Torracollons. Per barrufet. A qui li agradi, bé. I si nó, també! Què collons!

El bressol dels funcionaris: Roma

2008-09-27T14:02:00.000-07:00

Barceloneta

2008-06-07T15:37:00.000-07:00

gelosia

- Amor meu, t’estimo tant! –Li vaig dir a la Diana al cotxe cap els vols de les 4 de la matinada.
- Es pot saber què collons fots? –Em va dir en un to entre mig irònic i mig emprenyat.

Després tornaré al fil d'aquesta conversa.

Aquella tarda havíem anat al Poblenou per fer un àpat ben romàntic en un restaurant que hi ha en una escollera que dóna al mar a banda i banda. Ella estava de baixa i tenia tot el temps del món per anar amunt i avall perdent el temps gaudint de la ciutat i dels seus atractius. Jo treballava i estava tots els dies pendent de l’hora de plegar per trobar-me amb ella per dinar i fer tot allò que ens vingués de gust fer. I aquell migdia ella em va proposar per telèfon:

- Conec un lloc al Poblenou que t’agradarà.
- I on és? –Li vaig preguntar.
- Te’n recordes d’un lloc on hi vam anar i estava ple de dinars d’empresa?
- Òsties, si que me’n recordo. Allà a prop del fòrum? –Li vaig preguntar.
- Efectivament. –Em va confirmar.

Dit i fet. Vaig pillar un taxi i en poc menys de mitja hora ja em trobava a la Rambla del Poblenou esperant a la Zina en un bar i fotent-me una cerveseta. Em va trucar per dir-me que arribaria una miqueta més tard perquè s’estava dutxant. Mentre em fotia l’ensaladilla russa i la canya ella va arribar al bar.

- Quines ganes de veure’t que tenia! –Li vaig dir mentre l’abraçava i morrejava amorosament.
- Jo també amor! –Em va respondre amb un somriure d’orella a orella.

No em vaig acabar l’ensaladilla. El meu cap, esperit i cos estaven pendents d’altres menesters. Les nostres llengües jugaven entremaliades al bar i jo no estava per ensaladilles, només per grapejar-li tot el cos de dalt a baix a la Diana.

- Diana, ets conscient del que ara mateix em ve de gust fer? –Li vaig preguntar.
- Si, ho sé. I a mi també em ve molt de gust, amor. Anem a dinar i després ens atxutxarem. –Em va respondre.

La mar estava agitada, el vent bufava de llevant i l’olor a mar omplia tot l’espai i tots els sentits. Tot plegat augurava una jornada inoblidable. El mar ens provocava autèntics atacs de passió i amor. Sense parar atenció del lloc on estàvem o de la gent que hi havia al nostre voltant, ens posàvem a estimar-nos sense vergonya fos on fos. Al mig del carrer, en un pàrquing, a la platja, en el bosc. Impossible donar un pas enrere pensant amb l’entorn. Apa, som hi! Alegria pel cos i per tots els sentits! Aquells aromes de mar ens tornaven bojos...

- Vols unes ostres? –Li vaig preguntar amb cara de vici mentre miràvem la carta.
- Serafí. Si ens fotem unes ostres, no responc. –Em va respondre.
- Però, et venen de gust?
- I tant! –Em va dir.
- I després em duràs a l’hort?
- Ja hi ets a l’hort. –Va sentenciar.

Mentre acabàvem de llegir la carta i decidir quines delícies ens fotríem em va venir al cap com s’havia posat la Diana de gelosa arran d’un petit episodi que havia passat a la feina i que tot seguit passo a descriure.

Una funcionària a qui carinyosament anomen¡avem “truja” va anar recuperant la seva alegria de manera directament proporcional a la millora del seu ditet (se l'havia malmès amb un minipimer mentre li donava la papilleta al seu fillet). Mai no ens havíem arribat a explicar el perquè de la metamorfosi de la truja. Tot ella era alegria, xerrameca i treball. Parlava pels descosits i no parava quieta ni mig minut. Donava instruccions a les administratives i a les auxiliars, xerrava de feina amb els tècnics mitjos i superiors, no parava de produir documents, cada dos per tres la petava amb el cap,...

La Diana s’havia apercebut del canvi de lock que mica en mica havia experimentat la “truja”. Donant-li moltes voltes al cap i posant-li molta mala llet va arribar a la conclusió que el canvi d’imatge, d’actitud i de comportament tenia una raó clara. La Diana estava convençuda que la “truja” m’estava tirant els trastos.

- Grrr! Serà mala puta! Has vist l’escotet que porta la molt guarra! –M’escrivia per correu electrònic.
- Doncs tampoc li queda tant malament! –Li responia per encendre la seva mala òstia i, de pas, enfotre-me’n una mica.
- I a sobre amb la faldilleta pel damunt dels genolls! No l’aguanto! –Insistia.
- Doncs els genolls que té no estan gens malament.
- No puc més. Això és massa humiliant per a mi! –Em va confessar.
- Vols que anem a fotre’ns un suquet de taronja i a ventilar-nos a veure si se’t passa la tonteria, amor? –Li vaig proposar.
- Ves-te’n amb aquesta mala puta! T’està seduint i no ho suporto.
- Ella no m’agrada, era broma. Més aviat em provoca nàusees i un cert fàstic! –Li vaig dir.
- No és veritat! Te la mires amb ulls de desig. Tira-te-la d’una puta vegada!

Ho vaig deixar aquí esperant que se li passés el sufoco gelosil. La truja no m’agradava gens. Ben mirat era l’antítesi de la luxúria, però vaig trobar que tindria certa guasilla jugar a la seducció amb ella i a sobre, emfotre-me’n una mica de la Diana. Li va sentar fatal. I la cosa li va durar unes quantes setmanes. Fins i tot em va amenaçar en no dirigir-me mai més la paraula si notava algun moviment en la pila de papers que hi havia a la meva taula i que m’impedien veure-li la careta de porca a la trujeta.

Com que jo arribava abans que la Diana a la feina la primera tasca que realitzava consistia en revisar que tots els papers fossin al seu lloc igual que els havia deixat el dia anterior. No se m’acudia bellugar cap paper abans que ella arribés. Quins morros que fotia! Jo sempre la rebia amb un somriure d’orella a orella però aquells dies, que per a mi van resultar una eternitat, ella ni em mirava quan arribava, ni em desitjava un senzill “bon dia”. Poc a poc la vaig anar convencent que les seves apreciacions eren errònies i que per molt que la truja s’esforcés mai arribaria a seduir-me.

- Jo només tinc ulls per a tu, Diana. –Li vaig comentar mentre ens fotíem un suc de taronja.
- Això li ho diràs a totes, inclosa la gran puta. –Em va respondre bruscament.
- Però Diana, sempre surto a esmorzar amb tu i a la feina pràcticament no li dirigeixo la paraula! Quins arguments objectius tens per afirmar el que estàs dient? –Li vaig preguntar de manera un tant vehement.
- Perdona, els nervis i la gelosia han pogut amb mi. Però ni te li acostis! Sóc capaç de cometre una bogeria!
- No et preocupis, com et deia jo només tinc ulls per tu, amor meu! –Li vaig confirmar.

La conversa va acabar amb una morrejada d’aquelles que fan època per la trempera i humitats txotxils que van deixar pel camí. Mentre anàvem ensopegant pel carrer, a causa de la manca de camp visual que et queda quan et morreges, se’ns va ocórrer una idea.

- Vols que anem al parc de l’espanya industrial? –Em va proposar la Diana.
- Òsties, bona idea. Però com justificarem el fet de no anar a la feina? –Li vaig preguntar.
- Tranquil. Li fotem una trucada als caps i els diem que estem fent una visita al territori.
- Fet. Som hi doncs. –Li vaig respondre.

I així va ser com a les onze del matí ens trobàvem tots dos estirats a la gespa del parc entre nens que jugaven a pilota. Va ser una estoneta màgica i plena d’amor. Al mig del parc, tots dos abraçats, morrejant-nos com a dos descosits i amb una excitació que requeria, paulatinament però amb urgència, posar-hi remei. Les nostres mans acaronaven tot allò que és possible acaronar en unes condicions com aquestes. La roba emprenya en determinades circumstàncies. I aquesta n’era una. Així que vam decidir arrodonir el campanasso i vam decidir anar a fotre’ns el bistec en un indret més discret.

- Agafem el cotxe i anem a buscar un pàrquing? –Li vaig proposar.
- No puc més! Vull fer l’amor amb tu ara mateix!
- Aguanta! –Li vaig dir. –En un pàrquing estarem més tranquils i gaudirem de més intimitat. –Li vaig suggerir.
- I a quin pàrquing vols anar?- Anem al de la Barceloneta. Té raconets molt amagats. –Li vaig respondre.

En un tres i no res ens trobàvem al pàrquing de la Barceloneta, al nostre racó preferit. Eren les dotze del migdia i allà ens trobàvem, despilotats a dintre del cotxe, amb els vidres entelats i magrejant-nos de dalt a baix amb una passió sense límits. Les agulletes d’aquella sessió d’amor intensa i contorsionista em van durar una setmana sencera, i encara les recordo. Les filigranes que vaig haver de fotre per esquivar el fre de mà i el canvi de marxes comportaven unes postures d’allò més inversemblants. Però ho vam aconseguir. Van caure uns orgasmets que van servir per fer gana abans d’anar a dinar. Què vam menjar després d’aquella sessió de gimnàstica sueca? Us preguntareu. Doncs una bona paella en un restaurant al davant del mar a la Barceloneta. El dinar i la sobretaula van transcórrer entre rialles i morrejades.

- Quin luxe tenir aquests racons a Barcelona i poder gaudir-los juntets, no trobes, amor?. –Em comentava la Zina.
- Doncs si, un luxe asiàtic, amor!
- Saps de què tinc ganes? –Em va preguntar.
- Vols que tornem al pàrquing? –Li vaig respondre. En aquells moments les agulletes de la sessió que feia una estona havíem mantingut encara no havien aparegut i em trobava en plena forma per prosseguir amb les tasques amoroses.
- Ara haig de tornar a casa. Però si vols ens podem trobar més tard i sopem plegats.
- D’acord. A quina hora ens veiem? –Li vaig preguntar.
- A les nou.

Jo estava cofoi per com havien anat les coses. La Diana se n’havia oblidat dels seus estúpids gelos, havíem passat una estona que ni els deus de l’Olimp, i a sobre prosseguiríem la jornada amb un soparet romàntic. Tot molt rodó. Vaig buscar un restaurant original i que ella no conegués. Se’ls coneixia tots, però el vaig trobar. A l’Eixample i en el vell mig de la zona gai. Un lloc per a progres reciclats a pijos i amb una carta incomprensible per a mentalitats de menú de batalla com n’és la meva.

El lloc estava bé i no es menjava gens malament. Però el cos ens demanava més guerra. Recordo que ens vam fotre l’àpat cagant llets i vam adreçar-nos a un garito ple de guiris pijos i repel·lents. Un lloc totalment impersonal i gens d’acord amb l’estètica i la identitat de Barcelona. Recordo que la conversa que vam tenir en el bar va girar al voltant de com d’estrany resultava un lloc com aquell en una ciutat com la nostra. No vam tenir temps per acabar-nos les copes que ja estàvem al cotxe disposats a trobar un lloc íntim on poder fotre un bon polvo. I el vam trobar. Era un lloc familiar on ja havien caigut altres vetllades romàntiques: L’escullera.

Aquella nit no hi havia ni deu. Així que podríem desmadrar-nos sense problemes. En un “plis plas” apa, ja hi tornàvem a ser. Tots dos en pilotes i espatarrats, donant-li als ronyons com a dos desesperats. Ens hi vam passar una bona estona, fins que els cossos van començar a notar la fatiga produïda per la postura, moviments i esforços amorosos. Així que després de tanta intensitat i emoció afegida ens vam fotre un bon cigarret.

- La propera vegada tinc ganes d’estar amb tu en un lloc més còmode. Segur que demà em visitaran unes agulletes que no em podré posar de peu ni fotre un pal a l’aigua. –Li vaig comentar.
- No et preocupis. Ha estat fantàstic! Cada dia és millor. M’encanta fer l’amor amb tu, Serafí. –Em va respondre.

Jo tenia la sensació que estava parlant amb una paret. Estava fet pols i no se li acudeix una altra cosa que dir-me “Ha estat fantàstic. Cada dia és millor” M’estarà vacil·lant? Vaig pensar. Vaig constatar que les nostres sessions amoroso-contorsionístic-masoquils al cotxe li agradaven a la Diana.

- Potser que tornem cap a casa. –Li vaig proposar.
- D’acord. Som hi!

La Diana em va dur a casa amb el cotxe i abans de sortir-ne ens vam acomiadar fins l’endemà amb una bona morrejada de bona nit. Afortunadament se li havia passat el mal rotllo tot i que el meu cos, de tant sotrac amorós, se’n ressentiria al dia següent.

Tornant al dinar del principi vam decidir que acompanyaríem les ostres amb una bona fideuà i un bon vi blanc. Les ostres ens van produir més o menys els mateixos efectes que uns mesos abans ens havien produït aquests mateixos fruits del mar al barri del Serrallo a Tarragona. Però hi havia una petita diferència. Mentre que les ostres que van caure al Serrallo ho van fer en ple estiu, ara ens trobàvem a l’entrada de l’hivern i les facilitats tèxtils que trobes a l’època estival desapareixen quan arriben els primers freds. Recordo que al Serrallo anàvem vestits amb faldilletes, pantaló curtet i samarretes. Aquesta indumentària facilitava molt la tasca dels peus sota de la taula. Ara, en canvi, les botes, els pantalons texans i els leotardos van impedir les nostres incursions ostrils en els nostres respectius sexes. Així que el dinar va transcórrer amb un sufoco considerable i esperant un millor moment per atacar. Quan vam acabar el dinar ens vam adreçar al cotxe i sense cap mena de preàmbul ni creuar cap paraula el vam ubicar en un lloc una mica més discret.

Estàvem a l’aire lliure en un descampat del Poble Nou que s’utilitzava com a pàrquing. Ja us podeu imaginar el que va succeir. Efectivament, en un tres i no res ens trobàvem cardant com a dos descosits dintre del cotxe i amb una postura la qual cada vegada s’anava fent més familiar i perquè no dir-ho, fins i tot còmoda. Per cert, un fet va afegir més excitació al moment: la Diana duia unes mitges de color vermell de les que s’agafen a la les cames amb lligacama. En veure-ho em vaig posar com un autèntic toro de lídia!

- Ostres Diana. No en perdones ni una! I jo que em pensava que duies leotardos! –Li vaig comentar fent una referència indirecta a les mitges i de com m’havien escalfat.
- Ja veus. Ho faig per evitar possibles fracassos amorosos.
- Possibles fracassos amorosos? –Vaig preguntar-li incrèdulament.
- No se sap mai. Tot pot passar. –Em va contestar.
- Va home va. Però si anem més cremats que la pipa d’un indi! Vols dir que cal afegir-hi més llenya al foc? Creus que el foc no està prou calent?
- T’estimo amor! –Va emfasitzar donant per acabada la conversa al voltant de les mitges.

Ens hi vam passar una bona estona, fins que el plaer i els cossos van decidir per nosaltres que l’esforç havia estat suficient. La resta de la tarda la vam ocupar passejant a la vora del mar i parlant de temes totalment intranscendents però, alhora, divertits. Amb la tonteria se’ns van fer les 9 del vespre i una sensació de buidor a l'estómac va començar a envair-nos. Vam sopar en un restaurant de la Barceloneta una sopa de peix i uns turbots al forn acabats de pescar. El sopar, amb l’escalfor corporal que provoca la sopa, va tornar a despertar en nosaltres les ganes de cardar de nou. Ja hi tornàvem a ser fotent-li una altra vegada al melindro. Aquest cop el polvo va caure a l’escollera. Feia una nit sense lluna i no s’hi veia absolutament res de res. I va ser així, enmig de la foscor, quan la Diana em va fer el comentari mig irònic, mig colèric: “es pot saber què collons fots!”. Em vaig quedar una mica atordit, sense saber com reaccionar. Les paraules de la Diana expressaven sorpresa i ràbia al mateix temps. M’acabava d’abraçar al capçal del seu seient i els fantasmes de la gelosia van tornar per un moment pel seu cap.

- No només haig d’aguantar les humiliacions de la puta truja sinó que també me les hauré de veure amb el puto capçal. –Va afirmar de manera contundent.
- Amor, és negre nit i no es veu gens ni mica! I com que has mogut cap endavant el respatller del seient, el meu moviment ha estat errat. Però si no haguessis mogut el seient hagués encertat! –Vaig justificar-me.
- És impossible que confonguis una dona amb una cosa inanimada! I el que és encara més greu: Que la dona/capçal sigui jo!

Aquest comentari em va servir per treure-li importància a l’afer i li vaig dir somrient:

- Tens raó, capçaleta del meu cor!

Una rialla va sortir dels seus llavis i en un moment tots dos estàvem amb els estómacs dolorits de tant riure mentre anàvem donant-li voltes al tema del capçal/dona/gelosia. Quan ens vam acomiadar per adreçar-nos als nostres respectius domicilis un somriure d’orella a orella va farcir tot el meu rostre mentre anava caminant cap a casa. Val a dir que el seu somriure tornant a casa seva també va emplenar de felicitat aquella bonica cara abans d’anar a dormir. Quina jornada!

Mossens modernillus.

2008-05-26T11:21:00.000-07:00

Els bascos se les empesquen totes per pillar feligresos. Qui els va parir...

Musiqueta guais!

2008-05-18T17:55:00.000-07:00

JJ Cale. Únic!

2008-05-18T16:52:00.000-07:00

les provocacions

Per començar ubicaré la història en el temps i a l’espai. Jo em trobava més sol que la una en terres estranyes del sud del regne de les espanyes. No acabava de trobar el meu lloc en una entitat on jo feia de consultor extern i tothom em considerava un animal exòtic. “Un catalán aqui!. No se acostumbran a ver muchos por estas tierras. Normalmente somos nosotros los que nos desplazamos hacia tu tierra.”. Em comentaven.

El cas és que al cap d’uns mesos de solitud total vaig conèixer a una xicota consultora que treballava molt a prop del puto poble on jo mal vivia. De cop i volta la van destinar a l’entitat on jo treballava i vam coincidir al mateix despatx. Ràpidament vam connectar i vam començar a descobrir els secrets d’aquell territori inhòspit i incomprensible. Tenia cotxe i amb ell ens podíem desplaçar sense problemes per escapolir-nos quan podíem, ven a la vora del mar, a fotre’ns uns bons llagostins amb manzanilla, salmorejo, acedía, pijota, ostiones, melva, papas alinyàs, gambes i d’altres delícies marítimes amb Donyana en front dels nostres ulls i cossos i la platja a 10 metres. Corrien els anys 90.

- Te’n recordes d’aquella cançó dels Estopa que deia “¿Por la raja de tu falda yo tuve un piñazo con mi seat panda?”. –Li vaig dir en un e-mail a la Zina. –Doncs amb la raja que portes avui aniria pel carrer Aragó amb bicicleta i en contra direcció sense adonar-me’n!

La Zina sempre duia faldilles que en un lloc o un altre tenien una obertura: o pel mig, entre les dues cames, o a la dreta, o a l’esquerra, o al darrere. Sempre que s’asseia procurava deixar ben visible una cuixa o les dues. Com us podeu imaginar, en aquestes circumstàncies resulta extremadament complicat concentrar-se en la feina.

El joc de les provocacions el va iniciar ella des de feia bastant de temps i abans de què ens enrotlléssim. Jo no ho sabia que ella m’estava provocant. Però ella si. I tant que ho sabia. Poc temps més tard me n’adonaria...

A la feina, on fèiem la tasca consultora, es feien moltes reunions, inútils segons el meu ignorant parer, on es parlava de coses intranscendents i no s’arribava a cap mena de conclusió malgrat els nostres bons oficis i consells. En una d’aquestes reunions vaig descobrir un secret força seductor. Ella sempre duia, a banda de les faldilles amb obertures, samarretes o jerseis molt arrapats al cos i amb escots força generosos. No sé com s’ho feia però sempre se les arreglava per mostrar-me els tirantets dels sostenidors. La força de la gravetat té aquestes coses, pensava jo. Eren uns tirantets curiosos que estimulaven la meva imaginació: cilíndrics i amb tonalitats roses. Com seran per dintre? Anirà a conjunt amb les calcetes? Durà calces normals o anirà amb tanga? Mentre em feia totes aquestes preguntes i més, ella, en un moment de despiste, aprofitava per apujar-se la samarreta i amagar-se el tirantet. A força de veure-li els tirantets la meva concentració a les reunions de torn va esdevenir nul·la. Un temps més tard ella em va explicar que ho feia expressament per provocar-me.

- A què no t’has adonat? –Em va preguntar la Zina mentre ens encaminàvem a la feina després de fer l’esmorzar.

- No. De què me n’haig d’adonar? –Li vaig preguntar.

- Doncs de com se’m desmadren les tetes. –Em va respondre.

- Que les tetes se’t desmadren? –Li vaig dir. –No sabia que tinguessin vida pròpia!

A la Zina li agradaven molt els sostenidors de colorins i les seves formes i de com, en funció del sostenidors que duia, les tetes adoptaven unes formes o unes altres. La forma de les seves tetes també canviava gràcies a una curiosa transformació hormonal que s’esdevenia més o menys cada mes cap a la meitat del seu cicle menstrual.

- Aquesta setmana necessitaria uns sostenidors una talla més gran que l’habitual. –Em va dir. –Em creixen les tetes una talla i amb els moviments que faig al caminar, se’m descol·loquen i s’aboquen els mugronets pel damunt dels balconets. M’agradaria que ho veiessis.

- Aquí? –Li vaig dir amb un to de sorpresa.

- I perquè no? En aquest bar ningú ens fot ni puto cas. –Va argumentar.

- D’acord. –Li vaig dir.

