Problemes gàstrics

Necessito anar al water!

(color de lletra adient pel tema en qüestió)

- Què em deixeu anar al water? Tinc una urgència! -Va exclamar l'Oriol, mentre en Gorka i jo pixàvem tranquil·lament.

- És que no puc més! -Va bramar.

Jo, condescendendent, el vaig deixar entrar perquè fes les seves necessitats. En Gorka va sortir al cap d'un minut i em va preguntar:

- Pero que le pasa a este funcionario de mierda?

- Creo que se està cagando.

- Ostias! ¿Y para eso tanto follón?

- Ya ves. Los funcionarios son así. Para las cosas importantes no dicen ni Pamplona, perdona, Iruña, y para las más pelegrinas te montan un show que todo el edificio tiiembla.

- La madre que los parió! ¿Y toda esta gente es igual? -Em va preguntar.

- La mayoría si, pero hay gente maja, ya verás.

Aquesta conversa entranyable va tenir lloc ja fa un grapat d'anys en un organisme autònom de l'administració general de l'estat. En Gorka, natural de Barakaldo i més bruto que un arao, feia quatre mesos que havia aprovat unes oposicions i per aquestes coses de la funció pública el van destinar a Barcelona. El pobre només feia tres mesos que vivia a barna i anava més perdut que un etíop a l'Antàrtida.

Jo treballava feia uns anys en una oficina que va ser el destí d'aquest euskaldun, mal parlat i carpanta, i per aquelles casualitats de la vida em va tocar de company de feina. Malgrat tot, vam connectar ràpidament. Potser perquè ell es trobava sol en una ciutat hostil lluny de casa seva i perquè jo era una merda de contractat temporal, ens vam entendre en un tres i no res. De seguida comprovareu en què va consistir aquella "amistat".

Quan em va conèixer i va veure que li feia cas i que li seguia la corda es va alliberar i em va explicar les seves neures i els problemes d'adaptació que tenia a la ciutat i, sobretot, a la feina. M'explicaré.

L'oficina on treballàvem estava farcideta de funcionaris de tota la vida, d'aquells que tenen un cap totalment diferent als de l'espècie humana. Amb una mentalitat i una visió que superen la del homo sapiens en milers d'anys. La seva organització, procediments, sistemes de gestió, personalitat, savoir faire i un grapat de coses que a un pobre ser humà se li escapen, ens ultrapassen de valent. Per això no els entenem. Jo crec, i en Goorka també ho creia, que eren extraterrestres. Entre d'altres coses, per això vam fer pinya.

Us descriuré per sobre com era l'ambient i el context de la historieta: Quan vaig entrar en aquella oficina ningú em va rebre per donar-me una trista benvinguda. Vaig preguntar per tot arreu on es trobava el cap. I tothom em deia que estava reunit i que qui era jo. Amb bones maneres em vaig presentar i em van dir que esperés a l'entrada de l'oficina.

- Així que tu ets el nou fitxatge de la casa? -Em va comentar un funcionari.

- Crec que si. Em dic Serafí. No en sabieu res de la meva arribada?

- Si. Però no savíem quan arribaries. Ah! Jo em dic Oriol. Encantat. -Em va dir aquell individu a qui només li faltaven uns manguitos i una mica més de greix als cabells, escassos, que li quedaven al cap per semblar uns d'aquells funcionaris de l'àntic règim.

- No et preocupis, esperaré al cap a què acabi amb la visita.

Va fotre el camp a fotre's un cafè amb llet en una mena d'office que hi havia tocant als lavabos i que es trobava tot just al costat d'on em fan fer esperar.

Vaig estar-me més d'una hora llegint el diari esperant a què algú es dignés a rebre'm. Quan per fi, al cap de gairebé dues hores, va aparèixer un individu amb el cabell canós i ulleres per rebre'm.

- Tu ets en Serafí? -Em va preguntar.
- Doncs si, soc jo mateix.
- Vols passar al meu despatx, si us plau?

Aquell tio, amb pinta d'universitari frustrat, va estar una bona estona explicant-me coses del departament totalment incomprensibles per a la meva pobre ment i em va donar un grapat de documents per llegir i posar-me al dia. No vaig entendre res de res.

Al cap d’un temps va arribar el Gorka i va tenir exactament les mateixes impressions que jo. Jo ja havia arribat a una conclusió: allò era una colla de tarats mentals o d’extraterrestres.

No fugim d’estudi i anem pel tema que encapçala la història: els problemes gàstrics dels funcionaris.

Resulta que a l'office on vaig veure l'Oriol fotent-se un cafè amb llet el dia de la meva arribada al departament, hi havia una nevera farcida de merdes (llets de tota mena, cola-cao, iogurts, etc,), un armari amb més merdes (galetes, sucre, pastes, cafè), i una cafetera de mitjó. No hi havia ni una puta cervesa ni una puta ampolla de jack daniels! A més, els torns per farcir la nevera i l'armari de l'office eren rotatius i cada mes li tocava a una parella de funcionaris fer la compra. Quan et tocava anar a comprar aquelles tonteries havies de fer una enquesta per veure que volia la gent: que si jo vull llet desnatada, que si jo la vull semidesnatada, jo sencera, a mi m'agrada el cafè descafeïnat, jo el prefereixo barrejat, porta'l natural i sense torrefacte, el colacao que sigui light, etc. A la vista de tants capricis vam decidir comprar allò que ens sortís dels collons.

El cas és que ni a mi ni a en Gorka ens fotien ni pasteleru cas i aquella colla de talossos ens queien com una patada al fetge. Un bon que dia estàvem fotent-nos uns bocates de beicon amb formatge per esmorzar. se'ns va ocòrrer fer una gamberrada per tocar els collons als nostres "companys".

I va ser així com se'ns va acudir la gamberrada: compraríem una ampolla d'evacuol a la farmàcia per tal que a tota aquella colla de tarats mentals quedessin escarmentats de tant cagar.

Vam buidar tota l'ampolla del susdit producte laxant en un tetrabrik de llet i vam esperar els efectes que els cafès amb llet tenien en els nostres companys.

Al cap de dos dies l'Oriol no va venir a la feina. Es va passar tres dies de baixa i quan va tornar li vam preguntar en Gorka i jo:

- Què t'ha passat, Oriol?

- He tingut problemes intestinals. -Ens va respondre.

- Res greu, oi?

- No. Però porto tres dies que no puc sortir del labavo.

- I perquè?

- Diarrea. -Va comentar, sense donar més explicacions.

Vam intentar contenir les ganes de riure però no vam poder-ho evitar. L'Oriol es va mosquejar una mica.

- Es pot saber que us fa tanta gràcia. -Ens va preguntar mig emprenyat.

No vam poder respondre-li del fart de riure que ens estàvem fotent. Havia de ser aquell capullo qui pringués amb l'evacuol.

La resta de funcionaris, aparentment, no va patir cap conseqüència gàstrica, però nosaltres encara riem quan recordem l'anècdota.

Així que ja ho sabeu. Si sou funcionaris i no foteu ni puto cas als nouvinguts, aneu-vos preparant per patir les conseqüències de la vendetta d'en Serafi & Co.

Queda clar!!!