Aquest entranyable lloc ubicat a la boquería i que dóna a les Rambles i al mateix mercat, està farcit d'una colla d'individus força exòtics o, si més no, curiosos.
Sempre acabo la compra dels dissabtes en aquesta botiga d'excel·lents embotits, formatges i moltes més coses que podreu descobrir a la seva web o anant a la botiga, fotent-me unes croquetes amb cerveseta i petant-la amb els sonajes de l'establiment i la parròquia que hi acostuma a anar força sovint.
Aquí acostumo a comprar embotit, formatge, pasta i delicatessen força bones vinculades al món de la cuina. A més, tenen una petita barra on et pots fotre les millors croquetes de Barcelona amb virutes de jabugo 5 jotes i d'altres tapetes i entrepans exquisits regats amb bons vins i caves, amb un servei la mar de simpàtic i professional format per una parella de cubans la mar de catxondos. En fi. Anar a Can Guinart és sempre sinònim de comprar bons productes i de passar una estona molt agradable. Moltes vegades he sortit de la botiga amb uns mals d'estòmac considerables dels farts de riure que m'he fotut. Són una mica ximplets i bastant de la broma... (jo també). I molt bona gent. Us ho recomano! Ah! i amb clients il·lustres! A banda de jo mateix, el grandiós barrufet (no tinc àvia, fale!), acostumo a compartir barra amb en Ferran Adrià, que acostuma a fotre's una truita de patates amb coca cola mentre jo em foto les croquetes amb la birra.
Bé, ja està bé d'ensabonamenta gratuïta i anem per feina. Passaré a descriure, a continuació, els personatges que decoren aquest bonic recó de la Rambla barcelonina.
La gordita (el txapero del xino): Quan el veus per primer cop penses: Aquest tio és un autèntic tocinaire. La meva mare em va parir en una tocineria mentre manipulava botifarres un dissabte al matí al mercat de la Llibertat, en plena festa de Sant Medir, de l'exvila de Gràcia. Els conec com si els hagués parit. Són bastant barruers i grassonets. Amb unes mans que acostumen a assemblar-se als peus de porc, suposo que per contacte amb les delícies d'aquesta entranyable i generosa bestioleta.
Però no fugim d'estudi. Aquest individu de la meva alçada (un escàs 1.60 m.), però amb un pes i volum que dobla les meves dimensions, sempre m'endinya els productes que amb ell li surten dels collons. "Proba això que t'agradarà. Jo m'ho menjo sovint i està boníssim!" Em deia. "Aquest formatge està de puta mare. Te'l poso". I així fins gairebé endinyar-me tots els productes de la botiga que, per cert, sempre eren els més cars. Jo crec que aquest individu cobra comissions per vendes a capullos com jo.
El txapero, que en l'argort de la casa és com jo l'anomeno, camina molt i sempre està fotut. Diu que caminar li senta de puta mare però en canvi sempre té un nap o una col. La veritat és que està fet una autèntica piltrafeta malgrat que ell afirmi que es cuida moltíssim. Traga més que el carpanta del TBO o l'Otilio dels còmics de l'Ibàñez. I no s'aguanta els pets, però ell sempre afirma que caminar li senta molt bé. Mireu si li senta bé que cada dos per tres s'ha d'agafar la baixa perquè té les cames fetes un autèntic nyap. Malgrat tot és bona persona, però és la riota de la botiga. Tothom li pren el pèl (i no en té!). La seva dona deu estar d'ell fins a les tetes! Ah! Se m'oblidava. Els caps de setmana explica que fa viatges com si fossin aventures de l'Indiana Jones, i la distància més llarga que ha fet és a que va de Barcelona a Arenys. Tot un personatge!
El merengue (el burgalés): Castellà de Burgos. Més sec i sèrio que una sabata i a sobre, del Madrit, toca't els collons! Calb com en Duran i Lleida i un expert en l'art de tallar i servir-te embotits. Molt professional i seriós. Sempre està manipulant embotits amb una facilitat que ratlla la perfecció botifarraire! I quan t'atén se centra tant en la seva tasca que per molt que li parlis no et fot ni puto cas.
