Barceloneta

gelosia

- Amor meu, t’estimo tant! –Li vaig dir a la Diana al cotxe cap els vols de les 4 de la matinada.
- Es pot saber què collons fots? –Em va dir en un to entre mig irònic i mig emprenyat.

Després tornaré al fil d'aquesta conversa.

Aquella tarda havíem anat al Poblenou per fer un àpat ben romàntic en un restaurant que hi ha en una escollera que dóna al mar a banda i banda. Ella estava de baixa i tenia tot el temps del món per anar amunt i avall perdent el temps gaudint de la ciutat i dels seus atractius. Jo treballava i estava tots els dies pendent de l’hora de plegar per trobar-me amb ella per dinar i fer tot allò que ens vingués de gust fer. I aquell migdia ella em va proposar per telèfon:

- Conec un lloc al Poblenou que t’agradarà.
- I on és? –Li vaig preguntar.
- Te’n recordes d’un lloc on hi vam anar i estava ple de dinars d’empresa?
- Òsties, si que me’n recordo. Allà a prop del fòrum? –Li vaig preguntar.
- Efectivament. –Em va confirmar.

Dit i fet. Vaig pillar un taxi i en poc menys de mitja hora ja em trobava a la Rambla del Poblenou esperant a la Zina en un bar i fotent-me una cerveseta. Em va trucar per dir-me que arribaria una miqueta més tard perquè s’estava dutxant. Mentre em fotia l’ensaladilla russa i la canya ella va arribar al bar.

- Quines ganes de veure’t que tenia! –Li vaig dir mentre l’abraçava i morrejava amorosament.
- Jo també amor! –Em va respondre amb un somriure d’orella a orella.

No em vaig acabar l’ensaladilla. El meu cap, esperit i cos estaven pendents d’altres menesters. Les nostres llengües jugaven entremaliades al bar i jo no estava per ensaladilles, només per grapejar-li tot el cos de dalt a baix a la Diana.

- Diana, ets conscient del que ara mateix em ve de gust fer? –Li vaig preguntar.
- Si, ho sé. I a mi també em ve molt de gust, amor. Anem a dinar i després ens atxutxarem. –Em va respondre.

La mar estava agitada, el vent bufava de llevant i l’olor a mar omplia tot l’espai i tots els sentits. Tot plegat augurava una jornada inoblidable. El mar ens provocava autèntics atacs de passió i amor. Sense parar atenció del lloc on estàvem o de la gent que hi havia al nostre voltant, ens posàvem a estimar-nos sense vergonya fos on fos. Al mig del carrer, en un pàrquing, a la platja, en el bosc. Impossible donar un pas enrere pensant amb l’entorn. Apa, som hi! Alegria pel cos i per tots els sentits! Aquells aromes de mar ens tornaven bojos...

- Vols unes ostres? –Li vaig preguntar amb cara de vici mentre miràvem la carta.
- Serafí. Si ens fotem unes ostres, no responc. –Em va respondre.
- Però, et venen de gust?
- I tant! –Em va dir.
- I després em duràs a l’hort?
- Ja hi ets a l’hort. –Va sentenciar.

Mentre acabàvem de llegir la carta i decidir quines delícies ens fotríem em va venir al cap com s’havia posat la Diana de gelosa arran d’un petit episodi que havia passat a la feina i que tot seguit passo a descriure.

Una funcionària a qui carinyosament anomen¡avem “truja” va anar recuperant la seva alegria de manera directament proporcional a la millora del seu ditet (se l'havia malmès amb un minipimer mentre li donava la papilleta al seu fillet). Mai no ens havíem arribat a explicar el perquè de la metamorfosi de la truja. Tot ella era alegria, xerrameca i treball. Parlava pels descosits i no parava quieta ni mig minut. Donava instruccions a les administratives i a les auxiliars, xerrava de feina amb els tècnics mitjos i superiors, no parava de produir documents, cada dos per tres la petava amb el cap,...

La Diana s’havia apercebut del canvi de lock que mica en mica havia experimentat la “truja”. Donant-li moltes voltes al cap i posant-li molta mala llet va arribar a la conclusió que el canvi d’imatge, d’actitud i de comportament tenia una raó clara. La Diana estava convençuda que la “truja” m’estava tirant els trastos.

