia. –Ligaria mogollón!

Ell volia aprimar-se, deia ell, per follar amb qualsevol femella que es trobés al davant. Però com que estava com una autèntica foca no podia lligar. Almenys això creia ell. La panxa era espectacular. Ell deia que tenia una cigala que no li cabia als pantalons. Jo dubtava que a sota d’aquella panxa pogués veure alguna altra cosa que no fos el terra, però ell deia que la tenia més llarga que una katana. Jo encara tinc els meus dubtes.

L’Odón Trinxeira, que així es diu el meu company, també volia, i vol, deixar de fumar.

- Ayer aguanté casi dos horas sin fumar! –Em deia com fent un esforç titànic.

- Y mientras tanto qué hiciste? –Li vaig preguntar.

- Pues me hice una paja viendo unas imágenes porno por internet. Así, ni fumo ni como.

- Collons! –Li vaig comentar. –Menudo método más guay para dejar de fumar y de comer. Y no te cansas de tanto pajearte? Dos horas haciéndote una paja debe ser un pelín cansado.

- No creas. Yo tengo mucho aguante. –Em va respondre.

- Cuánto? –Li vaig preguntar.

- Yo soy muy macho y aguanto mucho. –Em va dir una mica mosquejat.

Jo no el volia molestar, però dues hores fotent-se una palla em semblava excessiu. Sempre vacil·lava de com lligava i com de tontet era quan era més jovenet.

- Yo siempre tenia una única novia para todo el verano y mi primo follaba con todas las que se le ponían a tiro. Yo era un gilipollas. Con lo que podía haber follado con lo guapo que era. –Em deia, mentre jo no me l'escoltava mig incrèdul.

Més aviat crec que ell no follava perquè no volia. L’esforç i la despesa que havia de fer per tal de lligar i dur-se la novia al llit, crec que li suposaven massa esforç com per fotre un bon polvo amb condicions relaxades i satisfactòries. El col·lega és una mica garrepa i, suposo, que els cubates que li devia pagar a la novia de torn el destremparien.

- Coño, esto de ligar y salir con una chica sale más caro que una hipoteca! –Devia pensar el company.

També explicava, de tant en tant, la seva carrera truncada. Ell havia estat futbolista, segons ell un crack, i que una lesió el va condemnar a una cadira al davant d’un ordinador.

- Sabías que Julio Iglesias también tuvo la misma historia! –Li vaig comentar.

- Julio Iglesias? –Em va preguntar.

- Si. Julio Iglesias. Sabías que había sido jugador del Madrid y que una lesión en la rodilla truncó una brillante carrera futbolística? –Li vaig dir.

- Pues no tenía ni puta idea.

- Y ya ves, él forrado de pasta y follando como un conejo y tu funcionario y esperando follar como él. No somos nada! –Li vaig dir.

El cas és que volia aprimar-se i deixar de fumar. Feia sis anys llargs que el coneixia i cada setmana em repetia la mateixa història: el lunes empiezo. Començo què? em preguntava jo.

- A partir del lunes seré un autista. –Em deia. –No te dirigiré la palabra para no sentirme tentado de ir a desayunar contigo o a hacer el vermut después del trabajo.

- Vale, vale. –Jo li contestava al principi.

Però en veure que sempre trobava una excusa per no començar la dieta ni per deixar de fumar, vaig canviar d’estratègia. Aquest tio em té fins els collons, pensava jo. Li explicava possibles mètodes per aprimar-se sense atabalar-se, primer una cosa i després una altra, li deia. Però ell em responia:

- La teoría la conozco perfectamente. El problema és que no tengo voluntad. –Se sincerava de tant en tant.

L’excusa més freqüentment utilitzada era que ell era un viciós i que no podia estar-se’n de menjar i de fumar. Com s’ho farà? em preguntava jo. Al final, pensava, que ni faria dieta ni deixaria de fumar. Necessitava tenir una excusa per parlar d’ell i dels seus problemes.

Quan sortíem a esmorzar i ens trobàvem amb algun company de la feina que en tornava, sempre ens comentava:

- Quina por que em feu vosaltres dos junts!

La veritat és que la fila que fotíem la parelleta era força curiosa. Ell deu fer aproximadament el metro noranta i jo amb prou feines arribo al metro seixanta. Ell fa uns 140 quilos i jo uns seixanta. Alguna semblança tenim als personatges gals que van immortalitzar Uderzo i Gosciny. Més que por, fèiem riure! Bé, el cas és que a l’esmorzar sempre em comentava les seves desavinences amb la seva cap i els seus plans de futur per desempallegar-se’n. Plans, plans i més plans, però gens d’acció. Tot ho feia dependre de persones que no podien o no volien fer res per ell. Així mai no aconseguiria els seus objectius, pensava jo.

L’Odón era bona gent però un pèl obsessiu. Sempre li donava voltes i voltes a les coses com un llucet de bou. I mai arribava a una solució que li permetés prendre decisions. Això si, era el rei de les auto-justificacions. Les més inversemblants, us ho asseguro, però que a ell li anaven de conya per sentir-se, suposo, millor.

Recordo una vegada que el vaig convidar a dinar a Castelldefels i ell em reiterava:

- Es que són treinta kilómetros y además tengo que hacer dieta y tengo que ir al gimnasio...

- Pero si no haces dieta! O me dirás que el bocata de beicon con queso que te has zampado en el desayuno forma parte de la dieta? Que tienes que ir al gimnasio? Por un dia que no vayas tampoco será tan grave! Además, la gimnasia que haces estirado en la hamaca de la piscina pocos resultados van a tener de cara a tu adelgazamiento. Y qué son treinta kilómetros para un experto conductor como tú, que te tragas del tirón 1200 km para irte de vacaciones y de noche? –Li comentava.

- Es que..., ahora no estoy en forma. –M’insistia.

- Però si te vamos a llevar en coche! No vas a tener que hacer el más mínimo esfuerzo! Y además, nos lo pasaremos de puta madre.

- Es que no me apetece. –Sentenciava al final de la conversa.

Jo crec que era, a banda d’obsessiu, un autèntic masoquista. D’aquells que gaudeixen patint. Que hi farem, vaig desistir de convèncer-lo a la vista de les seves absurdes justificacions. Això si, després del dinar, el vam putejar explicant-li com ho ens havíem passat de bé i com havíem menjat, mentre ell es consumia en el gimnàs, pensant en com follaria una vegada s’hagués aprimat.

- Es que follar siempre con la misma es aburrido. –Em comentava de tant en tant.

