les provocacions

Per començar ubicaré la història en el temps i a l’espai. Jo em trobava més sol que la una en terres estranyes del sud del regne de les espanyes. No acabava de trobar el meu lloc en una entitat on jo feia de consultor extern i tothom em considerava un animal exòtic. “Un catalán aqui!. No se acostumbran a ver muchos por estas tierras. Normalmente somos nosotros los que nos desplazamos hacia tu tierra.”. Em comentaven.

El cas és que al cap d’uns mesos de solitud total vaig conèixer a una xicota consultora que treballava molt a prop del puto poble on jo mal vivia. De cop i volta la van destinar a l’entitat on jo treballava i vam coincidir al mateix despatx. Ràpidament vam connectar i vam començar a descobrir els secrets d’aquell territori inhòspit i incomprensible. Tenia cotxe i amb ell ens podíem desplaçar sense problemes per escapolir-nos quan podíem, ven a la vora del mar, a fotre’ns uns bons llagostins amb manzanilla, salmorejo, acedía, pijota, ostiones, melva, papas alinyàs, gambes i d’altres delícies marítimes amb Donyana en front dels nostres ulls i cossos i la platja a 10 metres. Corrien els anys 90.

- Te’n recordes d’aquella cançó dels Estopa que deia “¿Por la raja de tu falda yo tuve un piñazo con mi seat panda?”. –Li vaig dir en un e-mail a la Zina. –Doncs amb la raja que portes avui aniria pel carrer Aragó amb bicicleta i en contra direcció sense adonar-me’n!

La Zina sempre duia faldilles que en un lloc o un altre tenien una obertura: o pel mig, entre les dues cames, o a la dreta, o a l’esquerra, o al darrere. Sempre que s’asseia procurava deixar ben visible una cuixa o les dues. Com us podeu imaginar, en aquestes circumstàncies resulta extremadament complicat concentrar-se en la feina.

El joc de les provocacions el va iniciar ella des de feia bastant de temps i abans de què ens enrotlléssim. Jo no ho sabia que ella m’estava provocant. Però ella si. I tant que ho sabia. Poc temps més tard me n’adonaria...

A la feina, on fèiem la tasca consultora, es feien moltes reunions, inútils segons el meu ignorant parer, on es parlava de coses intranscendents i no s’arribava a cap mena de conclusió malgrat els nostres bons oficis i consells. En una d’aquestes reunions vaig descobrir un secret força seductor. Ella sempre duia, a banda de les faldilles amb obertures, samarretes o jerseis molt arrapats al cos i amb escots força generosos. No sé com s’ho feia però sempre se les arreglava per mostrar-me els tirantets dels sostenidors. La força de la gravetat té aquestes coses, pensava jo. Eren uns tirantets curiosos que estimulaven la meva imaginació: cilíndrics i amb tonalitats roses. Com seran per dintre? Anirà a conjunt amb les calcetes? Durà calces normals o anirà amb tanga? Mentre em feia totes aquestes preguntes i més, ella, en un moment de despiste, aprofitava per apujar-se la samarreta i amagar-se el tirantet. A força de veure-li els tirantets la meva concentració a les reunions de torn va esdevenir nul·la. Un temps més tard ella em va explicar que ho feia expressament per provocar-me.

- A què no t’has adonat? –Em va preguntar la Zina mentre ens encaminàvem a la feina després de fer l’esmorzar.

- No. De què me n’haig d’adonar? –Li vaig preguntar.

- Doncs de com se’m desmadren les tetes. –Em va respondre.

- Que les tetes se’t desmadren? –Li vaig dir. –No sabia que tinguessin vida pròpia!

A la Zina li agradaven molt els sostenidors de colorins i les seves formes i de com, en funció del sostenidors que duia, les tetes adoptaven unes formes o unes altres. La forma de les seves tetes també canviava gràcies a una curiosa transformació hormonal que s’esdevenia més o menys cada mes cap a la meitat del seu cicle menstrual.

- Aquesta setmana necessitaria uns sostenidors una talla més gran que l’habitual. –Em va dir. –Em creixen les tetes una talla i amb els moviments que faig al caminar, se’m descol·loquen i s’aboquen els mugronets pel damunt dels balconets. M’agradaria que ho veiessis.

- Aquí? –Li vaig dir amb un to de sorpresa.

- I perquè no? En aquest bar ningú ens fot ni puto cas. –Va argumentar.

- D’acord. –Li vaig dir.