- Grrr! Serà mala puta! Has vist l’escotet que porta la molt guarra! –M’escrivia per correu electrònic.
- Doncs tampoc li queda tant malament! –Li responia per encendre la seva mala òstia i, de pas, enfotre-me’n una mica.
- I a sobre amb la faldilleta pel damunt dels genolls! No l’aguanto! –Insistia.
- Doncs els genolls que té no estan gens malament.
- No puc més. Això és massa humiliant per a mi! –Em va confessar.
- Vols que anem a fotre’ns un suquet de taronja i a ventilar-nos a veure si se’t passa la tonteria, amor? –Li vaig proposar.
- Ves-te’n amb aquesta mala puta! T’està seduint i no ho suporto.
- Ella no m’agrada, era broma. Més aviat em provoca nàusees i un cert fàstic! –Li vaig dir.
- No és veritat! Te la mires amb ulls de desig. Tira-te-la d’una puta vegada!

Ho vaig deixar aquí esperant que se li passés el sufoco gelosil. La truja no m’agradava gens. Ben mirat era l’antítesi de la luxúria, però vaig trobar que tindria certa guasilla jugar a la seducció amb ella i a sobre, emfotre-me’n una mica de la Diana. Li va sentar fatal. I la cosa li va durar unes quantes setmanes. Fins i tot em va amenaçar en no dirigir-me mai més la paraula si notava algun moviment en la pila de papers que hi havia a la meva taula i que m’impedien veure-li la careta de porca a la trujeta.

Com que jo arribava abans que la Diana a la feina la primera tasca que realitzava consistia en revisar que tots els papers fossin al seu lloc igual que els havia deixat el dia anterior. No se m’acudia bellugar cap paper abans que ella arribés. Quins morros que fotia! Jo sempre la rebia amb un somriure d’orella a orella però aquells dies, que per a mi van resultar una eternitat, ella ni em mirava quan arribava, ni em desitjava un senzill “bon dia”. Poc a poc la vaig anar convencent que les seves apreciacions eren errònies i que per molt que la truja s’esforcés mai arribaria a seduir-me.

- Jo només tinc ulls per a tu, Diana. –Li vaig comentar mentre ens fotíem un suc de taronja.
- Això li ho diràs a totes, inclosa la gran puta. –Em va respondre bruscament.
- Però Diana, sempre surto a esmorzar amb tu i a la feina pràcticament no li dirigeixo la paraula! Quins arguments objectius tens per afirmar el que estàs dient? –Li vaig preguntar de manera un tant vehement.
- Perdona, els nervis i la gelosia han pogut amb mi. Però ni te li acostis! Sóc capaç de cometre una bogeria!
- No et preocupis, com et deia jo només tinc ulls per tu, amor meu! –Li vaig confirmar.

La conversa va acabar amb una morrejada d’aquelles que fan època per la trempera i humitats txotxils que van deixar pel camí. Mentre anàvem ensopegant pel carrer, a causa de la manca de camp visual que et queda quan et morreges, se’ns va ocórrer una idea.

- Vols que anem al parc de l’espanya industrial? –Em va proposar la Diana.
- Òsties, bona idea. Però com justificarem el fet de no anar a la feina? –Li vaig preguntar.
- Tranquil. Li fotem una trucada als caps i els diem que estem fent una visita al territori.
- Fet. Som hi doncs. –Li vaig respondre.

I així va ser com a les onze del matí ens trobàvem tots dos estirats a la gespa del parc entre nens que jugaven a pilota. Va ser una estoneta màgica i plena d’amor. Al mig del parc, tots dos abraçats, morrejant-nos com a dos descosits i amb una excitació que requeria, paulatinament però amb urgència, posar-hi remei. Les nostres mans acaronaven tot allò que és possible acaronar en unes condicions com aquestes. La roba emprenya en determinades circumstàncies. I aquesta n’era una. Així que vam decidir arrodonir el campanasso i vam decidir anar a fotre’ns el bistec en un indret més discret.

- Agafem el cotxe i anem a buscar un pàrquing? –Li vaig proposar.
- No puc més! Vull fer l’amor amb tu ara mateix!
- Aguanta! –Li vaig dir. –En un pàrquing estarem més tranquils i gaudirem de més intimitat. –Li vaig suggerir.
- I a quin pàrquing vols anar?- Anem al de la Barceloneta. Té raconets molt amagats. –Li vaig respondre.