Es va aixecar la samarreta i efectivament, allà es trobava el mugronet abocant-se pel damunt del balconet com dient-me: m’agradaria que em donessis un petonet. Em vaig reprimir. Era massa d’hora com per començar a sufocar-me, tot i que la primera trempera del dia em suggeria altres comportaments. La veritat és que quan li creixien les tetes es marcaven molt més per sota de les samarretes que duia. Això em va servir per endevinar ràpidament els sostenidors que duia a cada moment. Després de la mostra d’exhibicionisme matutí li vaig preguntar:

- Et puc fer una pregunta íntima?

- I tant! –Em va contestar.

- Com es que sempre dus els mateixos sostenidors?

- No són sempre els mateixos. –Em va respondre. –En tinc uns quants jocs.

- Ah, collons! –Li vaig respondre.

- Per cert. Ahir vaig fotre dues calces del conjunt a la rentadora i van sortir totes estripades. Només me’n queden unes a joc amb els sostenidors.

- I no se’n poden anar a comprar més? –Li vaig preguntar.

- Doncs si. Si vols aquesta tarda ens passem per la llenceria i n’encarreguen mitja dotzena. –Em va respondre.

- D’acord. –Li vaig dir.

La provocació no s’acabava aquí. Quan ens muntàvem al cotxe sempre s’ho feia venir bé per col·locar l’obertura de la faldilla just al mig geomètric de les dues cames. Els pedals del cotxe, tres si no n’estic equivocat, provocaven que les seves cames sempre quedessin obertes. I la meva magra vista sempre trobava el seu objectiu.

- Amor, em pots encendre un cigarret?

- I tant! –Li vaig respondre mentre buscava en el seu bolso impossible els putos cigarrets. De cop i volta vam escoltar un clàxon que sonava pel darrere. Estàvem morrejant-nos i grapejant-nos a base de bé en un semàfor en vermell. Com triguen els semàfors a posar-se verds en aquest territori! Vam pensar tots dos a l’hora. Es tractava d’un motorista que, mig en broma, mig seriosament, se’ns va posar al costat del cotxe i ens va dir:

- Perdoneu, és que no m’he pogut reprimir i us he tocat el clàxon.

La Zina va baixar la finestreta del cotxe i li va dir:

- Els semàfors d’aquesta ciutat triguen molt a posar-se verds!

I jo hi vaig afegir:

- Òsties, quina trempera que duc al damunt! Aquestes aturades em posen a mil!

Ella sempre pensava en provocar-me. Que si les obertures de la faldilla, que si els escots, que si els tirantets, que si marcant les tetes sense cap mena de recança,...

Així va ser com un bon dia, un cop em vaig assabentar que ella feia tot allò per provocar-me, vaig plantejar-me: contraataca Serafí! I així va ser com, sense adonar-me’n, vaig començar a provocar-la. Val a dir que el cos masculí, i el meu entre ells, té poques coses a veure amb el femení, però a ella la posava supercatxonda. Pocs mesos més tard ho vaig descobrir. Un bon dia em vaig plantejar: perquè no recuperar aquells texans amb què marcava un paquetet la mar de mono! Dit i fet. Un bon dia em vaig fotre els texans i marcant paquet com un hortera dels anys setanta ella em va dir:

- Què macarra ets, amor.

- Com que sóc un macarra? –Li vaig respondre.

- Fots una pinta de macarra que fa caure d'esquena.

De jove, sempre havia tingut una pinta un pèl macarrosa i alguna cosa d’aquella època encara la duia al damunt als meus quaranta i escaig.

- Quins collonets que tens! Són bufons i em posen a mil per hora! –Em va dir per correu electrònic mentre intentava concentrar-me en l’elaboració d’un document.

- Vols que fem un cigarret? –Li vaig comentar.

- D’acord. Som hi. –Em va dir.

La conversa que vam tenir ens va demostrar als dos que, efectivament, estàvem en vies d’enamorar-nos i de començar a follar com a conills. De cop i volta li vaig dir:

- Saps una cosa? Penso que aquests darrers mesos m’has estat provocant com una marranota. És veritat?

- Efectivament. No t’ho volia dir perquè em feia vergonya, però abans d’anar a dormir penso en quina roba em fotré l’endemà per provocar-te. –Em va respondre.

Jo ja ho sabia. I li vaig dir:

- Ho sabia. I perquè em passat tant de temps patint aquesta penitència? –Li vaig comentar mentre pensava i m’imaginava els polvos que durant aquests temps havíem deixat de fer.

- Ho sento. No n’estic segura dels meus sentiments. –Em va dir.

Als pantalons texans que tant li agradaven vaig afegir-hi unes camises i samarretes ben escotades i uns tirantets de colorins que, ho sabia, la posarien força catxonda.

- Òsties Serafí. No em puc concentrar en la feina. Quan em mires per preguntar-me qualsevol cosa relacionada amb la feina no puc deixar de fixar-me en els teus pebrots i en el teu pit. –Em va escriure en un correu electrònic.

Li vaig contestar de la següent manera:

- Portes dos mesos putejant-me amb els teus tirantets, rajassos faldilleros et al. Una mica de patiment per part teva no està malament, no creus?

- Òsties Serafí. –Em va dir de nou. –Com ets així de rancorós. Jo sóc una professional i no puc deixar de treballar. I tu, no pares de tocar-me el voraviu!

- Donde las dan las toman! –Li vaig respondre. –Has estat tocant-me els pebrots tot aquest temps i he decidit passar al contraatac. Que tu em provoques? Doncs jo et provoco el doble! Apa! I així va ser com va començar el joc de les provocacions. Cada dia jugàvem a veure qui duia el conjunt, peça, etc., més provocador.

La cosa encara no s’ha acabat. Seguim provocant-nos mútuament. Ella ha optat per ensenyar-me les tetes cada dia. No se’n pot estar.

- A que no endevines quin conjuntet porto avui? –Em deia en els llocs més inversemblants.

I si no l’encertava, apa, ja hi érem una altra vegada. S’aixecava la samarreta o el jerseiet i allà es trobaven les seves tetes, alegres i amb ganes de sarau. Tetes curioses i molt atractives. Els seus mugronets em posaven a mil per hora. Ella em deia que ja no eren les mateixes tetes que quan era jove i que li penjaven.

- A mi les tetes artificials no m’agraden. –Li vaig comentar. –Les teves tetes són molt amoroses i agradables. I els teus mugronets tant rodonets i tendres em posen molt (molt catxondo, volia dir).

Malgrat que les tenia un pèl caigudetes, aquelles tetes em posaven com una moto. La seva textura era tan suau i els seus mugronets tan a punt de ser besats que em feien trempar de quina manera. A més, els sostenidors li donaven unes formes curioses i molt sensuals. No sabria dir si les seves tetes m’agradaven més, amb o sense sostenidors. M’agradaven i les volia tocar a totes hores. Quines tetes que té la col·lega! Pensava al mig de les reunions de treball mentre li observava la pitrera mentre ella feia caure, de manera totalment premeditada, l’escot de la samarreta a l’alçada de l’espatlla i mostrava, alegrement i dissimuladament, els tirantets dels seus sostenidors roses. Aquestes tetes me les haig de menjar! Pensava a les reunions i fora de les reunions. Ella em provocava a tothora, a la feina, en mig de les reunions, al carrer, als bars, al cotxe,..., a tot arreu!

No feia gaire temps que ella havia descobert una botiga que li alegrava la pitrera. La Zina, que quan jo no endevinava quins sostenidors duia, sobretot si tenia les tetes desinflades, no es tallava ni un pèl i, sense parar atenció al lloc on estàvem, ops! ja estava ensenyant-me les tetes.

- No sabies quins eren, eh? –Em deia.

- Doncs no. Aquesta vegada m’has sorprès. –Li deia.

En aquells moments, en què em mostrava de manera totalment natural les tetes, jo trempava com un animal. El sufoco no se’m passava així com així. Havia de prendre’m alguna cosa i pensar en la feina o en coses similars perquè se’m passés l’escalfamenta.

- Zina. –Li vaig comentar. –Ets una exhibicionista de collons. A la mínima ja estàs ensenyant-me la pitrera, i no saps com m’excita!

- Si, ho sóc. –Em va dir. –Vols que anem a comprar unes calcetes a joc amb els sostenidors dels tirantets que tant t’agraden? –Em va comentar.

- Som hi. –Li vaig respondre. –Tinc tantes ganes de veure’t amb els teus conjuntets!

Mai l’havia vista conjuntada i la meva imaginació no parava de donar-li voltes a com seria aquell cos, tant bonic, amb un conjunt de llenceria fina i alegre decorant-li les tetes i el conjunt que formaven el seus txotxet i culet. Però això forma part d’una altra història....

Percepció social dels funcionaris. Tècnicament s'anomena: representació social.

2008-05-18T09:57:00.000-07:00

Els funcionaris: Una espècie molt superior als pobres i desgraciats primitius, homo sapiens sapiens. Però què collons saben aquesta colla de baules perdudes (eslabones perdidos, colla de catetus!).

Tots som funcionaris. Iuhuuuuu!!!

Funcionari estressat.

Funcionàries espabilades.

Què bonic és ser funcionari!

Funcionari gallec. A veure si aprenem una miqueta dels celtes. Colla de babaus!!!

Uns quants més de funcionaris. Ea! Que vagi de gust.

2008-05-10T15:06:00.000-07:00

Funtionary: Nou joc de taula per a tota la família

Truquet de funcionari espabilat

2008-05-10T14:35:00.000-07:00

Funcionària japonesa

Funcionàries europees

De pel·lícula!

2008-04-25T14:56:00.000-07:00

el viatge

- Òsties! Fotrem un viatge?
- Si, amor meu! I aquesta vegada veuràs! Amb campanassu sonat i gamberrada èpica!
- Que guais! –Vaig respondre-li.

Estàvem dinant unes llenties, molt bones per cert, quan de cop i volta se’ns va acudir fotre un viatget a París. Quins records em portava París! Quina ciutat més bonica! I que xulo passar desapercebuts tot acaronant-nos i morrejant-nos a les voreres dels carrers que vorejaven el riu. Ens fotíem mà a tot arreu. Qualsevol arbre, fanal, cantonada, monument, bar, etc., era excusa i un bon indret per grapejar-nos i estimar-nos.

Fa uns quants anys vaig tenir una relació molt apassionada amb una dona que, per casualitat, vaig conèixer en una peixateria de la boqueria mentre intentava decidir-se si comprar lluç o tonyina.

- El lluç és de palangre i és força bo. –Li vaig suggerir. –Posi’m aquest, si us plau. I me’l fa a rodanxes per fer-lo a la basca.

Aquella conversa de mercat va donar lloc a una compra conjunta per tota la boqueria i en acabar-la vam anar a fotre’ns un vermutet al Pinotxo.

- Com et dius? –Em va preguntar mentre ens fotíem unes croquetes acompanyades de dues canyetes.
- Serafí. I tu?
- Em dic Laia.
- Quin nom més bonic! –Li vaig comentar.
- Doncs el teu és força original.

I mentre ens fotíem les croquetes parlant de temes gastronòmics em va dir si el proper dissabte tornava al mercat. Li vaig respondre que si i vam quedar a la mateixa parada de peix on havia comprat el lluç. Vam tornar a fer la compra plegats i aquell dia la conversa va ser més intimista. Vam començar a conèixer-nos i a agradar-nos. I així dissabte rere dissabte fins que un bon dia la vaig convidar a dinar a casa a un bon plat de pasta amb bolets regat amb un bon cava. La tarda va ser increïble. Els petons que van començar a fluir en acabar de dinar i al sofà, van culminar al dormitori. Aquella tarda de sexe passional, però tendre i amorós, van ser el començament d’un gran amor.

L’estiu començava a estimular els nostres cossos i esperits. I no se’ns va ocórrer una altre cosa, a la Laia i a mi, que organitzar una bona gamberrada, Ella estava de baixa i s’ho va empallegar per viatjar a París sense permís. I jo com collons m’ho muntaré? Em plantejava sense trobar-hi resposta. Tasca complicada. Però a l’administració tot és possible, i així ho va ser. Un bon dia, en què la Laia ja tenia les reserves del viatge fetes, vaig comentar-li al meu cap:

- M’agafaré uns dies de festa. Estic una mica estressat i crec que em convé una mica de relax.
- Cap problema. –Em va comentar.

De puta mare! Ipso facto vaig trucar a la Laia i li vaig comentar que ens trobaríem a París després de la seva reunió de treball clandestina. Ella va assentir entusiasmada dient-me lo bé que li provaria veure’ns a París i després d’una dura jornada de treball.

- Ho celebrarem amb un bon sopar, Laia del meu cor!
- I tant! Això s’haurà de remullar i farcir! –Em va respondre.

Vaig agafar l’avió i amb una hora i mitja ja era l’aeroport Charles de Gaulle. I la vaig telefonar.

- Amor! ja sóc aquí! Vaig cap a l’hotel!
- Quan acabi amb la puta reunió m’hi arribaré! –Em va respondre.

Vaig arribar a l’hotel i vaig donar-li les meves coordenades a la recepcionista. En aquest cas era ell. Era un individu totalment alcoholitzat i, a més, amb una cara estranyament familiar. Tot l’hotel estava ple de quadres amb el seu careto retratat. Per això em resultava tant familiar. Era pintor. Amb prou feines ens vam entendre. Ell pronunciava les vocals i consonants amb moltes dificultats i jo, amb el meu francès macarrònic, amb prou feines em podia fer entendre. A la fi vaig comprendre on collons estava instal·lada la Laia. Una vegada instal·lat li vaig trucar.

- Amor! –Li vaig dir sense preàmbuls. –Encara ets a la feina?
- Estic de camí però en mitja hora hi arribo.
- T’espero al bareto que hi al peu de l’hotel.
- Ok, amor. J’arrive! –Em va respondre.

Em vaig fotre tres o quatre “demis” de cervesa mig barallant-me amb una cambrera xinesa que no m’entenia, i al cap d’una bona estona la Laia va aparèixer per la porta del bar. Feia un posat trist però en veurem li va canviar el rostre. Va entrar al bar amb un somriure que li anava de orella a orella.

- No m’ho puc creure! –Em va dir.
- Ja veus, sóc aquí esperant-te i disposat a fer tot el que tu vulguis.
- De debò?
- De debò.
- Vols que pugem a l’habitació?
- No tens gana? –Li vaig preguntar?
- Pugem i deixa’t d’òsties! –Em va respondre.
- Som hi doncs!

Érem a la cambra i li vaig preguntar que com estava. No estic bé, em va dir. Li vaig proposar que fotéssim el camp a un restaurant del barri per veure si es refeia i es deixava d’òsties. I hi vam anar. A un resto tibetà!

No recordo ben bé que collons vam menjar però tot era molt bo. En acabar de sopar ella em va dir:

- Quina il·lusió veure’t aquí, Serafí!
- Estic aquí per tu, amor meu! –Li vaig respondre.
- Ets un amor! –Em va dir.
- Tu si que n’ets, d’un amor! Amor! –Li vaig dir mentre pujava al damunt de la taula per fotre-li una bona morrejada.
- Aquesta nit si que podrem allargar. –Em va insinuar.
- Aquesta nit ens tocarà l’alba! –Li vaig dir.
- Waw! Fotem el camp?
- Som hi!

Anant pel carrer abraçats i petonejant-nos vam sentir una veu que venia pel darrere i que deia: Oh là là, les amoureux! Què bonic! Vam pensar mentre ens miràvem i ens encaminàvem abraçats cap a l’hotel amb un únic pensament: abraçar-nos tendrament i follar com a dos descosits. Les nostres caretes no donaven peu a cap mena de dubte. Si no cardàvem ho teníem cru, molt cru. Així que sense creuar-nos cap mena de paraula vam entrar a l’hotel i gairebé sense mirar-nos les cares ens vam despilotar disposats a menjar-nos el món, i el que no era el món.

- Vols que m’obri de cames? –Em va insinuar.
- Però si oberta de cames és el teu estat natural! –Li vaig afirmar.
- M’encanta obrir-me de cames i que m’observis tota nua. I, a més, m’encisa que em miris i m’acaronis el xoxet. Me’l toques? M’agradaria tenir un orgasmet previ a la penetració.

Dit i fet. Me’l vaig treballar de valent, aquell xoxet. Llavis de dins, de fora, vagina, clítoris i tot allò que l’envoltava. Quina meravella! Roast beaf, amb un regust a sexe ben a punt per a l’èxtasi en qualsevol moment. En aquell instant, quan la Laia començava a gemegar amb el cos i l’esperit totalment posseïts pel plaer, vam canviar de postura. Ella estava totalment remoguda i excitada i vam canviar de posició. Es va posar de cul, amb unes ganes boges de ser penetrada. I la vaig penetrar. Vaig separar-li els llavis de dins per veure-li clarament l’obertura vaginal. Uf! Quin orifici més bonic! Això requereix temps i bons oficis! Vaig pensar. Així que abans de penetrar-la vaig gaudir una bona estona d’aquell espectacle per a tots els sentits, sobre tot els visuals, tàctils i olfactius. Val a dir que els meus sentiments, mentre em treballava aquells indrets, s’enfilaven fins als cims més elevats de l’Himalaya! I a la fi la vaig penetrar. Va ser l’inici d’una nit d’amor que es va allargar fins l’alba i que ens va procurar un plaer immens. Vam fer l’amor amb totes les postures imaginables i inimaginables. I les vam gaudir totes amb calma i tranquil·litat i amb molta naturalitat i tendresa. Ah! i amb molta passió! Recordo que al mig d’una bona remenada em va dir:

- Serafí, em fas embogir! Em penetres i em toques al mateix temps i els plaers se’m creuen i se m’encavalquen! Però m’agradaria sentir els plaers per separat. Els vaginals i els clitoridians, Tots dos alhora m’agraden molt però m’atabalen. Primer una cosa i després una altra. Em fas un orgasmet extern i després em penetres al teu aire. D’acord?
- Encantat! –Vaig accedir ben disposat i submís.

I així vaig començar a treballar-me de nou el seu xoxet que, per cert, em tornava boig, i vaig començar pels llavis de fora (crec que es diuen externs). Aquell sexe estava a punt de caramel. Com m’agradava aquell sexe... Sempre obert a qualsevol aventura o circumstància amorosa. Sempre dient-me: vine, aquí estic tot per tu! O: vine, et vull acaronar amb tots els meus llavis! Sempre disposat a estimar i a ser estimat. El seu sexe lliscava sobre del meu amb una suavitat sublim que a la Laia l’excitava moltíssim.

- Serafí. Això m’excita molt, saps, amor?
- Segueix així. Poc a poc ja veuràs com l’excitació es transformarà en plaer.- M’encanta! –Em va dir entre gemecs, mentre ens masturbàvem mútuament amb els nostres sexes.
- N’ets conscient? –Li vaig dir mentre els seus llavis de dins m’abraçaven tot la cigaleta anant de munt cap avall. –Ens estem masturbant sense follar utilitzant els nostres respectius sexes!
- Si amor! Penetra’m! Necessito que el teu sexe ompli el meu!

I així va ser com de l’estona tranquil·la que acabàvem de gaudir, vam transformar-nos en una parella de “cavall – genet” al més vell estil dels rodeos de l’oest americà. Òsties, quina manera de brincar! Primer ella al damunt, amb totes les variants posturals i rítmiques possibles, després de costat, de cara i pel darrere, després jo al damunt i ella a sota. Uf! Es van fer les tantes i quan ja estàvem una mica escaldats la Laia va dir:

- I si dormíssim? Estic una mica cansada i tinc el xoxet escaldadet.
- Doncs el que li cal al teu xoxet és marxa! Demà més! –Li vaig respondre.
- D’acord. Però el tinc escaldat i estic feta pols i així no puc gaudir del sexe. I m’agrada tant gaudir-ne, Serafí!
- Cal fotre una mica de callo al xoxet. I això s’aconsegueix follant! Demà et despertaré amb cops de cigala al xoxet, i a veure si així se’t passa la tonteria, amor.
- D’acord. –Em va dir amb una cara mig irònica i còmplice al mateix temps.

I així ens vam adormir abraçats fins l’endemà tot somiant amb les entremaliadures que faríem el dia següent... Ens vam despertar pels vols de quarts de deu i vam demanar que ens pugessin l’esmorzar a l’habitació. Era un esmorzar típic parisí, amb croissants, cafè amb llet, torrades, mantega, melmelada i suc de taronja envasat. Ens vam fotre l’esmorzar i després del preceptiu polvet matutí i la dutxa tonificant ens en vam anar de compres.

- T’importa que entri a aquestes botigues amb teles estampades, Serafí? –Em va preguntar. –Voldria fer-me un vestit i regalar-ne unes quantes.
- T’hi acompanyo, amor. –Li vaig respondre.

Maleïda va ser l’hora en què li vaig dir “T’hi acompanyo, amor”. Això va ser l’inici d’un calvari que es va allargar durant tota la jornada. Vaig acabar totalment grogui i marejat. Vam entrar a sis o set botigues marroquines amb teles de tots els estampats imaginables. I cada dos per tres la Laia em preguntava:

- Aquesta t’agrada?

I jo, sistemàticament, li responia:

- No ho sé. Amb tantes teles i tants estampats estic atabalat i no distingeixo què m’agrada i què no m’agrada.

La veritat és que a partir de la segona botiga era incapaç de distingir absolutament res de res. Al final crec que se’n va comprar tres o quatre i amb una va encarregar que li fessin un vestit amb un disseny fet a mida. Afortunadament va arribar l’hora de sopar i això va significar la meva salvació.

- Què et passa, Serafi? Fas mala cara. –Em va comentar.
- Estic grogui, atabalat i marejat. Si supero aquesta prova ja tindré una bona porció de cel guanyada. –Li vaig respondre.
- Planteja-t’ho com si hagués estat una prova del teu amor per mi.
- Calia? –Li vaig dir.
- Venga, no em facis cas i anem a sopar que tinc gana. –Em va proposar.