Es va aixecar la samarreta i efectivament, allà es trobava el mugronet abocant-se pel damunt del balconet com dient-me: m’agradaria que em donessis un petonet. Em vaig reprimir. Era massa d’hora com per començar a sufocar-me, tot i que la primera trempera del dia em suggeria altres comportaments. La veritat és que quan li creixien les tetes es marcaven molt més per sota de les samarretes que duia. Això em va servir per endevinar ràpidament els sostenidors que duia a cada moment. Després de la mostra d’exhibicionisme matutí li vaig preguntar:

- Et puc fer una pregunta íntima?

- I tant! –Em va contestar.

- Com es que sempre dus els mateixos sostenidors?

- No són sempre els mateixos. –Em va respondre. –En tinc uns quants jocs.

- Ah, collons! –Li vaig respondre.

- Per cert. Ahir vaig fotre dues calces del conjunt a la rentadora i van sortir totes estripades. Només me’n queden unes a joc amb els sostenidors.

- I no se’n poden anar a comprar més? –Li vaig preguntar.

- Doncs si. Si vols aquesta tarda ens passem per la llenceria i n’encarreguen mitja dotzena. –Em va respondre.

- D’acord. –Li vaig dir.

La provocació no s’acabava aquí. Quan ens muntàvem al cotxe sempre s’ho feia venir bé per col·locar l’obertura de la faldilla just al mig geomètric de les dues cames. Els pedals del cotxe, tres si no n’estic equivocat, provocaven que les seves cames sempre quedessin obertes. I la meva magra vista sempre trobava el seu objectiu.

- Amor, em pots encendre un cigarret?

- I tant! –Li vaig respondre mentre buscava en el seu bolso impossible els putos cigarrets. De cop i volta vam escoltar un clàxon que sonava pel darrere. Estàvem morrejant-nos i grapejant-nos a base de bé en un semàfor en vermell. Com triguen els semàfors a posar-se verds en aquest territori! Vam pensar tots dos a l’hora. Es tractava d’un motorista que, mig en broma, mig seriosament, se’ns va posar al costat del cotxe i ens va dir:

- Perdoneu, és que no m’he pogut reprimir i us he tocat el clàxon.

La Zina va baixar la finestreta del cotxe i li va dir:

- Els semàfors d’aquesta ciutat triguen molt a posar-se verds!

I jo hi vaig afegir:

- Òsties, quina trempera que duc al damunt! Aquestes aturades em posen a mil!

Ella sempre pensava en provocar-me. Que si les obertures de la faldilla, que si els escots, que si els tirantets, que si marcant les tetes sense cap mena de recança,...

Així va ser com un bon dia, un cop em vaig assabentar que ella feia tot allò per provocar-me, vaig plantejar-me: contraataca Serafí! I així va ser com, sense adonar-me’n, vaig començar a provocar-la. Val a dir que el cos masculí, i el meu entre ells, té poques coses a veure amb el femení, però a ella la posava supercatxonda. Pocs mesos més tard ho vaig descobrir. Un bon dia em vaig plantejar: perquè no recuperar aquells texans amb què marcava un paquetet la mar de mono! Dit i fet. Un bon dia em vaig fotre els texans i marcant paquet com un hortera dels anys setanta ella em va dir:

- Què macarra ets, amor.

- Com que sóc un macarra? –Li vaig respondre.

- Fots una pinta de macarra que fa caure d'esquena.

De jove, sempre havia tingut una pinta un pèl macarrosa i alguna cosa d’aquella època encara la duia al damunt als meus quaranta i escaig.

- Quins collonets que tens! Són bufons i em posen a mil per hora! –Em va dir per correu electrònic mentre intentava concentrar-me en l’elaboració d’un document.

- Vols que fem un cigarret? –Li vaig comentar.

- D’acord. Som hi. –Em va dir.

La conversa que vam tenir ens va demostrar als dos que, efectivament, estàvem en vies d’enamorar-nos i de començar a follar com a conills. De cop i volta li vaig dir:

- Saps una cosa? Penso que aquests darrers mesos m’has estat provocant com una marranota. És veritat?

- Efectivament. No t’ho volia dir perquè em feia vergonya, però abans d’anar a dormir penso en quina roba em fotré l’endemà per provocar-te. –Em va respondre.

Jo ja ho sabia. I li vaig dir:

- Ho sabia. I perquè em passat tant de temps patint aquesta penitència? –Li vaig comentar mentre pensava i m’imaginava els polvos que durant aquests temps havíem deixat de fer.

