Com esdevenir funcionari i no patir en excés.

oposicions

- Què tal està avui el meu monjo cartoixà? –Em preguntava la Zina enviant-me un missatget amb el mòbil.
- Fins els collons! –Li responia, mentre intentava memoritzar xorrades i més xorrades.
- Et trobo molt a faltar, saps? –Em deia.
- Jo també amor meu. –Li contestava. (la Zina és una bona amiga, veïna del Raval i farta de la seva feina, que amb el temps s'ha anat convertint en una altra cosa).

La vida de l’opositor és molt dura. A banda de l’abstinència sexual fruit de la concentració en els temes més peregrins, t’obsessiones pel temps que falta per l’examen i si en tindràs, de temps, per empollar-te tota la merda que t’has d’empollar. Quin mal tràngol, quina penitència, quin calvari! Em deia a mi mateix mentre intentava memoritzar la llei de contractació administrativa o la llei de funció pública. Afortunadament, els missatgets de la Zina em posaven catxondo i de bon humor. Els seus missatges sempre tenien connotacions sexuals i em desconcentraven de l’estudi. Quan m’arribaven els seus missatges m’enganxava al telèfon mòbil per respondre-li oblidant-me totalment del motiu de la meva reclusió: havia d’aprovar unes oposicions fos com fos.

Des de feia uns tres anys ocupava una plaça interina a l’organització on actualment treballo i, en un moment donat, van convocar la plaça. El cas és que em vaig assabentar de la convocatòria amb temps suficient com per poder-me preparar els exàmens. Tanmateix, entre una cosa i una altra que després explicaré, em vaig distraure i no vaig començar a estudiar fins que, més o menys, faltava un mes per la data fatídica de l’examen. Quan vaig veure els temes que m’havia d’estudiar i em vaig acollonir i, perquè no dir-ho, emprenyar. M’havia d’estudiar (memoritzar, més aviat) una gran quantitat de xorrades que no faria servir mai. Però perquè collons m’haig d’estudiar tota aquesta merda? Em preguntava i em martiritzava al mateix temps. Si ja existeixen les lleis i els reglaments, perquè els he de memoritzar? No hi ha una cosa que s’anomena arxiu? Perquè haver de memoritzar havent arxius?

La funció pública mai havia estat un sant de la meva devoció i malgrat que ja porto gairebé 25 anys relacionant-me amb l'administració pública, sempre m'ho he muntat per no ser funcionari. Us imagineu que us preguntessin a què us dediqueu i haguéssiu de respondre: sóc funcionari. Només de pensar-ho m'agafen cagarrines. Pensa en el dia després, em deia a mi mateix. Podràs demanar-te excedències, comissions de serveis, tindràs un grapat de dies de vacances, treballaràs només pel matí, etc. Aquestes i d'altres disquisicions me les plantejava per tal de justificar la decisió que havia pres: seria funcionari. Aquestes i moltes altres preguntes em rondaven pel cap mentre la Zina no parava d’enviar-me missatgets erotico-catxondos.

- Cartoixà. Saps que faria ara mateix amb tu? –Em deia. –Et menjaria senceret amb nata i maduixetes. Com m’agrades, Serafí!

I jo, aprofitant l’avinentesa, li contestava:

- Estàs més bona que el magret d’ànec confitat al cava. Com te’m desfàs a la boca. Ummmm!

Així, entre missatget i missatget, anava aguantant la reclusió opositil. Recordo que encara no ens havíem enrotllat no per falta de ganes sinó per la puta reclusió a la que m’havia sotmès de manera autoimposada. No ès que sigui masoquista. El plaer, l'hedonisme i la vida alegre i dissipada sempre m’han seduït, però en aquell cas les circumstàncies no eren gens favorables per donar-se obertament al sexe sense problemes de consciència. Un bon dia, en plena febre opositora, em va proposar:

- Avui et podràs escapar per dinar? Et convido a l’Egipte.
- M’escaparé una estoneta. Necessito ventilar-me. –Li vaig respondre.

I així va ser com mentre ens fotíem l’àpat, entre els exabruptes que jo li llançava en relació als entranyables temes que m’havia d’estudiar i els exabruptes que ella vomitava comentant-me anècdotes i històries relatives a la feina, ens vam començar a dir unes coses que em feien sospitar que aquella relació estava patint un canvi qualitatiu.

- Et trobo molt a faltar. Saps? –Em deia.
- Jo també, Zina. –Jo encara no m’atrevia a dir-li determinades coses.
- Per cert, t’agraden els missatgets que t’envio al mòbil? Ho faig per donar-te bon rotllo i que se’t faci menys feixuga la penitència. –Em va plantejar.
- M’agraden molt! T’ho agraeixo de debò. –Li vaig respondre.

No vam entrar en les característiques dels seus missatgets, ni dels meus, potser perquè ens feia una mica de vergonya dir-nos-ho cara a cara. D’alguna manera significava acceptar que ens agradàvem i que, més tard o més d’hora, acabaríem cardant. Com, efectivament, així va succeir. El dinar a l'Egipte va acabar amb una passejada per la Boqueria, on ella va fer la compra de la setmana i un petonet de comiat als llavis. Aquest va ser el primer petó que ens fèiem als morros. Mentre baixava per les Rambles no em vaig treure del damunt el bon regust que em va deixar aquell petó. Un bon dia, crec recordar, jo estava a casa estudiant i ella de viatge. I entre els breaks de la feina que la Zina tenia encarregada m’escrivia missatgets erotico-sexuals molt excitants. Entre missatge i missatge, em va proposar:

- Et desitjo. Voldria fer l’amor amb tu. Perquè no provem de fer-lo telefònicament?
- Aquesta nit ho farem. –Li vaig respondre de manera vehement.

