Aventura cinematogràfica

tarda de cinema

Quan menys m’ho pensava em va tornar a trucar la Trini i vam quedar per anar al cinema. Ara veureu que va passar.

- Hola Serafí. Com estàs? Tinc moltes ganes de veure’t, saps?
- Doncs jo creia que no volies saber res de mi. –Li vaig respondre mig incrèdul.
- Et convido al cinema i a un soparet xulo a la vora del mar.
- Ho dius de debó?
- I tant! Tinc ganes de relax amb tu. La darrera vegada que ens vam veure em vas deixar tan satisfeta i relaxadeta que em ve molt de gust tornar-ho a fer.
- Collons! Quina sorpresa! –Li vaig comentar.
- Vols que quedem el divendres per anar al verdi a veure una peli?
- Si. Però jo escolliré la pel·lícula, d’acord? –Li vaig dir.
- Com tu vulguis. La sorpresa te la donaré jo després.

El dia de la cita em va dir:

- Avui he preferit no posar-me sexi per posar-me còmoda. Faldilles ben obertes amb el mínim d’obstacles. –Em va comentar la Trini mentre ens adreçàvem al pàrquing a buscar al cotxe.

Aquella tarda aniríem a veure el segon volum de Kill Bill. Aquella tarda seria la primera al cinema i, a més, amb la perspectiva d’allargar-la amb un soparet romàntic a prop de mar i el ressopó. Quina tarda ens esperava! La perspectiva i expectatives que m’havia donat aquella tarda diferent m’omplien de joia i nerviosisme al mateix temps. Feia anys que no em fotia el bistec al cinema i havia perdut la pràctica. Tindrà recolza-braços abatibles? Em preguntava. Recordo que quan era jovenet els recolza-braços no eren abatibles i per fotre-hi mà havies de fer algunes filigranes que igual als quaranta ja no estaven al meu abast. Quina seria la millor filera per fotre’ns el bistec? La darrera? I si l’operador de càmera ens veu i comença a pelar-se-la? Totes aquestes preguntes i més me les feia el dia abans d’anar al cinema. I per fi va arribar el dia i l’hora. Recordo que estàvem en ple mes de juliol i la calor cardava de valent.

Camí del cotxe i mentre ella em comentava les característiques de la seva vestimenta li vaig comentar:

- Òsties quina calda que fot! Al cinema no es pot posar un en pilotes?
- No et preocupis. Serà molt fàcil. –Em va respondre.

Jo em vaig quedar amb una sèrie de dubtes que em rondaven pel cap. Què va voler dir quan em va afirmar: “no et preocupis, serà molt fàcil”. Fàcil? Què seria fàcil? Despilotar-nos al cinema? Fotre’ns a cardar entre els recolza-braços de les butaques?

Vam aparcar el cotxe en un pàrquing, i ens vam adreçar a un bar libanès per fotre’ns un té amb cardamomo abans d’entrar al cinema. Jo em vaig fotre un xupito d’orujo d’un glop. Com no sabia què m’esperava al cinema vaig empassar-me’l de cop i que sigui el que deu vulgui! Ella va pagar les consumicions i vam entrar al cinema.

A la sala no hi devia haver més de cinc o deu persones, això si, perfectament distribuïdes per tot l’aforament de la sala. Tant ben distribuïdes estaven que a la darrera fila hi havia dues parelles. Merda, ja ens han agafat el lloc. Vam pensar mirant-nos fixament als ulls mentre apagaven els llums i ja sonava a la sala la musiqueta del movierecord.

- A la darrera fila he vist lloc al racó. –Em va dir mentre fixava la vista en el racó.
- Som hi. –Li vaig dir.

Dit i fet, ja estàvem ben acomodats al racó de la darrera fila del cinema. Els seients no eren gaire còmodes i els recolza-braços no eren abatibles. Tindrem dificultats. Vaig pensar. No obstant, ella semblava que es trobava en el seu medi natural, com un peix a dintre de l’aigua. Així va ser com en començar la pel·lícula ja em trobava amb els pantalons descordats i els pebrots envoltats per la seva mà. Quina habilitat! Quina destresa!

- Trini! –Li vaig dir. –Tu vens molt sovint al cinema, oi?

Ella em va mirar amb cara de complicitat com volent-me dir: si, es nota? Mentre m’acaronava el sexe, jo vaig començar a treballar-me les cuixes per sota la faldilla. Aquella faldilla, que a priori semblava que no s’obriria gens ni mica, semblava un acordió. En un moment la seva espatarramenta era espectacular. L’angle d’obertura de les seves cames no era de 180 graus però gairebé. Quina manera d’obrir-se de cames! Òsties quina flexibilitat! Vaig pensar mentre els meus dits començaven a acaronar l’entrecuix. Les seves calces eren tan fines que per fora notava totes i cadascuna de les formes del seu xoxet. Mentre me’l treballava des de l’exterior ella va procurar aixecar-se la samarreta i mostrar-me els seus pits. No m’hi veia gaire però a les palpentes vaig encertar a la primera. El mugronet de la teta esquerra estava suau i alhora dur i àvid de ser besat. I així ho vaig fer. No es tractava de disgustar el mugronet. Si té un capritxet, perquè no donar-li gustet. Pensava mentre els meus dits es començaven a vellugar tendrament per l’interior del seu sexe. Allò era mel pura.

- Amor meu. –Li vaig dir. –El tens a punt de caramel.
- L’he tingut així tot el dia. –Em va contestar.