- Ho sento. No n’estic segura dels meus sentiments. –Em va dir.

Als pantalons texans que tant li agradaven vaig afegir-hi unes camises i samarretes ben escotades i uns tirantets de colorins que, ho sabia, la posarien força catxonda.

- Òsties Serafí. No em puc concentrar en la feina. Quan em mires per preguntar-me qualsevol cosa relacionada amb la feina no puc deixar de fixar-me en els teus pebrots i en el teu pit. –Em va escriure en un correu electrònic.

Li vaig contestar de la següent manera:

- Portes dos mesos putejant-me amb els teus tirantets, rajassos faldilleros et al. Una mica de patiment per part teva no està malament, no creus?

- Òsties Serafí. –Em va dir de nou. –Com ets així de rancorós. Jo sóc una professional i no puc deixar de treballar. I tu, no pares de tocar-me el voraviu!

- Donde las dan las toman! –Li vaig respondre. –Has estat tocant-me els pebrots tot aquest temps i he decidit passar al contraatac. Que tu em provoques? Doncs jo et provoco el doble! Apa! I així va ser com va començar el joc de les provocacions. Cada dia jugàvem a veure qui duia el conjunt, peça, etc., més provocador.

La cosa encara no s’ha acabat. Seguim provocant-nos mútuament. Ella ha optat per ensenyar-me les tetes cada dia. No se’n pot estar.

- A que no endevines quin conjuntet porto avui? –Em deia en els llocs més inversemblants.

I si no l’encertava, apa, ja hi érem una altra vegada. S’aixecava la samarreta o el jerseiet i allà es trobaven les seves tetes, alegres i amb ganes de sarau. Tetes curioses i molt atractives. Els seus mugronets em posaven a mil per hora. Ella em deia que ja no eren les mateixes tetes que quan era jove i que li penjaven.

- A mi les tetes artificials no m’agraden. –Li vaig comentar. –Les teves tetes són molt amoroses i agradables. I els teus mugronets tant rodonets i tendres em posen molt (molt catxondo, volia dir).

Malgrat que les tenia un pèl caigudetes, aquelles tetes em posaven com una moto. La seva textura era tan suau i els seus mugronets tan a punt de ser besats que em feien trempar de quina manera. A més, els sostenidors li donaven unes formes curioses i molt sensuals. No sabria dir si les seves tetes m’agradaven més, amb o sense sostenidors. M’agradaven i les volia tocar a totes hores. Quines tetes que té la col·lega! Pensava al mig de les reunions de treball mentre li observava la pitrera mentre ella feia caure, de manera totalment premeditada, l’escot de la samarreta a l’alçada de l’espatlla i mostrava, alegrement i dissimuladament, els tirantets dels seus sostenidors roses. Aquestes tetes me les haig de menjar! Pensava a les reunions i fora de les reunions. Ella em provocava a tothora, a la feina, en mig de les reunions, al carrer, als bars, al cotxe,..., a tot arreu!

No feia gaire temps que ella havia descobert una botiga que li alegrava la pitrera. La Zina, que quan jo no endevinava quins sostenidors duia, sobretot si tenia les tetes desinflades, no es tallava ni un pèl i, sense parar atenció al lloc on estàvem, ops! ja estava ensenyant-me les tetes.

- No sabies quins eren, eh? –Em deia.

- Doncs no. Aquesta vegada m’has sorprès. –Li deia.

En aquells moments, en què em mostrava de manera totalment natural les tetes, jo trempava com un animal. El sufoco no se’m passava així com així. Havia de prendre’m alguna cosa i pensar en la feina o en coses similars perquè se’m passés l’escalfamenta.

- Zina. –Li vaig comentar. –Ets una exhibicionista de collons. A la mínima ja estàs ensenyant-me la pitrera, i no saps com m’excita!

- Si, ho sóc. –Em va dir. –Vols que anem a comprar unes calcetes a joc amb els sostenidors dels tirantets que tant t’agraden? –Em va comentar.

- Som hi. –Li vaig respondre. –Tinc tantes ganes de veure’t amb els teus conjuntets!

Mai l’havia vista conjuntada i la meva imaginació no parava de donar-li voltes a com seria aquell cos, tant bonic, amb un conjunt de llenceria fina i alegre decorant-li les tetes i el conjunt que formaven el seus txotxet i culet. Però això forma part d’una altra història....