- ¿Y has probado cosas nuevas? ¿Cosas que te estimulen?

- Yo quiero follar con todas las que pueda, y para eso me tengo que adelgazar. Tu no me conociste de joven. –M’insistia.

Ell tenia 30 anys. Quan em parlava de la seva joventut. A quina edat s’estaria referint? Si als 30 anys no ets jove, ja em diràs? Jo als meus 40 i escaig em sento molt jove. Mentre que ell semblava un vell. Sempre recordava els seus períodes d’adolescència, on més que jove, ets un autèntic gilipolles.

- Me las llevaba a todas de calle. –Em deia.

Jo mai m’ho vaig creure i més veient la seva nul·la facilitat de paraula per seduir les dones. Sempre afirmava que parlar mai havia estat el seu punt fort, però que seduïa les dones. Com collons vols seduir una dona sinó és amb paraules i morro! Virtuts que ell no tenia.

Crec, sincerament, que el què l’Odón necessitava era una bona psicoteràpia.

Una burocratada

la traducció

- El que has de fer és clicar en el menú desplegable l’opció “herramientas” i un cop a dins cliques “opciones”. –Em va respondre el Pere a una pregunta que li vaig fer sobre com introduir en el menú visual el corrector ortogràfic del word.

La informàtica sempre l’he considerada una eina al servei de l’usuari. No un tòtem al qual cal adorar i que sempre té raó. Doncs sembla ser que hi ha gent especialitzada en trobar-li tots els ets i uts a les aplicacions informàtiques per tal de fer-se totalment imprescindibles. Aquest era el cas d’en Pere.

En Pere era un funcionari de llarg recorregut que ja portava uns anys a l’organització i que havia passat per múltiples departaments. Durant la seva carrera administrativa es va preocupar per posar-se al dia de les aplicacions informàtiques més freqüentment utilitzades en el món de l’administració pública. Per a ell el món de l’ofimàtica no tenia cap secret. Que tens problemes amb el word? Ell te’ls resolia en un tres i no res. Que l’excel et dóna pel cul perquè la fórmula no se’t copia a les cel·les que tu vols? El Pere t’ho solucionava. Que has de consultar no sé quin collons de base de dades i l’access la trobes una aplicació infumable? Li preguntaves al Pere i ell t’ho resolia. Que necessites escanejar les fotos de les vacances per enviar-li a un amic? Ell te les escanejava amb el millor format. Que vols enregistrar un CD del teu grup favorit? Doncs rabent (raudo, en castellà) i veloç ell te l’enregistrava i a sobre et copiava les portades del CD en colors. El Pere era un crack. Tanmateix i malauradament, en Pere estava infrautilitzat. Els caps li tenien una mica de mania, no sé exactament perquè, i li feien el buit permanentment. Així que un bon dia i aprofitant un excés de feina la Fàtima em va dir:

- Serafí, podríem utilitzar al Pere com a secretari. –Em va suggerir.
- D’acord. I quina mena de feina li podem encarregar? –Li vaig preguntar.
- Una traducció.
- Una traducció? I què vols que ens tradueixi?
- Tornant d’esmorzar t’ho explico. –Em va contestar.

Aquell dia encara no ens havíem abraçat (eufemisme que acostumàvem a utilitzar i que era sinònim d’atxutxon, morrejada, sufoco, polvo, etc.). Així que vam baixar a fotre’ns l’esmorzar a base de sucs de taronja, cafès amb llet, aigua mineral amb gas, pa de pessic i moltes morrejades. Passada la mitja horeta i mentre li grapejava l’entrecuix, li vaig dir:

- Què. Pugem? - Som hi! –Em va contestar.

Reprenent el tema que ens ocupava abans de baixar a fer l’esmorzar em va ensenyar el document que calia traduir. A l’organització on treballàvem tot es feia en català i clar, si calia enviar documents fora de l’àmbit català era imprescindible traduir-los a la llengua de l’eventual receptor. Resulta que l’organització destinatària del document en qüestió estava ubicada a Madrid, la capital i, per tant, calia traduir el document al castellà.

- Pere! Ens podries fer un petit favor? –Li va demanar la Fàtima.

El Pere ni es va immutar. Estava tant concentrat en la seva feina que no li va fotre ni puto cas.

- Pere! Ens podries fer un petit favor? –Va reiterar-li aixecant el to de veu.

Ja hi estàvem acostumats a aixecar el to de veu. Al bar on fèiem l’esmorzar (i algun dinaret) el cambrer estava més sord que una tàpia i li havíem de demanar les coses entre quatre i cinc vegades a “grito pelao”.

- Un momentet, no m’atabalis que tinc feina! –Li va respondre el Pere.

El momentet del Pere va durar una horeta llarga. Quan ja ens havíem oblidat del tema de la traducció i estàvem encaparrats en les nostres coses, li va dir, aixecant-se del seu seient i adreçant-se a la Fàtima:

- De què es tracta?

Ella se’l va mirar amb cara d’estranyesa mentre pensava “de què collons m’està parlant aquest individu?”. Ell, veient el careto de despistada que feia la meva companya, li va dir:

- Si home! Abans m’has demanat si et podia fer un petit favor. Ja no te’n recordes?
- Òsties, és veritat! –Li va respondre. -Mira, es tracta que ens tradueixis un document al castellà perquè cal enviar-lo a Madrid amb una mica d’urgència. Que ens ho podràs fer? –Li va preguntar al Pere.
- Cap problema. –Li va respondre. –Passa-me’l per correu electrònic.
- Quan el tindràs enllestit? –Li va preguntar ella. –Corre una mica de pressa, saps?
- Demà mateix us el tindré acabat. –Li va contestar.
- No et preocupis si trobes mots de difícil traducció. –Li va suggerir. –Ja m’encarregaré jo mateixa de traduir-los.- D’acord. –Li va respondre el Pere.

A l’endemà, a darrera hora, ella li va preguntar:

- Tens feta la traducció del document, Pere?
- No m’hi he pogut ficar perquè el cap m’ha demanat una cosa amb urgència i encara no l’he pogut acabar.
- No et preocupis. –Li va dir ella amb cara incrèdula.

La veritat és que el Pere s’havia passat tot el matí fent còpies de CD en un ordinador que serveix únicament per això, per copiar CD.

- Demà el podràs tenir? –Li va insistir ella.
- Suposo que si. Depèn del temps que em porti la feina en què estic ficat. –Va respondre-li.

