Manifest juantxi

Tractat filosòfic del juantxisme
Per Ariel Santamaria

La paraula "juantxi" va sortir entre la joventut que deambulava pels bars de Reus a mitjans dels anys noranta (Sarri, Campus, Bosc, Xarrup, Refugi).

Durant aquell temps hi havia un personatge pintoresc que venia litografies dibuixades amb bolígraf vermell i confessava a tothom que el volia escoltar que era "agent secret de la CIA", amb pèls i senyals. L'home en realitat era un intern del institut psiquiàtric Pere Mata d´origen canari, que es deia "Juancho" però es feia dir "Juantxi" pels amics, perquè també havia viscut molt de temps al país Basc.

Arran de tot això, la gent jove de llavors, començaren a emprar la paraula 'juantxi' com una mena d´adjectiu qualificatiu despectiu, però dit amb una certa ironia simpàtica, per catalogar a una mena de 'freak' passat de voltes, amb un caràcter esperpèntic, exhibicionista, borratxo fiestero i perdedor vocacional, però que no tenia cap sentit del ridícul i que també tenia certes infules artístiques.

Així doncs aquest vocable ràpidament traspassà les fronteres de la tradició oral, per passar a la cultura popular escrita, de manera que per l'any 1999 ja circul·laven webs sobre juantxis a Reus i Vilaseca. I en Jordi Martínez (que llavors tocava amb l'Ariel i la Banda del Pere Mata), començà a transcriure els 10 manaments fonamentals del juantxisme en composar la cançó 'Col·lecciono juantxis' i a designar a l'Ariel Santamaria com el "cantautor juantxi de Reus" i als seus col.legues Frankie Aragonés i Paco Zafra com els gurús del juantxisme local.

Aquesta filosofia del mot juantxi, també ha generat un tipus de catalogació de gènere estilístic que podem trobar en les pel·lícules d'en Clint Eastwood, les novel·les d'en Charles Bukowsky, el mite d´Elvis Presley en la seva etapa decadent de las Vegas, o els últims deu o quinze anys de la vida de Diego Armando Maradona, en el cas del futbol.

Actualment ens trobem en una època on a nivell mudial impera tot allà que s'anomena 'freak' i passat de voltes, i aquí a Reus hem fet servir la paraula 'juantxi' per designar quelcom versemblant.

Un cas paral·lel passava als anys vuitanta amb el fenòmen dels 'Yuppies', però aquí se'ls anomenava 'Pijos' (les dues paraules tenien un significat molt proper, però no es referien exactament al mateix).

D'aquesta manera volia aclarir que 'juantxi' no es sinònim de 'freak', tal com pot pensar molta gent i pots trobar-te a juantxis que no son freaks i freaks que no son juantxis, però també poden haver-hi juantxis amb una aparença totalment freak.

Evidentment (siguis freak o no freak), tots portem un 'juantxi' a dins nostre.

Per acabar volia dir que hi ha diverses escales de 'juantxisme' en les persones (com les escales de Richter dels terratrèmols) i que el 'juantxisme' també pot tenir el seu costat fosc i sinistre (com la 'força fosca' de Star Wars o de la terraq de mordor del señor fosc Sauron).

Gramaticalment, segons Pompeu Fabra, la paraula "JUANTXI" s'escriu amb "TX", perque es un manlleu fonètic català, barrejat amb un barbarisme "juantxo, juanchi, guanche" i la consonant TX enmig de la paraula de dues síl·labes, li dona un so més fort "JUANTXXXXXXI", en lloc de "JUANSHHHHHIII", si només estés escrit amb X.

I per acabar com que a Reus es d'on ha sorgit la paraula "juantxi", s'ha de proclamar que la capital del Baix Camp es també la capital mundial del "Juantxisme" per excel·lència.

Afegeix l'autor del blog que Reus hauria de ser, com a mínim, la capital del Principat. Ea!

Viska el juantxisme i les i els juantxis!

Salute!