En un tres i no res ens trobàvem al pàrquing de la Barceloneta, al nostre racó preferit. Eren les dotze del migdia i allà ens trobàvem, despilotats a dintre del cotxe, amb els vidres entelats i magrejant-nos de dalt a baix amb una passió sense límits. Les agulletes d’aquella sessió d’amor intensa i contorsionista em van durar una setmana sencera, i encara les recordo. Les filigranes que vaig haver de fotre per esquivar el fre de mà i el canvi de marxes comportaven unes postures d’allò més inversemblants. Però ho vam aconseguir. Van caure uns orgasmets que van servir per fer gana abans d’anar a dinar. Què vam menjar després d’aquella sessió de gimnàstica sueca? Us preguntareu. Doncs una bona paella en un restaurant al davant del mar a la Barceloneta. El dinar i la sobretaula van transcórrer entre rialles i morrejades.

- Quin luxe tenir aquests racons a Barcelona i poder gaudir-los juntets, no trobes, amor?. –Em comentava la Zina.
- Doncs si, un luxe asiàtic, amor!
- Saps de què tinc ganes? –Em va preguntar.
- Vols que tornem al pàrquing? –Li vaig respondre. En aquells moments les agulletes de la sessió que feia una estona havíem mantingut encara no havien aparegut i em trobava en plena forma per prosseguir amb les tasques amoroses.
- Ara haig de tornar a casa. Però si vols ens podem trobar més tard i sopem plegats.
- D’acord. A quina hora ens veiem? –Li vaig preguntar.
- A les nou.

Jo estava cofoi per com havien anat les coses. La Diana se n’havia oblidat dels seus estúpids gelos, havíem passat una estona que ni els deus de l’Olimp, i a sobre prosseguiríem la jornada amb un soparet romàntic. Tot molt rodó. Vaig buscar un restaurant original i que ella no conegués. Se’ls coneixia tots, però el vaig trobar. A l’Eixample i en el vell mig de la zona gai. Un lloc per a progres reciclats a pijos i amb una carta incomprensible per a mentalitats de menú de batalla com n’és la meva.

El lloc estava bé i no es menjava gens malament. Però el cos ens demanava més guerra. Recordo que ens vam fotre l’àpat cagant llets i vam adreçar-nos a un garito ple de guiris pijos i repel·lents. Un lloc totalment impersonal i gens d’acord amb l’estètica i la identitat de Barcelona. Recordo que la conversa que vam tenir en el bar va girar al voltant de com d’estrany resultava un lloc com aquell en una ciutat com la nostra. No vam tenir temps per acabar-nos les copes que ja estàvem al cotxe disposats a trobar un lloc íntim on poder fotre un bon polvo. I el vam trobar. Era un lloc familiar on ja havien caigut altres vetllades romàntiques: L’escullera.

Aquella nit no hi havia ni deu. Així que podríem desmadrar-nos sense problemes. En un “plis plas” apa, ja hi tornàvem a ser. Tots dos en pilotes i espatarrats, donant-li als ronyons com a dos desesperats. Ens hi vam passar una bona estona, fins que els cossos van començar a notar la fatiga produïda per la postura, moviments i esforços amorosos. Així que després de tanta intensitat i emoció afegida ens vam fotre un bon cigarret.

- La propera vegada tinc ganes d’estar amb tu en un lloc més còmode. Segur que demà em visitaran unes agulletes que no em podré posar de peu ni fotre un pal a l’aigua. –Li vaig comentar.
- No et preocupis. Ha estat fantàstic! Cada dia és millor. M’encanta fer l’amor amb tu, Serafí. –Em va respondre.

Jo tenia la sensació que estava parlant amb una paret. Estava fet pols i no se li acudeix una altra cosa que dir-me “Ha estat fantàstic. Cada dia és millor” M’estarà vacil·lant? Vaig pensar. Vaig constatar que les nostres sessions amoroso-contorsionístic-masoquils al cotxe li agradaven a la Diana.

- Potser que tornem cap a casa. –Li vaig proposar.
- D’acord. Som hi!

La Diana em va dur a casa amb el cotxe i abans de sortir-ne ens vam acomiadar fins l’endemà amb una bona morrejada de bona nit. Afortunadament se li havia passat el mal rotllo tot i que el meu cos, de tant sotrac amorós, se’n ressentiria al dia següent.