A continuació ella em va enviar un correu electrònic amb el següent text:

“Aquest tio es pensa que sóc gilipolles o què? Porta tot el dia tocant-se els pebrots i em diu que té una feina superurgent!”

I jo vaig respondre-li:

“Tingues paciència amb el Pere. És una mica especial però ja veuràs com ho fa bé. Vols que m’ocupi jo mateix de pressionar-lo?. Me’l conec i sé com tractar-lo.”

Ella va estar d’acord amb mi perquè m’ocupés personalment de fer el seguiment de la traducció del Pere. Al dia següent i també a darrera hora, li vaig preguntar al Pere:

- Tens feta la traducció del document, Pere? Ell es va aixecar i es va adreçar a la meva taula tot dient-me:
- Ja tinc traduïts els noms del document. Demà em posaré a traduir les frases i la traducció estarà enllestida.

No vaig saber quina cara posar. Em va dir que ja tenia els noms traduïts i que demà traduiria les frases! Vaig pensar, “quina manera més curiosa de traduir un document. No seria més senzill traduir-ho tot directament?”. Ens vam mirar la Fàtima i jo amb unes cares que, com a mínim, expressaven una perplexitat considerable. Ens vam aixecar a fumar un cigarret a l’escala d’emergència i li vaig preguntar:

- Has entès la manera de traduir del Pere?
- No. –Em va dir, mentre començava a riure.

La seva rialla incipient es va convertir, en breus instants, en una descollonada d’aquelles que provoquen mal d’estómac. Tots dos ploràvem de riure submergits, com estàvem, en la més absoluta de les ignoràncies informàtiques.

Reflexionat, reflexionant vam descobrir el procediment utilitzat pel Pere per a la realització de la traducció dels collons. Resulta que el word té una entranyable utilitat que serveix per cercar mots i reemplaçar-los pel mot que a cadascú li surti de la pera canviar. Al Pere, com a expert informàtic que és, no se li podia escapar aquesta utilitat per tal de facilitar-li la feina. I què va fer? Us preguntareu. Doncs va marcar mot a mot el text original en català i els va reemplaçar, mot a mot, per la seva correcta traducció al castellà. Així de fàcil! I nosaltres que pensàvem en les dificultats amb què es trobaria per fer la traducció i el col·lega resulta que s’ho muntava de puta mare amb el word. Mai m’hagués imaginat l’enginy que el Pere va demostrar per fer la traducció.

Per cert, al dia següent encara no s’havia posat amb les frases...

La mare que el va parir!

brothers llunyans

El meu germà i jo en un fotomuntatge patètic. C'est la vie!

Endevineu qui sóc jo i qie és el meu germanet petit. Yeps!

Another

Entranyable realitat de la nostra estímadíssima administració pública que tant ens cuida i mima.

Ea! Va pels funcionaris de cap a peus!

Un altre de funcionaris

Així és la vida, benvolguts i benvolgudes fans.

Si us pensaveu que les persones amb beca feien altres coses que no fossin allò que les vostres ments perturbades imaginen, aquí teniu la puta realitat. Quina vida més puta i més perra!

els funcionaris

castes

- Us quedeu a dinar per aquí? –Li vaig preguntar al Sito.
- És que anem a dinar només els caps. –Em va respondre.

A l’organització on treballo és un costum ben establert que la gent de la mateixa “classe” faci les coses més intranscendents plegada: Esmorzar, dinar, anar de compres, xerrar, fer pilates, etc. A mi em va costar molt acostumar-me a aquesta mena de relacions “intraclasse”. Quan vaig incorporar-me a l’empresa, farà uns cinc anys, el primer que em van preguntar va ser: I tu què ets? No em van preguntar el meu nom ni em van donar el bon dia, em van preguntar que què era! Que què sóc jo? Em preguntava a mi mateix. A què s’estaria referint aquell individu? Es referirà a la meva nacionalitat? A la meva formació? A les meves simpaties polítiques? A la meva orientació sexual? A la vista de la meva perplexitat vaig respondre:

- No t’entenc. A què et refereixes?
- Doncs a això mateix. Que tu què ets?
- Perdona però no t’entenc. –Li vaig respondre.
- És clar, ets nou a la casa i és lògic que encara no et situïs. Em refereixo a si ets tècnic o administratiu. –Em va aclarir.
- Ah! Ara t’entenc. Sóc tècnic. –Li vaig respondre.
- Mig o superior?
- Com? –Li vaig preguntar.
- Els tècnics poden ser mitjos o superiors. –Em va aclarir amb un somriure irònic als llavis.
- Doncs no en tinc ni puta idea.

Posteriorment el meu cap, el Sito, em va aclarir quina era la meva situació professional a l’empresa. Era tècnic superior, el més alt de l’escalafó administratiu. Va intentar, en va, explicar-me com s’organitzaven els recursos humans a l’empresa: que si cossos, que si grups, que si nivells, que si escales, que si polles en vinagre,... Tot plegat incomprensible. Això si, ja tenia clar què era: tècnic superior.

- Aquí la gente se relaciona y hace amistad con gente de su mismo grupo professional. –Em va comentar l’Odón. –Los jefes se relacionan con los jefes, los técnicos con los técnicos, los administrativos con los administrativos,...

Al principi no el vaig entendre, però un temps després vaig comprendre perfectament a què es referia l’Odón quan em va comentar com es relacionava la gent a la casa. Al principi, jo sortia a esmorzar amb uns i amb uns altres sense parar atenció al seu estatus professional, però poc a poc i a mesura que em vaig anar situant i coneixent als companys em vaig adonar de l’estructura social i relacional de l’organització. Així que, per evitar problemes, em vaig refugiar en l’Odón (era un tio i tècnic superior, com jo) per estalviar-me problemes. No fos que aquell novell alterés l’statu quo de l’organització.

El personal de l’administració s’estructura, a grans trets, en cossos. Com sona això de cossos! Aquests són, de menys a més categoria, els següents: E, D, C, B i A. Us preguntareu què collons volen dir aquestes lletres. Doncs bé, volen dir el següent: E, cos de subalterns; D, cos d’auxiliars administratius; C, cos d’administratius; B, cos de tècnics mitjos i A, cos de tècnics superiors. M’estalviaré d’explicar-vos els procediments existents per canviar de cos perquè ni jo mateix els entenc, però el que si sé és que canviar de cos és molt complicat. Tant és així que una vegada entres a l’administració en un determinat cos pots estar gairebé segur que no te’n sortiràs d’ell per molt que vulguis. Òsties, això em recorda l’estructura social de l’Índia on les classes socials s’estructuren en castes i sortir-te’n d’elles és totalment impossible.