Mica en mica, però, li vaig començar a agafar el tranquillo i, de tant en tant, li feia soltar algun lleu somriure. Sobretot quan estava amb el txapero. Quan els veus a tots dos, calbs com dues boles de billar al darrere del mostrador, penses: mare meva, on m'he fotut! Els primers cops que vaig entrar a la botiga vaig pensar que allò era una barreja de manicòmic i d'antro camuflat de sexe sadomassoquista per tios. I guiris, que tenen molta pasta! Manipul·lant sensualment les botifarres i d'altres embotits jo pensava que volien temptar a la colònia gai de Barcelona i d'arreu del món. Però amb mi no li va funcionar la seva estratègia manipuladora de falus de porc.
Amb el temps he anat descobrint que ell és així. Amant dels embotitis i de la seva manipulació i que no busca sexe guarro amb les seves activitats professionals. He descobert que, malgrat ser un fastigós merengue de merda, és un gran professional, bona persona i amb molt sentit de l'humor.
Per cert, és l'individu que apareix a la foto del centre.
El mestre botifarraire (un friki culé fins a la medula): L'amo de la botiga amb el permís de la seva mare, és clar. Ja fa uns quants anys, quan el vaig conèixer, les poques vegades que em va atendre vaig pensar que aquest capullo era un troç de bord considerable. Estúpid, antipàtic, malcarat i amb una mala llet que no se l'empassa un gitano. Quin careto fotia el molt cabron! Només feia un lleuger somriure quan et donava el ticket i li pagaves la clavada que t'acabava de fotre. I mai s'acomiadava. No entenc com cada dissabte hi tornava a fer-li la compra setmanal. Jo pensava, de manera ingènua i benèvola, que n'estava fins els pebrots de pencar tota la puta setmana i quan el dissabte, gairebé a darrera hora, li arribava un plasta a tocar-li els collons li sortia tota la seva mala llet. Anys més tard vaig descobrir que quan jo arribava ell volia fotre el camp a veure el futbol a can Barça.
Quan van obrir la barra i el pis de dalt per fer degustacions, la nostra relació va canviar qualitativament. Resulta que aquest individu, que no aixeca un pam de terra (és més o menys de la meva alçada), és un culé recalcitrant i estrany. No és pessimista! Encara que al Barça li fotin cinc gols en un camp de merda sempre pensa que apallissarem al nostre proper adversari (jop soc un culé dels de tota la vida, pessimista). "Al Madrit li en fotrem cinc, com el '74 amb els gols d'en Cruyff i en Sotil!" Afirmava amb vehemència. Jo me'l mirava i me'l segueixo mirant amb cara incrèdula. La meva desconfiança genètica amb el meu equip no la puc corregir, com la gran majoria de culés. Però aquest friki no es desanima mai. Jo crec que els seus gens són del Cèltic però catalanitzats.
Quan pot convèncer a la seva dona s'escapa amb els seus col·legues a veure al Barça a la Champions. L'excusa del partit "del segle" (aquest és l'argument que utilitza per deixar penjats a la seva dona i als seus fills), li serveixen per fotre's fins el cul de birres i d'altres substàncies tòxiques. Penseu que aquí, a barna, ell diu que és addicte als gelats! Ves a saber el que es fotrà a l'estranger, on ningú el coneix! La seva mare, amb molt de seny, sempre diu quan el veu amb els seus col·legues futbolaires: segueix sent un crio, però amb dues criatures!
És bona gent, de debò. Però si sou del Madrit no us recomano que passeu per la botiga. Podrieu prendre mal!
La Mamma (el seny): Pobra dona. Haver d'aguantar a tota la colla de gamarussos masclistes que té al seu voltant. Però ella mostra sempre una paciència i un saber estar impecables. És l'única persona de la botiga amb el cap ben amoblat. El seu fill es creu el rei del mambo i l'amo del cotarro, però quan arriba la Mamma arronça el nas com un cargol!