Tornant al dinar del principi vam decidir que acompanyaríem les ostres amb una bona fideuà i un bon vi blanc. Les ostres ens van produir més o menys els mateixos efectes que uns mesos abans ens havien produït aquests mateixos fruits del mar al barri del Serrallo a Tarragona. Però hi havia una petita diferència. Mentre que les ostres que van caure al Serrallo ho van fer en ple estiu, ara ens trobàvem a l’entrada de l’hivern i les facilitats tèxtils que trobes a l’època estival desapareixen quan arriben els primers freds. Recordo que al Serrallo anàvem vestits amb faldilletes, pantaló curtet i samarretes. Aquesta indumentària facilitava molt la tasca dels peus sota de la taula. Ara, en canvi, les botes, els pantalons texans i els leotardos van impedir les nostres incursions ostrils en els nostres respectius sexes. Així que el dinar va transcórrer amb un sufoco considerable i esperant un millor moment per atacar. Quan vam acabar el dinar ens vam adreçar al cotxe i sense cap mena de preàmbul ni creuar cap paraula el vam ubicar en un lloc una mica més discret.

Estàvem a l’aire lliure en un descampat del Poble Nou que s’utilitzava com a pàrquing. Ja us podeu imaginar el que va succeir. Efectivament, en un tres i no res ens trobàvem cardant com a dos descosits dintre del cotxe i amb una postura la qual cada vegada s’anava fent més familiar i perquè no dir-ho, fins i tot còmoda. Per cert, un fet va afegir més excitació al moment: la Diana duia unes mitges de color vermell de les que s’agafen a la les cames amb lligacama. En veure-ho em vaig posar com un autèntic toro de lídia!

- Ostres Diana. No en perdones ni una! I jo que em pensava que duies leotardos! –Li vaig comentar fent una referència indirecta a les mitges i de com m’havien escalfat.
- Ja veus. Ho faig per evitar possibles fracassos amorosos.
- Possibles fracassos amorosos? –Vaig preguntar-li incrèdulament.
- No se sap mai. Tot pot passar. –Em va contestar.
- Va home va. Però si anem més cremats que la pipa d’un indi! Vols dir que cal afegir-hi més llenya al foc? Creus que el foc no està prou calent?
- T’estimo amor! –Va emfasitzar donant per acabada la conversa al voltant de les mitges.

Ens hi vam passar una bona estona, fins que el plaer i els cossos van decidir per nosaltres que l’esforç havia estat suficient. La resta de la tarda la vam ocupar passejant a la vora del mar i parlant de temes totalment intranscendents però, alhora, divertits. Amb la tonteria se’ns van fer les 9 del vespre i una sensació de buidor a l'estómac va començar a envair-nos. Vam sopar en un restaurant de la Barceloneta una sopa de peix i uns turbots al forn acabats de pescar. El sopar, amb l’escalfor corporal que provoca la sopa, va tornar a despertar en nosaltres les ganes de cardar de nou. Ja hi tornàvem a ser fotent-li una altra vegada al melindro. Aquest cop el polvo va caure a l’escollera. Feia una nit sense lluna i no s’hi veia absolutament res de res. I va ser així, enmig de la foscor, quan la Diana em va fer el comentari mig irònic, mig colèric: “es pot saber què collons fots!”. Em vaig quedar una mica atordit, sense saber com reaccionar. Les paraules de la Diana expressaven sorpresa i ràbia al mateix temps. M’acabava d’abraçar al capçal del seu seient i els fantasmes de la gelosia van tornar per un moment pel seu cap.

- No només haig d’aguantar les humiliacions de la puta truja sinó que també me les hauré de veure amb el puto capçal. –Va afirmar de manera contundent.
- Amor, és negre nit i no es veu gens ni mica! I com que has mogut cap endavant el respatller del seient, el meu moviment ha estat errat. Però si no haguessis mogut el seient hagués encertat! –Vaig justificar-me.
- És impossible que confonguis una dona amb una cosa inanimada! I el que és encara més greu: Que la dona/capçal sigui jo!

Aquest comentari em va servir per treure-li importància a l’afer i li vaig dir somrient:

- Tens raó, capçaleta del meu cor!

Una rialla va sortir dels seus llavis i en un moment tots dos estàvem amb els estómacs dolorits de tant riure mentre anàvem donant-li voltes al tema del capçal/dona/gelosia. Quan ens vam acomiadar per adreçar-nos als nostres respectius domicilis un somriure d’orella a orella va farcir tot el meu rostre mentre anava caminant cap a casa. Val a dir que el seu somriure tornant a casa seva també va emplenar de felicitat aquella bonica cara abans d’anar a dormir. Quina jornada!