Vaig reflexionar per intentar entendre aquella manera tan curiosa d’organitzar el personal. Jo pensava, ingènuament, que pertànyer a un o a un altre cos no tenia perquè determinar les relacions socials amb els companys de la feina. Com d’equivocat n’estava!

- Però que haces desayunando con una auxiliar! –Em retreia l’Odón quan anava a esmorzar amb l’auxiliar del meu departament. -Qué pensarán de ti? Acaso te la quieres follar? Si no quieres buscarte problemas te tienes que relacionar con tus iguales.

I així va ser, sense acabar d’entendre ni les causes ni les conseqüències de la meva conducta, com les meves relacions socials a la feina es van configurar al voltant dels estatus professionals dels companys. Deixeu, però, que m’aturi a descriure les característiques generals de les persones que conformen els cossos professionals per entendre mínimament la idiosincràsia social de l’administració pública.

Els subalterns (cos E): El cos de subalterns és un grup feliç i entranyable compost per persones (homes, majoritàriament) que amb prou feines han acabat els estudis primaris i que acostumen a realitzar tasques força rudimentàries. Els bidells, transportistes, xofers, encarregats del manteniment dels edificis, carters, etc., són tots ells subalterns. Les seves converses sempre giren al voltant del fill de puta del seu cap (tret bastant comú en tots els cossos de l’administració), els resultats de la darrera jornada de lliga o de com de bona que està tal o qual tia. Els seus àpats acostumen a ser espectaculars. Te’ls pots trobar a les 9 del matí fotent-se un plat de bacallà amb samfaina acompanyat d’una bona truita de patates. El vi i la cervesa mai no falten a la seva taula. I per postres, un bon carajillo d’anís del Mono, de conyac Veterano o de rom Pujol. Podeu comptar en quin estat acostumen a tornar a la feina. Encara que les tasques que realitzen són les de més baixa qualificació, sense ells l’administració no funcionaria. Que tens massa calor i això repercuteix en la teva productivitat; ells venen i et baixen la temperatura de l’aire condicionat. Que es fon el fluorescent que et dóna llum; ve el matute de torn i te’l canvia en un tres i no res. Que s’embussa el wàter perquè un fill de puta que anava restret l’ha embussat; cap problema, ve el col·lega i te’l desembussa. Que necessites un determinat material; ell te’l proporciona a l’instant. I així tot un reguitzell de tasques imprescindibles per al bon funcionament de l’organització. És el cos que millor em cau però, malauradament, el meu estatus professional de tècnic superior m’impedeix relacionar-me amb ells com voldria. Us faré una confidència: de totes formes i de manera clandestina, de tant en quant em fotia uns àpats amb els col·legues subalterns que eren per cagar-s’hi.

Els auxiliars administratius (cos D): És el cos més apetitós amb molta diferència. Gairebé tot són dones que, amb excepcions, estan força apetitoses. Sempre he tingut arreu on he treballat algun afer amb auxiliars administratives. Són tan sol·lícites... Estan per tu en qualsevol moment i per a qualsevol contingència. Sobretot, i això és fonamental, si les tractes bé. Jo sempre he tingut bona mà amb les auxiliars administratives. Elles t’obren o et tanquen les portes de qualsevol entrellat: Caps difícils de localitzar, papers de difícil resolució, dreceres administratives, contactes privilegiats, etc.

Són les reïnes de l’administració i ningú els ho paga com deu mana. Per això la meva predisposició a tractar-les bé, amb els meus millors bons oficis. No és d’estranyar, doncs, que més d’una hagi caigut bojament enamorada en els meus braços. Tanmateix, no és el cas de la meva relació contractual actual. De moment cap d’elles ha volgut fer sexe obertament amb mi, tot i que jo no me n’amago gens ni mica. Sense anar més lluny i al davant d’un cul obert com una rosa el dia de Sant Jordi, li vaig dir a l’auxiliar del meu departament: tens un cul que me’l menjaria amb patates fregides. Em va mirar amb cara autosuficient i em va dir: que diria el meu marit si et sentís. Davant d’aquesta amenaça encoberta vaig preferir dedicar els meus esforços cap a d’altres cossos que, com veureu, demostrarien com de corporatiu em vaig tornar respecte a les relacions socials.

Les auxiliars estan a l’administració per arxivar documents, picar coses a màquina, registrar papers i per a tot allò que els caps necessitin i que estiguin dins de l’àmbit de les seves funcions. Jo estava habituat a treballar amb auxiliars tot terreny, inclòs el sexe, però en arribar a l’organització on treballo em vaig adonar de com d’equivocat n’estava. Allà les auxiliars serveixen pel que elles volen servir. I us puc ben assegurar que cap d’elles em va demanar favors sexuals. Que estrany, pensava. Mai triguen més de dos o tres mesos a tirar-me els trastos i aquí, en canvi, semblen totalment satisfetes sexualment. Pensava. Serà qüestió de temps. Però ja duc més de cinc anys a l’organització i res de res. És més, la meva antiga passió per les auxiliars s’ha esvaït amb el temps i ara per ara prefereixo pelar-me-la al lavabo. Més segur i, a més, menys problemes amb els marits. És una llàstima, pensava. Amb com de bé m’ho havia passat amb les auxiliars d’altres administracions. Serà que els temps estan canviant...

Els administratius i/o tècnics multimèdia (cos C): Cos estrany allà on hi ha cossos. No se sap mai exactament què collons són. Administratius o tècnics o cap de les dues coses. Juguen amb la incertesa i d’això en treuen profit. Com no se sap exactament quin és el seu paper fan el que els rota. Es fan imprescindibles per allò que els agrada encara que no serveixi absolutament per a res, i per a les coses que haurien de servir et diuen que vagis a l’auxiliar. Es pot saber què collons foten els administratius a l’administració? Volen ser tècnics però els falten fonaments formatius per ser-ho. Però, alhora, tenen més llums, en principi, que els auxiliars com per dedicar-se únicament a arxivar papers. Per a què serveixen? Quin collons de paper tenen reservat a l’administració? El cas és que foten tot allò que els surt dels collons. No se sap mai què et pots esperar d’ells. Això no em pertoca, és una feina d’auxiliar; això és una feina de tècnic i no cobro per fer una feina de tècnic, em deien. Però es pot saber per a què collons serviu? Els deia amb un to un pèl emprenyat. Òsties, doncs som administratius i fem feina d’administratius. Afirmaven. Encara no n’he tret l’entrellat de què vol dir ser administratiu ni quines són les funcions i feines de l’administratiu.