Vam sopar en un resto molt coquetó del barri de Montmartre que, per a informació del lector, és un barri molt adient pels amants esbojarrats. El sopar, afortunadament, em va revifar i va permetre que en Serafí tornés a ser el Serafí d’abans del maleït dia de compres. Disposat a follar la darrera nit a París. Després del sopar, molt bo per cert, ens vam encaminar cap a l’hotel a passar the last night amb la Laia.

- Encara tens el xoxet escaldat?
- Una mica però amb la pràctica se’m passarà. –Em va respondre.
- Això vol dir que com a mínim hauríem de cardar de dos a quatre vegades per setmana. –Li vaig insinuar.
- Doncs si. Venga, ja està bé d’orgues i anem per feina. –Em va comentar.

I ja estàvem enredats una altra vegada. Aquest cop la vetllada no va ser tant llarga com la de la nit anterior perquè l’avió sortia una mica d’hora i calia dormir i descansar. No obstant, la sessió de brincamenta va ser força agradable i van caure alguns orgasmets força gustosos. Al matí següent ens vam llevar, vam esmorzar, dutxa i cap a l’aeroport. Quan estàvem a la cua de l’escàner per entrar a la zona d’embarcament la Laia em va preguntar:

- Que t’ha semblat l’estada a París?
- Fantàstica! –Li vaig contestar.
- Quina gamberrada més guais! –Em va dir. –A veure quan la podem repetir.

Vam embarcar i al cap d’una hora i mitja ja estàvem al Prat. Vam agafar un taxi per tornar a les nostres respectives llars i un llarg petó va servir de comiat mentre comentàvem a cau d’orella com de meravellós havia estat aquell viatge, malgrat el mal tràngol del puto dia de compres.

I vam dir simultàniament en acomiadar-nos: Sempre ens quedarà París...

Col·laboracions juantxis!

2008-04-20T10:56:00.000-07:00

UN GEST DE REBEL·LIA

Es va aixecar com cada dia, a les sis del matí. Com sempre, va escoltar les notícies a la petita ràdio que li feia de despertador, mentre es dutxava i es rentava les dents. Com de costum, es va preparar un suc de taronja i un cafè ben carregat, per despertar-se una mica, dins de les seves possibilitats. També com cada dia, va anar caminant a buscar el metro i, de camí, es va aturar a comprar el diari al quiosc de la cantonada. El mateix noi atontat de cada matí l’hi va donar i, com quasi sempre, es va equivocar en donar-li el canvi. No distingia les monedes de 20 cèntims de les de 10.

Va fer la ruta de sempre, passant per davant del repartidor d’un d’aquells diaris gratuïts que trobava infumables, i va saludar la dona de fer feines de l’hotel que cada matí a la mateixa hora treia les galledes buides al carrer. Era equatoriana, segurament, i tenia uns pits molts grossos i ben posats. Llàstima que es dediqués a la neteja.

El metro estava tant ple com sempre, i feia la mateixa pudor, però afortunadament arribava a la mateixa hora de sempre i no hi havia obres en el tram que havia de recórrer.

La noia dels cabells rossos que llegia una novel·la de misteri estava asseguda al segon seient de la dreta, com de costum, i el jove pakistanès que feia olor d’espècies també estava, com sempre, dret al costat de la primera porta de l’esquerra. Al seient d’enfront, per no variar, hi havia aquell home que tenia aspecte de metge, tan ben plantat, amb el vestit impecable, el seu maletí i el diari plegat.

Com sempre, va seure al darrer seient del fons, al costat de la cabina del conductor (o conductora). Va desplegar amb molta cura el diari i va començar a mirar els titulars. Com cada dia, hi havia fam al món, corrupció política i policial, guerres als països africans i sequera a Catalunya. Per sort, els polítics tenien previstes, com sempre, mesures enèrgiques i molt innovadores per fer front a tots els problemes.

30 minuts més tard, com sempre, va baixar del metro i va sortir al carrer. Es va dirigir al seu bar de sempre, on es va prendre els seus dos cafès de costum, intercanviant bromes convencionals amb els cambrers de tots els dies. Alguns companys de feina també es prenien un cafè abans d’entrar a l’oficina, i es van saludar sense ganes, com era habitual.

A les vuit menys un minut va passar la targeta magnètica per la maquineta de control horari i acte seguit, com cada dia, va pujar a l’ascensor fins a la cinquena planta de l’edifici intel·ligent on s’ubicava la seva oficina.

Com de costum, era la primera persona que entrava al despatx. Cada dia encenia els llums, connectava l’ordinador, comprava una ampolleta d’aigua mineral a la màquina de dispensa automàtica i consultava les novetats jurídiques i administratives a través d’Internet.

Però aquest dia, després de les activitats rutinàries habituals va fer una altra cosa, quelcom que no havia fet mai fins ara. De la butxaca de la seva jaqueta va extreure una petita peça brillant, metàl·lica, que va trobar freda al contacte amb la ma. De l’altra butxaca va treure una altra peça metàl·lica, més petita i rectangular, que va encaixar en un forat de la primera. També va trobar uns guants guardats al darrere dels pantalons i se’ls va posar. Finalment, es va posar unes ulleres fosques que duia a la camisa, cosa que no acostumava a fer.

Ja eren quasi les nou del matí i l’oficina s’havia omplert de gent. Les converses s’alçaven per tot arreu, comentant el partit de la nit anterior, les malalties dels fills petits i les aventures sentimentals diverses dels solters/res. Alguns havien tret un cafè de la màquina automàtica, i la oloreta li arribava, estimulant, fins a les fosses nasals.

Era l’hora en què els caps començaven a fer acte de presència i a repassar les seves atapeïdes agendes amb les secretàries. Els subalterns pujaven amb els carros plens per repartir el correu i els telèfons no paraven de sonar. Ja no hi havia cap mena de tranquil·litat, com sempre.

Es va esperar un moment abans de sortir del vestidor on guardaven les jaquetes, reflexionant. Durant vint anys de servei s’havia comportat correctament, havia complert amb les seves tasques i sempre havia mostrat educació i cordialitat envers els altres, fossin superiors o inferiors en l’escala de comandament. Mai no havia tingut cap problema personal ni laboral amb ningú; mai no li van haver de cridar l’atenció. En 20 anys mai no havia arribat tard ni s’havia agafat hores lliures per qüestions personals. Fins i tot quan la seva mare havia estat greument malalta havia seguit complint amb el seu horari com sempre.

Tothom sabia qui era, li tenien respecte i també una certa consideració. És clar que també tothom pensava que es tractava d’una persona grisa i poc interessant, tan complidora i tan previsible. Sempre seguia les normes establertes i mai no havia fet res que es pogués considerar transgressor o inesperat, i molt menys incorrecte. Mai li havia passat pel cap fer res mal fet o prohibit, perquè no suportava ficar-se en problemes. Els conflictes li generaven molta ansietat i l’única cosa que desitjava era passar les set o vuit hores de jornada laboral de la manera més confortable possible.

Però aquest dia estava a punt de fer una cosa diferent. Només era un petit gest de rebel·lia, una expressió de disconformitat. El que li volien fer no era just. No era correcte. No s’ho mereixia. En definitiva, no ho podia tolerar. No era acceptable, ni tan sols per una persona tan obedient i conformista com era.

És clar que no volia causar problemes. De cap manera volia generar conflictes, ni fer cap mal a ningú. No era la seva intenció; odiava enfrontar-se amb els altres i no suportava caure’ls malament. Però havia decidit que la cosa ja passava de la ratlla.

Per això havia portat la pistola. Per això havia dut tota la munició que havia pogut carregar sense cridar l’atenció. I per això havia aconseguit aquelles granades que podien passar per un record de la guerra civil. Només les havia comprades pel seu valor històric, com a mostra del mal que poden fer els homes amb els seus artefactes. Però, no obstant, s’havia assegurat que es trobaven en bon estat, per si calia fer-les servir.

Li sabia greu per algunes persones a qui havia agafat carinyo. La nova interina que feia tasques d’administrativa, per exemple, que era tan innocent i tan guapetona. I també hi havia el nou tècnic superior que portava el control pressupostari. Era tan atractiu i, a més, tan intel·ligent. Fins i tot llegia llibres!

També ho sentia per la secretària del director, que tenia tres fills petits i havia perdut al seu marit feia uns mesos. Qui se’n cuidaria, dels nens? I la pobra becària, que venia tres cops per setmana i els treia un munt de feina sense cobrar, i que justament avui havia vingut per acomiadar-se, perquè per fi havia trobat una bona feina.

Però tot això no era problema seu. No es podia fer càrrec de les vides dels altres, tot i que a vegades ho havia fet. Avui no era el dia. Avui era el dia en què posaria les coses al seu lloc. Era el dia en què per fi mostraria la seva ràbia i ensenyaria la seva cara fosca, que ningú no coneixia. Ja mai més ningú es prendria a la lleugera la seva opinió; ningú no es permetria mai més en riure’s. No volia fer mal a ningú, només donar-los una bona lliçó, ensenyar-los que tota persona té un límit i que si arriba l’ocasió pot ser tan cruel com el qui més.

Eren dos quarts de nou passats quan va sortir del vestidor. Va avançar decididament pel passadís ple d’arxivadors i expedients, amb la pistola a la ma dreta i una granada a l’esquerra, fent passes tranquil·les i confiades, mirant-se els companys i companyes a través de les ulleres fosques i amb un somriure satisfet a la cara. Els que es creuaven pel seu camí li dirigien mirades de sorpresa, sense saber què pensar. Que potser es tractava d’una broma de mal gust, o és que havia perdut el seny d’un dia per l’altre?

Va sentir l’enorme plaer de notar el pànic que causava entre els companys i companyes. Per primera i única vegada a la seva vida, la gent cridava espantada i s’apartava del seu camí. Aquell idiota cregut que sempre es permetia passar-li la ma per la cara feia pinta d’estar a punt de cagar-se a sobre, i la bruixa de la cara torta que feia de jefa s’amagava sota la taula, pàl·lida i tremolosa.

Quasi sense adonar-se va prémer el gallet i el soroll sec però vibrant del primer tret li va provocar una gran pujada d’adrenalina, que mai abans no havia sentit. Mentre caminava va buidar un carregador darrera l’altre. Lentament, es va treure del camal del pantaló un ganivet enorme, de caça, amb la punta esmolada. El va fer servir per marcar amb un petit senyal sagnant el front dels que anaven caient al seu pas. Era la seva marca, el seu avís.

Entre la gent que es va començar a adonar del que passava es va desfermar el pànic i tothom va començar a córrer i a cridar desaforadament. No es va aturar. Un a un, els va foradar l’estómac, el cor, la cara. La sang calenta i vermella l’esquitxava sense que ho notés, mentre s’obria pas entre les taules de treball, plenes de papers que s’anaven tenyint de porpra. Sense cap mena de pietat, va perseguir a cadascun dels seus excompanys i els va rematar, per molt que s’amaguessin i supliquessin, i a tots els va deixar la marca final sobre el front, amb el ganivet esmolat. La seva marca personal.

Un dels que més va ploriquejar va ser el director. Era d’esperar, va pensar. El molt hipòcrita, que normalment ni saludava quan entrava a l’ascensor, li va oferir un augment de salari, el càrrec que volgués, com si allò fos important. No havia entès que res no faria que canviés de parer. Al contrari, com més cridava i implorava aquell porc més agradable era la feina d’esbadellar-lo. No es va limitar a matar-lo d’un tret al cap, sinó que s’hi va esplaiar, ferint-lo amb el punyal per tot el cos, amarant-se de sang i sentint un plaer que mai abans havia ni imaginat.

Pràcticament no va quedar ningú viu, excepte aquells que van sortir corrent en el primer moment cap a la porta d’emergència. Però tenia un pla per acabar la feina. Després de recórrer la planta sencera, assegurant-se que no quedava ningú amb vida, es va adreçar als ascensors. Al mateix replà hi havia les escales d’emergència, per les quals un riu de gent espantada intentava sortir de l’edifici. Amb un somriure pervers, va arrancar d’una mossegada l’anella de seguretat de quatre granades, i va llançar-les amb força, dues per cadascuna de les escales que conduïen a la planta baixa.

Sota el domini absolut d’un sentiment de plaer molt intens, es va arrecerar al darrera de la taula del director, que era massissa, i va escoltar les violentes explosions de les granades. Francament, no s’ho esperava tan bèstia, per dir-ho així. L’ona expansiva li va arribar amb tanta força que se li van clavar alguns vidres de la porta del despatx, que va rebentar, però no va sentir cap dolor. Només va notar un fil de sang que li rodava per la cara i el coll. Es va aixecar i va contemplar amb èxtasi com pujaven les flames fins a la porta d’emergència i se sentien crits desesperats de les persones que es cremaven sense escapatòria possible. Les escales s’havien enfonsat parcialment, i no hi havia sortida cap amunt ni cap avall.

Va agafar un dels ascensors i va arribar fins al vestíbul principal. Encara no s’havia escampat l’incendi, i el pànic estava relativament controlat. Va deduir que algú havia cridat els bombers i la policia, perquè es veien moltes llumetes fent pampallugues taronges i blaves, i s’escoltava el soroll de les sirenes pertot. Uns homes uniformats es van adonar de la seva presència i van apuntar-li amb les seves armes, cridant alguna cosa incomprensible. Si s’hagués pogut mirar en un mirall potser s’hauria sorprès. Se li havien trencat les ulleres, portava la camisa esguerrada i els pantalons tots tacats de sang. Els vidres de la porta del despatx del director encara els portava clavats a la galta, i un regalim de sang li baixava per tota la cara, el coll i el pit. Feia una fila horrorosa.

Sense immutar-se, somrient per sota del que quedava de les seves ulleres fosques, es va aturar un moment per carregar per darrera vegada la seva arma, i va preparar algunes granades més. Va pensar que aquell era el millor dia de la seva vida. Llàstima que havia trigat tant de temps en descobrir la seva autèntica personalitat. Tants anys de vida anodina, avorrida i fastigosament correcta. Una vida tan adaptada a les normes socials i tan desaprofitada. Pena que ara que havia trobat alguna cosa que realment li feia emocionar i sentir la vida dintre seu era, segurament, el darrer dels seus dies. Per un moment va pensar que almenys la seva fi passaria a la història o, si més no, sortiria als informatius del vespre. Potser també a la premsa del dia següent i, amb sort, seria tema de discussió a totes les tertúlies radiofòniques. Era un al·licient, però el que realment desitjava era acabar definitivament amb tot allò; ensorrar l’edifici, carregar-se tot ésser vivent que intentés deturar la seva missió.

En el moment que va començar a córrer cap a la sortida, disparant a discreció i llençant les granades que li quedaven, tots els presents van veure la bogeria absoluta reflectida a la seva cara. Massa tard, van comprendre que l’edifici volaria pels aires, amb tothom a dins, i que no l’importava en absolut. Al contrari, l’expressió de bogeria es va transformar en una de felicitat suprema, que alguns van encertar a veure poc abans que tot explotés i comencés a ensorrar-se l’edifici.

Certament, era completament feliç. Ara ja ningú podria obligar-li a canviar d’horari. Ja no hauria de quedar-se a dinar a la feina. Després de tota una vida fent de vuit a tres, on s’és vist, treballar els dimarts a la tarda? Va pensar que hi ha coses a la vida que t’obliguen a reaccionar, i que no et pots quedar immòbil, com si res. Coses que paguen la pena. Si no ho fas així, no et pots mirar al mirall com si tal cosa, cada dia.

Un instant abans de saltar pels aires, juntament amb els uniformats, tots calats de foc, va pensar que havia valgut la pena, i que la vida era meravellosa.

Col·laboració altruïsta de la CEMI. Gràcies guapetona!

La CEMI, a més, us vol posar una qüestió perquè tingueu el vostre cervell, summament atrofiat, un pèl despert:

La persona que protagonitza el relat, és un home o una dona?

Es tracta d’algú que treballa a l’administració pública o a una empresa privada?

Respostes a: jvruggiero@gmail.com

Venga collons! Animeu-vos i col·laboreu, òsties!

Crònica del derby futbolaire del mes d'abril

2008-04-20T00:36:00.000-07:00

El que es va viure a les instal·lacions del Laietà va ser una jornada de futbol memorable. Gran partit amb molts gols, bon futbol i bon rotllet corporatiu. Incidents en acabar el matx i tercer temps amb bona teca, molta birra i dancing.

S'enfrontaven els Old Blacks amb els Red Devils, un derby on les espurnes acostumen a sortir per totes bandes i on l'afició vibra d'emoció. El partit no va defraudar i els Old Blacks van consumar una altra victòria, no sense una resistència ferotge dels Red Devils.

La primera part va estar dominada clarament pels vermells però la seva manca d'encert davant la porteria negre i les grans intervencions del porter Chivo van impedir que el marcador es decantés cap al costat red. En canvi, les poques ocasions de què van gaudir els blacks les van saber aprofitar transformant-les en gols. Va costar obrir el marcador, però amb el primer gol black va començar el festival. Malgrat el gol dels negres els vermells no van baixar la guàrdia i van seguir pressionant i posseient el control de la pilota. Quan semblava que la primera part acabaria amb un pírric 1 a 0 va aparèixer al camp l'avi de la colla: el Sonajes txinorri, que amb el primer toc de pilota va assistir en safata el segon gol dels blacks. Malgrat la seva escassa participació en el matx, la seva aportació a la victòria va ser determinant. Malgrat tot el domini continava sent dels reds i la primera part va acabar amb un 3 a 1 favorable als Old Blacks.

La segona part del partit va ser una altra història. Els primers 10 minuts el partit va ser força igualat fins que els blacks van marcar el quart. En aquest moment els reds ban baixar la guàrdia i va començar el festival black. Tothom va marcar gols, inclús el porter d'un penal ben assenyalat per falta clara del Quentin. A cinc minuts del final i amb un 7 a 2 contundent va a tornar a reaparèixer el Txinorris i d'una altra magistral assistència es va arrodonir el resultat amb una filigrana del Sobrassada i remat definitiu de l'Australià. Resultat final: Old Blacks 8, Red Devils 2.

Cal destacar les actuacions de:

El Chivo (De l'uhpitalé): Sublim.

El Buti (Pueblerinu): Combatiu i encertat.

L'Australià (Pijo guaperes): Tot terreny.

El Mantecas (Odón): Organitzador, director i gran (en tots els sentits) jugador.

El Depredador (Psicòpata): Lluitador a tot el camp. Un Neeskens en versió penedesenca.

El Sobrassada (Setciències): Golejador, determinant i pitxitxi.

El Sonajes Txinorri (àlies Barrufet i/o Maki): Encertat i oportú.

L'esportivitat i bon rotllet que van protagonitzar el partit es va veure truncat per un incident que es va produir a les rodalies del camp. La colla de futbolaires es desplaçaven tots amb els seus respectius cotxes al lloc de trovada i no sé per quins set's ous s'em va ocòrrer anar tot sol en metro al lloc del sopar i de la marxa posterior.

El cas, és que en sortir del Laietà i a l'alçada del Picadero de can Barça i en veure'm tot sol em van empaitar uns skins feixistes / nazis. Les provocacions verbals van ser molt fortes i el meu cos i ment es contradeien: foto el camp corrent cagant llets o m'encaro a veure si s'acollonen? Com no puc còrrer a causa d'uns transtorns que ara no venen al cas explicar, vaig decidir encarar-los amb tota la meva mala llet apresa als barris marginals de Barna i al xino. No va servir de res. Van venir cap a mi i mentre m'envoltaven i em seguien insultant vaig actuar sense por. Crec que vaig trencar-li el naç a algun fill de puta i a un altre li vaig fotre l'ull a la remanguillé. Però no va ser suficient. El tercer fatxa em va empaitar i em va fotre al terra. Indefens, vaig posar-me en posició fetal i protegint-me instintivament el cap i les parts vitals, vaig rebre un grapat de cops, amb peus i punys, que em van deixar totalment malmès i estabornit. De cop i volta van desaparèixer. La guàrdia urbana, com sempre oportuna, va aparerèixer.

Quan van sortir del cotxe patrulla van pensar que era un indigent tirat al mig del carrer i em van preguntar que què collons fotia allà, al mig de la via pública. Els vaig observar, desprotegint-me el cap, i amb una veu totalment ronca i fluixa els vaig explicar que uns skins m'acabaven d'apallissar per la cara. En veure'm totalment malmès i magullat em van pujar al cotxe patrulla i em van dur al dispensari més proper. Afortunadament els meus ossos són de goma i no tenia res trencat, però els dolors ja començaven a tocar-me els kiwis.

La mateixa guàrdia urbana em va dur a la comissaria dels mossos de les Corts (Glups!) per formular la prescriptiva denúncia. No em van fer esperar gens ni mica i en poca estona ja estava al carrer i vaig poder agafar un taxi que em dugués al lloc del sopar futbolaire.

El sopar i la marxa posterior (tercer temps), va ser molt divertit i simpàtic. Malgtrat els meus mals, vaig gaudir de la companyia i del bon rotllet dels bons companys i companyes del curro als quals agraeixo la seva paciència i comprensió amb el tarat mental i buscaraons que us escriu.

Perquè la vida és així...

Avís i alerta! No aneu mai sols ni soles pels voltants del Camp Nou en hores on la gent no s'hi passeja (i si s'hi passeja, ningú s'aturarà). Aquesta colla de fills de puta cerca víctimes aparentment febles per aprofitar-se de la seva superioritat física i no atenen a raons per apallissar-te sense cap mena de problema. Aneu amb molt de compte, si us plau. No m'agradaria que a cap persona coneguda i estimada li passés res per culpa d'aquesta colla de psicòpates.

Entesos, babaus!!!

Salut i petons! (Molt juantxis, és clar).

dinar i sobretaula

2008-04-16T11:08:00.000-07:00

frustració

- Xarrupa la cigala mentre llepo l’almeja! –Vaig dir-li mentre ens fotíem un arrosset caldós en un poblet mariner molt proper al cap i casal de Catalunya.

