Col·laboracions juantxis!

UN GEST DE REBEL·LIA

Es va aixecar com cada dia, a les sis del matí. Com sempre, va escoltar les notícies a la petita ràdio que li feia de despertador, mentre es dutxava i es rentava les dents. Com de costum, es va preparar un suc de taronja i un cafè ben carregat, per despertar-se una mica, dins de les seves possibilitats. També com cada dia, va anar caminant a buscar el metro i, de camí, es va aturar a comprar el diari al quiosc de la cantonada. El mateix noi atontat de cada matí l’hi va donar i, com quasi sempre, es va equivocar en donar-li el canvi. No distingia les monedes de 20 cèntims de les de 10.

Va fer la ruta de sempre, passant per davant del repartidor d’un d’aquells diaris gratuïts que trobava infumables, i va saludar la dona de fer feines de l’hotel que cada matí a la mateixa hora treia les galledes buides al carrer. Era equatoriana, segurament, i tenia uns pits molts grossos i ben posats. Llàstima que es dediqués a la neteja.

El metro estava tant ple com sempre, i feia la mateixa pudor, però afortunadament arribava a la mateixa hora de sempre i no hi havia obres en el tram que havia de recórrer.

La noia dels cabells rossos que llegia una novel·la de misteri estava asseguda al segon seient de la dreta, com de costum, i el jove pakistanès que feia olor d’espècies també estava, com sempre, dret al costat de la primera porta de l’esquerra. Al seient d’enfront, per no variar, hi havia aquell home que tenia aspecte de metge, tan ben plantat, amb el vestit impecable, el seu maletí i el diari plegat.

Com sempre, va seure al darrer seient del fons, al costat de la cabina del conductor (o conductora). Va desplegar amb molta cura el diari i va començar a mirar els titulars. Com cada dia, hi havia fam al món, corrupció política i policial, guerres als països africans i sequera a Catalunya. Per sort, els polítics tenien previstes, com sempre, mesures enèrgiques i molt innovadores per fer front a tots els problemes.

30 minuts més tard, com sempre, va baixar del metro i va sortir al carrer. Es va dirigir al seu bar de sempre, on es va prendre els seus dos cafès de costum, intercanviant bromes convencionals amb els cambrers de tots els dies. Alguns companys de feina també es prenien un cafè abans d’entrar a l’oficina, i es van saludar sense ganes, com era habitual.

A les vuit menys un minut va passar la targeta magnètica per la maquineta de control horari i acte seguit, com cada dia, va pujar a l’ascensor fins a la cinquena planta de l’edifici intel·ligent on s’ubicava la seva oficina.

Com de costum, era la primera persona que entrava al despatx. Cada dia encenia els llums, connectava l’ordinador, comprava una ampolleta d’aigua mineral a la màquina de dispensa automàtica i consultava les novetats jurídiques i administratives a través d’Internet.

Però aquest dia, després de les activitats rutinàries habituals va fer una altra cosa, quelcom que no havia fet mai fins ara. De la butxaca de la seva jaqueta va extreure una petita peça brillant, metàl·lica, que va trobar freda al contacte amb la ma. De l’altra butxaca va treure una altra peça metàl·lica, més petita i rectangular, que va encaixar en un forat de la primera. També va trobar uns guants guardats al darrere dels pantalons i se’ls va posar. Finalment, es va posar unes ulleres fosques que duia a la camisa, cosa que no acostumava a fer.

Ja eren quasi les nou del matí i l’oficina s’havia omplert de gent. Les converses s’alçaven per tot arreu, comentant el partit de la nit anterior, les malalties dels fills petits i les aventures sentimentals diverses dels solters/res. Alguns havien tret un cafè de la màquina automàtica, i la oloreta li arribava, estimulant, fins a les fosses nasals.

Era l’hora en què els caps començaven a fer acte de presència i a repassar les seves atapeïdes agendes amb les secretàries. Els subalterns pujaven amb els carros plens per repartir el correu i els telèfons no paraven de sonar. Ja no hi havia cap mena de tranquil·litat, com sempre.

Es va esperar un moment abans de sortir del vestidor on guardaven les jaquetes, reflexionant. Durant vint anys de servei s’havia comportat correctament, havia complert amb les seves tasques i sempre havia mostrat educació i cordialitat envers els altres, fossin superiors o inferiors en l’escala de comandament. Mai no havia tingut cap problema personal ni laboral amb ningú; mai no li van haver de cridar l’atenció. En 20 anys mai no havia arribat tard ni s’havia agafat hores lliures per qüestions personals. Fins i tot quan la seva mare havia estat greument malalta havia seguit complint amb el seu horari com sempre.