Era un dissabte al vespre i estava a casa intentant concentrar-me amb la llei de procediment administratiu. No hi va haver manera. La Zina ocupava tots els meus pensaments. Òsties, avui farem l’amor telefònicament, pensava. I com serà això de fer l’amor per telèfon? Em preguntava. Jo mai havia trucat a cap telèfon eròtic que d’alguna manera em servís de pràctica prèvia a la nit que m’esperava. Bé, sempre ha d’haver una primera vegada, em justificava a mi mateix.

Ella va plegar cap a les 7 de la tarda i em va escriure un missatget en què em deia que havia de sopar amb uns amics i que, tant bon punt pogués, s’escaparia cap a l’hotel per fer l’amor amb mi. Jo no havia cardat mai per telèfon. S’ha de provar tot en aquesta vida, vaig argumentar.

- Òsties, ja he sopat. –Em va dir cap els vols de les 11 del vespre. –Me'n vaig cagant llets a l’hotel, a despilotar-me i a fer l’amor amb tu. –Em va dir.

Tota una descàrrega nerviosa va travessar el meu magre cos de dalt a baix. Quins nervis que vaig passar. Espero que ella tingui experiència, vaig pensar. Com estigui igual que jo, això serà un fracàs sonat. Era la primera vegada que fèiem l’amor i, malgrat que fos telefònic, les primeres vegades són les primeres vegades, i s’ha de quedar bé, què collons! I així va ser com, mentre em fotia aquestes palles mentals i unes quantes cerveses, ella em va trucar.

- Com està el meu monjo cartoixà?
- Doncs estava impacient, esperant la teva trucada. –Li vaig respondre.

I així va ser com, donant-me algunes instruccions prèvies, ens vam fotre a fer sexe telefònic. Recordo que tots dos estàvem al llit i dient-nos unes guarrades que no m’atreveixo aquí a reproduir però que l’intel·ligent lector podrà fàcilment imaginar. El cas és que, durant les tres hores que va durar la moguda telefònico-sexual, vam tenir uns orgasmes força intensos, malgrat la distància i els talls que, de tant en tant, hi havia a la comunicació telefònica. Ja hem cardat! Em vaig dir, intentant convèncer-me que tota la feina estava feta. Una vegada havia aconseguit trencar el gel, ara tot seria més fàcil. Al cap d’un moment em vaig adormir de manera plàcida pensant en l’estoneta que acabava de gaudir. El dia següent la Zina em va enviar un missatget a primera hora del matí.

- Serafí, demà arribaré a mitja tarda a l’aeroport del Prat. Vols que em passi per casa teva?
- Waw, sí!. –Li vaig respondre entusiasmat.
- Arribaré al voltant de les 5 de la tarda. Em dones la teva adreça?

Li la vaig donar ràpidament. Òsties, havia cardat la nit anterior per telèfon i ara ho faria en viu i en directe! Una emoció va travessar tot el meu cos. La Zina vindria a casa a cardar amb el Serafí! Cap a la una de la tarda em va enviar un altre missatget.

- Merda. Sembla que el vol duu retard. Espero que no s’enredereixi gaire.
- Paciència carinyet. Jo ja estic acostumat a fer penitència, així que te l’apliques. –Li vaig respondre.

Vaig dinar i en acabar vaig intentar posar-me a estudiar la llei de bases de règim local. Llegia i llegia i no entenia res de res. El meu cap i el meu esperit es trobaven en un altre lloc. Així, entre pensaments i articles legals, se’m van fer les 5 de la tarda. Ella no em va trucar. Un quart, dos quarts, tres quarts, les 6, i ella sense trucar. Què li deu haver passat? Em preguntava. De cop i volta em va arribar un missatget.

- Òsties, estic tancada a l’avió i no poc sortir. Quina penitència!

A aquelles alçades el meu estómac començava a assemblar-se a un tros de paper d’estrassa. El tenia encongit. M’aixecava de la cadira i no parava de donar voltes per tot el pis. Els minuts passaven molt lentament quan, de cop i volta, em va trucar per l’interfon.

- Serafí, ja sóc aquí!
- Puja Puja bonica. –Li vaig dir, mentre li obria la porta.

Venia carregada com un marroquí que travessa la península ibèrica per tornar a casa dels seus familiars.

- Però què collons dus amb tantes bosses i maletes. –Li vaig preguntar.
- Molt material. –Em va respondre.

Va deixar totes les bosses i maletes al menjador de casa i ens vam mirar com dos lleons en estat de gel. Li vaig treure l’abric i vam començar a morrejar-nos de manera un xic atabalada i sense gaire sensualitat. Després del calvari que havíem passat tampoc era com per estar-se per gaires filigranes. Recordo que vam trigar més o menys uns deu minuts en travessar el passadís de casa per dirigir-nos al llit. Al final, i amb força dificultats, ho vam aconseguir. Què difícil que es despullar a una dona vestida d’hivern i, a més, amb un estat de nervis considerable. No ens vam dir res de res. Ens va costar força esforços despullar-nos fins que per fi ens vam fotre a cardar com a dos descosits. Al cap de dues horetes de felicitat esbojarrada em va dir que havia de marxar. La vaig acompanyar a buscar un taxi i amb un petó ens vam acomiadar fins la propera trobada eròtico-sexual.

Per cert, vaig aprovar les oposicions pels pèls i pel camí vaig deixar uns deu quilos i una mica de salut.