El club de les palles celebrava el seu primer (i darrer) dinar de feina. I la primera campana començava a prendre forma. A l’esmentat dinar vam assistir-hi tres persones, entre les quals es trobava la coprotagonista de la present història, jo mateix i un company bastant amic de la guasa. El tema central del dinar va ser, com us podreu imaginar, la palla, o com diuen els tècnics, la masturbació. Tots tres tenim força experiència en aquest tema i el club va néixer com un espai de reflexió i d’intercanvi d’experiències i bones pràctiques sobre el tema en qüestió. Però potser per una manca de confiança (tots tres gairebé ens acabàvem de conèixer), excés de timidesa (als 40 anys!) o senzillament, una mica de gilipollisme, el tema estrella no va ser la masturbació.

Mentre parlàvem de tonteries, la companya va intentar explicar-nos una recerca que havia fet feia uns anys a París sobre les modalitats d’orgasmes masculins i femenins, mentre no parava de llepar-se els dits. Aquest darrer detall és important donat que es menjava les cigales amb les mans (jo feia el mateix amb les cloïsses), i mentre les xuclava amb avidesa (sobretot els caps) la meva imaginació no parava de barrinar. Podeu imaginar-vos l’escena. Jo intentant dissimular la trempera, entre cigala i cigala, i cloïssa i cloïssa, el company desviant l’atenció cap a temes intranscendents i la col·lega intentant centrar el tema orgasmil mentre no parava de xuclar els caps de les cigales.

Per ser sincer, no recordo gairebé de què anava la recerca, però si que recordo la quantitat de punts “G” que tenen les dones, o no en tenen. Haig de reconèixer que em vaig fer la pitxa un lio (embolic, que diria en Pompeu). Algunes dones sembla que tenen disposats punts “G” per tot el cos. Com si estiguessis disparant amb la cigala a una diana i no se sap per quins sets ous sempre encertes. Ja veus, tota la vida intentant fotre-la sense mans i ni de conya, i una investigadora et descobreix que no calia fer tants esforços! La meva cigaleta començava a pensar (tinc un cos molt autònom, jo) que potser havia perdut el temps i fet massa esforços durant massa temps. Si el punt “G” el podies trobar tant fàcilment, perquè collons tant de patiment i bons oficis! Em vaig preguntar. La sexualitat masculina no li va interessar gens ni mica. Sembla ser que els tios no tenim punt “G” ni res que se li assembli.

Altrament, sembla ser que hi ha dones que no saben que hi ha una coseta que dóna molt de gustet que, pels sofisticats, es diu clítoris. Doncs bé, ens va explicar la Companya que hi ha dones que no en tenen ni puta idea de la seva existència! Valgui'm deu! Vaig pensar tot garratibat. Com pot ser que jo, amb la meva hipermetropia, presbícia, astigmatisme i estrabisme, hagi descobert aquestes coses ja fa un cert temps i una dona no s’ho endevini. No és que sigui un crack dels xoxets i dels seus intríngulis, però hi ha coses que cauen pel seu propi pes. Almenys jo així ho creia. Perquè la naturalesa és tant cruel amb el gènere masculí? Les dones amb punts “G” a dojo i els homes, en canvi, amb un únic punt sensible. Em vaig plantejar jo mateix a mi mateix. Evidentment, no vaig trobar-hi resposta. Vaig pensar que potser calia fer una pregunta als companys. Però la xuclamenta de les cigales em va despistar de nou i com si fugís d’estudi vaig començar a parlar, tot canviant de tema, del darrer partit del Barça i de com havíem patit els culés per derrotar al Madrid.

Afortunadament, les cigales, més tard o més d’hora, s’acaben, de la mateixa manera que la trempera té un temps de vida útil limitada. Les postres van ser la meva salvació. Crec recordar que duia texans i les apretures provocades als meus baixos per les xuclamentes cigalils començaven a ser insuportables. Amb les postres i els cafès, les aigües van tornar al seu lloc i els texans tornaren a la seva original posició. Aquest va ser un dels primers sufocos que, de manera amagada, vaig tenir pensant, pensant, imaginant, imaginant...

Crec que va ser aquella manera de tractar les cigales el que em va predisposar a aprofundir la relació amb la companya. Quina manera de xuclar cigales! No sé si ella va sospitar alguna cosa -respecte a la meva excitació durant el dinar-, però després del cafè va dir:

- Anem a la platja? –Davant d’aquesta transcendental qüestió, el company i jo mateix vam assentir sense plantejar-li cap objecció.

Aquesta proposta crec que amagava alguna doble intenció que vaig saber interpretar però que, malauradament, no vaig saber concretar.

Vam anar a un xiringuito de la platja a fotre’ns unes copes. Entre el vinet del dinar i les copes del xiringuito la conversa crec que va a començar a degenerar i a barrejar temes i més temes. Això si, no recordo ben bé de què collons vam parlar però ens vam fotre un fart de riure considerable. I les rialles predisposen a d’altres activitats...

La companya, que a aquestes alçades ja en duia més al cap que als peus, va començar a tombar el cap de manera sospitosa. Crec que el vi i les copes començaven a fer-li efecte. Jo no volia, en cap moment, aprofitar-me de la situació. Ella crec que tampoc, però la seva cara i gest em deien, de manera més o menys encoberta, dues coses: "estic feta caldo; anem a estirar-nos a la platja". Vaig pensar que si la companya estava feta pols, ho tindria més fàcil, menys resistència. Em bolcaria al damunt del seu cos i no podria dir res de res. Tampoc volia una lluita ferotge, només una estoneta fotent-nos mà i morrejant-nos.

- Anem a la platja a estirar-nos. –Va mig xiuxiuejar.

Aquí ho vaig tenir clar: Vol follar amb mi; vaig pensar. Tot seguit veureu què va passar.

Les copes van fer els seus efectes i mentre el company se n’anava cap a casa seva, nosaltres vam decidir estirar-nos una estoneta a la platja aprofitant els darrers raigs de sol del dia. Mentre ens posàvem còmodes entre la sorra i els matolls em van tornar al cap les cigales del dinar. Ipso facto, trempera! Com estava estirat, els texans no m’apretaven com a l’hora del dinar, tot i que la meva cigaleta tenia molt clars els seus objectius. Vaig descobrir que es molt dur lluitar contra la voluntat de la cigaleta, sobretot en aquelles circumstàncies. Què faig? Em vaig preguntar. La temptació estava situada exactament a l’alçada de la seva cintura i de les seves boniques tetes. Com no sabia com seria rebut el meu atxutxon, em vaig tallar. I si em rebutja? Vaig pensar. Després vaig descobrir que les seves intencions i les meves eren exactament les mateixes, però en aquell moment no vaig saber com reaccionar. Així que entre dubtes, escalfamentes i alguna palla mental, apa, tornem cap a Barcelona.

Com us podreu imaginar el primer que vaig fer en arribar a casa va ser fotre’m una palla com la copa d’un pi! La fantasia utilitzada per immortalitzar el moment pallós va ser, evidentment, la xuclada de les cigaIes. Com xuclava les cigales! Uf!

El dia va acabar amb un missatge de mòbil que li vaig enviar i que deia: "No ha estat malament, malgrait tout". Aquell dinar i aquella tarda d’amor i sexe frustrat em va deixar totalment fora de joc. Mai una dona se m’havia resistit! I aquella tarda em vaig tallar com un adolescent de 15 anys. Uf! Quina vida més puta i més perra.

Però uns dies més tard la vaig pillar per banda i... (continuarà).

Religió

2008-04-13T12:58:00.000-07:00

La veritat sobre la mort de Crist

El presentador i entrevistador explica que a la setmana santa sempre surten figures que especulen sobre la figura de Crist.

L’entrevista se li fa al Julito, un famós historiador especialista en Crist i les seves vicissituds o “vaines”.

Personatges:

Entrevistador: E
Julito: J

(L’entrevistador introdueix l’entrevista telefònica)

Avui, per exemple, la BBC anglesa ha presentat un documental on s’assegura que a Crist el van penjar d’una altra manera, no allà penjat amb els peus, sinó amb posició fetal i no tenia les mans clavades a la creu, sinó els braços. I cada any li treuen una foto nova i amb una cara nova. Aleshores, nosaltres volíem fotre cullerada en aquesta història i hem portat un expert en Crist i les seves vicissituds o “vaines”.

(El professor té l’entonació de Cornellà)

- (E) Profesor Julito. Buenas tardes.
- (J) Bueno, en verdad es el título del último libro que he escrito: “Jesucristo y sus vainas”, y creo que será la versión definitiva. La obra definitiva sobre Jesucristo y sus vainas y sobre todo hablo un poco de lo que había en su época...
- (E) El contexto histórico en el que se enmarca la figura de Jesús, ¿no?
- (J) Si hombre, ¡la vaina! Lo que rodeaba a Jesucristo, la peña que había allí...
- (E) Bueno. Tú eres un experto, Julito, en la figura de Jesús. Lo sabes todo de su vida.
- (J) Si. La verdad es que..., si, la verdad es que es uno de los personajes que a mi, a vosotros no sé porqué tenéis cara de yo que sé, pero a mi, personalmente, es un personaje que me llama mucho la atención, Jesucristo.
- (E) Hombre claro, como a todo el mundo…
- (J) Pues como persona, como bicho que es.
- (E) Como ser humano que fue. (Puntualitza l’entrevistador).
- (J) Creo que fue una persona muy influyente. Que la influencia que ha tenido Jesucristo, sobre todo en el mundo católico, ¡ha sido muy importante, eh! Comparable con la influencia que ha tenido Anasagasti entre los calvetes. O la influencia que ha tenido Espinete con los erizos rosas de 2 metros: O sea, que para los erizos rosas de dos metros Espinete fue un referente.

(L’entrevistador intenta centrar el tema)

- (E) Bueno. Yo creo que Cristo, aunque esto también es cuestión de gustos, pero ¿qué sabes tu de Jesús que todavía no se sepa?
- (J) Perdone…
- (E) Perdone usted. Es que todavía no he acabado la pregunta, ¿sabe? Era una pausa. ¿Qué sabes tú de la figura de Jesús que todavía no se haya dicho? Por ejemplo: ¿Se sabe donde murió? Lo sabes, ¿verdad?
- (J) Si, claro. Jesucristo no está muerto. No está muerto, como que vive en Igualada, en un piso al lado de la vía del tren. Tiene una tienda de pollos a l’ast…
- (E) Pues si que bien montao lo tiene el tío. Pero escucha. Estamos hablando de Jesús, ¡el mesías!
- (J) Ah no, es Espinete. Espinete vive en Igualada. No. Jesucristo está muerto pero los confundo a veces.
- (E) ¡Pero como puedes confundir a Jesús con Espinete! (Li respon l’entrevistador un pèl emprenyat).
- (J) Perdón. Es Espinete quién tiene un puesto de pollos a l’ast en Igualada. Jesucristo no. Jesucristo murió, hombre… Seamos serios.
- (E) Crucificado, ¿no?
- (J) No, no. Murió en la playa. Sus amigos le hicieron la broma esa de enterrarlo en la arena
- (E) Mare mía, madre mía… (Declara l’entrevistador sorprès i totalment garrativat).
- (J) ¡Pero lo enterraron en la arena con cabeza y todo! Y luego se fueron a tomarse unas birras y allí se quedó Jesucristo, enterrao en la arena y allí está, bajo la arena. Es que Jesucristo era bastante de juguetear en la playa con los colegas, y claro... Y bueno, pues ya sabéis donde está enterrao: En la playa de Calafell. Con un bañador de flores y una pulserita del hotel.
- (E) ¿Cerca del Lui Vega?
- (J) Pues muy cerquita, si.
- (E) ¡Pero si eso es en Segur!
- (J) Y que más da. Si es casi lo mismo, allí en la arena, ¡hombre! ¡Encima no querrás que te explique la latitud y la longitud!
- (E) ¡Pues estaría bien!
- (J) Y encima que os traiga una pala para empezar a escarbar en la playa.
- (E) Pues estaría bien. ¡Usted es el investigador! ¿Entonces no lo clavaron en la cruz?
- (J) No. A él no. Fue a Espinete
- (E) Pero si Espinete está vivo. Has dicho que se encontraba en Igualada.
- (J) No, no. Lo crucificaron a él pero Anasagasti lo desclavó…, a Espinete.
- (E) Usted tiene un cacao considerable…
- (J) Si, si. Tengo un cacao…
- (E) Pero óigame una cosa, ¿Espinete está clavao?
- (J) Si, si, en la cruz, en la cruz. Pero lo que si quiero dejar claro en este punto es que gracias a un estudio sobre las plantas de los pies del cuerpo incorrupto de Jesús, podemos saber que caminaba como Johnny Deep en “Piratas del Caribe”. Así, como de puntillas. Entre sarasa y loco. Y estudiando el desgaste de sus tibias y de sus piernas, que las tiene muy finitas, podemos asegurar que llevaba habitualmente tejanos elásticos de los arrapaos en las piernas y bambas de caña alta J. Hayber
- (E) O sea, ¿que era heavy? (La naturalitat de l’entrevistador comenta a ser sorprenent).
- (J) Si, si. Heavyata.
- (E) Pero de Deep Purple, de Metalica…
- (J) De todo, de todo. Le molaba todo el heavy. Era un freaky considerable. A diferencia de Espinete y Anasagasti que eran más poperos.
- (E) Que manía con Espinete y Anasagasti. Nadie te ha preguntado, por Espinete ni Anasagasti.
- (J) No, pero Espinete es más popero, va por Igualada paseando con sus náuticos, con cordones o sin cordones…

(L’entrevistador corregeix al Julito i torna al tema de l’entrevista)

- (E) El plan náutico no es de pop. Es de pijo y desde hace tiempo. Que lo sepas. Y de pijo descontextualizado. Bueno, ¿y que más nos puedes decir de Jesucristo?
- (J) Pues ahora estoy en disposición de asegurar que el día ese en que se dice que Jesucristo multiplicó los panes y los peces, pues eso fue una noche que acabó a ostias, en la velada. Yo te explico. El tema es que estaba Jesucristo en el bar de menús donde él va a cenar. Y eso que está Jesucristo en el bar de menús…
- (E) En el bar de menús porqué en el de al lao te clavaban, ¿no? (Acudit fàcil de l’entrevistador).
- (J) (…) Y de repente llegó mucha gente pobre que no tenía nada que comer. Esto es real ¡eh! Y le dijeron a Jesús: Jesús, atento, ¡Jesús, coño! Porqué estaba viendo la tele y el tío no se enteraba. Mira Jesús, somos 486 pobres. Aquí tienes tus 2 peces y tus 5 panes. ¿Por cuánto tienes que multiplicar tus 2 peces y tus 5 panes para que a cada pobre nos de para comer 150panes y 200 peces? Teniendo en cuenta que 3 pobres no van a comer pan y 7 no van a comer pez. Ahí Jesucristo sacó el móvil para calcular con la calculadora y los pobres le dijeron: ¡Sin móvil, sin móvil! Si eres mesías, si tu tal…, con la cabeza, listillo! Y ahí Jesucristo empezó a pensar, se cabreó, se levantó y empezar a dar ostias a todo el mundo. Y ni panes ni pollas.
- (E) Y esta historia que has explicado, ¿tiene testigos? (L’interpel·la l’entrevistador).
- (J) Pues claro. Está Anasagasti y el Espinete.
- (E) Bueno. Pues en este punto ya te puedes ir a disfrutar del montón de estiércol que tengas por casa. ¿Verdad?
- (J) Si, es verdad. Pero por dentro está recubierto de madera.
- (E) Profesor Julito. Muchísimas gracias por ayudarnos a entender la historia. Si otro día le viene a gusto…
- (J) Pa lo que queráis. Yo siempre fresco, bien.
- (E) Muchas gracias.
- (J) Vale

© Especialistas Secundarios Programa anat de l’olla dels especialistas secundarios del 18 de març de 2008.

L’adreça web amb tots els programes la teniu a la columna de la dreta. Que vagi de gust, juantxis!

http://www.especialistassecundarios.com/.

Ells són: l'Armand, l'Íñigo i en Nane. I als controls tècnics de l’enterprise: l’Óscar Peret i en J. Power.

Tots ells grandíssims i juantxis

Fauna austral

2008-04-13T09:56:00.001-07:00

L'ornitorrinc, entranyable i noble animal

No es posible pensar en la existencia de un animal con piel de topo, cola de castor, patas de rana, espolón de gallo, pico de pato y dientes. Además se trata de un mamífero que pone huevos. Residente en los lagos y ríos de Tasmania y Australia, el ornitorrinco parece un animal al que la naturaleza armó con lo que le quedaba. Pero, estudiado a fondo, es un ser formidable.

Es un animal excavador, construye, en la costa de los ríos, una madriguera las cuales son de dos tipos: una ordinaria y otra destinada a la reproducción. En la primera viven tanto el macho como la hembra; en la segunda, sólo la hembra. Ambas se hallan totalmente fuera del agua, incluso la entrada, que es excavada en las partes escarpadas de la orilla y sólo queda cubierta por el líquido cuando se producen las grandes crecidas. La madriguera para la reproducción que excava la hembra, consiste en una galería que mide entre 4,5 y 6 m de longitud, situada a unos 40 cm de profundidad; en la extremidad de la galería se abre la cámara de nidificación, situada de modo que las crecidas no lleguen a ella en ningún caso: en esta cámara se halla el nido, hecho de hojas, hierbas acuáticas, etc. Ultimados los preparativos, la hembra gestante cubre con tierra la entrada, sirviéndose de la cola, de modo que, desde el exterior, ni los animales depredadores ni el hombre puedan sospechar la existencia de la madriguera. Luego, la hembra procede a la puesta de los huevos que son blandos y compresibles, en número de dos por lo general, a veces tres; al parecer, la incubación dura dos semanas, durante las cuales la madre mantiene los huevos cerca de su cuerpo, Al nacer las crías inmediatamente se introducen en un pliegue de la piel, especie de rudimento de bolsa marsupial donde se vierte la secreción láctica. Para hacer todo aún más confuso, los ornitorrincos poseen dientes de "leche" que pierden con la edad. El ornitorrinco adulto tiene dientes en los jóvenes se forman tres dientes calcificados, los del adulto son reemplazados por placas córneas.

El ornitorrinco pesa 60 kilos aunque parezca muy pequeño en verdad pesa mucho. Este animal mide entre 60 y 40 cm, la cola mide 30 cm, el pico mide 6 cm de largo y 5 cm de ancho. El ornitorrinco vive generalmente en ríos. Los ojos son pequeños y los oídos padecen de auricular externo sin embargo tanto la vista como es oído son excelente. El macho tiene un espolón en la cara interna de las extremidades posteriores que está conectado con una glándula que secreta una sustancia tóxica que se supone utiliza como sistema de defensa.

Su pico de pato, recubierto por una fina piel, la cual se prolonga hacia detrás, formando una especie de escudo, es un elemento increíblemente útil para buscar alimento en el fondo fangoso de los ríos donde los ornitorrincos se alimentan de gusanos, larvas de insectos, camarones de agua dulce, caracoles inmaduros y pequeños peces y ranas. El pico constituye un filtro excelente, que permite al ornitorrinco separar del agua las sustancias comestibles e irlas acumulando en las amplias bolsas maxilares que se extienden a los lados de la cabeza. A continuación mastica con parsimonia los alimentos.

Una vez que se ha sumergido bajo el agua sus ojos, orejas y fosas nasales se cierran por lo que nada sin ver. Es ahí donde se pone en juego el aspecto más fantástico de este animal. El pico de los ornitorrincos posee electro receptores tan sensibles que pueden percibir el campo eléctrico generado por el ligero movimiento de la cola de un camarón a veinte centímetros de distancia. Sin duda alguna, un cazador extremadamente eficaz que aún hoy en día nos sigue sorprendiendo. El pelaje se compone de pelos cerdosos, gruesos, de color castaño oscuro con reflejos blanco plateados; recubren una lanilla muy blanda y grisácea que recuerda mucho la de la foca y la nutria. Cerca del ojo se observa una manchita blanca o amarillenta. Las patas son de color rojo oscuro; el pico, negro en la parte superior, presenta una coloración amarilla y negra en la inferior, aunque los ejemplares jóvenes tienen un espléndido pelaje blanco plateado que cubre las patas y la parte inferior de la cola. Sobre todo cuando se halla húmeda, la piel de este animal emana un desagradable olor a pescado, quizá derivado de una secreción oleosa especial.

Durante el invierno, el ornitorrinco atraviesa por períodos de letargo que duran pocos días. Es un animal netamente crepuscular, aun cuando a veces también se aventure en busca de alimento durante las horas diurnas. Si el agua es muy transparente, resulta fácil seguirlo con la vista mientras se desplaza bajo el agua o en la superficie; sin embargo, el observador debe permanecer absolutamente inmóvil, ya que ni el menor movimiento escapa a su mirada y su oído, verdaderamente agudísimos. No permanece mucho en la superficie, pues prefiere estar sumergido el mayor tiempo posible. En el lodo y la vegetación de las orillas busca los insectos de que se alimenta.

Vocació oculta (no us espanteu!)

2008-04-12T11:35:00.000-07:00

una nit al panam's

- ¿Vienes conmigo?

- No sé. estoy un poco cortado.

- ¿Como te llamas, guapetón?

- Serafí. Pero mis colegas me llaman rompetechos. Llámame como tu quieras.

- Me gusta, rompetechos. Será tu nombre artístico. ¿Y sabes lo que hacemos aquí con los clientes?

- Pues no. -Li vaig respondre mentre em grapejava els collonets.

- Creo que lo harás bien. ¿Vienes conmigo?

- Si, pero..., ¿qué quieres hacer conmigo?

- No te asustes. Ahora te lo explico.

Aquesta conversa, que va significar una inflexió en la meva cutre qualitat de vida, va ser un atzar miracolós.