Tothom sabia qui era, li tenien respecte i també una certa consideració. És clar que també tothom pensava que es tractava d’una persona grisa i poc interessant, tan complidora i tan previsible. Sempre seguia les normes establertes i mai no havia fet res que es pogués considerar transgressor o inesperat, i molt menys incorrecte. Mai li havia passat pel cap fer res mal fet o prohibit, perquè no suportava ficar-se en problemes. Els conflictes li generaven molta ansietat i l’única cosa que desitjava era passar les set o vuit hores de jornada laboral de la manera més confortable possible.

Però aquest dia estava a punt de fer una cosa diferent. Només era un petit gest de rebel·lia, una expressió de disconformitat. El que li volien fer no era just. No era correcte. No s’ho mereixia. En definitiva, no ho podia tolerar. No era acceptable, ni tan sols per una persona tan obedient i conformista com era.

És clar que no volia causar problemes. De cap manera volia generar conflictes, ni fer cap mal a ningú. No era la seva intenció; odiava enfrontar-se amb els altres i no suportava caure’ls malament. Però havia decidit que la cosa ja passava de la ratlla.

Per això havia portat la pistola. Per això havia dut tota la munició que havia pogut carregar sense cridar l’atenció. I per això havia aconseguit aquelles granades que podien passar per un record de la guerra civil. Només les havia comprades pel seu valor històric, com a mostra del mal que poden fer els homes amb els seus artefactes. Però, no obstant, s’havia assegurat que es trobaven en bon estat, per si calia fer-les servir.

Li sabia greu per algunes persones a qui havia agafat carinyo. La nova interina que feia tasques d’administrativa, per exemple, que era tan innocent i tan guapetona. I també hi havia el nou tècnic superior que portava el control pressupostari. Era tan atractiu i, a més, tan intel·ligent. Fins i tot llegia llibres!

També ho sentia per la secretària del director, que tenia tres fills petits i havia perdut al seu marit feia uns mesos. Qui se’n cuidaria, dels nens? I la pobra becària, que venia tres cops per setmana i els treia un munt de feina sense cobrar, i que justament avui havia vingut per acomiadar-se, perquè per fi havia trobat una bona feina.

Però tot això no era problema seu. No es podia fer càrrec de les vides dels altres, tot i que a vegades ho havia fet. Avui no era el dia. Avui era el dia en què posaria les coses al seu lloc. Era el dia en què per fi mostraria la seva ràbia i ensenyaria la seva cara fosca, que ningú no coneixia. Ja mai més ningú es prendria a la lleugera la seva opinió; ningú no es permetria mai més en riure’s. No volia fer mal a ningú, només donar-los una bona lliçó, ensenyar-los que tota persona té un límit i que si arriba l’ocasió pot ser tan cruel com el qui més.

Eren dos quarts de nou passats quan va sortir del vestidor. Va avançar decididament pel passadís ple d’arxivadors i expedients, amb la pistola a la ma dreta i una granada a l’esquerra, fent passes tranquil·les i confiades, mirant-se els companys i companyes a través de les ulleres fosques i amb un somriure satisfet a la cara. Els que es creuaven pel seu camí li dirigien mirades de sorpresa, sense saber què pensar. Que potser es tractava d’una broma de mal gust, o és que havia perdut el seny d’un dia per l’altre?

Va sentir l’enorme plaer de notar el pànic que causava entre els companys i companyes. Per primera i única vegada a la seva vida, la gent cridava espantada i s’apartava del seu camí. Aquell idiota cregut que sempre es permetia passar-li la ma per la cara feia pinta d’estar a punt de cagar-se a sobre, i la bruixa de la cara torta que feia de jefa s’amagava sota la taula, pàl·lida i tremolosa.

Quasi sense adonar-se va prémer el gallet i el soroll sec però vibrant del primer tret li va provocar una gran pujada d’adrenalina, que mai abans no havia sentit. Mentre caminava va buidar un carregador darrera l’altre. Lentament, es va treure del camal del pantaló un ganivet enorme, de caça, amb la punta esmolada. El va fer servir per marcar amb un petit senyal sagnant el front dels que anaven caient al seu pas. Era la seva marca, el seu avís.

Entre la gent que es va començar a adonar del que passava es va desfermar el pànic i tothom va començar a córrer i a cridar desaforadament. No es va aturar. Un a un, els va foradar l’estómac, el cor, la cara. La sang calenta i vermella l’esquitxava sense que ho notés, mentre s’obria pas entre les taules de treball, plenes de papers que s’anaven tenyint de porpra. Sense cap mena de pietat, va perseguir a cadascun dels seus excompanys i els va rematar, per molt que s’amaguessin i supliquessin, i a tots els va deixar la marca final sobre el front, amb el ganivet esmolat. La seva marca personal.

Un dels que més va ploriquejar va ser el director. Era d’esperar, va pensar. El molt hipòcrita, que normalment ni saludava quan entrava a l’ascensor, li va oferir un augment de salari, el càrrec que volgués, com si allò fos important. No havia entès que res no faria que canviés de parer. Al contrari, com més cridava i implorava aquell porc més agradable era la feina d’esbadellar-lo. No es va limitar a matar-lo d’un tret al cap, sinó que s’hi va esplaiar, ferint-lo amb el punyal per tot el cos, amarant-se de sang i sentint un plaer que mai abans havia ni imaginat.