Però ells segueixen vivint i cobrant de l’administració. Per cert, mai vaig tenir cap afer amb cap administrativa. Per a mi era impossible esbrinar si li corresponia o no a les seves funcions follar amb un tècnic superior fora d’hores de feina o no. I davant d’aquest dubte existencial vaig preferir pelar-me-la, això si, fora d’hores d’oficina.

Els tècnics mitjos (cos B): És el cos més amargat amb escreix. Tots, sense excepció, s’exclamen: però perquè em demanen titulació superior per ser un tècnic mig de merda i, a més, fent tasques de tècnic superior! És un cos que tenint en principi les capacitats per realitzar tasques de tècnic superior no les fa perquè entre les seves funcions no està fer-ho, no perquè no pugui fer-ho. I es queixen amargament tot el sant dia. Aquests tècnics superiors són uns endollats. Perquè ells són tècnics superiors i nosaltres no? Perquè ells tenen padrí i tu no. Es queixaven amargament. Passen desapercebuts perquè volen passar desapercebuts. Oi que no ens paguen per la nostra supercapacitada feina, doncs que la faci son pare! Es deien a ells mateixos per tal de mantenir viu i fort el seu esperit corporatiu. Jo pensava que si eren tècnics mitjos era per la seva capacitat. Com d’equivocat n’estava. Ho eren injustament i pel capritx del funcionari de torn.

En un moment donat vaig fer causa a favor dels tècnics mitjos per tal que esdevinguessin superiors. Tasca àrdua. Els cossos són inamovibles i són com són. Moure’ls significa moure els pilars de la terra. Davant d’aquesta evidència, qui s’atreveix a bellugar res de res! Entres com a tècnic mig i moriràs com a tècnic mig. Sentència de l’administració.

Mai m’he liat amb una tècnica mitja però només plantejar-me els rotllos i les teràpies que li havia de fotre per follar-me-la, se’m tallava el rotllo. I si al mig de la tasca em ve amb la història del darrer funcionari que ha entrat com a tècnic superior passant pel davant d’ella que, amb 7 anys de servei, encara segueix com a tècnica mitja? Només pensar en aquesta tessitura la meva cigaleta i jo mateix sempre em preferit les auxiliars. Menys problemes i més plaer.

Els tècnics superiors (cos A): És el cos per excel·lència. Quin cos!
Ple de professionals com la copa d’un pi. Que han arribat on han arribat per mèrits propis. Òsties quin cos! Jo hi vaig arribar per atzar. Un bon dia vaig veure unes proves per entrar a l’administració com a interí i dit i fet, ja estava a dintre com a tècnic superior. En principi no vaig fer-me’n càrrec del que allò significava fins que els companys m’ho fan fer saber. Era un tècnic superior i només em podia relacionar amb tècnics superiors. Els tècnics superiors estan més enllà del bé i del mal i si una cosa no la volen fer, no la fan. Això no és feina d’un tècnic superior, diuen, en cas, per exemple, que la feina impliqui fer unes fotocòpies o fotre uns segells en uns papers. Agafar el telèfon no és la meva feina, diuen, quan algú els fot la bronca perquè els telèfons sonen i sonen i ningú els agafa. Són uns privilegiats. La seva feina la fan, de manera amagada, els auxiliars però les medalles se les emporten ells. Ells sempre estan a l’espera d’algun càrrec perquè a l’organització on treballava, els càrrecs, que per cert estaven molt ben pagats, estan només a disposició dels tècnics superiors. Els tècnics superiors acostumen a ser especialistes en amagar i dissimular la seva feina entre els pringats de l’administració. Això si, sempre fent semblar que ells són els únics responsables de la feina que fan si aquesta surt bé. Ara bé, si surt malament, la culpa sempre és de l’auxiliar administratiu de torn. Sempre estan en el cavall guanyador estiguin on estiguin. A més, no cal que siguin imprescindibles.

Curiosament, quan no hi són, sempre hi ha un auxiliar que fa la seva feina. Quan tornen, però, afirmen ufanosos: quines bones instruccions els vaig donar que han fet la feina tal qual l’hagués fet jo mateix. I els caps s’ho empassen. Estan sempre a l’espera que surti algun càrrec per concursar-hi i mai no accepten cap responsabilitat. Que ho signi el cap, diuen, quan algú els demana alguna responsabilitat.

Les tècniques superiors, malgrat tot, tenen el seu morbo. Alguna ha caigut tot i que no ha durat massa. Les seves ambicions sempre m’han ultrapassat i a mi, que no en sóc gaire, és un tema que mai no m’ha interessat. I ni molt menys empalmat. La trempera i l’ambició eren, per a mi, dos temes totalment incompatibles. Per tant i vist el que s’ha vist, està clar que calia orientar les meves pulsions sexuals cap a d’altres objectius a fora de la feina...

Itàlia és única!

Endivinalla: Esbrinar els personatges que decoren les llaunes i les ampolles de birra.

Podeu ampliar-la per disposar de més perspectiva.

Salut, frikis!

N - 340

- Tinc ganes de despullar-me. Busquem un raconet en una platja nudista per despilotar-nos? –Em va suggerir la Cris després de fotre’ns un dinar al Serrallo a base de marisc.

Era el mes de setembre i les calors de l’estiu encara ens feien suar, sobretot depenent del tipus d’activitat que realitzàvem. Aquell dia de setembre en què jo estava de baixa (una baixa molt agraïda donat que em permetia gaudir de la platja i les dones sense cap mena de dificultat), la Cris em va proposar de fer una escapadeta a les platges de Tarragona. Vam sortir de Barcelona als vols del migdia per anar a la platja. Després de fer un esmorzar lleuger a l’autopista, en què no hi van faltar les morrejades de rigor, ens vam encaminar cap a terres tarragonines. Cap els vols de les dues vam arribar. I li vaig proposar a la Cris:

- Et convido a dinar al Serrallo.
- I això què és? –Em va preguntar.
- El barri mariner de Tarragona. –Li vaig respondre.
- I a prop del Serrallo hi ha platges nudistes? –Em va preguntar.
- I tant! Anant cap a Torredembarra hi ha una caleta amb xiringuito la mar de mona.
- Fantàstic! Som hi doncs.