Jo vivia, amb vint anys, a la cantonada entre Hospital i Robadors amb una colla d'estudiants sempre disposats a la farra i emporrats tot el sant dia (i nit). Un dia del mes de maig de principis dels '80, quan el fred deixa pas a les primeres escalfors primaverals, els meus companys de pis van muntar una farra amb un grapat de col·legues. Aquell dia jo no tenia ganes de farra i vaig decidir fotre el camp a passejar-me per la barcelona nocturna, a veure que descobria. Aquesta era una de les meves actiivtats preferides. Perdre'm de nit als barris més canalles i foscos del xino barcelonès.

Jo era un desgraciat que menjava patates i spaguetti amb all i oli perquè amb el què guanyava i amb les feines que feia, no podia mantenir un tren de vida de més qualitat. Però aquesta trobada va significar un punt d'inflexió importantíssim en el meu trist present. Només us explicaré breument com vivia en aquella època.

Jo era un estudiant força golfo a qui les classes de la universitat li feien una mica de grima, i sempre m'ho muntava per fer campana. Per sobreviure, treballava a les feines, sempre submergides, més inversemblants: picapedrer a les mines de de basalt a Castellfollit de la Roca, manobra, natejador de vidres a concessionaris de cotxes, puticlubs i gratacels que acollonien, veremador al sud de frança, enquestador, i d'altres ocupacions molt qualificades que m'estalviaré de comentar. Això em servia per pagar la part que em corresponia del lloguer d'aquell pis infame i ple de toxicòmans i ex reclosos, i menjar alguna cosa barateta.

Però aquell dia les coses van canviar. Quan els companys de pis van arribar a casa els vaig dir que no trenia ganes de farra i que me n'anava a voltar pel xino. Vaig baixar directe al carrer Robadors, on les prostitutes i macarres de l'època encara eren autòctons i de tota la vida, i entre parada i parada en uns quants dels més de trenta bars que hi havia en aquest entranyable carreró, i entre abraçada i abraçada amb prostitutes amigues, vaig adreçar-me a l'Arc del Teatre.

Sortint de l'Arc del Teatre vaig veure una certa animació enfront d'un local de les Rambles. Era el Panam's. Els rètols de l'entrada convidaven a entrar-hi: Vea, disfrute, toque, participe! I em vaig dir: perquè no hi entres? Dit i fet. Vaig pagar l'entrada i ja em trobava allà a dins. Un lloc fosc i ple d'homes de mitjana edat i més grans palpant-se els pebrots, uns quants txaperos que no deixaven de tirar-me els trastos i, a l'escenari, espectacle porno. Quin panorama!

Vaig seure en una butaca del local, que estava a les fosques i fora dels llums de la barra on els txaperos anaven a la caça, a veure l'espectacle amb una llauna de cervesa per refrescar-me la gola.

De cop i volta i per sorpresa va arrivar una dona de bandera i em va proposar de sortir a l'escenari. Després de la conversa que heu vist al principi del relat, em va acompanyar agafant-me la mà al seu camerí mentre em deia:

- No estés nervioso. Ya veràs como si te dejas ir te lo pasarás bien. Y si lo haces bien te pagaremos 25.000 pesetas.

- ¿Ah si?

- Claro. Aquí cuidamos a los buenos clientes que además nos ayudan en nuestros shows porno.

Quan em va dir això vaig pensar que tot el meu pudor (si és que encara m'en quedava una miqueta), desapareixeria definitivament. I així va ser.

Em va dur al seu camerí per explicar-me com anava l'actuació mentre una altra actriu feia un streptease a l'escenari.

Mentre anàvem al camerí i em grapejava els kiwis em va preguntar:

- Noto que te estás excitando, chavalín.

- Creo que si, Guapetona. ¿Puedo tocarte las tetas?

- ¡Claro! ¿A qué esperas?

I mentre arribàvem al camerí, ensopegant per tots els passadissos que ens duien al seu cau d'assaig, em va dir:

- ¿No tendrás ninguna enfermedad sexual?

- Creo que no. Soy donante de sangre y estos temas los tengo bastante controlados. ¿Y tú?

- Tampoco, !guapetón¡ Entra en el camerino que te daré unas instrucciones antes de salir al escenario.

Vam entrar al seu camerí i em vaig quedar al·lucinat. Tot ple de miralls, un llit enorme, vestits i llenceria per un tubo...

- Entra Serafí. Quiero hacerte unas preguntas antes de salir al escenario.

- ¿Y qué quieres saber?

- ¿Eres eyaculador precoz? ¿Te corres cuando te quitas los gallumbos y ves a una tía en pelotas?

- Normalmente no. Además casi nunca me corro cuando follo. En rarísimas ocasiones me ocurrió. Me la tengo que cascar un buen rato y las pocas veces que tengo éxito, me corro.

- ¿Seguro? Vamos a comprobarlo antes de salir al escenario. ¡Por cierto! Eres muy joven y no debes saber mucho de las vicisitudes sexuales, ¿no?

- Pues fuí bastante precoz y según mis amantes, no lo hago nada mal y me dicen que las dejo bastante extasiadas. Pero esto siempre es en privado. En público no se como funcionará.

- No te preocupes Serafí. Yo te indicaré. Ahora haremos un pequeño ensayo antes de salir al escenario. Y sobre todo piensa solo en ti y en nosotros. No en la panda de cerdos que nos mirarán.

Em va estirar al llit i em va treure els pantalons i els calçotets, i amb la velocitat d'un fórmula 1 ja me l'estava mamant com una autèntica descosida. M'estava posant a prova a veure si aguantava la primera sagsejada pornogràfica. En una estona li vaig dir:

- ¿Quieres girar tu cuerpo para poderte besar el chochete mientras tu me la comes?

No va dir cap paraula, es va girar, i el 69 estava servit. Estàvem en plena tasca quan em va comentar que canvièssim de postura perquè a l'escenari calia canviar de posició sovint per mantenir atenta l'atenció dels porcs que ens miraven.

Ho vam fer de totes les maneres possibles i penetrant-la per tots els orificies imaginables i inimaginables. Fins i tot, i no és costum en aquesta mena d'espectacles, la vaig besar a base de bé.

- Serafí. ¡Eres un crack! ¿Cómo es que nunca te planteaste dedicarte a esta bonita profesión?

- Claro que me lo planteé. Quería hacer carrera de actor de comedia però el mundillo de la farándula me pareció bastante esnob. Y lo dejé. ¿Y tú? ¿Cómo llegaste a este antro?

- Es muy largo de explicar y es hora de salir a escena. Aurora está acabando el streptease y ahora toca el número estrella de la noche.

- ¿Qué?

- Pues que ahora viene lo que el público está esperando. Mi show improvisado con el cliente de la noche.

- ¡Óstias, me has acojonado!

- No te preocupes. Sigue mis instrucciones y todo irá bien. Además las luces nos dan en la cara y la música también, con lo cual creerás que estamos solos. Tu tranquilo, guapetón.

Glups! Vaig pensar mentre ens adreçàvem a l'escenari. Quan hi vam aparèixer i un gran focus ens va enlluernar, tothom es va aixecar a aplaudir-nos. De cop i volta la llum de la platea va desaparèixer i l'escenari es va tenyir d'un color vermell incitador.

Enmig de l'escena hi havia un llit enorme que, en veure'l, em va venir al cap una gran bacanal romana... Mentre el cap em donava voltes pensant amb les tombarelles que podria fer en aquell tros de llit va començar a sonar una música que incitava al vici. I enmig del meu despiste em va despertar l'actriu porno dient-me a cau d'orella:

- ¡A ver si estás por la labor! Desnúdame poco a poco y con delicadeza.

- Perdona, se me fué la olla pensando en mis cosas.

- Déjate de gilipolleces y empieza que el público se impacienta.

La vaig despullar molt a poc a poc i acaronant-li totes les corbes del seu bonic cos. Mentre ho feia i ella feia un gest de plaer totalment còmic i dissimulat jo em vaig endinsar en el meu món fantasiós i còmic. I li vaig seguir el rotllet.

Ja estava despullada i amb les cames més obertes que un angle de 180 graus quan vaig fotre un streptease "Full Monty" total. El públic apaudia, mentre ella, entre rialles, m'esperava ben oberta de cames esperant que jo li treballés el xoxet. Som hi! Em vaig dir. I em vaig submergir en aquella peixera humida i plena de corbes i formes.

Quina manera de bramar. Era pur teatre, per jo pensava que li feia mal i aturava la meva tasca o la calmava una mica.

- No pares, Serafí. -Em deia a cau d'orella mentre no parava de bramar quan de cop i volta i per tal que el públic veiés millor l'espectacle, em posava de peu i de perfil a la platea i me la besava amb delit i sense descans.

Mare meva! Quina fenia més dura! Pensava. Cada nit el mateix rotllo amb el client de torn! El cas és que ens vam deixar anar i seguint fil per randa les seves instruccions vam fotre un numeret força complet que va rebre un aplaudiment molt generós per part dels porcs que ens estaven veient.

Vam fotre'ns un petó als morros i una bona grapejada pel gaudi del públic i enmig dels aplaudiments, vam tornar al seu camerino. A mig camí ens vam trobar amb el gerent del local i ens va dir:

- ¿Se puede saber de donde ha salido este crack?

- Pues estaba entre el público y me pareció un buen especímen para el experimento.

- ¡Pues te ha salido de puta madre! El público salía super contento y con cara de querer volver. ¡Y tú! ¿Dónde has aprendido esas dotes de actor medio cómico y medio porno?

- Supongo que em la escuela de la vida. -Li vaig respondre. Siempre me gustó la comedia y el teatro, y la timidez la abandoné hace muchos años cuando me di cuenta que no sería ningún adonis.

- Pues chaval, tienes talento. ¿Quieres seguir con nosotros? Te pagaremos bien por dos actuaciones semanales: 50.000 pesetas a la semana.

Òsties! 50.000 peles per cardar per la jeta dues estonetes a la setmana, els divendres i els dissabtes al vespre. Davant d'aquesta temptadora oferta no m'ho vaig pensar dues vegades i la vaig acceptar.

Això significava guanyar un mínim de 200.000 peles al mes i poder-me permetre els vicis que em sortissin dels collons. I a més, podia estalviar encara que no ho volgués i estudiar allò que a mi m'agradava.

L'exigència sexual a l'escenari cada vegada era més complicada però jo m'en sortia amb la meva guasa, la meva flexibilitat i habilitat, i els meus bons oficis. Un bon dia, en acabar la funció, la noia que em va fitxar em va fer una proposta:

- Te invito a cenar a casa. He preparado cena para los dos y no te puedes negar, Serafí.

- Encantado guapetona!

I agafadets de la cintura vam anar plegats a casa seva fent una aturada prèvia a la bodega del carrer de casa per comprar un Don Perignon amb què regar el sopar.

- Vas fuerte, Serafí. -Em va dir amb un somriure d'orella a orella.

Vam arribar a casa seva abraçats l'un al'altre com una parelleta d'enamorats i en entrar-hi em va dir:

- Hace dos años que nos conocemos de follar en el teatro y tengo que confesarte una cosa.

- ¿Y qué es?

- ¿Los orgasmos que finjo cuando me penetras o cuando me lo trabajas a fondo, y me pongo como una loca? Pues no finjo. Es la primera vez que me pasa, y contigo no necesito vaselinas ni cremas vaginales. Solo pensar que voy a actuar contigo ya me chorrea la vagina y se me hincha el clítoris. Creo que me estoy enamorando de ti, Serafí.

- ¿Estás segura? -Li vaig preguntar tot acollonit.

- Totalmente. Y me gustaría compartir mi vida contigo. Eres maravilloso y muy tierno.

La meva cara es va transfigurar de cop i volta, i allò que havia començat com una aventura i s'havia convertit en un bon mitjà de supervivència per sobreviure i poder estudiar i investigar es complicava. Jo no volia lios de cap mena perquè els estudis em començaven a demanar una dedicació que no tenia hores, i li vaig dir amb bones paraules que m'agradava molt i que me l'estimava però que no em podia comprometre amb ella. Però que em venia molt de gust fer-li l'amor sense públic.

Ho va entendre a mitjes i una mica tristos ens vam fotre un sopar boníssim a base de mariscos i patés del sud de França. Això li va aixecar l'ànim i mentre xuclava una ostra li vaig preguntar:

- Hace dos años que conozco todos tus rincones y recovecos y todavía no se como te llamas.

- Me llamo María, pero mi nombre artístico es Sonia.

- ¿Y porqué no me lo dijiste antes?

- Preferí quedarme en el anonimato. Ya sabes, esta profesión, a pesar de su descaro aparente, requiere discreción. ¿Lo entiendes guapetón?

- Por supuesto, guapetona.

I entre ostra i ostra vam començar a morrejar-nos amorosament al sofà i a grapejar-nos els nostres respectius cossos com mai ho havíem fet. L'excitació mútua era tan gran que en uns minuts ens trobàvem al seu dormitori. Una cambra de color vermell, plena de miralls i un llit que semblava una piscina. T'hi podies ofegar practicant afers amorosos, però mai caure de morros al terra. Aquella nit va ser inoblidable. Tota la nit i una bona part del matí els vam dedicar a estimar-nos tendrament i sense públic. Quina sensació més estranya, pèrò que bonica i agradable.

A les 11 del matí i quan ens ensabonàvem mútuament a la dutxa, li vaig dir:

- María. Tengo que dejar el Panam's.

- ¿Porqué? -Em va respodre sorpresa.

- No creo que pueda actuar como un profesional después de lo que ha pasado esta noche.

- ¡Pero sin tí el espectácuulo ya no será lo mismo! Piénsatelo, por favor.

- Mira María. ¿Te gustaría verme en el escenario follándome a tus compañeras de espectáculo a partir de lo que nos pasó hoy? ¿Y crees que yo me quedaré igual cuando te vea penetrar por todos tus orificios por tres tios? Y además, mis investigaciones me exigen mucho tiempo.

- Pero eso es una profesión que hay que dejar al margen de nuestras vidas privadas, Serafí.

- Lo siento. Pero acepto a medias tu propuesta de convivencia sabiendo que mis horarios son totalmente desmadrados y que tu oficio es el que es. Pero yo lo dejo.

- No me lo puedes hacer. ¡Somos los reyes del Panam's! Si te vas perderemos clientela y el negocio se puede ir al garete.

- Seguro que encontrais un sustituto. Esas son mis condiciones. ¿Las aceptas, María?

Amb el cap cot i els ulls plorosos va acabar-se el cafè amb llet que s'estava fotent per esmorzar.

Vaig aixecar-me de la cadira pe fer-li una abraçada de consol i comprensió. Duia una bata transparent que deixava veure totes les seves formes i de cop volta, mentre l'abraçava, vaig notar una cosa que em creixia involutàriament i enmig del seu entrecuix.

- ¿Ya empezamos otra vez, Serafí? No tienes remedio. Venga, vamos. Me vuelves loca, guapetón.

Aquell va ser el darrer polvet que vam fotre'ns la Maria i jo. Ella va continuar amb la seva carrera artística i jo amb la meva frustrada carrera universitària.

Perquè collons no em vaig quedar al Panam's fent una carrera artística que em podria haver fet milionari! Soc un autèntic gilipolles. Quina vida més puta i més perra...

Trobades a Canaletes

2008-04-07T13:12:00.000-07:00

Mugronets entranyables

Mare meva! Quin parell de mamelletes m'esperaven a canaletes! Ella sempre arriba abans (quedem força sovint) i els seus mugronets amb l'acompanyament d'uns pits turgents i espectaculars sempre em donen la benvinguda.

Ella és d'un poblet del Penedès, que mai no recordo com es diu, i n'està força cofoia de la seva comarca que ara és vol convertir en una cosa que no acabo d'entendre que li diuen "virgueria". Jo s'ho faran, penso en la intimitat, mentre imaginant-me els seus pits i els seus mugronets com es van endurint mentre, en les meves fantasies, m'observa la meva trinca i me l'acarona suaument. La imaginació, en aquest moment, es desboca i la passió es desborda! La seva tendresa, directament proporcional a la suavitat i volum de les seves formes, em tornen boig. I noto que ella també en gaudeix.

Merda! Uns putos veïns em desperten i les fantasies a prendre pel cul! Hauré de posar-hi remei, vaig rumiar. Li trucaré i quedaré amb ella. Segur que caurà als meus encants! Vaig començar a pensar en una estratègia que em permetés. sense gaires dificultats, endur-me-la al catre sense resistència i amb un desig irrefrenable per part seva. Ja ho tinc! Li convidaré a un restaurant la mar de xulo a la platja i les ostres m'aplanaran el camí.

Ens vam trobar a Canaletes, com sempre, i, com sempre, marcava mugronets i tetes (i duia el xoxet força marcadet). Mare meva! Avui l'haig de posar en remull com que em dic Serafí! Em vaig dir a mi mateix.

- Vols que anem a la platja a menjar marisc! Et convido. -Li vaig proposar.
- I on em vols dur?
- A un lloc que segur que t'agradarà. Està envoltat de mar per totes bandes. Et bé de gust?
- A què esperem? -Em va dir desitjosa i entusiasmada.

Dit i fet. Vam agafar un taxi i en un tres i no res ja ens trobàvem al restaurant.

- Què teniu taula? -Vaig preguntar.
- I quants seran? -Em va dir el cambrer.
- Nosaltres dos. -Li vaig respondre.

Ens van dur a una taula al costat d'una finestra que donava a llevant. Estava entreoberta i l'aroma a mar entrava amb una olor iressistible.

- T'agrada el lloc, Rosa?
- És fantàstic! -Em va respondre.

Vam decidir ràpidàment el dinar i tot començaria amb unes bones ostres, amb un regust a mar increible, i una bona ampolla de Don Perignon. No va caldre gaire estona per observar i percebre com la Rosa s'anava excitant de mica en mica. Els seus cigronets gairebé li foradaven la samarreta escotada que duia mostrant tota la pitrera. Els seus sostenidors ja els tenia a la vista. Eren vermells amb vius negres i ella em mostrava els tirantets amb una naturalitat sospitosa. M'estava provocant!

- Serafí! -Em va dir. -Tu saps com seduir les dones, eh!
- I perquè m'ho dius? -Li vaig respondre amb un to difícilment creïble.
- Saps perfectament que vaig una mica apurada i que els teus bons oficis m'estan captivant i posant a cent!
- Doncs si vols, li podem posar remei! -Li vaig mig proposar.
- I què proposes?
- Et posaré un mocador als ulls i tot serà una sorpresa. Acceptes? -Li vaig dir.
- M'arriscaré.

Vaig pagar-li al cambrer i li vaig demanar un taxi. Mentrestant, ella anava posant-se el mocador als ulls a l'espera de la sorpresa.

El taxi va arribar i li vaig dir la destinació (un carrer molt poc conegut i que la Rosa, evidentment, no coneixia).

En arribar li vaig comentar a la Rosa:

- Ja hem arribat però encara no et treguis el mocador.
- D'acord. Tu manes.

Vam entrar a l'indret i li vaig dir que s'esperés a l'entrada amb els ulls tapats fins que jo l'avisés.

Dit i fet. Un bon professional ens va conduir al lloc que jo desitjava i que fora de l'abast del camp acústic de de la Rosa vaig negociar...

Ja hi érem.

- Vols que et tregui el mocador? Ja pots mirar. -Li vaig dir.
- És que em fa una mica de por. Me'l pots treure tu?
- I tant! Però ho faré lentament perquè no t'espantis.
- Som hi. -Em va respondre.

Amb els ulls tapats, vaig començar a acaronar-li la cara i els cabells per tal de tranquil·litzar-la. Lentament les meves mans anaven tocant el seu coll mentre els meus llavis s'acostaven als seus suaument. No vaig tenir cap problema per trobar una resposta immediata als meus petons aparentmernt innocents. Mara meva! De cop i volta els seus llavis i la seva llengua, suau i dolça, envaïen tots els meus llavis i el que no són llavis. Les meves mans ja no podien resistir tanta temptació i les seves tetes van ser l'objectiu principal!

Ella no es treia el mocador mentre jo la despullava i la besava tota molt a poc a poc. Ella volia fer-ho tot depressa però jo li explicava, a cau d'orella, que aquestes coses es gaudeixen molt més si les fas a poc a poc. Però la seva desesperació era total! A la que es va quedar en pilotes es va trure el mocador, va fixar la vista en la meva trinca i es va amorrar al piló com quan un camell porta un mes al desert sense beure ni una gota d'aigua i de cop i volta es trobés amb un oasi. Quina manera de mamar-me-la! Quina avidesa! Mentre ella m'intentava procurar plaer jo li vaig acaronar tendrament el xoxet i el seu clítoris.

Òsties! A la que li vaig tocar una miqueta, ja estava gemegant com una condemnada! Collons. Com està el patí. Vaig pensar. Avui iguial pateixo per aguantar el tipus.

- Em pots penetrar? Tinc el xoxet bullint! -Em va dir.

Dit i fet. Apa, ja hi som cavalcant com en un rodeo de Texas. Alguna postura em provocava uns ofecs considerables. Sobretot quan ella es fotia al damunt i les seves tetes s'amorraven a la meva cara. Jo intentava separar-les per poder respirar, però ella no parava de cavalcar com si jo fos un brau a qui calia domar.

Afortunadament el seu xoxet, al cap d'unes hores, es va escaldar i em va deixar tranquil. Me la va deixar, per cert, feta un autèntic nyap i les oïdes fetes pols.

I el dia següent tenia cita amb la Trini! Com li explicaria el lamentable estat de la meva cigaleta? Però vaig reflexionar ràpidament i vaig ajornar la cita dos dies més tard. Així em podria recuperar i la meva cigaleta tornaria a la seva alegria habitual.

Per acabar la soirée, la Rosa es va fixar amb els miralls de la cambra que havíem llogat i em va demanar que féssim posturetes fotogràfiques. Sense esforços vam fer totes les posturetes possibles per tal que ella pugués observar com ens ho muntàvem. I li va agradar tant que sense gaires esforços i senzillament observant les imatges dels miralls va tenir un altre orgasmet.

Ufff! Una altra com aquesta i no ho explico!

Vaig haver de posar-me cremeta a la cigala per regenerar-la i tonificar-la per tal que la Trini la trobés a punt d'estrenar. Quina creu!