Pràcticament no va quedar ningú viu, excepte aquells que van sortir corrent en el primer moment cap a la porta d’emergència. Però tenia un pla per acabar la feina. Després de recórrer la planta sencera, assegurant-se que no quedava ningú amb vida, es va adreçar als ascensors. Al mateix replà hi havia les escales d’emergència, per les quals un riu de gent espantada intentava sortir de l’edifici. Amb un somriure pervers, va arrancar d’una mossegada l’anella de seguretat de quatre granades, i va llançar-les amb força, dues per cadascuna de les escales que conduïen a la planta baixa.

Sota el domini absolut d’un sentiment de plaer molt intens, es va arrecerar al darrera de la taula del director, que era massissa, i va escoltar les violentes explosions de les granades. Francament, no s’ho esperava tan bèstia, per dir-ho així. L’ona expansiva li va arribar amb tanta força que se li van clavar alguns vidres de la porta del despatx, que va rebentar, però no va sentir cap dolor. Només va notar un fil de sang que li rodava per la cara i el coll. Es va aixecar i va contemplar amb èxtasi com pujaven les flames fins a la porta d’emergència i se sentien crits desesperats de les persones que es cremaven sense escapatòria possible. Les escales s’havien enfonsat parcialment, i no hi havia sortida cap amunt ni cap avall.

Va agafar un dels ascensors i va arribar fins al vestíbul principal. Encara no s’havia escampat l’incendi, i el pànic estava relativament controlat. Va deduir que algú havia cridat els bombers i la policia, perquè es veien moltes llumetes fent pampallugues taronges i blaves, i s’escoltava el soroll de les sirenes pertot. Uns homes uniformats es van adonar de la seva presència i van apuntar-li amb les seves armes, cridant alguna cosa incomprensible. Si s’hagués pogut mirar en un mirall potser s’hauria sorprès. Se li havien trencat les ulleres, portava la camisa esguerrada i els pantalons tots tacats de sang. Els vidres de la porta del despatx del director encara els portava clavats a la galta, i un regalim de sang li baixava per tota la cara, el coll i el pit. Feia una fila horrorosa.

Sense immutar-se, somrient per sota del que quedava de les seves ulleres fosques, es va aturar un moment per carregar per darrera vegada la seva arma, i va preparar algunes granades més. Va pensar que aquell era el millor dia de la seva vida. Llàstima que havia trigat tant de temps en descobrir la seva autèntica personalitat. Tants anys de vida anodina, avorrida i fastigosament correcta. Una vida tan adaptada a les normes socials i tan desaprofitada. Pena que ara que havia trobat alguna cosa que realment li feia emocionar i sentir la vida dintre seu era, segurament, el darrer dels seus dies. Per un moment va pensar que almenys la seva fi passaria a la història o, si més no, sortiria als informatius del vespre. Potser també a la premsa del dia següent i, amb sort, seria tema de discussió a totes les tertúlies radiofòniques. Era un al·licient, però el que realment desitjava era acabar definitivament amb tot allò; ensorrar l’edifici, carregar-se tot ésser vivent que intentés deturar la seva missió.

En el moment que va començar a córrer cap a la sortida, disparant a discreció i llençant les granades que li quedaven, tots els presents van veure la bogeria absoluta reflectida a la seva cara. Massa tard, van comprendre que l’edifici volaria pels aires, amb tothom a dins, i que no l’importava en absolut. Al contrari, l’expressió de bogeria es va transformar en una de felicitat suprema, que alguns van encertar a veure poc abans que tot explotés i comencés a ensorrar-se l’edifici.

Certament, era completament feliç. Ara ja ningú podria obligar-li a canviar d’horari. Ja no hauria de quedar-se a dinar a la feina. Després de tota una vida fent de vuit a tres, on s’és vist, treballar els dimarts a la tarda? Va pensar que hi ha coses a la vida que t’obliguen a reaccionar, i que no et pots quedar immòbil, com si res. Coses que paguen la pena. Si no ho fas així, no et pots mirar al mirall com si tal cosa, cada dia.

Un instant abans de saltar pels aires, juntament amb els uniformats, tots calats de foc, va pensar que havia valgut la pena, i que la vida era meravellosa.

Col·laboració altruïsta de la CEMI. Gràcies guapetona!

La CEMI, a més, us vol posar una qüestió perquè tingueu el vostre cervell, summament atrofiat, un pèl despert:

La persona que protagonitza el relat, és un home o una dona?

Es tracta d’algú que treballa a l’administració pública o a una empresa privada?

Respostes a: jvruggiero@gmail.com

Venga collons! Animeu-vos i col·laboreu, òsties!