Afortunadament el cotxe l’havíem aparcat en un pàrquing tancat i el sol no li donava al damunt. Això garantia que la suada es retardaria una miqueta.

- Serafí; al·lucino amb el teu sentit de l’orientació. Amb tu arribes a tot arreu sense pèrdua. –Em va dir quan entràvem a Tarragona per l’autovia.

La veritat és que tinc una estranya habilitat per orientar-me i arribar als llocs sense perdre’m. Crec que aquesta habilitat no és atzarosa. La causa cal buscar-la en la meva trajectòria amoroso-sexual. M’explicaré. Des de ben jovenet he sortit amb tota mena de dones, rosses, morenes, primes, grassonetes, ulls clars, ulls foscos,... Constatareu la variabilitat dels meus gustos però és que m’agraden totes! Això si, totes elles han tingut dues coses en comú: cotxe propi i un sentit de l’orientació nul. Comprendreu, doncs, que les meves habilitats provinguin de les activitats desenvolupades com a copilot: Que si ara li grapejo una mamella, que si li obro la faldilla per navegar per l’entrecuix, que si li petonejo el coll i l’espatlla. Això si, sempre deixant les mans lliures a la conductora. Els mòbils que es porten al cotxe anomenats “mans lliures” es devien inspirar en les meves experiències automobilístiques, he pensat en més d’una ocasió. Poca broma quan es condueix.

El cas és que en un tres i no res ja havíem aparcat el cotxe al Serrallo. El cotxe el vam deixar al sol. Aquest detall és important per entendre els esdeveniments posteriors. No ens va costar gens ni mica trobar un restaurant on omplir els nostres estómacs. Asseguts a la terrassa del restaurant, ens van portar la carta i sense pensar-nos-ho gaire vam decidir.
- Et venen de gust unes ostres? –Li vaig preguntar.
- Si! –Em va respondre entusiasmada.
- Què més et ve de gust, Cris?
- Doncs jo demanaria gambes i cigales.
- Perfecte. –Li vaig dir.

Mentre menjàvem les ostres (tres per cap), ens va venir al cap un sopar que havíem fet no feia gaires dies en un conegut restaurant de la Barceloneta i que va degenerar, una estona més tard, en un polvo salvatge a l’escullera (això dóna per un altre relat, us ho asseguro). Sense adonar-nos, vam començar a fer comparacions i comentaris sobre les ostres que ens estàvem fotent:
- Aquest gustet a mar, què et suggereix amor? –Li vaig preguntar.
- Platja, relax, vacances i sexe. –Em va respondre.
- Crec que eren més bones les que ens vam fotre l’altre dia a la Barceloneta. –Li vaig comentar, intentant centrar el tema en l’àmbit gastronòmic.
- M’encanta com xucles les ostres, Serafí. –Em va dir amb cara de vici.

Els meus intents per desviar l’atenció cap a temes intranscendents per tal de tenir un dinar sense sufocos, van ser, com constatareu a continuació, totalment inútils. La taula on vam seure a dinar era relativament petita i, malgrat la meva minsa alçada, per sota la taula podíem grapejar-nos sense problemes amb els peus i les mans. El cas, és que en començar a menjar-nos les ostres i al temps que la Cris em comentava com li agradava veure-me-les xuclar vaig notar que el seu peu dret començava a pujar per la meva cama. Ja podeu endevinar quin seria el destí d’aquell peu: els meus collons! Jo duia bermudes. M’havia canviat abans de dinar al cotxe per posar-me més còmode. I afortunadament que ho vaig fer! La trempera em va durar tot el dinar i uns texans m’haguessin fet la vida impossible. El fet que ens acabéssim les ostres no va significar un canvi significatiu en el seu comportament. Seguia grapejant-me els collons amb el seu peu dret mentre ens menjàvem les gambes i les cigales. Tornem-hi, vaig pensar. M’havia oblidat de la seva afecció a la xuclamenta dels caps de les cigales i de les gambes. Aquell espectacle no em va deixar impassible, i vaig correspondre-li començant a grapejar-li amb el meu peu esquerre el seu xoxet. Les estovalles amagaven les nostres activitats submergides, però els nostres rostres ens delataven. Vam estar una bona estona, mentre ens fotíem les gambes i les cigales, sense pronunciar paraula concentrats com estàvem en els nostres peus i en els seus destins.

- Vols postres, amor? –Li vaig preguntar, després de la llarga estona de silenci concentrat.
- Jo m’he quedat bé. Vull un talladet. –Em va dir.
- Doncs jo em fotré una copeta d’orujo.

Aquesta vegada no perdonaria. El dinar havia demostrat claríssimament les intencions de la Cris, i les meves. Així, que en acabar de dinar era preceptiu fotre un bon polvo. Vam pagar el menjar i sortint de la terrassa, mentre ens morrejàvem sense parar atenció a res, ens vam fotre de morros contra el toldo de la terrassa. La concurrència del restaurant va petar a riure i nosaltres, mig avergonyits i dolorits, vam adreçar-nos cap el cotxe.

- T’has fet mal? –Em va preguntar.
- Una mica. M’he fotut l’òstia al genoll que tinc cardat i el cabron se m’ha despertat. –Li vaig dir.

I així, coix i amb cares de circumstàncies, vam tornar al cotxe. L’objectiu estava clar. Havíem de trobar un lloc on poder follar sense problemes. Vam entrar al cotxe, la temperatura del qual oscil·lava entre els 50 i 60 graus, i ens vam encaminar a la caleta nudista amb xiringuito a veure si trobàvem un raconet amb intimitat. Vam arribar a la platja i estava plena de gent. - Merda, vam dir a l’hora.

- Com pot ser que entre setmana i en ple mes de setembre la platja estigui així de plena? –Vaig preguntar.
- Segur que deuen ser aturats i ociosos que no tenen res més a fotre que venir a la platja a perdre el temps i a donar pel cul. –Em va respondre. –Les platges haurien de tenir habilitats uns espais per follar. –Va afegir.

Jo vaig assentir amb el cap mentre desplegàvem les tovalloles per fotre’ns un banyet. L’excitació havia baixat de to quan, de sobte i a dintre de l’aigua, la Cris se’m m’amorra oberta de cames de manera que el seu xoxet va entrar en contacte directe amb la meva cigaleta. La cigaleta va respondre a la invitació i sense gaires esforços ja estàvem follant a dintre de l’aigua i envoltats de nens que tocaven els collons amb la pilota. L’entorn no era gaire suggestiu, però se’ns en fotia totalment. Apa, dale que te pego a dintre de l’aigua, sense adonar-nos de res del que passava al nostre voltant. Quan l’excitació va començar a pujar de to i les possibilitats d’ofegar-nos s’incrementaven de manera directament proporcional a l’augment de l’excitació, li vaig dir:

- Amor, vols que busquem un lloc més tranquil i més segur?
- D’acord. –Em va contestar.