Dones...

Tardes de dissabte...

2008-04-05T12:46:00.000-07:00

...a la boqueria

Casa Guinart

(txarcuteria centenària)

Aquest entranyable lloc ubicat a la boquería i que dóna a les Rambles i al mateix mercat, està farcit d'una colla d'individus força exòtics o, si més no, curiosos.

Sempre acabo la compra dels dissabtes en aquesta botiga d'excel·lents embotits, formatges i moltes més coses que podreu descobrir a la seva web o anant a la botiga, fotent-me unes croquetes amb cerveseta i petant-la amb els sonajes de l'establiment i la parròquia que hi acostuma a anar força sovint.

Aquí acostumo a comprar embotit, formatge, pasta i delicatessen força bones vinculades al món de la cuina. A més, tenen una petita barra on et pots fotre les millors croquetes de Barcelona amb virutes de jabugo 5 jotes i d'altres tapetes i entrepans exquisits regats amb bons vins i caves, amb un servei la mar de simpàtic i professional format per una parella de cubans la mar de catxondos. En fi. Anar a Can Guinart és sempre sinònim de comprar bons productes i de passar una estona molt agradable. Moltes vegades he sortit de la botiga amb uns mals d'estòmac considerables dels farts de riure que m'he fotut. Són una mica ximplets i bastant de la broma... (jo també). I molt bona gent. Us ho recomano! Ah! i amb clients il·lustres! A banda de jo mateix, el grandiós barrufet (no tinc àvia, fale!), acostumo a compartir barra amb en Ferran Adrià, que acostuma a fotre's una truita de patates amb coca cola mentre jo em foto les croquetes amb la birra.

Bé, ja està bé d'ensabonamenta gratuïta i anem per feina. Passaré a descriure, a continuació, els personatges que decoren aquest bonic recó de la Rambla barcelonina.

La gordita (el txapero del xino): Quan el veus per primer cop penses: Aquest tio és un autèntic tocinaire. La meva mare em va parir en una tocineria mentre manipulava botifarres un dissabte al matí al mercat de la Llibertat, en plena festa de Sant Medir, de l'exvila de Gràcia. Els conec com si els hagués parit. Són bastant barruers i grassonets. Amb unes mans que acostumen a assemblar-se als peus de porc, suposo que per contacte amb les delícies d'aquesta entranyable i generosa bestioleta.

Però no fugim d'estudi. Aquest individu de la meva alçada (un escàs 1.60 m.), però amb un pes i volum que dobla les meves dimensions, sempre m'endinya els productes que amb ell li surten dels collons. "Proba això que t'agradarà. Jo m'ho menjo sovint i està boníssim!" Em deia. "Aquest formatge està de puta mare. Te'l poso". I així fins gairebé endinyar-me tots els productes de la botiga que, per cert, sempre eren els més cars. Jo crec que aquest individu cobra comissions per vendes a capullos com jo.

El txapero, que en l'argort de la casa és com jo l'anomeno, camina molt i sempre està fotut. Diu que caminar li senta de puta mare però en canvi sempre té un nap o una col. La veritat és que està fet una autèntica piltrafeta malgrat que ell afirmi que es cuida moltíssim. Traga més que el carpanta del TBO o l'Otilio dels còmics de l'Ibàñez. I no s'aguanta els pets, però ell sempre afirma que caminar li senta molt bé. Mireu si li senta bé que cada dos per tres s'ha d'agafar la baixa perquè té les cames fetes un autèntic nyap. Malgrat tot és bona persona, però és la riota de la botiga. Tothom li pren el pèl (i no en té!). La seva dona deu estar d'ell fins a les tetes! Ah! Se m'oblidava. Els caps de setmana explica que fa viatges com si fossin aventures de l'Indiana Jones, i la distància més llarga que ha fet és a que va de Barcelona a Arenys. Tot un personatge!

El merengue (el burgalés): Castellà de Burgos. Més sec i sèrio que una sabata i a sobre, del Madrit, toca't els collons! Calb com en Duran i Lleida i un expert en l'art de tallar i servir-te embotits. Molt professional i seriós. Sempre està manipulant embotits amb una facilitat que ratlla la perfecció botifarraire! I quan t'atén se centra tant en la seva tasca que per molt que li parlis no et fot ni puto cas.

Mica en mica, però, li vaig començar a agafar el tranquillo i, de tant en tant, li feia soltar algun lleu somriure. Sobretot quan estava amb el txapero. Quan els veus a tots dos, calbs com dues boles de billar al darrere del mostrador, penses: mare meva, on m'he fotut! Els primers cops que vaig entrar a la botiga vaig pensar que allò era una barreja de manicòmic i d'antro camuflat de sexe sadomassoquista per tios. I guiris, que tenen molta pasta! Manipul·lant sensualment les botifarres i d'altres embotits jo pensava que volien temptar a la colònia gai de Barcelona i d'arreu del món. Però amb mi no li va funcionar la seva estratègia manipuladora de falus de porc.

Amb el temps he anat descobrint que ell és així. Amant dels embotitis i de la seva manipulació i que no busca sexe guarro amb les seves activitats professionals. He descobert que, malgrat ser un fastigós merengue de merda, és un gran professional, bona persona i amb molt sentit de l'humor.

Per cert, és l'individu que apareix a la foto del centre.

El mestre botifarraire (un friki culé fins a la medula): L'amo de la botiga amb el permís de la seva mare, és clar. Ja fa uns quants anys, quan el vaig conèixer, les poques vegades que em va atendre vaig pensar que aquest capullo era un troç de bord considerable. Estúpid, antipàtic, malcarat i amb una mala llet que no se l'empassa un gitano. Quin careto fotia el molt cabron! Només feia un lleuger somriure quan et donava el ticket i li pagaves la clavada que t'acabava de fotre. I mai s'acomiadava. No entenc com cada dissabte hi tornava a fer-li la compra setmanal. Jo pensava, de manera ingènua i benèvola, que n'estava fins els pebrots de pencar tota la puta setmana i quan el dissabte, gairebé a darrera hora, li arribava un plasta a tocar-li els collons li sortia tota la seva mala llet. Anys més tard vaig descobrir que quan jo arribava ell volia fotre el camp a veure el futbol a can Barça.

Quan van obrir la barra i el pis de dalt per fer degustacions, la nostra relació va canviar qualitativament. Resulta que aquest individu, que no aixeca un pam de terra (és més o menys de la meva alçada), és un culé recalcitrant i estrany. No és pessimista! Encara que al Barça li fotin cinc gols en un camp de merda sempre pensa que apallissarem al nostre proper adversari (jop soc un culé dels de tota la vida, pessimista). "Al Madrit li en fotrem cinc, com el '74 amb els gols d'en Cruyff i en Sotil!" Afirmava amb vehemència. Jo me'l mirava i me'l segueixo mirant amb cara incrèdula. La meva desconfiança genètica amb el meu equip no la puc corregir, com la gran majoria de culés. Però aquest friki no es desanima mai. Jo crec que els seus gens són del Cèltic però catalanitzats.

Quan pot convèncer a la seva dona s'escapa amb els seus col·legues a veure al Barça a la Champions. L'excusa del partit "del segle" (aquest és l'argument que utilitza per deixar penjats a la seva dona i als seus fills), li serveixen per fotre's fins el cul de birres i d'altres substàncies tòxiques. Penseu que aquí, a barna, ell diu que és addicte als gelats! Ves a saber el que es fotrà a l'estranger, on ningú el coneix! La seva mare, amb molt de seny, sempre diu quan el veu amb els seus col·legues futbolaires: segueix sent un crio, però amb dues criatures!

És bona gent, de debò. Però si sou del Madrit no us recomano que passeu per la botiga. Podrieu prendre mal!

La Mamma (el seny): Pobra dona. Haver d'aguantar a tota la colla de gamarussos masclistes que té al seu voltant. Però ella mostra sempre una paciència i un saber estar impecables. És l'única persona de la botiga amb el cap ben amoblat. El seu fill es creu el rei del mambo i l'amo del cotarro, però quan arriba la Mamma arronça el nas com un cargol!

Tots els homes sou iguals! Ella sempre ho diu, i té tota la raó. Jo, malgrat pertànyer a aquesta espècie animal anomenada "homes" o "mascles", entenc les dones assenyades que, com la Mamma, posen de manifest allò que és evident: Som una colla de gilipolles, sapastres, masclistes i capcigranys!

Què li anem a fer! Si la vida ens ha fet així caldrà adaptar-se i fer front a tots les adversitats de caràcter femení, no creieu, congèneres?

Ah! m'oblibava. Aquesta entranyable dona no podia ser perfecta. Estava enganxada als sudokus. Es passava tot el sant dia resolent aquesta xorrada de joc que consisteix en endevinar uns numeros de l'1 al 9 en una mena de taula d'escacs que has d'anar emplenant amb una certa lògica. Mai l'he entés, però diu la gent que t'enganxa. A mi m'enganxen altres coses que, ara no em pararé a explicar. Aquesta dona, però, un bon dia va descobrir que podia jugar-hi amb una maquineta de la qual ja he oblidat el nom. Ella la dominava com quan una mare amb el seu nadó li manega el biberó perquè la pobra criatura s'empassi la llet. És una crack! I els resol tots independentment de la dificultat que tinguin! Mentre ella està ocupada jo m'entretinc amb la xicota de la barra...

Els barmans cubans (la conya marinera i permanent): Quina parella de dos. És clar, si no fossin dos no seíen una parella! Autèntics professionals al darrera de la barra i fora d'ella. Sempre van de puto cul a 100 per hora servint a diestro i siniestro la barra i les taules de la botiga i de la primera planta. El cambrer masculí genera uns corrents d'aire quant passa pel meu costat que fan impossible que els meus refredats m'abandonin. I ella, darrera de la barra, és un altre torbellí. De vegades és tanta la seva activitat que m'haig de passar una estona a què passi el tsunami per ser atès.

Però quan aconsegueixies que algú de la parelleta t'atengui, ja està. No te'ls pots treure de sobre durant l'estona que et passes a la barra de l'establiment. Les lapes són menys enganxifoses que aquest parell d'individus. De tant en tant, s'hi passa el mestre botifarraire i t'endinya les croquetes que li surten dels collons, i tu te les fots amb cara de pòker cagant-te en els seus sants mentre li li pots dir, alegrement: "ets un cabronàs!". Però ell segueix a la seva bola i passant de tu olimpicament. Quina creu!

Tornant a la parelleta de cubans, molt macos malgrat tot, sempre que em veuen, no sé per què collons, tenen una certa tendència al desmadre. La cosa va in crescendo fins que el pressumpte mestre els fot un toquet perquè es moderin (quan hi ha clientela que no és de la parròquia). Però a la que la clientela desapareix ell és el primer en apuntar-se a la juerga i el sarau! I venga. A veure qui la diu més grossa!

Tot plegat, són tardes de dissabte que intento no perdre-me-les mai. Sempre hi ha una cosa o una altra que serveix d'excusa per muntar una festa xarcutera amb els personatges protagonistes de la història i l'entranyable clientela del mercat que també forma part del xou! I a més, sempre te'n portes a casa bona teca i bon rotllet.

Molt recomanable!

Aquest relat catxondo està dedicat als meus amics i amigues de Can Guinart:

David
Carme
Manel
Florenci
Norberto
Nidi. Aquesta dona, no és perquè sigui cubana, però està per menjar-se-la amb maduixetes! Mmmm!

(Esta mujer, no es por que sea cubana, pero està para comersela con fresitas! Mmmm!) Dedicado a tí, Nidi!

Lloc web Casa Guinart: http://www.casaguinart.com/

Adreça postal: Rambles / Mercat de la Boqueria (Tocant el Palau de la Virreina. A la dreta de l'entrada principal i a la cantonada del passadís de la dreta que dóna accés al mercat). No té pèrdua! Si voleu fer una bona compra, degustar bona teca i passar una bona estona no us ho podeu perdre. Ah! I és un lloc força juantxi!

Apa, a dopo fans!

Psicoanàlisi

2008-04-04T16:08:00.000-07:00

retrets i egocentrisme

(projecció introjectiva)

Els informàtics m’havien comentat que Internet enganxava i que si m’enredava en alguna historieta internàutica seria com una mena de drogoaddicte telemàtic. La veritat és que no feia gaire temps que vaig descobrir l’apassionant món dels blogs a causa d’una sèrie de problemes personals. M’explicaré.

Jo sempre he estat una persona força sociable i fiestera, intimista quan cal i inclús romanticot i enamoradís, però juerguista i golfo. El cas, i sense adonar-me’n, poc a poc la gent que m’envoltava em va començar a esquivar i evitar. Jo des de ben jovenet havia estat la rialla de la colla: el pallasso, el bufó, l’arlequí, el pierrot. En definitiva, el comediant i l’ànima de la colla. Almenys, això era el que jo pensava. Però de cop i volta, i arran d’uns trastorns o disfuncions mentals força evidents, la gent em va començar a fer el buit. Ningú em fotia ni puto cas. A la feina ningú volia compartir amb mi una estoneta a l’esmorzar (i si ho feien era a contracor, sempre he estat molt intuïtiu, jo), els amics no em trucaven i si els trucava em responien amb evasives. En un tres i no res, em vaig trobar més sol que la una. I em vaig plantejar que calia posar-li solució al tema.

Un bon company de feina i examic em va ensenyar a fer un blog a la internete. Al principi ho vaig trobar molt complicat perquè la meva mentalitat no està emmotllada a les noves tecnologies, com la dels bollycaos farcits de màsters i postgraus que no saben fotre ni una O amb un canuto i que ara em vacil·len i pretenen prendre’m el pèl, però que amb la informàtica dels collons es volen fer els llestos i els imprescindibles. Vacil·lant-me amb els seus megaconeixements tecnològics i posant en evidència el meu analfabetisme informàtic, igual creien que treparien en el complicat món de la carrera administrativa.

Però no fugim d’estudi i ens anem pels cerros d’Úbeda. Us estava explicant la meva solució a la solitud a la qual m’havia condemnat el meu conjunt de trastorns i el meu entorn, presumptament amic, i que en un moment donat m’ha deixat tirat a la cuneta amb el trist consol d’emmirallar-me en un blog internàutic.

Afortunadament les meves múltiples tares mentals no van escapçar la meva imaginació i fantasia (soc peixos i si alguna virtut tenim és aquesta, ser somiatruites). Així que vaig començar a practicar amb les utilitats del blog i amb el primer que vaig encertar va ser amb l’escriptura. Fantàstic! Vaig pensar. Escriure és el meu hobby preferit i si a sobre ho puc fer per la internete i el món mundial ho veu igual guanyo el planeta o alguna cosa similar. El meu cap va a començar a patinar i a pensar amb l’efecte que els meus escrits podrien tenir en l’univers internàutic. Em vaig arribar a veure al costat de Bill Gates donant-me un premi al millor blogger del món i donant-me un taló d’un milió d’euros! Aquest taló els refregaré per la cara a tots els capullos que durant aquest temps m’han tocat els collons. Vaig pensar enmig de tanta fantasia...

Però la realitat s’imposava i havia de començar a donar-li contingut al meu nadó. D’alguna manera era com donar-li el pit o el biberó i veure’l créixer poc a poc. Què collons! Calia engendrar-lo! Encara no existia! Només hi havia una mena de matriu buida que calia farcir-la (enteneu el símil, colla de talussos!). I la vaig començar a farcir (no amb el que us imagineu, reprimits!), amb coses de la meva pròpia collita: Escrits, relats, fotos, música, pel·lícules, enquestes, etc. Tot a la meva bola i sense repressions. Vaig inventar-me uns personatges que protagonitzessin les meves cabòries relatades i apa, a donar-li a la bola i als ditets. Tanmateix i paral·lelament al temps que el meu blog anava prenent contingut i s’anava engreixant, vaig notar com la gent del meu entorn encara m’ignorava més i més i, fins i tot, feien i fan cara d’emprenyats quan es creuen amb mi sense saludar-me ni mirar-me a la cara. Jo no acabava d’entendre l’enduriment de la seva actitud i comportament cap a mi. I més, quan ja no era sant de la devoció de gairebé ningú de la casa ni del món mundial. Un bon dia, no fa gaire, un company de la feina em va dir:

- Com t’has passat amb mi, tio!
- Com dius? –Li vaig respondre.
- Jo no soc com expliques a la teva merda de blog!
- Què?
- No dissimulis, cabró!
- Perdona, però crec que t’estàs passant de rosca i no sé de què òsties m’estàs parlant. A veure si t’expliques d’una puta vegada!
- Hi ha un suposat personatge que curiosament s’assembla amb excés a mi. I no m’ha agradat gens ni mica.
- Doncs és el teu problema. Perquè no probes d’anar al psiquiatre a veure si t’ho soluciona? –Li vaig proposar, amb mala llet però amb bones intencions. –Jo hi vaig i em va força bé.
- Ets un tarat mental. I la propera vegada que parlis de mi al teu blog et penso trencar les cames! M’has entès?

En aquell moment vaig reflexionar, amb sang freda, que collons li havia passat a aquella persona, que jo creia normal, per voler-me posar a caldo com un autèntic camorrista napolità. I li vaig respondre:

- Mira niñatu. A veure si t’enteres, tros de talòs! Al meu blog hi poso el que em surt dels kiwis, està clar? I si un capullo com tu que amb no sé quants collons de carreres es pensa que em pot vacil·lar ho té clar. Mira nen. En el blog m’invento uns personatges que poden tenir una certa semblança amb persones que existeixen a la vida real. Però d’aquí a identificar-te amb el personatge de tal manera que et penses que ets tu, significa que tens algun problema.

Se li van baixar els fums, suposo que per l’acolloniment, i li vaig fer una explicació exhaustiva del seu problema psicològic. Tenia una disfunció greu en dos mecanismes de defensa: la projecció i la introjecció. És a dir, patia un excés de projecció introjectiva. Què! Ara m’he quedat amb vosaltres, no? Colla de babaus!

Intentaré explicar-me planerament per tal que la penya que em segueix pugui seguir el fil del meu interessant relat. El terme “projecció introjectiva” prové de la teoria psicoanalítica i ha estat força estudiat i treballat des de les diferents corrents que han sorgit d’en Freud a la nostra cultura contemporània.

Serem pedagògics. Imagineu-vos un espill i que esteu al seu davant observant el vostre malmès cos. És la vostra imatge però invertida, no? Doncs ara imagineu que a una persona amb la qual intercanvieu unes paraules o el que sigui li atribuïu les vostres virtuts i defectes. Què passa? Que us identifiqueu ràpidament amb aquella persona perquè li atribuiu les vostres característiuqes: esteu projectant la vostra personalitat i més merdes en ella. Però això pot passar a la inversa. Si les característiques de la persona o el que sigui te les empasses i te les fas teves. estàs tragant-te una personalitat que no és la teva però que, en certa manera, te la fas teva. D’això se’n diu introjecció. Per separat i amb mesura són mecanismes que tothom utilitza de manera inconscient i que ens ajuden a sobreviure. Però quan la paranoia els barreja de manera malaltissa passa el que li ha passat al capullo amb qui parlava fa un momentet. I encara és més greu si l’interlocutor amb qui t’identifiques és un personatge fictici, com els del meu blog. Ell s’havia identificat de tal manera en un dels meus personatges que s’havia gairebé fos amb ell. Patia d’una projecció introjectiva massiva. I aquest és un dels primers símptomes que es detecten en els trastorns paranoides.

Us imagineu, per exemple, que jo m’identifiqués amb el protagonista de la metamorfosi d’en Kafka? Què li hauria de fer a l’autor per transformar-me pel seu morro en escarabat! Vaig als jutjats? Li tallo les cames? Li omplo la boca de fastigosos pastissos de nata? Li trenco la cara sense miraments? Oi que si actués així pensaríeu que estic sonat? Doncs un problema similar tenia el meu company i examic. Vaig intentar explicar-li els seus problemes mentals de manera suau per tal que la seva emprenyamenta no pugés més de to i el despatx no acabés tot ple de cervells esclafats i sang per tot arreu. Li vaig explicar de bones maneres el seu problema i em va respondre:

- Ves-te’n a cagar! I no em vinguis amb rotllos psicològics que saps molt bé que no els entenc.
- Senzillament he intentat explicar-te de manera objectiva que tens un problema i que t’ho hauries de fer mirar. Ho faig pel teu bé. -Li vaig respondre (una mica emprenyat i a contracor).
- No em vinguis amb gaites. Després de tot el que has dit de mi ara, a sobre, em vols prendre el pèl amb els rotllos psicoanalítics. Ets un autèntic cabronàs.
- Tu mateix. Si segueixes per aquest camí aniràs malament. Jo t’ho he dit pel teu bé i, en canvi, tu em respons amb exabruptes. Pensa-hi en fred, tranquil·lament, i si vols, en parlem un altre dia.

Va girar cua sense dir-me res de res i va estar-se uns mesos sense dirigir-me la paraula, com gairebé la resta de companys. Espero que més tard o més d’hora se n’adonaran dels seus errors i de les seves males interpretacions de les coses més peregrines. Jo, per si de cas, segueixo enganxat al meu gran amic que no m’abandona: En Serafí i els seus esbojarrats amics!

Muaks!

PD: Va pel meu estimadíssim amic i entranyable company que s’ha sentit al·ludit amb les meves anades d’olla. Salut sobrassada! (Òsties, ja l’he cagat i he confós al personatge amb el company... Serà que començo a patir els mateixos trastorns mentals...)

Ereccions generals

2008-04-03T11:52:00.000-07:00

Enamoramenta electoral

L’Ulysses explica en una entrevista radiofònica la seva darrera experiència electoral.

Imagineu-vos un programa de la tlàdio amb la intervenció de diversos personatges. Aquest és el guió del programa transcrit pel gilipolles de torn; o sigui, jo, en barrufet emprenyat.

Personatges:

Entrevistador: E (autèntic professional)
Ulysses Joyce: U (un gilipolles total)
Zapatero: ZP (com sempre, molt polític)
Col·leccionista de vots: F (friki)
Recepcionista col·legi electoral: R (veu “femenina” atenta i sol·lícita)

Aquesta entrevista és telefònica, aviso.