Tots els homes sou iguals! Ella sempre ho diu, i té tota la raó. Jo, malgrat pertànyer a aquesta espècie animal anomenada "homes" o "mascles", entenc les dones assenyades que, com la Mamma, posen de manifest allò que és evident: Som una colla de gilipolles, sapastres, masclistes i capcigranys!
Què li anem a fer! Si la vida ens ha fet així caldrà adaptar-se i fer front a tots les adversitats de caràcter femení, no creieu, congèneres?
Ah! m'oblibava. Aquesta entranyable dona no podia ser perfecta. Estava enganxada als sudokus. Es passava tot el sant dia resolent aquesta xorrada de joc que consisteix en endevinar uns numeros de l'1 al 9 en una mena de taula d'escacs que has d'anar emplenant amb una certa lògica. Mai l'he entés, però diu la gent que t'enganxa. A mi m'enganxen altres coses que, ara no em pararé a explicar. Aquesta dona, però, un bon dia va descobrir que podia jugar-hi amb una maquineta de la qual ja he oblidat el nom. Ella la dominava com quan una mare amb el seu nadó li manega el biberó perquè la pobra criatura s'empassi la llet. És una crack! I els resol tots independentment de la dificultat que tinguin! Mentre ella està ocupada jo m'entretinc amb la xicota de la barra...
Els barmans cubans (la conya marinera i permanent): Quina parella de dos. És clar, si no fossin dos no seíen una parella! Autèntics professionals al darrera de la barra i fora d'ella. Sempre van de puto cul a 100 per hora servint a diestro i siniestro la barra i les taules de la botiga i de la primera planta. El cambrer masculí genera uns corrents d'aire quant passa pel meu costat que fan impossible que els meus refredats m'abandonin. I ella, darrera de la barra, és un altre torbellí. De vegades és tanta la seva activitat que m'haig de passar una estona a què passi el tsunami per ser atès.
Però quan aconsegueixies que algú de la parelleta t'atengui, ja està. No te'ls pots treure de sobre durant l'estona que et passes a la barra de l'establiment. Les lapes són menys enganxifoses que aquest parell d'individus. De tant en tant, s'hi passa el mestre botifarraire i t'endinya les croquetes que li surten dels collons, i tu te les fots amb cara de pòker cagant-te en els seus sants mentre li li pots dir, alegrement: "ets un cabronàs!". Però ell segueix a la seva bola i passant de tu olimpicament. Quina creu!
Tornant a la parelleta de cubans, molt macos malgrat tot, sempre que em veuen, no sé per què collons, tenen una certa tendència al desmadre. La cosa va in crescendo fins que el pressumpte mestre els fot un toquet perquè es moderin (quan hi ha clientela que no és de la parròquia). Però a la que la clientela desapareix ell és el primer en apuntar-se a la juerga i el sarau! I venga. A veure qui la diu més grossa!
Tot plegat, són tardes de dissabte que intento no perdre-me-les mai. Sempre hi ha una cosa o una altra que serveix d'excusa per muntar una festa xarcutera amb els personatges protagonistes de la història i l'entranyable clientela del mercat que també forma part del xou! I a més, sempre te'n portes a casa bona teca i bon rotllet.
Molt recomanable!
Aquest relat catxondo està dedicat als meus amics i amigues de Can Guinart:
David
Carme
Manel
Florenci
Norberto
Nidi. Aquesta dona, no és perquè sigui cubana, però està per menjar-se-la amb maduixetes! Mmmm!
(Esta mujer, no es por que sea cubana, pero està para comersela con fresitas! Mmmm!) Dedicado a tí, Nidi!
Lloc web Casa Guinart: http://www.casaguinart.com/
Adreça postal: Rambles / Mercat de la Boqueria (Tocant el Palau de la Virreina. A la dreta de l'entrada principal i a la cantonada del passadís de la dreta que dóna accés al mercat). No té pèrdua! Si voleu fer una bona compra, degustar bona teca i passar una bona estona no us ho podeu perdre. Ah! I és un lloc força juantxi!
Apa, a dopo fans!
0 comentaris:
Publicar un comentario en la entrada