Abans d’anar al lloc en qüestió, ella es va dutxar amb aigua dolça mentre jo l’esperava fotent-me una cerveseta al xiringuito de la platja. El cotxe tornava a semblar-se a una sauna quan ens vam posar en marxa enfilant la N-340. Aquesta nacional, que enllaça Càdis amb Barcelona (curiós l’enllaç), va perfilant tota la costa i per tant no seria gaire difícil trobar un raconet per magrejar-nos tranquil·lament, vaig pensar. La Cris duia un conjunt taronget amb els vius blaus que tant m’agradava i va decidir que com feia calor i s’assemblava a un bikini aniria sense samarreta i amb sostenidors. Mentre creuàvem Tarragona i sortíem a la recerca del raconet la meva mà dreta no va parar de grapejar-li les tetes. L’esquerra anava fent la seva feina per sota de la faldilla. En un moment donat va decidir aparcar el cotxe al costat de la calçada per evitar algun sinistre automobilístic. Allò no era el raconet íntim que buscàvem però per fotre’ns un atxutxon que calmés els nostres escalfaments, n’hi havia suficient. El cas, és que al costat de la calçada vam començar a morrejar-nos i a grapejar-nos per tot arreu sense adonar-nos que els conductors que passaven pel nostre costat anaven a una velocitat sospitosament reduïda. Jo estava encarat cap a la calçada i quan estàvem a punt de fotre’ns a cardar em vaig adonar de l’espectacle que estàvem protagonitzant.

- Perdona que et talli el rotllo. Però podríem buscar un lloc menys transitat? –Li vaig comentar.
- Vinga som hi, no perdem temps. –Em va respondre.

Vam trobar un lloc a uns dos o tres quilòmetres. No era un raconet gaire íntim però les circumstàncies no eren com per posar-se a buscar a tort i a dret. Es tractava de l’entrada d’un càmping un pèl apartat de la calçada principal de la N-340. Aquí si que cauria el polvo, collons. Després de tot el dia passant una penitència digna d’un cartoix, ara era l’hora de l’hedonisme i del plaer. Ens vam despilotar i, amb la pràctica adquirida a través del darrer polvo automobilístic, vaig aconseguir no clavar-me ni el fre de mà ni el canvi de marxes. En aquesta ocasió el sexe va ser totalment oral. Us estalviaré els detalls però la suada va ser encara més intensa que la del darrer polvo. Quan la Cris va acabar de mamar-me-la, (per cert, com la mamava), teníem tot el cos totalment xop, com si acabéssim de sortir de l’aigua. Aquesta vegada si. Tots dos vam tenir uns orgasmes força satisfactoris, però els seus crits m’han deixat encara més dur d’oïda del què estava.

- Amor, t’has fixat on som? –Li vaig dir.
- No en tinc ni idea. –Em va respondre amb la veu mig tremolosa.

Apartant-me de la finestra, li vaig ensenyar un senyal inequívoc. Estàvem en una parada de bus. Ben relaxadets vam emprendre el camí de tornada a Barcelona per l’autopista. Per si no havíem tingut prou escalfaments i, amb l’excusa de la calor, ella no es va posar la samarreta. Així que ja ens veus tot el camí, a 80 per hora, fotent-nos mà fins arribar a Barcelona. Això si, a l’alçada dels peatges ella es pujava la samarreta i jo deixava, momentàniament, de grapejar-li les tetes. Tampoc era qüestió de sobreexcitar al cobrador de torn i provocar errors en la tornada del canvi. Jo afegiria, entre els cinquanta mil senyals que trobem en els peatges, el següent: “Prohibit grapejar-li les tetes a la conductora en el moment de fer el pagament”.

Ens vam acomiadar en arribar a Barcelona amb una bona morrejada i una bona magrejada als respectius entrecuixos. Tot plegat va ser força divertit i vaig intuir que aquella aventura es repetiria més tard o més d'hora com, efectivament, així va succeir.

escalfabraguetes

(La Trini)

Farà qüestió d'uns mesos em trobava al sofà de casa gratant-me els collonets mentre escoltava al Leonard Cohen quan de cop i volta va sonar el telèfon. L'agafo o no l'agafo? Em vaig preguntar. Normalment tinc el costum que quan estic de relax no agafo mai el telèfon, així que no el vaig agafar. Però al cap de cinc minuts va a tornar a sonar. Segur que deuen ser els pesats aquests de les companyies de mòbils que tot el dia t'estan donant pel cul amb la publicitat de les seves fantàstiques ofertes, vaig pensar. Tampoc el vaig agafar. Però va sonar un tercer cop i em vaig aixecar del sofà mig emprenyat per agafar el telèfon.

- Digues? –Vaig preguntar.
- Hola, bona tarda. Què hi és en Serafí?
- Sóc jo mateix. –Li vaig respondre. –I tu, qui ets?
- Ja no te'n recordes de mi? Sóc la Trini.
- Quina Trini? –Li vaig preguntar.
- La Trini de l'institut.
- Òsties, la Trini?. La germana del Beni?
- La mateixa. –Em va respondre.
- Quina sorpresa! –I com has localitzat el meu telèfon?
- A les pàgines blanques de telefònica. Com els teus cognoms són bastant estranys vaig pensar que et podria localitzar fàcilment sense gaire risc d'equivocar-me. I l'he encertada a la primera.

Per a la vostra informació, la Trini va ser el meu amor platònic d'adolescent. Però platònic, platònic. O sigui, que no em vaig menjar ni un puto rosco. Va ser un amor a primera vista que no va ser correspost en cap moment. Quatre anys va durar la penitència! Els tres del batxillerat i l'any del COU. A ella li agradava provocar i això em posava negre. I a sobre sempre se les empescava per enrotllar-se amb pijos de merda.

Seguint amb la conversa telefònica, vaig intentar esbrinar perquè collons em trucava després de 27 anys sense saber-ne res d'ella.