Atenció que comença el chou. Yeps!

(L’entrevistador introdueix l’entrevista)

En el moment d'introduir-la..., a l'urna, neix un gran amor. però la història és trista. L’entrevistador truca per telefon al protagonista de la història.

- (E) Buenas tardes Ulysses. ¿Cómo fue la jornada electoral?
- (U) Buenas tardes. Yo diría que fue un punto agridulce.
- (E) Si, pero vamos a hablar de amor. Tu ayer fuiste a votar como un ciudadano normal. ¿Qué te ocurrió?
- (U) Bueno. Lo que me pasó fue lo más bonito que le puede pasar a un ser humano, y como yo hace seis años que no pillo cacho…
- (E) Cuando dices que no pillas cacho quieres decir que hace seis años que no mojas el churrete. ¿No?
- (U) ¡Por dios, por dios, por dios! ¡No seas grosero, ostias!
- (E) ¡Pues mira quién lo dice!
- (U) ¡Pero no seas grosero! Yo me refiero a que me enamoré. Me enamoré de amor. ¡No estoy pensando en mojar el churro!

(Entrevistador parlant a l’audiència i formulant-li una pregunta a l’Ulysses)

- (E) Ulysses fue a votar y se enamoró. ¿Y qué pasó Ulysses? ¿Cómo fue? Cuéntanos. ¿Qué ocurrió?
- (U) Yo estaba delante de las urnas a punto de introducir las papeletas, la del congreso y la del senado, esperando mi turno, y ella también. Ella esperaba el suyo en la mesa de al lado cuando, de repente, nuestras miradas se cruzaron. En ese momento yo me dije: ¡Madre mía! ¡Que ojazos tan azules! ¡Que labios tan azules! Aquello fue como un latigazo que me salió de detrás de la cabeza bajándome por el pirineo…

(L’entrevistador li aclareix el tema i segueix amb la interesantísima entrevista)

- (E) Perineo, perineo.
- (U) ¡Perineo y vuelta a subir!
- (E) Hasta que se le levantó el Benasque, ¿No?
- (U) Pues se me levantó hasta la punta del Cerler. Y la Molina también.
- (E) Que sensación, ¿no? Esto es un latigazo de amor, sin duda.
- (U) Si. Sin duda. El amor llamó a mi puerta, como diría el poeta, se apoderó de mi como un tsunami. Pero un tsunami más fuerte del que se llevó por delante a izquierda unida o a esquerra republicana. O sea, Un tsunami de verdad.
- (E) Pero el tsunami que se llevó a llamazares por delante, es un tsunami malo. El suyo es un tsunami muy bueno, ¿no? ¿Por qué dice que es malo? ¿Por qué usted dice que su historia es agridulce?
- (U) Si bueno. Hasta aquí ha venido lo dulce. Pero ahora viene lo agrio. Rápidamente le pedí el teléfono para salir, ella me lo dio…
- (E) ¿Allí mismo?
- (U) ¡Allí mismo, allí mismo! En la cola del voto. Ella me dio su teléfono muy amable, muy educada y muy entregada, yo creo; demasiado incluso. Yo creo que un poco guarrona. Pero no caí y lo apunté en la papeleta que va en el sobre que va al congreso.
- (E) ¡Madre mía!
- (U) ¡Porqué no lo apuntaría en el del senado! ¡Si ese pedazo de hoja no sirve para nada!
- (E) Es verdad. Entonces deduzco que al ir a votar no se percató que dentro del sobre iba el número de teléfono y lo metió dentro de la urna.
- (U) Exactamente. Allí se fueron todas mis esperanzas de sacarle punta al lápiz.
- (E) Ahora es usted el grosero.

(L’Ulysses comença a plorar desesperat i l’entrevistador l’intentar calmar donant-li uns copets a l’espatlla)

- (U) ¡Ayúdeme, por favor!
- (E) Bueno tranquilo, cálmese.
- (U) ¡Por favor! ¡Sniff!
- (E) ¡Eh! Vale.
- (U) Ya me tranquilizo, ya me tranquilizo. Gracias.
- (E) Venga llorón. No llore más. Se me ocurre una cosa. Si le parece, podemos llamar al colegio donde votó y quién sabe si aún está ahí el voto. Igual se les ha traspapelado o se les ha caído debajo de la mesa, y lo tienen todavía allí.
- (U) Es posible.

(L’entrevistador, molt hàbil, li dóna la volta a la truita per intentar solucionar-li el problema a l’Ulysses)

- (E) ¿Y cómo se llama el colegio donde votó?
- (U) Gregorio Moñarrón, de Sants.
- (E) De Sants. Bien. Tenemos el teléfono del colegio Gregorio Moñarrón.¿De Barcelona, verdad?
- (U) Si. De Sants de Barcelona capital.
- (E) Bueno pues llamamos.

(So de telefon esperant resposta)

- (R) Hola. Aquí el colegio Gregorio Moñarrón. ¿Dígame?
- (E) Hola. Verá usted. Yo quería saber… Porqué, el domingo pasado celebraron elecciones en este colegio, ¿verdad?
- (R) Si, así es.
- (E) Quería saber si tenían las papeletas de las elecciones aun ahí.
- (R) No. Las papeletas no las tenemos nosotros.
- (E) Vaya, que contrariedad ¿Y quién las tiene?
- (R) Pues depende a quien votase usted.
- (E) ¿A quien votaste Ulysses?
- (U) Pues yo voté a Zapatero.
- (E) Votó al PSOE.
- (R) ¿Al PSOE? Pues en ese caso, las papeletas todas las tiene Zapatero.
- (E) ¿Zapatero tiene las papeletas? (To de veu sorprés).
- (R) Claro, esos votos son suyos cuatro años.
- (E) O sea, ¿Qué cada uno se lleva sus votos? Rajoy se lleva los suyos, Zapatero los suyos…
- (R) Si. Cada uno se lame su dedo y se encarga de guardarlos y luego los devuelve a sus dueños para ver si le votan otra vez después de cuatro años. Este es el tema.
- (E) Pues eso no lo sabía yo. Y usted cree, señorita… ¿Señorita o señora?
- (R) Señorona.
- (E) Eso será por qué usted quiere.
- (U) (Ex-enamorat davant les urnes) ¿Quiere salir conmigo?
- (R) Pero vamos a ver. ¿Esto qué es? ¿Una broma?
- (E) Pero Ulysses, tu estás enamorado de otra mujer.
- (U) Es verdad.
- (R) ¡Llorona, más que llorona! (Referint-se a l’Ulysses).
- (E) Vamos a ver. Pero usted cree que si le pido un voto, sólo un voto al señor Zapatero, ¿él me lo dará?
- (R) Bueno, yo diría que si.
- (E) ¿Sí? ¿Seguro? Es que yo no sé…
- (R) Pues si. Pero mejor será que se lo pregunte usted a él.
- (E) Bueno. Pues muchas gracias señorona.
- (R) Nada. Gracias a ustedes.

(Bip…bip…bip… La recepcionista ha penjat el telefon).

(L’entrevistador s’adreça a l’Ulysses i li planteja una trucada)

- (E) Bien Ulysses. ¿Que te parece si llamamos al presidente del gobierno Zapatero?
- (U) Bien, bien…

(So de telefon esperant resposta)

- (ZP) El Zapatero, ¿diga?
- (E) ¿Zapatero presidente?
- (ZP) ¡Buenas!
- (E) ¡Hombre! ¿Qué tal?
- (ZP) Nada, aquí. ¡Qué pasa!
- (E) Perdone que le moleste, ¿pero no tendrá usted por ahí un voto con un número escrito del colegio Gregorio Muñarrón?
- (U) (L'Ulysses apareix de cop i volta en mig de l’entrevista). Pero no es un número normal. Es un número de teléfono.
- (E) Un voto con un número escrito.
- (ZP) ¿Un voto con un número escrito?
- (E) Si, un número de nueve cifras.
- (ZP) ¡Ah si! Pero no lo tengo yo.
- (E) ¡Me cago en…! ¿Pero quién lo tiene?
- (ZP) Pues un amigo mío que se hace llamar “Coleccionista de votos”.
- (E) ¡Un coleccionista de votos! ¿Pero qué es eso?
- (ZP) Pues es que colecciona votos y me dijo: Zapatero, ¿me los dejas? Y entonces se los dejé prestados un tiempo por qué al tener un número de teléfono escrito le pareció de lo más curioso. Que de eso no tenía él.
- (E) ¿Y le puedo llamar a este hombre?
- (ZP) ¡Pues claro! Mire, aquí tiene su número de teléfono. Mire. Marque en el 204 y después la almohadilla.
- (E) ¿Y como se llama?
- (ZP) ¿El? Coleccionista de votos. Es un poco siniestro pero es buena gente.
- (E) Presidente, gracias.
- (ZP) De nada.
- (U) (Torna a irrompre l’Ulysses) ¡Gracias!

(Penja el Zapatero i reprenen la recerca telefònica)

- (U) No le hemos preguntado por el trasvase del Ebro ni nada.
- (E) ¡Cállese! Ha dicho 204 y almohadilla, ¿no?

(So de telefon esperant resposta)

- (F) (Respon el coleccionista de vots) ¿Si? La almohadilla es la de la derecha. Está el asterisco y al lado la almohadilla.
- (E) Pues ha cogido usted el teléfono y yo he marcado el teléfono sin marcar almohadilla. He marcado solo el 204.

(Bip…bip…bip… Es talla la conversa)

- (E) ¡Qué tio! Pues tres almohadillas, va. (Mentre esperen resposta).
- (F) Vamos a hacer las cosas bien, ¿no?
- (E) Bueno… ¿Señor Coleccionista de votos?
- (F) Si, soy yo.
- (E) Nos ha dado su teléfono el señor Zapatero, el presidente. Estamos buscando un voto que le ha pasado o le ha cogido usted al señor Zapatero que tiene un número de teléfono apuntado. (Zapatero, ¿sabe? Li diu l’Ulysses).
- (F) Si, si, si. Lo tengo yo, lo tengo yo.
- (U) Con letra de chica, ¿no? ¡Gracias a dios! (Comenta el gilipolles de l’Ulysses).
- (E) ¡Hombreee! ¿Nos lo puede dejar señor… Coleccionista de votos?
- (F) Umm… No. Es que este voto es del presidente y no lo puedo dejar, ¡eh! Es que es del presidente.
- (E) Bueno. Pues díganos el número. El que está apuntado. Es que hay aquí una persona que se llama Ulysses… (L’Ulysses el talla).
- (U) Si, Por favor…. Yo sé que empezaba por 6.
- (F) Si, si. Yo ya sé. Pero yo ya he llamado a ese teléfono.
- (U) ¿Que me dices?
- (F) Si. Y es el número de mi madre. Y es que me sonaba cuando yo lo estaba marcando y decía: este número a mi me suena.
- (U) ¿Pero como?
- (F) Si, y me dije: bueno, voy a cerciorarme. Y resulta que era mi madre.
- (U) ¿Y su madre tiene los ojos azules, como puñales?
- (F) Si. Y 80 años.
- (E) ¡Madre mía! (Exclama l’entrevistador).
- (F) ¿Y para qué quieren el teléfono? ¿Se puede saber?
- (E) ¡Ulysses! ¡Ulysses! ¡No te escondas y ven aquí!
- (U) Pensaba que…
- (E) Gracias señor, no le molestamos más.
- (F) Eso estaba esperando.

(L’entrevistador s’encara a l’Ulysses emprenyat)

- (E) Pero tu, ¡de qué palo vas, Ulysses!
- (U) Pues fui con el resacón a votar y me parecieron unos ojos maravillosos.
- (E) ¡Pero si tiene unos 80 años! Ha dicho.
- (U) Bueno… ¡Pero si es fértil!

© Especialistas Secundarios

Programa dels especialistas secundarios de l’11 de març de 2008.

L’adreça web amb tots els programes la teniu a la columna de la dreta. Que vagi de gust, juantxis!

www.especialistassecundarios.com.

Ells són: l'Armand, l'Íñigo i en Nane.
I als controls tècnics de l’enterprise: l’Óscar Peret i en J. Power.

Tots ells grandíssims i juantxis!

Recerca angoixant

2008-04-03T09:43:00.000-07:00

orgasmes + funció pública (?)

El meu puto destí estava clar si algú no li posava remei. Us preguntareu de què es tractava. Doncs d’una qüestió que em va donar força mals de cap: Seria funcionari.

Jo tenia una obsessió que no em parava de donar voltes al cap en aquella època. Estava preparant-me les oposicions per ser funcionari i, entre penitència i penitència, hi havia un dubte que em ballava pel cap.

Us heu fixat mai en els rostres que tenen els funcionaris? Diríeu posant la mà al foc que els funcionaris follen? I en cas que així fos, tenen orgasmes? Aquests dubtes m’obsessionaven donat que, si tot anava bé, jo passaria a engreixar la bossa dels servidors públics. I si els funcionaris no tenen orgasmes? Em preguntava mentre m’intentava empollar les txorrades que m’havia d’empollar per treure’m la plaça. Jo no és que tingui gaire facilitat per tenir orgasmes ejaculatoris, però de tant en tant sona la flauta i ops! Voilà! Una alegre i simpàtica corregudeta.

Els rostres dels meus companys funcionaris delataven que alguna disfunció sexual patien i jo sospitava que es tractava d’una anorgasmia crònica i funcionaril. Un bon dia em vaig plantejar molt seriosament realitzar una recerca per esbrinar si tenien orgasmes o, pel contrari, jo estava totalment equivocat.

- ¿Los funcionarios tenéis orgasmos? –Li vaig preguntar encuriosit a l’Odón.

Va girar cua i sense fotre’m ni puto cas se’n va anar cap a la seva taula. Estarà molt enfeinat o no m’haurà entès, vaig pensar. Però li vaig tornar a insistir:

- ¿Un cigarrito? –Li vaig oferir per portar-lo a l’escala d’emergència i poder-li formular la pregunta sense que hi hagués roba estesa. Ell va assentir.
- Oye Odon, ¿los funcionarios tenéis orgasmos? –Li vaig tornar a preguntar.
- Umm, eeh, bueno, verás,... –Em va respondre.
- Pero tenéis o no tenéis orgasmos? –Li vaig insistir.
- Este, bueno, y por que lo quieres saber? –Va respondre.

Constatareu que l’Odón és gallec i que, com és natural, a una pregunta sempre et respon amb una altra pregunta.

- Coño Odón, ¿me quieres contestar a la pregunta?
- Pero ¿porqué lo quieres saber? –Va tornar a preguntar.
- !Vete al carajo! –Li vaig respondre, com gairebé sempre ho feia quan no em responia o plantejava evasives a les meves qüestions.

Vaig pensar que la seva resposta, malgrat ser gallec, em donava forces pistes. Si hagués tingut orgasmes m’hauria respost que si sense embuts. A més, sóc investigador social i sé com orientar la resposta que m’interessa formulant la pregunta de la manera adequada. Per tant, si la pregunta estava orientada al si (com en el puto referèndum de l’OTAN que, per cert, vaig perdre), i si efectivament tenia orgasmes, perquè no em contestava? A més, hi ha una dita popular que diu: “quien calla otorga”. Arreplegant arguments vaig arribar a la conclusió que l’Odón, funcionari prometedor, no tenia orgasmes. Tot i que ell sempre afirmava que era capaç de fotre trenta polvos sense treure-la. Com collons s’ho deu fer, si no té orgasmes, per comptar-los? Em preguntava.

La Carme, que era una contractada laboral, també estava convençuda que els funcionaris no tenien orgasmes i ho afirmava de manera vehement:

- Però com vols que tinguin orgasmes aquesta colla de babaus amb els ocells que permanentment els volten pel cap: que si la hipoteca, que si les botes noves del nen, que si les obres del pis, que què bé que et queda aquesta brusa,... En canvi, mai diuen: quin polvo que m’ha fotut el meu marit aquesta nit! Tinc el xoxet tan escaldat que s’hi podria fer un ou passat per aigua! –Afirmava contundent.

Jo, de totes maneres, mantenia els meus dubtes i vaig prosseguir amb la recerca. Un bon dia li vaig preguntar a l’Oriol, un altre funcionari de llarg recorregut:

- Oriol, ¿te puedo hacer una pregunta? –Li vaig preguntar amb cara ingènua.
- ¡Pues claro! –Em va respondre.
- ¿Los funcionarios tenéis orgasmos?
- ¿Con mi mujer? –Em va respondre.
- ¡Con tu mujer o con quien sea!
- Es que, veràs, yo por las tardes paseo con la Pita... –Em va respondre.
- ¿Con la Pita? –Li vaig inquirir.
- Si, con mi perra. Después de fumarme el puro y tomame la copa de veterano, comer salgo a pasear con mi perra.
- Qué relajante, ¿no? –Li vaig insinuar.
- Pues la verdad es que si, mucho. –Va sentenciar.

Després d’aquesta interessant conversa vaig deduir que el degenerat de l’Oriol era un zoofílic de collons que preferia muntar-s’ho amb gosses que amb dones. Què hi vols fer. Hi ha gustos per tot.

Les meves investigacions anaven en la direcció que jo imaginava: els funcionaris no tenien orgasmes. Però la meva trajectòria científica es negava a acceptar aquesta dura realitat. Així que vaig prosseguir la meva recerca i sempre em vaig topar amb evasives i algun improperi del tipus: i a tu què collons t’importa! o, però tu que t’has cregut! o veste'n a la merda!

Encara em quedava un fil d’esperança. Em faltava per sondejar al Pere, el crack de les traduccions informàtiques.

- Pere, els funcionaris teniu orgasmes? –Li vaig preguntar mentre estava atrafegat enregistrant-li un CD a la Carme.
- Què?
- Que si els funcionaris teniu orgasmes? –Li vaig repetir en un to que requeria una resposta taxativa.
- Òsties, tu vols saber moltes coses! –Em va respondre.
- No gaires. –Li vaig dir. –Només vull un si o un no a la pregunta que t’acabo de formular. Teniu orgasmes, si o no?
- Això és molt complicat de respondre. Tinc dos filles i em donen molta feina. –Em va respondre girant el cap a l’ordinador per seguir amb la seva àrdua tasca d’enregistrador de CD.

Amb el cap cot vaig tornar cap a la meva taula i, mentre em mirava els pits de la Carme, em vaig dir: A més d’un zoofílic aquí tenim un altre degenerat pederasta incestuós que s’ho munta amb les seves filles. A més, jo n’estava convençut que el Pere era un ejaculador precoç d’aquells que només treure’s els calçotets ja han consumat la feina i no s’han assabentat absolutament de res. Així que entre una cosa i una altra vaig tenir clar quin seria el meu trist destí. Quan el desànim i el desencís va estar a punt d’envair-me la Carme, com sempre, em va ajudar a treure’m els dubtes i neguits del damunt.

Mentre estàvem a l’escala d’emergència, fumant el cigarret, em va comentar:

- Aquesta puta segur que es burxa l’orella buscant-se el clítoris. –Em va comentar un dia mentre la “truja” es gratava l’orella amb el seu ditet.
- N’estàs segura? –Li vaig preguntar.
- Aquesta mala puta, amb lo guarra que és, segur que té el xoxo tot enganxat i ni clítoris ni vagina, ni polles en vinagre. –Em va respondre molt segura de si mateixa.
- Com si hi tingués massilla?
- No sé què òsties és la massilla però sona a una cosa enganxosa i que se solidifica. –Va respondre.
- Molt bé! Llavors vols dir que en comptes de xoxet té un monyó? –Li vaig afirmar.
- Doncs si, té un “moño”.
- Voldràs dir monyó! –Li vaig corregir.
- I què òsties és un monyó? –Em va preguntar mig emprenyada.
- Doncs el que li queda a un manco quan li tallen la mà. –Vaig respondre-li.

En aquest punt, ho va entendre perfectament i en qüestió d’un parell de minuts estàvem rebolcant-nos de riure entre les escales d’emergència mentre els companys que passaven pel nostre costat per pixar, cagar, fumar o pelar-se-la ens veien com si fóssim dos extraterrestres. Per fi havia trobat la resposta a la pregunta que tant m’obsessionava: els funcionaris no tenen orgasmes però se les empesquen per trobar-se algun puntet que, almenys, els entreté. Ah! i això si, en hores de feina i mentre treballen sense descans.

Assumptes orientals

2008-03-29T18:03:00.000-07:00

La pinça birmana

Sabeu de què va la pinça birmana? Són les agulles d'estendre la roba birmanes? És una pessigada de monja birmana? Són dos partits polítics de ideologies diferents que li fan la punyeta al partit governant? Ein?

NO!

Voleu saber en què consisteix, colla de babaus? Aquí teniu unes quantes respostes per il·lustrar i conrear la vostra psique i els vostres escassos llums.

1. Masturbar a un hombre con los pies. Según algunos escritos, tiene que ver con el coito sanoxus, la copula durante la cual se oprime la uretra del hombre, cerca de la raíz del pene para evitar la eyaculación, oprimen con dos o tres dedos, el cuerpo del pene cerca de la raíz del mismo. Hay quien presiona un punto entre el escroto y el ano. No hay pruebas de que sea nocivo, pero mejor será evitarlo, porque puede provocar cierta aversión en algunos hombres. Constricción del pene, graduada y a intervalos, por los músculos vaginales.