Tot el dia! Tot el dia amb el xoxet a punt de caramel i dient-me: Vine a menjar-me! Vine que t’estimaré! Entra-hi, amor! I així va ser com dedicant els meus millors oficis digitals li vaig proporcionar un orgasmet tout-à-fait cinematogràfic. Això si, en silenci. Els seus gestos, gemecs silenciosos i abraçades emocionades m’ho van dir tot. Però aquí no va acabar la història.

- Et vull proporcionar plaer, amor. –Em va comentar.
- Doncs no et tallis. Sóc tot teu. –Li vaig dir, com si li calgués el meu permís per jugar amb el meu cos a la seva bola!

I apa, en un tres i no res ja estava jugant amb la meva cigaleta entre els seus llavis. Per cert, quin plaer! S’hi va estar una bona estona i va repetir vàries vegades. A mi no em va importar, al contrari. El plaer no explosiu m’agrada molt i el plaer que em proporcionaven els seus llavis i la seva llengua era suau però molt continuat. Fantàstic! Posteriorment vaig tornar a jugar amb el seu sexe i els seus pits. Van ser dues horetes de plaer compartit i a les fosques. Quines dues horetes! Per cert, no em vaig assabentar absolutament de què anava la pel·lícula.

- Òsties. –Li vaig comentar. –Has sentit el soroll que acabo de sentir al darrere?
- Si, és l’operador de càmera que ha tornat per acabar la filmació. –Em va respondre.
- I estàs segura que no s’ha quedat durant tota la filmació veient el nostre espectacle?
- No et preocupis, aquesta gent està acostumada a aquestes coses. No som els primers que venim al cinema a fotre’ns el bistec, saps? –Em va respondre amb una seguretat tal que em va deixar totalment tranquil.

Sortien els crèdits i vam deixar el cinema per adreçar-nos al bareto més proper. Necessitava urgentment prendre'm una canya. Entre rialles, ens vam fotre unes cerveses mentre planejàvem com prosseguiria la vetllada. La veritat és que a mi m’importava ben poc on anéssim a passar l’estona. Jo només volia una cosa: Estar amb la Trini. Al carrer, en un bar, a la feina, a la platja, al cinema, en un parc, sopant, fent l’amor...

- On voldries anar a sopar? –Em va preguntar.
- M’agradaria anar a un lloc que estès a prop del mar. Fa calor i a la fresca de la marinada s’està de puta mare.
- Anem a la platja! –Va proposar.
- Som hi!

I en un tres i no res ens trobàvem en un restaurant a les rodalies de Barcelona. Bé, això que vam arribar-hi en un tres i no res és un dir. El trajecte per l’autovia va durar més del que acostuma a ser habitual a causa de la baixa velocitat del seu vehicle. Les morrejades, petons i magrejades van ser la tònica habitual del viatge i tampoc era qüestió de fotre’ns una pinya de la manera més absurda.

El sopar va transcórrer entre rialles i petons. Tots dos asseguts un al costat de l’altre de cara al mar, amb la fresca de la marinada en els nostres rostres, menjant peixet i marisquet i morrejant-nos contínuament. Molt bonic, si. En acabar de sopar i mentre ens fotíem l’orujo de rigor li vaig preguntar:

- Tinc ganes d’abraçar-te. Hauríem de trobar un raconet íntim.
- Anem a buscar-lo. –Em va respondre fent un semblant molt impacient.

En sortir del restaurant, que estava als peus de la platja, vam començar a buscar pels voltants però no vam trobar cap racó que ens fes gràcia.

- Agafem el cotxe i resseguint el passeig de mar segur que trobem algun raconet. –Em va dir.

Vam estar una estona fins per trobar la desviació que ens duria al nostre niuet d’amor. I a la fi, la vam trobar. Es tractava d’una pista, en no gaire bon estat, que conduïa directament a la platja. A les voreres de la pista ens vam creuar amb un parell de cotxes que vam imaginar anaven a aquell lloc buscant exactament el mateix que buscàvem nosaltres. Vam aparcar el cotxe i la Trini em va dir:

- El cotxe és una mica incòmode. Anem a buscar un lloc íntim a la platja on podrem estirar-nos i fer l’amor amb comoditat.
- Som hi. –Li vaig respondre.

Va obrir la porta del portaequipatges i va agafar unes màrfegues i tovalloles que ens servissin de catre. No gaire lluny del cotxe vam trobar un lloc a sota d’uns pins i en front de les dunes de la platja que semblava força arrecerat.

- Aquí ens quedem. –Em va dir.

En un moment ja havíem muntat un catre que ni la millor suite de l’hotel ritz. Ens vam fotre un cigarret mentre ens despullàvem mútuament i molt a poc a poc. En un moment ja estàvem abraçats a sobre del catre, amb els dos cossos nus en contacte i amb un desig l’un de l’altre tan fort com l’atracció que senten els ànecs acabats de néixer per la seva mare, de la qual no se’n separen ni de nit ni de dia. La nit d’amor, amb la remor del mar de fons, va ser fantàstica, inoblidable. Eren prop de les tres del matí i ja portàvem una bona estona cardant quan vam decidir que calia fotre el camp.

- Hauríem de fer un pensament, Serafí.
- Tens raó. Seguiria tota la nit estimant-te, però cal tornar a casa. –Li vaig respondre.

Vam recollir el catre, el vam desar al portaequipatges i a 80 per hora per l’autovia, morrejat-nos i grapejant-nos sense parar, vam arribar a Barcelona. Ens vam acomiadar donant-nos un petó i desitjant-nos un molt feliç cap de setmana. Vaig estar tot el cap de setmana pensant en aquella entranyable tarda de cinema. Quina tarda!