- I què se n'ha fet de la teva vida? –Li vaig preguntar.
- Doncs quan vaig acabar el COU em vaig casar i ara fa un mes que em vaig divorciar.
- I com ho portes?- Malament. –Em va respondre. –Eren molts anys de convivència i m'ha quedat un buit considerable.
- I com se t'ha acudit trucar-me a mi? –Li vaig preguntar.
- Perquè eres una persona que sabies escoltar i m'he imaginat que aquesta virtut encara la mantindries.
- Caram. Gràcies pel piropo.

Òsties, òsties. Aquesta era la meva. Encara que hagi hagut d'esperar 27 anys, l'espera haurà pagat la pena. Aprofitant la seva tristesa i els meus bons oficis tractant aquesta mena de temes caurà en els meus braços, seguríssim. Vaig pensar.

- I encara teniu l'apartament a la cala Canyelles? –Li vaig preguntar.
- Si. I tant! Els meus pares ja no hi pugen perquè els fa mandra, però jo m'escapo força sovint per ventilar-me. Vols que quedem un cap de setmana, anem a l'apartament i ens expliquem les nostres vides? Ara la cala està pràcticament buida i estarem força tranquils.
- Doncs si. Quan t'aniria bé que quedéssim?
- Com ho tens el proper cap de setmana? –Em va preguntar.
- Em va de conya. –Li vaig respondre.

Durant els dies que faltaven per a la cita vaig estar recordant alguns moments viscuts al batxillerat i se'm van plantejar una sèrie de dubtes. Quan la vaig conèixer érem adolescents i ara tots dos passem de la quarantena. S'haurà espatllat amb el temps? Seguirà tan coqueta com abans? La reconeixeré? I jo, li agradaré? Em moria de ganes que arribés el divendres per fotre el camp a la cala.

Entre els records que em van passar pel cap n'hi ha dos que m'agradaria comentar. L'institut on estudiàvem tenia un conveni amb el Club Natació Barcelona per fer natació dos dies per setmana. A mi em va anar molt bé perquè com havia estat nedador això em permetia mantenir-me en forma. Però la foto que tinc gravada al cap és la imatge de la Trini sortint del vestidor amb el seu banyador negre i marcant tot el seu cos. Quin culet i quines tetes! Uf! Crec que la distracció que em provocava la seva visió és la culpable de què no fes les marques que em demanaven a la piscina.

L'altre record és un pèl patètic i va significar el nostre comiat. Es tracta del sopar de fi de curs, el darrer de l'institut. Havia d'aprofitar aquell sopar per fer un darrer intent per lligar-me-la. No ho tenia fàcil perquè hi havia una dura competència per aconseguir els seus favors. Però després de tot el que em va fer patir vaig suposar que aquella nit tindria una mica de pietat i jo seria l'escollit. El sopar el vam fer en un conegut restaurant de la Barceloneta i jo, estratègicament, em vaig ubicar en front seu. El sopar va ser força simpàtic i divertit, i vaig aprofitar la meva situació a la taula per tirar-li els trastos de manera no gaire explícita però si suggerent. En un moment donat es va girar cap al seu germà i vaig sentir com li xiuxiuejava a l'orella que del què passés aquella nit no li expliqués res al Xavi (el darrer nòvio pijo de la Trini). Ja està. Ja la tinc al sarró! Vaig pensar tot cofoi. La veritat és que durant tot el sopar va estar molt carinyosa amb mi i jo ja tenia coll avall que aquest cop no se'm podia escapar. Com d'equivocat n'estava... Resulta que a l'altra punta de la taula hi havia una companya de curs que va començar a beure com una descosida i abans d'acabar el sopar ja en duia una com un piano. Va ser tot sortint del restaurant i quan ens enfilàvem cap el Màgic que aquesta tia se'm va enganxar com una paparra. Quina creu! Què pensarà la Trini? Em preguntava a mi mateix. Patia perquè no volia que la Trini pensés que volia lligar amb aquesta plasta. Doncs si. Ho va pensar, i totes les meves il·lusions se'n van anar a prendre pel cul. Va lligar-se a un altre company mentre jo no aconseguia desempallegar-me'n de la paparra. Aquesta va ser la darrera i trista nit que ens vam veure. La vaig trucar vàries vegades després del sopar per donar-li explicacions però ella no les va acceptar.

Però havia arribat l'hora de la meva venjança. Una mica tard, és veritat, però val més tard que mai! Va arribar el dia de la cita i em va trucar pel matí.

- Bon dia, Serafí. Com estàs?
- Molt bé, gràcies. –Li vaig respondre.
- Com vols que quedem? –Em va preguntar.
- Pots passar-me a recollir amb el teu cotxe?
- I tant. On vius?
- Molt a prop de les Rambles. –Podem quedar a Colom cap a les 4 i enfilar per la ronda per agafar l'autopista.
- Perfecte. Suposo que et reconeixeré, no? –Em va preguntar.
- Estic igual que sempre. Els anys no han passat per a mi.

A les 4 de la tarda estava com un clau a la plaça de Colom impacient per la trobada. Quins nervis i quin pessigolleig a l'estómac! Mentre l'esperava vaig caure en un detall que em va posar una mica nerviós: estava acabada de divorciar. Merda! Vaig pensar. Espero que se m'enganxi con una paparra! Va arribar un quart d'hora més tard i em va reconèixer de seguida. Ens vam donar un parell de petons, vaig pujar al cotxe i vam partir cap a la cala.

Quan la vaig veure vaig quedar-me una mica sorprès. Estava per sucar-hi pa! Molt millor que quan era adolescent. Duia una samarreta de tirants sense sostenidors que deixaven intuir unes tetes rodonetes i turgents i una faldilla amb un tall a la cama dreta considerable. El seu rostre seguia tan juvenil com sempre i els seus llavis seguien sent carnosos i molt apetitosos. Després de fer les salutacions tòpiques i típiques que es donen en aquestes circumstàncies, vam començar a petar-la..

- Segueixes semblant el mateix macarrot de sempre, Serafí. –Em va comentar. –I a més, constato que no t'has quedat calb i que no has fet panxeta.
- Doncs tu et conserves força bé. La veritat és que fas més goig ara que quan eres adolescent.
- Ets un adulador, Serafi. –Em va respondre mentre amb les accelerades que donava amb la cama dreta m'anava deixant veure cada vegada més cuixa.

Quina cuixa! Vaig detectar ràpidament que aquella cuixa i, per tant, també l'altra, estava perfectament depilada. En un moment donat, mentre jo estava capficat en aquella cuixa, em va semblar escoltar una remor. Era ella que em parlava de coses seves i que jo no sentia a causa de la meva concentració amb altres temes. De cop i volta li vaig preguntar.