2. Para quienes esperen tergiversados enredos sexuales y rocambolescas descripciones de las mil y una guarradas, ya aviso que esto no va a ser un relato de ese tipo. Pero es que no podía abstraerme de comentar un artículo (del cual os reproduzco algún trozo), que acabo de leer de una tal Colette Lafontaine, en el cual explica las ventajas e inconvenientes de algo que yo (os lo digo de corazón) desconocía que existiera, o al menos que se llamara así: La pinza birmana. La pinza birmana, según explica la susodicha Colette (de la que ni siquiera he podido ver su aspecto para adivinar si tiene aspecto de practicarla o no), "es la técnica de masturbar a la pareja con los pies. Dicho esto, parece obvio que, para su aplicación, se requiere mucha habilidad, y que no esta exenta de algunos efectos colaterales como ampollas o erupciones, en la parte mediana o superior del pene, producidas por juanetes, durezas o implacables callos. Parece ser que para practicarla se recomienda acudir antes de realizar tales practicas al podólogo de cabecera." Otros desagradables efectos pueden ser el desgarramiento o la rotura del prepucio, causado por esa puñetera uña enconada, padrasto o un sabañón con rambonitis. O también el aplastamiento o repique de testículos, o simplemente la patada en los ídem como venganza del partenaire sexual, descojonado de risa mientras piensa: " ahora me la pagas"." Pero si tomamos las debidas precauciones, (no hace falta embutirse los pies en condones extragrandes) y si utilizamos alguna cremita, aceite o lubricante perfumado, parece ser que La Pinza Birmana nos hará alcanzar un orgasmo mas placentero que si nos hicieran una fellatio con la boca rebosando sidra El Gaitero.
En fin. Yo, por si acaso obtuviera alguna solicitud al respecto de esa técnica (que no es probable), ya he pedido hora a mi podólogo porque tiene una lista de espera de tres meses y no es cuestión de desaprovechar ninguna oportunidad.
Besos castos, pelmas!

3. Creo que es la maniobra de amasar el pene entre los músculos de la vagina, tal que si de una mano se tratase la referida vagina, aunque también se mantenía la versión de que el nombre completo del "filipino" debía ser "carrete filipino", consistente en atar algún tipo de cordel, bramante o hilo en la base del pene, para constreñirlo, lo que alargaría e intensificaría el orgasmo, pudiendo ir soltando (o no) la apretura del hilo al acercarse el glorioso final.

4 . En una telenovela famosa en la televisión de Cataluña (TV3), la casi eterna "El cor de la ciutat", los guionistas pusieron en boca de uno de los personajes la demanda de un "masaje birmano" a su partenaire. La chica respondía con extremo desagrado, llamando perverso al demandante y acusándole de buscar lo más degenerado que, en sexo, podía pedirse. Nunca se dijo lo que era el "birmano". Posiblemente un guiño al personaje japonés de "Belle de Jour" del insigne Buñuel, que llevaba una cajita a la casa de putas. La visión del contenido de la cajita hacía que todas las putas chillasen de horror. Nunca se dijo qué había en la cajita de marras. Tampoco los adláteres del genial Arcarazo, guionista jefe de "El cor de la ciutat" se molestaron en explicar qué demonios era el "birmano". A partir de la mención del "birmano", ocurrido a mediados de 2001, el engendro empezó a circular por foros sexológicos de Internet, con suculentas versiones. Yo mismo recogí algunas de ellas. Por ejemplo: En algunos foros se identificaba el "birmano" con el "filipino", especialidad espúrea que circuló por ciertos mentideros de Madrid al atribuirse sus excelencias a las artes de una señora filipina, celebrada como muy artista del sexo por sus matrimonios con cantantes, nobles y políticos. Según este rumor, llamábase carrete birmano (o filipino, o asiático, o siamés, o chino), pinza birmana (o filipina, o asiática, o siamesa, o china), polvo birmano (o filipino, o asiático, o siamés, o chino), masaje birmano (o filipino, o asiático, o siamés, o chino) o, simplemente, birmano (o sea, filipino, o asiático, o siamés, o chino) a la maniobra de amasar el pene entre los músculos de la vagina, tal que si de una mano se tratase la referida vagina, aunque también se mantenía la versión de que el nombre completo del "filipino" debía ser "carrete filipino", consistente en atar algún tipo de cordel, bramante o hilo en la base del pene, para constreñirlo, lo que alargaría e intensificaría el orgasmo, pudiendo ir soltando (o no) la apretura del hilo al acercarse el glorioso final. Hay distintas definiciones del "birmano" en foros de sexología. Todas están recogidas en el genial "Diccionari Multilíngüe de BDSM", de Bartomeu Domènech y Sibil·la Martí, editorial Bellaterra, Barcelona, 2004. - Amasamiento del pene entre los muslos. - Técnica de entrenamiento de losúsculos de la vagina, para apretar el pene como si de una mano se tratase. -. Masturbación del pene efectuada con los pies. - Masaje por todo el cuerpo, excepto genitales, con la intención de alargar el goce y vitar el orgasmo que, si llega, llega casi por agotamiento. - Pinzar la base del pene entre dos dedos, con intención de alargar y hacer más intenso el orgasmo, así como provocar (quizá) una eyaculación retrógrada, o sea, hacia atrás (vejiga urinaria). Todo ello sugiere vaguedad, pero no existen tales palabras en el diccionario de la Real Academia Española, único verdaderamente normativo. "Carrete" por ejemplo, es en Argentina sinónimo de "pasarlo bien" con lo que, por un proceso de generalización, se emplea en ciertos ambientes como sinónimo de acto sexual, o goce sexual. Pero, en cambio, he oído hablar de "lo bien que tal o cual hembra practica el carrete" refiriéndose a una especialidad con características diferenciales. El carrete filipino antes nombrado.Los franceses llaman "carrete tailandés" (chapelet thaï) a la técnica sexual de intensificación del orgasmo consistente en insertar un "rosario anal" en el ano y retirarlo poco a poco en el momento del clímax. Creo que el nombre de "birmano", elegido por los guionistas de TV3, es más bien cogido por los pelos, y sin saber demasiado de qué se trataba. Ninguna de las acepciones antes citadas me parece algo tan perverso como para no ser aceptado por la chica requerida. Lo que no creo es que tenga que ver exactamente con habilidades específicas de las hembras de Birmania. Este bello país es legendario por haber proporcionado los fieros guerreros "gurkas" al ejército inglés. Con sus sombreritos, en apariencia festivos, quedan muy apropiados en desfiles militares, a los que aportan una dosis de exotismo. En el campo de batalla resultan feroces y despiadados, aunque nos tememos que sería más adecuado llamarlos excelentes profesionales. Al fin y al cabo las batallas no son partidas de crocket entre señoritas. Los gurkas birmanos, acuchillando enemigos, parecen encontrarse en su propia salsa.

Diccionari juantxi pels castellano-parlants

2008-03-29T04:51:00.000-07:00

Algunas palabras clave para entender mejor la ideología juantxi

Juantxi: Es una tipología de freakys de Reus. Es un freak pasado de vueltas, con un carácter esperpéntico, exhibicionista, borracho, fiestero y perdedor vocacional. No tiene ningún sentido del ridículo y tiene ciertas influencias artísticas.

Telecori: Es un canal de televisión que han montado desde el partido para que se emita sólo por Internet. Allí colgamos los videos de la campaña y también la serie de Super Reus y Super Cori. Los actores forman parte de nuestra lista y hacen una serie freaky de superhéroes. Luchan contra el Barón de la zona azul que es un antihéroe que se dedica a pintar zonas azules en sitios donde no las hay.

Follódromo: Es un espacio público municipal que alberga un edificio con unas 300 habitaciones, con camas de matrimonio, televisión y jacuzzi, donde la gente joven podría salir de fiesta o satisfacer sus necesidades sexuales sin tener que coger el coche e irse a un descampado. Sería una gran promoción para la zona lúdica de la ciudad.

Robocop de barrio: Todos los candidatos prometen más vigilancia nocturna y la instalación de cámaras de videovigilancia por las calles. Nosotros queremos montar directamente la figura del Robocop de barrio. Sería un vigilante robot diseñado por ingenieros japoneses.

Polígrafo: Los políticos, con el sueldo que cobran, tienen el deber de decirnos siempre la verdad. Por esta razón, queremos instalar un polígrafo en el ayuntamiento para someter a todos los políticos a un interrogatorio. Lo que no sería ético es preguntar cosas sobre su vida personal.

Burrotaxi: Se trata de montar en el burro catalán una carreta y poder recorrer la ciudad como si fuera un servicio de taxi. Haríamos un parking municipal fuera de la ciudad con más de 1.000 plazas. Con ello, promocionaríamos el burro catalán y el transporte sería un reclamo para los turistas.

Problemes gàstrics

2008-03-27T11:19:00.000-07:00

Necessito anar al water!

(color de lletra adient pel tema en qüestió)

- Què em deixeu anar al water? Tinc una urgència! -Va exclamar l'Oriol, mentre en Gorka i jo pixàvem tranquil·lament.

- És que no puc més! -Va bramar.

Jo, condescendendent, el vaig deixar entrar perquè fes les seves necessitats. En Gorka va sortir al cap d'un minut i em va preguntar:

- Pero que le pasa a este funcionario de mierda?

- Creo que se està cagando.

- Ostias! ¿Y para eso tanto follón?

- Ya ves. Los funcionarios son así. Para las cosas importantes no dicen ni Pamplona, perdona, Iruña, y para las más pelegrinas te montan un show que todo el edificio tiiembla.

- La madre que los parió! ¿Y toda esta gente es igual? -Em va preguntar.

- La mayoría si, pero hay gente maja, ya verás.

Aquesta conversa entranyable va tenir lloc ja fa un grapat d'anys en un organisme autònom de l'administració general de l'estat. En Gorka, natural de Barakaldo i més bruto que un arao, feia quatre mesos que havia aprovat unes oposicions i per aquestes coses de la funció pública el van destinar a Barcelona. El pobre només feia tres mesos que vivia a barna i anava més perdut que un etíop a l'Antàrtida.

Jo treballava feia uns anys en una oficina que va ser el destí d'aquest euskaldun, mal parlat i carpanta, i per aquelles casualitats de la vida em va tocar de company de feina. Malgrat tot, vam connectar ràpidament. Potser perquè ell es trobava sol en una ciutat hostil lluny de casa seva i perquè jo era una merda de contractat temporal, ens vam entendre en un tres i no res. De seguida comprovareu en què va consistir aquella "amistat".

Quan em va conèixer i va veure que li feia cas i que li seguia la corda es va alliberar i em va explicar les seves neures i els problemes d'adaptació que tenia a la ciutat i, sobretot, a la feina. M'explicaré.

L'oficina on treballàvem estava farcideta de funcionaris de tota la vida, d'aquells que tenen un cap totalment diferent als de l'espècie humana. Amb una mentalitat i una visió que superen la del homo sapiens en milers d'anys. La seva organització, procediments, sistemes de gestió, personalitat, savoir faire i un grapat de coses que a un pobre ser humà se li escapen, ens ultrapassen de valent. Per això no els entenem. Jo crec, i en Goorka també ho creia, que eren extraterrestres. Entre d'altres coses, per això vam fer pinya.

Us descriuré per sobre com era l'ambient i el context de la historieta: Quan vaig entrar en aquella oficina ningú em va rebre per donar-me una trista benvinguda. Vaig preguntar per tot arreu on es trobava el cap. I tothom em deia que estava reunit i que qui era jo. Amb bones maneres em vaig presentar i em van dir que esperés a l'entrada de l'oficina.

- Així que tu ets el nou fitxatge de la casa? -Em va comentar un funcionari.

- Crec que si. Em dic Serafí. No en sabieu res de la meva arribada?

- Si. Però no savíem quan arribaries. Ah! Jo em dic Oriol. Encantat. -Em va dir aquell individu a qui només li faltaven uns manguitos i una mica més de greix als cabells, escassos, que li quedaven al cap per semblar uns d'aquells funcionaris de l'àntic règim.

- No et preocupis, esperaré al cap a què acabi amb la visita.

Va fotre el camp a fotre's un cafè amb llet en una mena d'office que hi havia tocant als lavabos i que es trobava tot just al costat d'on em fan fer esperar.

Vaig estar-me més d'una hora llegint el diari esperant a què algú es dignés a rebre'm. Quan per fi, al cap de gairebé dues hores, va aparèixer un individu amb el cabell canós i ulleres per rebre'm.

- Tu ets en Serafí? -Em va preguntar.
- Doncs si, soc jo mateix.
- Vols passar al meu despatx, si us plau?

Aquell tio, amb pinta d'universitari frustrat, va estar una bona estona explicant-me coses del departament totalment incomprensibles per a la meva pobre ment i em va donar un grapat de documents per llegir i posar-me al dia. No vaig entendre res de res.

Al cap d’un temps va arribar el Gorka i va tenir exactament les mateixes impressions que jo. Jo ja havia arribat a una conclusió: allò era una colla de tarats mentals o d’extraterrestres.

No fugim d’estudi i anem pel tema que encapçala la història: els problemes gàstrics dels funcionaris.

Resulta que a l'office on vaig veure l'Oriol fotent-se un cafè amb llet el dia de la meva arribada al departament, hi havia una nevera farcida de merdes (llets de tota mena, cola-cao, iogurts, etc,), un armari amb més merdes (galetes, sucre, pastes, cafè), i una cafetera de mitjó. No hi havia ni una puta cervesa ni una puta ampolla de jack daniels! A més, els torns per farcir la nevera i l'armari de l'office eren rotatius i cada mes li tocava a una parella de funcionaris fer la compra. Quan et tocava anar a comprar aquelles tonteries havies de fer una enquesta per veure que volia la gent: que si jo vull llet desnatada, que si jo la vull semidesnatada, jo sencera, a mi m'agrada el cafè descafeïnat, jo el prefereixo barrejat, porta'l natural i sense torrefacte, el colacao que sigui light, etc. A la vista de tants capricis vam decidir comprar allò que ens sortís dels collons.

El cas és que ni a mi ni a en Gorka ens fotien ni pasteleru cas i aquella colla de talossos ens queien com una patada al fetge. Un bon que dia estàvem fotent-nos uns bocates de beicon amb formatge per esmorzar. se'ns va ocòrrer fer una gamberrada per tocar els collons als nostres "companys".

I va ser així com se'ns va acudir la gamberrada: compraríem una ampolla d'evacuol a la farmàcia per tal que a tota aquella colla de tarats mentals quedessin escarmentats de tant cagar.

Vam buidar tota l'ampolla del susdit producte laxant en un tetrabrik de llet i vam esperar els efectes que els cafès amb llet tenien en els nostres companys.

Al cap de dos dies l'Oriol no va venir a la feina. Es va passar tres dies de baixa i quan va tornar li vam preguntar en Gorka i jo:

- Què t'ha passat, Oriol?

- He tingut problemes intestinals. -Ens va respondre.

- Res greu, oi?

- No. Però porto tres dies que no puc sortir del labavo.

- I perquè?

- Diarrea. -Va comentar, sense donar més explicacions.

Vam intentar contenir les ganes de riure però no vam poder-ho evitar. L'Oriol es va mosquejar una mica.

- Es pot saber que us fa tanta gràcia. -Ens va preguntar mig emprenyat.

No vam poder respondre-li del fart de riure que ens estàvem fotent. Havia de ser aquell capullo qui pringués amb l'evacuol.

La resta de funcionaris, aparentment, no va patir cap conseqüència gàstrica, però nosaltres encara riem quan recordem l'anècdota.

Així que ja ho sabeu. Si sou funcionaris i no foteu ni puto cas als nouvinguts, aneu-vos preparant per patir les conseqüències de la vendetta d'en Serafi & Co.

Queda clar!!!

Cançons juantxis de l'Ariel

2008-03-23T19:26:00.000-07:00

DISCOGRAFIA. ARIEL SANTAMARIA.
MAQUETES.

MAQUETA 1
1. VAIXELLS.
2. EL BARI XINO.
3. FALCES ESPERANCES.
4. REUS A PEU.
5. AVINGUDA DE LA METADONA.
6. JESUCRIST ENCARA ESTIMA L'ARIEL SANTAMARIA.

TÍTOL: La maqueta polémica.
1. ELS VAIXELLS.
2. LA REINA DEL LLEVANT.
3. EL BARRI XINO.
4. ESPERANT EL METRO.
5. EL BLUES DE LA VASELINA.
6. ELLES VAN A L´ESCOLA.
7. AVINGUDA DE LA METADONA.
8. NO LI CABIA (versió original).

MAQUETA 3

1. ELS VAIXELLS.
2. LA REINA DEL LLEVANT.
3. ELLES VAN A L´ESCOLA.

TITOL: “Everibodi'S Juanxi”.
1. OVERTURA (10 preceptes del juantxisme).
2. QUINA MERDA DE VIDA.
3. ELS VAIXELLS.
4. LA REINA DEL LLEVANT.
5. L´ELFU SODOMITA.
6. AVINGUDA DE LA METADONA.
7. EL BLUES DE LA VASELINA (versió acústica).
8. FALSES ESPERANCES.
9. ELLES VAN A L´ESCOLA.
10. COL.LECCIONO JUANXIS.
11.NO LI CABIA.

1r CD.SINGLE. CORI. TOTS SOM DE REUS.

2n. CD. ALBUM. VIDA I MIRACLES DE L'HOME VICIÓS.

1. INTRODUCCIÓ
2. L´HOME VICIÓS.
3. RAPSODIA 1 (origen i naixença de l´home viciós).
4. EL BLUES DE LA VASELINA.
5. RAPSODIA 2 ( infància i adol.lescència de l´home viciós).
6. FLOWER POWER IN WONDERLAND.
6.RAPSÒDIA 3 (joventut i primeres experiències de l´home viciós).
7.ROCK AND ROLL VIPS.
8. RAPSÒDIA 4. (Vida conyugal de l´home viciós).
9. MOLT ESTRESSAT.
10. RAPSÒDIA 5. ( Separació matrimonial del l´home viciós i èxit de la seva ex dona com
a top mòdel internacional).
11. NOIA DE LABORATORI.
12. RAPSÒDIA 6. (Vida i miracles de l´home viciós al barri xino de Barcelona).
13. EL BARRI XINO.
13. RAPSODIA 7. ( La llegenda de com l´home viciós es converteix en el rei de la farlopa).
14. JOHNNY FARLOPA.
15. MAHOMA SUPER STAR.
16. RAPSÒDIA 9. ( De com l´home viciós desapareix del mapa i es converteix en un mite
vivent).
17. L´HOME VICIÓS 2ª PART.

ARIELSANTAMARIA.COM

(N'hi ha una altra que es titula "el hobbit pederasta")

Viska el juantxisme i la revolució que s'apropa!!!

Manifest juantxi

2008-03-23T17:34:00.000-07:00

Tractat filosòfic del juantxisme
Per Ariel Santamaria

La paraula "juantxi" va sortir entre la joventut que deambulava pels bars de Reus a mitjans dels anys noranta (Sarri, Campus, Bosc, Xarrup, Refugi).

Durant aquell temps hi havia un personatge pintoresc que venia litografies dibuixades amb bolígraf vermell i confessava a tothom que el volia escoltar que era "agent secret de la CIA", amb pèls i senyals. L'home en realitat era un intern del institut psiquiàtric Pere Mata d´origen canari, que es deia "Juancho" però es feia dir "Juantxi" pels amics, perquè també havia viscut molt de temps al país Basc.

Arran de tot això, la gent jove de llavors, començaren a emprar la paraula 'juantxi' com una mena d´adjectiu qualificatiu despectiu, però dit amb una certa ironia simpàtica, per catalogar a una mena de 'freak' passat de voltes, amb un caràcter esperpèntic, exhibicionista, borratxo fiestero i perdedor vocacional, però que no tenia cap sentit del ridícul i que també tenia certes infules artístiques.

Així doncs aquest vocable ràpidament traspassà les fronteres de la tradició oral, per passar a la cultura popular escrita, de manera que per l'any 1999 ja circul·laven webs sobre juantxis a Reus i Vilaseca. I en Jordi Martínez (que llavors tocava amb l'Ariel i la Banda del Pere Mata), començà a transcriure els 10 manaments fonamentals del juantxisme en composar la cançó 'Col·lecciono juantxis' i a designar a l'Ariel Santamaria com el "cantautor juantxi de Reus" i als seus col.legues Frankie Aragonés i Paco Zafra com els gurús del juantxisme local.

Aquesta filosofia del mot juantxi, també ha generat un tipus de catalogació de gènere estilístic que podem trobar en les pel·lícules d'en Clint Eastwood, les novel·les d'en Charles Bukowsky, el mite d´Elvis Presley en la seva etapa decadent de las Vegas, o els últims deu o quinze anys de la vida de Diego Armando Maradona, en el cas del futbol.

Actualment ens trobem en una època on a nivell mudial impera tot allà que s'anomena 'freak' i passat de voltes, i aquí a Reus hem fet servir la paraula 'juantxi' per designar quelcom versemblant.

Un cas paral·lel passava als anys vuitanta amb el fenòmen dels 'Yuppies', però aquí se'ls anomenava 'Pijos' (les dues paraules tenien un significat molt proper, però no es referien exactament al mateix).

D'aquesta manera volia aclarir que 'juantxi' no es sinònim de 'freak', tal com pot pensar molta gent i pots trobar-te a juantxis que no son freaks i freaks que no son juantxis, però també poden haver-hi juantxis amb una aparença totalment freak.

Evidentment (siguis freak o no freak), tots portem un 'juantxi' a dins nostre.

Per acabar volia dir que hi ha diverses escales de 'juantxisme' en les persones (com les escales de Richter dels terratrèmols) i que el 'juantxisme' també pot tenir el seu costat fosc i sinistre (com la 'força fosca' de Star Wars o de la terraq de mordor del señor fosc Sauron).

Gramaticalment, segons Pompeu Fabra, la paraula "JUANTXI" s'escriu amb "TX", perque es un manlleu fonètic català, barrejat amb un barbarisme "juantxo, juanchi, guanche" i la consonant TX enmig de la paraula de dues síl·labes, li dona un so més fort "JUANTXXXXXXI", en lloc de "JUANSHHHHHIII", si només estés escrit amb X.

I per acabar com que a Reus es d'on ha sorgit la paraula "juantxi", s'ha de proclamar que la capital del Baix Camp es també la capital mundial del "Juantxisme" per excel·lència.

Afegeix l'autor del blog que Reus hauria de ser, com a mínim, la capital del Principat. Ea!

Viska el juantxisme i les i els juantxis!

Salute!